La Dansa de les Neurones

He migrat aquest blog a un nou lloc, on s'adapta millor al que em ve de gust fer ara. Qui vulgui, ja sap on trobar-me. https://www.ladansadelesneurones.com/ca/ Seguim!!

En aquest escrit vull analitzar les 3 potes, per mi, essencials per a ser un gran jugador/a en un esport d'equip. Analitzarem El QUE, el COM i el QUAN, aplicat a un esportista d'alt rendiment. Per mi els 3 paràmetres que defineixen un jugador/a d'alt rendiment. Per a realitzar aquest anàlisis dels esportistes professionals va molt bé focalitzar primer en el esport base/formatiu. L’esport base es un bon entorn on es veu clarament la diferència entre el QUÈ, el COM i el QUAN. Anem a analitzar que es el QUE, el COM i el QUAN aplicat a l'esport. (amb exemples d’esport formatiu) La majoria de persones confonen el QUE (el QUE fa el seu fill, si parlem d’esport base/formatiu) amb el TOT. El QUE fa un esportista es pràcticament insignificant. No importa res. No importa QUE FA. El QUE FA és molt insignificant si ho comparem amb els altres 2 paràmetres que vull analitzar en aquest article. El COM HO FA i sobretot el QUAN HO FA, aquest és el realment important. Fa regats incre...

Estic una mica fins al monyo de la gent que va dient: " es que jo soc molt competitiu " o " el meu fill es molt competitiu, com jo "...o " es molt competitiu "...principalment en context esportiu..pares que parlen d'ells o dels seus fills...(sobretot al mon del futbol, on tinc un fill de 14 anys que hi juga) I normalment m'ho diuen a mi pq em veuen bon tio (bon tio=tio que li costa enfadar-se..no que sigui bona persona)..(desprès entendreu la relació equivocada entre no enfadar-se i ser competitiu) No es que em molesti que m'ho diguin, es que ho trobo ridícul....vaja, que queden en ridícul quan m'ho diuen i ells no ho saben. Normalment la persona que em diu que es molt competitiu o que el seu fill "ho es, com ell"...es un tio panxut, que te una feina on fa click al ratolí només amb el dit index (mai toca el segon botó) i que quan surt de la feina competeix a ser el que beu més cervesa, fa més dinars copiosos o passa més hores al s...

Els ùltims anys s´ha donat per bona la cultura de la NO humiliació. Sobretot en els nens. En aquest POST ho enfocaré als esports, que es un lloc on es molt fàcil humiliar (o que t'humiliïn) si els altres es saben mes o menys que tu. Fa temps que està instaurat que es dolent per als nens que vegin que els hi foten pallisses (perdre 20 a 0 al fútbol o perdre 2 a 92 al bàsquet) i es van creant regles per no fer visible la pallissa. (O sigui, que t'estan fotent una pallissa pero que no es noti gaire) En el basquet, per exemple, començar de zero cada quart o tancar el marcador quan un equip guanya de 50. Pero el que encara es mes surrealista es que els propis pares (si els seus fills son els que reben la pallissa.....sino no) critiquen a l'equip rival per no deixar jugar als seus fills. Jo, ho sento molt, pero no estic gens d'acord amb aquesta cultura de no ferir emocionalment als nens. La vida es aixi...hi ha gent millor que tu (alguns sense fer res i tu currant-ho segueixe...

El mon gira massa ràpid, molt ràpid. Tot queda desfasat a un ritme vertiginós. Aquella cançó xula queda oblidada al cap de 15 dies per mil cançons xules més, o 1000 series més, o 1000 youtubers més o per 1000 jocs més o per 1000.... Tot passa a velocitat de vertigen. Per aixo, quan algu dona moltíssima importància a alguna cosa relacionada a un d'aquests events (cançó, vídeo, sèrie...) crec que no entén a quin mon vivim. En aquest cas, parlaré del "juego del calamar" i els nens. Es van fer multitud de noticies, es van convidar psicòlegs a diferents programes per parlar de les replicacions que es feien, als patis de les escoles, de les escenes de la sèrie. Criticant que els nens no tenien que veure aixo, que desprès ho repeteixen al pati i podien passar desgracies...i un llarg etcètera de reflexions. El curiós del cas es que mentre es feien les reflexions als diferents mitjans anava desapareixen a una velocitat de vertic el joc a les escoles. A la que es va acabar la sèrie...

