La Dansa de les Neurones

Fa unes setmanes van explicar una història molt i molt interessant al programa QueQuiCom? . Es tracta de l'història de l'enfermetat del BeriBeri. Es una enfermetat molt comuna a l'Asia Oriental durant bona part del segle XX. El més curios es com els petits canvis poden generar grans alteracions. Us explico l'historia. A l'Asia Oriental la seva dieta era a base d'arròs, era el seu principal aliment. Durant la Industrialització la gent es va començar a posar malalta de BerBeri. Ningú sabia perquè. Principalment la gent de classe baixa, amb poc poder adquisitiu. No sabien si era una enfermetat que es transmetia per l'aire, pel contacte, pel menjar...fins que un dia un doctor va començar a donar el mateix menjar que menjaven les persones malaltes a les gallines.....aquestes gallines també van agafar l'enfermetat de BeriBeri. Llavors va concloure que debia ser el menjar, concretament hauria de ser l'arròs. Potser portava algun tipus de contami

Cada vegada que estic cansat o potser em fa mandra no jugar amb els nens (sinó tinc una causa major que no puc evitar) penso amb mi mateix amb 60 anys, a la taula, mirant els meus fills i pensant que ha passat tot molt ràpid i que potser no els he gaudit prou...com algú alguna vegada m'ha dit. No es per ser depresiu es per donar-me energia..quan penso aixó m'enxufo i es impossible que no tregui forces d'on no en tinc i jugui amb ells, em tiri per terra, rigui o el que faci falta encara que només hagi dormit 4 hores, tingui un mal de cap terrible i només pensi en anar al llit. Encara que es pot donar la paradoxa curiosa que estic utilitzant el meu jo futur amb 60 anys, per vèncer el meu cansament causat per dormir poc i potser, per culpa de dormir poc, no arribi a 60 anys...però això ja es un altra tema....

Un bon amic, aquest cap de setmana, em va explicar un acudit que vaig trobar genial. Un professor li pregunta a un alumne:  - Pere, que vols ser de gran?  - Feliç! - li contesta.  - Em sembla que no has entès la pregunta..- Li diu el professor.  - I vostè em sembla que no ha entès la vida...

Fa uns dies, al Versió Rac1, van entrevistar a un psicòleg o no se ben bé que era que va dir moltes coses interessants, però va explicar una fabula que em va agradar molt. Aquell mateix dia vaig explicar el conte als nens, i els hi va agradar molt. El nen em va demanar que repetís el conte al cap d'uns dies. Aquí va el conte: (més o menys era aixi...) Un dia, un pare, un fill i el seu ase volen anar al poble del costat per anar a mercat. El camí que separa els dos pobles es llarg i dur, ja que els separa el desert. Van anar caminat i portaven el burro al costat preparat per carregar tot el que comprarien... A l'arriba al poble veí, uns veïns del poble els van veure arribar. El pare va escoltar el que es deien els veïns: "Mira que tontos aquests dos, tenen un ase i no l'han fet servir per travessar el desert. Quin fart de caminar. Hi ha gent que no pensa." Al següent dia que anaven al poble veí, el pare, va pensar amb el que va escoltar l'ultim di