La Dansa de les Neurones

Estava en una paradeta que munten els nens de 6é per guanyar diners pel viatge final de curs. Ho munten a l'hora d'anar a buscar els nens. Una de les coses que venen es uns iogurts amb topings (coses a per sobre). Com tenen molt èxit, a mi em fa pal tenir que fer cua on se'm cola fins i tot l'apuntador. Per que els nens el tema cues no el gestionen gaire bé..o més dit, el gestionen basant-se en la llei de la selva. Com a molt els hi dic als nens que hi vagin ells. Un dia vaig arribar aviat i era dels primers. Vaig pensar anar a buscar els iogurts, aixi ja els tindria quan sortissin els nens. Vaig anar a la paradeta i demano 3 iogurts, al costat tenia una altra mare que conec que també te 3 fills i demana 3 iogurts més. El nen de la paradeta agafa 3 iogurts, en principi eren els meus ja que jo ho havia demanat primer i la mare del costat ho havia escoltat. De cop comença a dir la mare del costat, referint-se als iogurts que estaven davant meu: "posem c

En un blog que alguna vegada he entrat per llegir algun post sobre futbol, hi va haver una conversa entre l'autor del blog i un internauta que li va fer una pregunta sobre el seu fill i el futbol. L'autor del blog li va contestar al pare que no es preocupes tan pel seu fill, que el deixes ser feliç i jugar amb els seus amics, que mai arribaria a ser professional i per tant, no creessim falses espectatives. El pare, una mica mosca, va contestar com podia afirmar amb tanta rotunditat que el seu fill mai seria professional. Si no l'havia vist jugar mai. Com s'atrevia a jutjar-lo. I l'autor del post va fer una resposta que la tinc guardada a la memoria. Una resposta simple, molt simple però a la vegada clarificadora de com funciona el cervell del 99% dels pares que tenen un fill que ho fa més bé que la mitja. Li va dir: " Si et dic que el teu fill te 1 possibilitat entre 1 milió d'arribar a ser professional del futbol, tu pensares irremeiablement, que

Com últimament, el futbol em dona motius per trobar un forat i escriure al blog. Es fàcil de resumir i explicar. Estaven jugant un partit l'equip on juga el meu fill(8)....quedaven 5 minuts per acabar el partit, canvien a un jugador per un altre. El jugador que surt del camp, enfadat, fa un gest de queixa cap a l'entrenador i no li dona la ma al jugador que sortia i tenia la ma estesa. Es una actitud molt reprovable i una falta de respecte a l'entrenador i als companys. Evidentment a ningú li agrada que el canviïn i menys si es tracta de nens que son força competitius. Això es normal. Però encara que siguin nens han de tenir clar unes normes de conducta bàsiques. Tothom es pot equivocar però en un equip s'ha de mirar, per part dels pares i de l'entrenador, que tothom tingui present que forma part d'un col·lectiu i que als companys s'han de respectar. Si no sempre et pot quedar jugar a tennis o a golf. Però aquest fet no es el més greu. Els nens

Cada vegada començo a tenir més clar que el meu fill(8) va decidir correctament al voler anar al equip gran de la ciutat en comptes de fer cas al seu pare que era molt contrari. L'ultim partit, el meu fill va sortir de titular en la posició de migcampista, quan normalment sol jugar de defensa. Fins aquí res a dir. Decisió de l'entrenador. Has d'acceptar on et fa jugar l'entrenador i fer-ho el millor possible, juguis a on juguis. El partit va ser força dolent tot i que van guanyar. El meu fill va marcar un gol, el primer que marcava amb aquest equip. Ja havien marcat tots els jugadors menys ell. No es un problema, simplement informació per ficar-nos en situació. El partit s'acaba, anem al cotxe i el que podries pensar com a pare es que potser el nen et diria: "He fet el meu primer gol!!", "que tal ho he fet de mig?", "No em jugat gaire be avui, no?", "estic content", "no estic content"...no se, podia dir mil

La meva parella fica el despertador abans d'anar a dormir. Son les 0:52 i fica el despertador a les 7:52. El mòbil li diu que l'alarma sonarà "d'aqui 8 hores"...s'estranya...8 hores? però si de 0:52 a 7:52 hi van 7 hores...estava segura que la màquina s'estava equivocant.. Jo, que estava al costat (com a bon informàtic) li vaig dir que segur que hi havia un motiu, les maquines mai s'equivoquen..som els humans que ens equivoquem...encara que tampoc entenia el motiu pq digues que faltaven 8 hores per l'alarma... Vaig rumiar i vaig entendre que l'unic motiu que tindria una maquina per dir 8h de 0:52 a 7:52 es que cregues que hi havia un canvi d'hora pel mig. Però es clar, erem el dia 11 d'octubre, el dia 11 d'octubre no es fa el canvi d'hora. Per tant, aquesta teoria, que era la lògica, no es complia.. Però mentre ho deia la meva parella anava pensant...i va saltar....ha! clar!!!....vaig canviar la data del telèfon per po