  Quan ets competent, no competeixes amb ningú perquè no et cal. Només competeixen els que són incompetents. Eudald Carbonell  historiador, arqueòleg i antropòleg Aquesta frase m'ha agradat molt. No se si es veritat o mentida. Pero si que he vist molta gent intentar demostrar que son bons perquè  no ho eren (o no s´ho sentien) i molta gent molt bona que no fan cap esforç per demostrar res. Nomes falta veure com parlen, com treballen perquè  tothom tingui clar que es competent en al materia.

 Segurament el que tractaré en aquest post pot ser rebatut amb molta facilitat per un educador però com ara no tinc cap educador a prop, el dia que m'ho raonin, eliminaré o editaré aquesta entrada. Tinc fills en diferents edats escolars (2 d'ells a l'institut). L'altra dia, mentre un dels meus fills feia exercicis de mates, vaig veure que utilitzava la calculadora de windows per anar checkejant els resultats, per fer sumatoris, per comprovar diversos resultats. Vaig veure que requeria cert nivell de complexitat i recular en les operacions. No era una simple suma. Li vaig comentar (ja que al seu institut tenen actiu el paquet google for education) que fes servir el google sheets per a fer aquests càlculs. (l'Excel de google, per qui no ho conegui). Quina va ser la meva sorpresa al veure que no ho sabia fer anar. No sabia el concepte "formula", el concepte rang "A1:L1", el concepte "arrossegar" resultats, el concepte "trasponer"...

Sempre m'ha fet gracia la gent que, fent referència a vivències especials (viatges, amistats, moments...etc) fa referència a aquests fets com "això es l'únic que ens emportarem".... Mai he entès aquesta frase (a menys que siguis creient)... Tan si estic tot al dia al sofà mirant series, com si jugo al Candy Crash, com si pujo muntanyes, com si viatjo cada dia o no viatjo mai, com si tinc sexe, com sinó....tots ens endurem el mateix...que es res... Per tant, no hi han coses que valen fer més la pena que altres pq transcendeixen a la resta...totes les coses transcendeixin al mateix lloc....a la paperera de la historia....com les milions de fotos que fem amb els nous dispositius i que ningú mira més enllà dels pocs dies/hores/minuts o segons després de fer-se... Mira, es una frase que no la comparteixo, encara que es faci servir de manera automàtica, sense que s'hagi de buscar el significat literal...

El futbol i els nens es una font incansable de temes pel meu blog. Suposo que es el lloc on més puc analitzar els comportaments humans cap als seus fills. (jo inclos)...en altres àrees de la vida queda més amagat.. El tema que parlaré ara es sobre el prestigi social que dona tenir un fill a un equip d'aquests grans que fitxa nens a partir de 8 anys. Ara que el meu fill porta uns anys en un equip d'aquests, ja puc parlar amb certa perspectiva. La majoria de nens que juguen a aquests equips (i pares) pateixen molt l'estada en aquests clubs. Poquissims ho gaudeixen d'una manera prolongada...el pròmig es 2/3/4 families per equip que ho gaudeixen...i aixo potser es un any, l'any següent ja no estan dins d'aquest club de families que ho gaudeixen...Cada any venen jugadors nous.... En un altre POST vaig dir una frase que aquí repeteixo: "Els papes tiren el seu fill als lleons, pel prestigi que te estar en un equip d'aquests, i llavors esperen q...

