La Dansa de les Neurones

Quan era petit sempre pensava la meravellosa eina que era el nostre cervell. Quan recordava alguna cosa del meu passat sempre pensava quina maravella, on guardava les imatges i els videos dels meus records? Era capaç de guardar imatges del meu passat i recuperar-les, com fariem amb un ordinador. Si un científic investigava prou temps hauria de trobar aquelles imatges guardades en algun lloc del nostre cervell. Per tant, connectant en algun lloc del nostre cervell es podria revisar totes les imatges i vídeos de la nostra vida. Però una vegada vaig escoltar un cientific que em va tirar per terra aquell pensament que portava arrosegant des de petit. Vaig escoltar un científic que em va demostrar que no guardem cap imatge en cap lloc. Guardem emocions però no com imatges...enlloc guardem imatges ni vídeos de la nostra vida. Per molt que busquem en un cervell no trobarem imatges ni vídeos...trobarem emocions que hauríem de desxifrar per convertir en imatges o vídeos...i això ja sembla...

Fa una setmana s'ha ampliat la nostra familia amb el tercer fill. Tot i tenir un ultim mes molt atrafagat amb l'ingres d'una filla a l'hospital (ja està bé) i de la mare per perdues, finalment hem tingut la la tercera filla que ens otorga oficialment el titol de familia nombrosa. (Encara no se on s'ha d'anar a buscar el "susodicho" carnet) Volia parlar d'un tema molt tractat en aquest blog. El pessimista crònic o el negativista permanent. En una xerrada d'Emili Duró va explicar una petita història divertida sobre la capacitat dels humans de putejar-nos la vida sense que hi hagi necessitat. Explicava com unes gaseles quan son atacades per uns lleons corren per evitar ser caçades, quan en cacen una, la resta de gaseles deixen de correr i segueixen menjant. En canvi, els humans, si ens perseguis un lleo quan atrapessin un dels nostres, la resta seguiriem corrent com bojos. "I si s'ha quedat amb gana?", "I si no li agrada ...

Aquest post fa mesos que el tenia a la llista de borradors per ser publicat algun dia. I avui m'ha vingut bé desempolsar-lo. Es un post recurrent, que he tocat diverses vegades al llarg de la vida d'aquest blog. La POR que inculquem els adults als nens. Eren fires de la ciutat i ens havíem trobat diversos amics..mentre xerràvem els nens jugaven amb algun amic...i no se com, va aparèixer en escena un borratxo tipus (dels de Don Simon de tota la vida). El Borratxo, a partir d'ara Senyor Simon, va començar a jugar amb els nens..perseguint-los, amagant-se, fent-li bromes mentre intentava no caure mentre jugava... Els meus fills no van dubtar cap moment a jugar amb ell...estaven en un entorn conegut, els seus pares estaven al costat, hi havia contacte visual...no van trobar res estrany.  Els meus amics es van sorprendre que els nens juguessin amb aquell borratxo desdentat, mal forjat i mal equilibrista però el que els hi va sorprendre més es que jo, mentre mirava els nens, ...