La Dansa de les Neurones

Els ùltims anys s´ha donat per bona la cultura de la NO humiliació. Sobretot en els nens. En aquest POST ho enfocaré als esports, que es un lloc on es molt fàcil humiliar (o que t'humiliïn) si els altres es saben mes o menys que tu. Fa temps que està instaurat que es dolent per als nens que vegin que els hi foten pallisses (perdre 20 a 0 al fútbol o perdre 2 a 92 al bàsquet) i es van creant regles per no fer visible la pallissa. (O sigui, que t'estan fotent una pallissa pero que no es noti gaire) En el basquet, per exemple, començar de zero cada quart o tancar el marcador quan un equip guanya de 50. Pero el que encara es mes surrealista es que els propis pares (si els seus fills son els que reben la pallissa.....sino no) critiquen a l'equip rival per no deixar jugar als seus fills. Jo, ho sento molt, pero no estic gens d'acord amb aquesta cultura de no ferir emocionalment als nens. La vida es aixi...hi ha gent millor que tu (alguns sense fer res i tu currant-ho segueixe

El mon gira massa ràpid, molt ràpid. Tot queda desfasat a un ritme vertiginós. Aquella cançó xula queda oblidada al cap de 15 dies per mil cançons xules més, o 1000 series més, o 1000 youtubers més o per 1000 jocs més o per 1000.... Tot passa a velocitat de vertigen. Per aixo, quan algu dona moltíssima importància a alguna cosa relacionada a un d'aquests events (cançó, vídeo, sèrie...) crec que no entén a quin mon vivim. En aquest cas, parlaré del "juego del calamar" i els nens. Es van fer multitud de noticies, es van convidar psicòlegs a diferents programes per parlar de les replicacions que es feien, als patis de les escoles, de les escenes de la sèrie. Criticant que els nens no tenien que veure aixo, que desprès ho repeteixen al pati i podien passar desgracies...i un llarg etcètera de reflexions. El curiós del cas es que mentre es feien les reflexions als diferents mitjans anava desapareixen a una velocitat de vertic el joc a les escoles. A la que es va acabar la sèrie