La temporada passada en un equip de futbol de nens, d'aquests competitius, que et fixen o et foten al carrer sinó rendeixes, uns pares tenien una xerrada. Un d'ells parlava que el seu fill no ha tingut la confiança de l'entrenador, que altres nens han tingut més confiança, alguns han jugat si o si i altres als partits importants l'entrenador els hi ha donat molt poca confiança. Podríem parlar sobre si està bé o no que passi això, si amb nens s'han de permetre equips tan competitius que et fotin fora a final de temporada sinó has rendit bé..però això ja seria un tema d'un altre post (tot i que jo trobo que no es necessari, ni saludable tot això amb aquestes edats)..però ningú està obligat a anar-hi, crec que el 100% dels pares ja saben que es trobaran...el problema, com sempre, es que sempre penses que això els hi passa als altres, al teu fill es tant bo, que això no li passarà...i si li passa, es culpa de l'entrenador, dels companys o de qui sigui, menys...

Avui he llegit una noticia que deia: " Detingut a l’aeroport del Prat un home que portava mig quilo de cocaïna sota el perruquí" Després  de veure la foto, tinc 2 teories.  O l'home era la primera vegada que intentava passar droga per un aeroport o bé, als aeroports estant tant capficats amb tota la merda de no passar líquids, que l'home porta 10 anys fent-ho i l'han enganxat per casualitat quan algú s'ha dignat a mirar-li per sobre les celles en comptes de mirar dins les sabates. Sinó fos perquè ho he llegit a un mitjà mínimament seriós...diria que es conya...

En la meva professió (programador informàtic) em trobo molt sovint que l'usuari no entén que, depen quines feines, pugui trigar més d'un parell d'horetes. Entenc que es normal, ja que els usuaris estan acostumats a prémer botons que fan coses (i les fan molt bé, sovint increïblement bé, com molts serveis de Google) i no es paren a pensar que potser, per fer aquella funcionalitat, han calgut dotzenes de programadors (segurament la majoria molt millors que jo) durant molt temps. Molt sovint es difícil explicar a l'usuari els motius de la dificultat, d'una manera que pugui entendre-ho al 100%, però sovint si que es pot explicar. Fa pocs mesos em va passar una historia de les ultimes, de les que l'usuari pot entendre i llavors veu que, potser es normal que no trigui una tarda, per acabar l'encàrrec. L'exemple es molt gràfic i defineix el que m'ha passat milers de vegades. L'encàrrec era afegir, a una intranet existent, un mòdul (programat des...

Avui, no pregunteu perquè..o si, per que soc un friki, estava mirant un mòbil a Amazon d'aquests retro..amb tecles i sense Android. Mirava els comentaris de la gent per veure que pensaven del mòbil. Dins dels comentaris dels clients he trobat un comentari cutre, digne del mateix Torrente, però que no he pogut parar de riure. Hi ha gent que te mooooolt temps lliure.... El mòbil en qüestió: (si, ja ho se, no li comprarieu ni al vostre avi de 98 anys però jo me'n vull comprar un) El comentari en qüestió:

Fa molt temps, en un programa de radio, entrevistaven a un filòsof que es deia Raimon Panikkar. Era una secció de filosofia, on cada dia es tractava un tema diferent. Un dia es tractava del futur. Quan li van preguntar que era per a ell el futur, va contestar una de les frases més simples, clarividents, colpidores i certes que he escoltat mai. - Raimon, que es per a tu el futur? - El futur es la mort. Sempre que penso que em faria il·lusió fer alguna cosa i mentalment penso que ja la faré algun any d'aquests, sempre em ve aquesta resposta d'en Raimon Panikkar. SEMPRE .