Estava en una xerrada on hi havia una professora i una mare que era super mega anti-deures. Jo, fins aquell moment no tenia una opinió formada sobre el tema. No tenia clar si estava a favor o en contra dels deures a l'escola. D'entrada crec, com tot a la vida, que si son coses necessàries, que serveixen, estan rumiades i amb una mesura justa, no els trobo malament. Encara que també es podria pensar que ja haurien de fer tota la feina a classe. En aquesta conversa la mare anti deures veia com una aberració i un "atras" que es fiquessin deures als nens...no tinc clar per que tant rebuig, no vaig parlar personalment amb ella. Però la professora, que estava a la conversa va fer una xerrada molt bona. La mare anti-deures va quedar fora de joc. D'entrada la professora va dir que com a professional, si cregues que els deures fossin dolents els trauria.....però creia que no eren dolents si es feien bé. A part, també havia de ser conscient - li deia a aquesta

El tema futbol es un tema recurrent. Dona molt per parlar. Com ja vaig explicar varies vegades en el blog, el meu fill el volia un dels equips "grans" de la ciutat, vaja, dels equips que fitxen en comptes d'agafar els que s'apunten.. Jo era i soc reticent, amb 8 anys, a anar a un d'aquests equips a menys que ho tinguis molt clar i que ho hagis rumiat bé...sense deixar-te arrossegar per pensaments com "el meu fill es en Messi"..entre d'altres.. I sobretot utilitzar aquest fet, com qualsevol altra que ens pot passar a la vida, per que el teu fill maduri, pensi i tregui les seves conclusions... Molts pares que conec, quan el seu fill el van venir a buscar, no van voler escoltar res dels que els hi deien la gent que ja hi havia estat o la gent del club...no dic que se'l hi hagi de fer cas però com a mínim escoltar la seva opinió.. La majoria de pares pensen, a dins seu, que aquestes coses negatives que te anar a un equip gran (també en te

No soc un pare que cregui que educar amb càstig sigui una norma prou bona com a dir que es la manera d'educar correcta. Però tampoc vull caure al "bonisme" de dir que castigar a un nen es com si fossis digne de ser investigat per els serveis socials. A casa ens moguem en el difícil equilibri.... Crec que, com a pares, em d'aplicar el sentit comú i intentar deduir si el càstig es proporcionat i el més important, si el càstig provocarà l'efecte desitjat, que es que el nostre fill aprengui per a la pròxima vegada. Que maduri i que sigui conscient dels seus actes i les seves conseqüències. Aquí explico un cas personal.. Els divendres sol ser un dia que venen alguns amics del meu fill a casa, coincideix que no tenim cap extra-escolar, que l'endema no hi ha cole, que estem tranquils...venen a casa i alguns dies fem pizzes casolanes i es queden a sopar, inclus es queda algun pare. El meu fill s'espera els divendres amb moltes ganes.

Fa uns dies vaig coincidir amb una família que tenien un fill(11) amb una consola portàtil. Fins aqui tot normal. El nen jugava mentre esperavem a que ens portessin els plats del restaurant. Aqui podria ser més discutible si el nen ha de jugar per no avorrir-se mentre espera o s'ha d'avorrir i aprendre a esperar o saber gestionar el seu avorriment..però vaja, no ens enganyem, cada vegada es més habitual veure nens als restaurants amb mòbils/tablets per jugar... El que no se es com ho feia abans la mainada als restaurants..potser ja no hi anaven perquè s'avorrien i la liaven i ara els pares poden anar a un restaurant...jo vaig a restaurants (dels tipus que puc gaudir amb els meus fills..tinc clar que tinc fills) sense aparells i els nens, la majoria de vegades, saben esperar i no hi ha un cataclisme. Aixo si, si els hi dones una maquineta a cadascú, podria xerrar amb la meva parella com si no tingues fills...com si no tingues fills....com sino tingues fills.... El que

No m'agrada fer-me el xulo, de fet, em considero una persona força humil i que sempre pensa que les coses es podrien fer millor o que segurament algú ho faria millor que jo. Miro de ser força auto crític amb mi mateix. Però hi ha moments on no pots evitar fer-te el "xulo", fardar i fer veure que per ser humil i intentar ser bona persona, no et fa en el tonto del poble. Últimament m'han passat forces coses i crec que me'n passaran més on potser em tocarà anar una mica de "xulo", tot i que odio fer-ho. El cas que us explicaré ara es força trivial però quan ho vaig respondre em vaig quedar força a gust. També apareix el meu fill, però es que va passar aixi... El meu fill (8) aquest any el volia fitxar un equip gran, ho fa bé, es van fixar en ell i ens van trucar i ens van fer una reunió per explicar-nos el projecte i que anessim cap allà. Nosaltres, per molts motius que en aquest post no venen al cas, vam decidir que era millor seguir al equip d

