Independència: El meu procés
NO m'agrada parlar de política al blog, de fet, crec que ho he fet poquissimes vegades. Però ara, avui, em ve de gust. Vull parlar de la independència, la independència de Catalunya. Sempre he estat una persona molt passota amb tot el tema de tenir un país propi. No pas per sentir-me espanyol o poc català, bàsicament per que em relliscaven els països. No tenia un sentiment de pertanyensa al grup. Jo i els meus, ja en tenia prou. Tinc part de la família catalana i part de la família d'Extremadura, potser per això la meva joventut era força neutra. Mai vaig tenir un sentiment nacional de cap costat. En canvi ara, els últims anys, tinc un sentiment, unes ganes, una il·lusió per veure Catalunya independent. No insultaré a ningú, no cridaré a ningú, no moriré per ningú, no soc cap holigan, soc molt feliç a la meva vida, no necessito emprenyar-me amb ningú. Simplement, si em deixen votar, votaré que si. El tema del post seria analitzar per què una persona no