Avui he llegit una frase que es veu que va dir Johan Cruyff, M'ha semblat genial. Que el teu objectiu sigui perseguir la victòria a qualsevol preu només pot tenir premi si aconsegueixes la victòria. Sinó guanyes, tot desapareix, no hi havia res, només el guanyar com fos. Si fos fàcil guanyar, encara et compraria l'argument. Però tenint en compte que només guanya 1, i que es molt difícil que siguis tu, no se si te sentit jugar-ho tot a guanyar com sigui, sense creure en res, canviant de jaqueta cada vegada que creus que allò t'apropa més a al victòria, sense fer les coses com les sents, de la manera com entens la vida... En Cruyff resumeix això, que jo necessitaria 3 o 4 pàgines, en una sola frase: "Si algun dia guanyes, que la celebració no sigui més important que el que et va portar a la victòria"

Doncs si. Això es ser un bon professional. 👏👏👏 No era titular desde septiembre de 2017, pero Mauricio Caranta volvió a la portería de Talleres y, tras dejar la portería a cero, regaló un discurso lleno de profesionalidad. Mejor oírlo... y aplaudir pic.twitter.com/booH50a897 — ElDesmarque (@eldesmarque) 12 de febrer de 2019

He vist aquesta imatge avui i m'ha semblat genial. No he vist una sobreimpressió més tonta i graciosa de fa temps en un programa de televisió . Si fos "El Pupas" o "El Fideo" encara...

Un dia, un equip de futbol molt important, va creure que el fora de joc era una regla injusta i va decidir que, si no el treien en un any, deixaria de fer cas a aquesta regla en els partits. Tots els seus socis estaven convençuts de la injustícia de la regla i que al final no farien cas a la regla. Va arribar l'any i els socis empenyien per que no fessin cas a la regla de fora de joc. Quan esperaven per seguir jugant encara que l'àrbitre piti fora de joc? Quan s'autosumaran els punts a la classificació encara que el partit l'àrbitre el doni per perdut, per algun gol en fora de joc? Al final el president de l'equip va decidir que no tenia sentit aplicar al mandat de saltar-se el fora de joc. S'havia anat molt lluny per intentar forçar als altres equips i les federacions per que volguessin negociar el canvi de la regla de fora de joc però ningú els havia recolzat. No tenia sentit anar a un partit i gesticular que no accepten un fora de joc que l'àrbi...

Els nens d'avui en dia diuen que son tecnològics i que ho porten integrat. No es veritat, com a mínim quan tenen menys de 12 anys (els meus fills). Els meus fills aprenen a fer servir tots els dispositius possibles per veure youtube, per baixar-se aplicacions, per utilitzar instagram, facebook, whatsapp, el fortine, el fifa.....i un infinit nombre d'APPS/Jocs que aprenen a fer servir de manera autodidacta. Però quan estan intentant aprendre alguna cosa, no veuen tan directament la utilització de les tecnologies per aprendre. Per defecte, quan estan estudiant alguna cosa que no saben, que no veuen clar o que no acaben d'entendre, segueixen encegats a mirar el full en blanc, el llibre o a dir que es molt difícil o que no ho saben fer...i cada vegada els hi he de dir.... "Ho has mirat al mòbil? Has pensat una estona i quan veus que no et surt, has buscat ajuda a internet?" "Per que m'ho preguntes a mi? em preguntes a mi com es juga al fortnite? em ...

El passat 1-O els mossos van ser molt criticats, i el seu cap acusat de delictes molt greus. Una de les acusacions era que van plantejar una xarxa paral·lela de comunicacions per no ser escoltats. Això es sinomin que volien fer alguna cosa molt dolenta. Fa uns dies he llegit que un jutge va demanar els audios de la comunicació de la policia nacional i la guardia civil el dia 1-O...pel que sembla aquestes comunicacions no existeixen...potser es sinònim que volien amagar alguna cosa? Suposo que en el cas dels mossos era una actuació delictiva, en cas de les altres policies, com estaven defensant una integritat nacional que en cap moment va perillar ni un mil·límetre, està justificat fer les mateixes "trampes"... Això de que tots som iguals davant la llei, en tot el relacionat amb el procés, està clar que no es aixi.....massa clar..