Entrades

La cultura de la NO humiliació (i els nens)

Imatge
Els ùltims anys s´ha donat per bona la cultura de la NO humiliació. Sobretot en els nens. En aquest POST ho enfocaré als esports, que es un lloc on es molt fàcil humiliar (o que t'humiliïn) si els altres es saben mes o menys que tu. Fa temps que està instaurat que es dolent per als nens que vegin que els hi foten pallisses (perdre 20 a 0 al fútbol o perdre 2 a 92 al bàsquet) i es van creant regles per no fer visible la pallissa. (O sigui, que t'estan fotent una pallissa pero que no es noti gaire) En el basquet, per exemple, començar de zero cada quart o tancar el marcador quan un equip guanya de 50. Pero el que encara es mes surrealista es que els propis pares (si els seus fills son els que reben la pallissa.....sino no) critiquen a l'equip rival per no deixar jugar als seus fills. Jo, ho sento molt, pero no estic gens d'acord amb aquesta cultura de no ferir emocionalment als nens. La vida es aixi...hi ha gent millor que tu (alguns sense fer res i tu currant-ho segueixe

El juego del calamar i els patis escolars (i Einstein i el seu temps relatiu)

El mon gira massa ràpid, molt ràpid. Tot queda desfasat a un ritme vertiginós. Aquella cançó xula queda oblidada al cap de 15 dies per mil cançons xules més, o 1000 series més, o 1000 youtubers més o per 1000 jocs més o per 1000.... Tot passa a velocitat de vertigen. Per aixo, quan algu dona moltíssima importància a alguna cosa relacionada a un d'aquests events (cançó, vídeo, sèrie...) crec que no entén a quin mon vivim. En aquest cas, parlaré del "juego del calamar" i els nens. Es van fer multitud de noticies, es van convidar psicòlegs a diferents programes per parlar de les replicacions que es feien, als patis de les escoles, de les escenes de la sèrie. Criticant que els nens no tenien que veure aixo, que desprès ho repeteixen al pati i podien passar desgracies...i un llarg etcètera de reflexions. El curiós del cas es que mentre es feien les reflexions als diferents mitjans anava desapareixen a una velocitat de vertic el joc a les escoles. A la que es va acabar la sèrie

Frase Eudald Carbonell

  Quan ets competent, no competeixes amb ningú perquè no et cal. Només competeixen els que són incompetents. Eudald Carbonell  historiador, arqueòleg i antropòleg Aquesta frase m'ha agradat molt. No se si es veritat o mentida. Pero si que he vist molta gent intentar demostrar que son bons perquè  no ho eren (o no s´ho sentien) i molta gent molt bona que no fan cap esforç per demostrar res. Nomes falta veure com parlen, com treballen perquè  tothom tingui clar que es competent en al materia.

Excel? Lo Cualo?

Imatge
 Segurament el que tractaré en aquest post pot ser rebatut amb molta facilitat per un educador però com ara no tinc cap educador a prop, el dia que m'ho raonin, eliminaré o editaré aquesta entrada. Tinc fills en diferents edats escolars (2 d'ells a l'institut). L'altra dia, mentre un dels meus fills feia exercicis de mates, vaig veure que utilitzava la calculadora de windows per anar checkejant els resultats, per fer sumatoris, per comprovar diversos resultats. Vaig veure que requeria cert nivell de complexitat i recular en les operacions. No era una simple suma. Li vaig comentar (ja que al seu institut tenen actiu el paquet google for education) que fes servir el google sheets per a fer aquests càlculs. (l'Excel de google, per qui no ho conegui). Quina va ser la meva sorpresa al veure que no ho sabia fer anar. No sabia el concepte "formula", el concepte rang "A1:L1", el concepte "arrossegar" resultats, el concepte "trasponer"

Això es l'unic que ens emportarem...

Imatge
Sempre m'ha fet gracia la gent que, fent referència a vivències especials (viatges, amistats, moments...etc) fa referència a aquests fets com "això es l'únic que ens emportarem".... Mai he entès aquesta frase (a menys que siguis creient)... Tan si estic tot al dia al sofà mirant series, com si jugo al Candy Crash, com si pujo muntanyes, com si viatjo cada dia o no viatjo mai, com si tinc sexe, com sinó....tots ens endurem el mateix...que es res... Per tant, no hi han coses que valen fer més la pena que altres pq transcendeixen a la resta...totes les coses transcendeixin al mateix lloc....a la paperera de la historia....com les milions de fotos que fem amb els nous dispositius i que ningú mira més enllà dels pocs dies/hores/minuts o segons després de fer-se... Mira, es una frase que no la comparteixo, encara que es faci servir de manera automàtica, sense que s'hagi de buscar el significat literal...

El futbol d'elit, els nens i el prestigi social

Imatge
El futbol i els nens es una font incansable de temes pel meu blog. Suposo que es el lloc on més puc analitzar els comportaments humans cap als seus fills. (jo inclos)...en altres àrees de la vida queda més amagat.. El tema que parlaré ara es sobre el prestigi social que dona tenir un fill a un equip d'aquests grans que fitxa nens a partir de 8 anys. Ara que el meu fill porta uns anys en un equip d'aquests, ja puc parlar amb certa perspectiva. La majoria de nens que juguen a aquests equips (i pares) pateixen molt l'estada en aquests clubs. Poquissims ho gaudeixen d'una manera prolongada...el pròmig es 2/3/4 families per equip que ho gaudeixen...i aixo potser es un any, l'any següent ja no estan dins d'aquest club de families que ho gaudeixen...Cada any venen jugadors nous.... En un altre POST vaig dir una frase que aquí repeteixo: "Els papes tiren el seu fill als lleons, pel prestigi que te estar en un equip d'aquests, i llavors esperen q

S'ha de premiar l'esforç amb els nens?

Imatge
La temporada passada en un equip de futbol de nens, d'aquests competitius, que et fixen o et foten al carrer sinó rendeixes, uns pares tenien una xerrada. Un d'ells parlava que el seu fill no ha tingut la confiança de l'entrenador, que altres nens han tingut més confiança, alguns han jugat si o si i altres als partits importants l'entrenador els hi ha donat molt poca confiança. Podríem parlar sobre si està bé o no que passi això, si amb nens s'han de permetre equips tan competitius que et fotin fora a final de temporada sinó has rendit bé..però això ja seria un tema d'un altre post (tot i que jo trobo que no es necessari, ni saludable tot això amb aquestes edats)..però ningú està obligat a anar-hi, crec que el 100% dels pares ja saben que es trobaran...el problema, com sempre, es que sempre penses que això els hi passa als altres, al teu fill es tant bo, que això no li passarà...i si li passa, es culpa de l'entrenador, dels companys o de qui sigui, menys