Hi ha un poema mundialment famós d'en Machado que diu: Caminante, son tus huellas el camino y nada más; Caminante, no hay camino, se hace camino al andar. Al andar se hace el camino, y al volver la vista atrás se ve la senda que nunca se ha de volver a pisar. Caminante no hay camino sino estelas en la mar. Aquest poema, que he llegit diverses vegades als meus fills, se'n poden treure diverses conclusions. La que treure ara, ja n'he parlat diverses vegades en aquest blog. " Son tus huellas el camino y nada más "... Vull parlar d'això, ara... Quan mires endarrere, d'entrada no veus les teves petjades rutinaries, les del dia dia, les petjades que has de fer, que s'han de fer però que per la seva automatització, quan miris endarrere ja hauran desaparegut, no guardaràs gaires records d'aquestes petjades. Les petjades que veuràs, quan miris endarrere, son les petjades del dia que et vas enamorar, del dia que vas decidir fer

Fa temps que no escric res al blog, tot i que sempre intento fer-ho. M'agrada. Però he estat molt liat les ultimes setmanes. Explicaré una mica que ha passat.... No m'agrada la gent que fa promeses a principi d'any, rotllo, aquest any aniré al gimnàs, aquest any aprendre angles...trobo que els nostres projectes, hobbies, il·lusions no han d'estar lligades al moment que la terra dona una volta sencera al sol. Però tot i aquest pensament, aquest any jo també em vaig fer una promesa. Els humans som aixi, bastant contradictoris.... :) Quan va començar aquest any em vaig prometre que per Sant Jordi faria un conte infantil. L'any passat ja vaig intentar fer-ne un però al final era massa ambiciós i el temps disponible massa poc. Aquest any vaig baixar el nivell d'ambició, faria un conte més sencillet però que comuniques alguna idea/idees interessants als nens. Han estat unes setmanes plantejant la portada, les il·lustracions i els textos. Tot i ser un conte

Per acabar el tema del món futbolístic, una ultima anotació de la visió que tenen els pares respecte al hobby del seu fill. Parlava amb un pare que segurament l'any vinent el seu fill anirà a un altre equip buscant que el seu fill pugui creixer i treure tot el seu potencial. La frase que va utilitzar va ser: -"Segurament la temporada vinent m'emportaré el meu fill a un altre equip". No se, la paraula "m'emportaré" a mi em denota alguna cosa semblant a un segrest, a una posició dominant sense tenir en compte l'opinió del fill. Potser aquesta es la feina d'un pare..prendre decisions pel seu fill en totes les coses. Jo ho veig diferent...però vaja, mentre ell ho deia amb tota normalitat, a mi la frase "m'emportaré al meu fill", em feia un mal a les orelles bastant important. Com deia a l'ultim post, crec que aquí es el nen que ha de decidir no pas el pare...per que sino no se si estàs tractant al teu fill com un simp

Com bé dic últimament, el futbol infantil es un caldo de cultiu per algú que te un blog... Això de tenir blog ho trobo genial ja que es un lloc on puc escriure el que vulgui i queda guardat..si ho fes a un paper/diari ja l'hauria perdut. Però el que considero un error, per part meva, es que gent que conec coneguin l'existència del meu blog. Em fa més incomode parlar depen quins temes...com aquest que parlaré ara...pot semblar que vull fardar de fill....i no es el cas, simplement un cas personal em serveix per poder parlar de com es comporta la gent. El meu fill (8), com un parell més del seu equip, es veu que hi han alguns clubs més grans que els estan seguint i han fet un informe. Primer de tot, a 8 anys s'ha de seguir als nens? als 11/12 encara..però a 8 anys?...suposo que en Messi ja es devia intuir alguna cosa però la resta de la humanitat encara es difícil saber si la progressió seguirà o no... Però vaja, això no es l'important....cada equip que segueixi a

Col·laboro en diferents empreses, com a informàtic..i vaig escoltar una cosa que em va sobtar una mica. No entraré a valorar-ho...encara que segurament es una situació una mica estranya. Aquesta empresa havia fet una feina per un departament de la generalitat. En vegades anteriors aquesta empresa havia enviat les factures directament al departament en concret de la Generalitat. Ara ja no es pot enviar les factures de la Generalitat a la Generalitat. S'han d'enviar a la hisenda espanyola. S'ha d'utilitzar un programa específic...i com es veu que es una mica complicat de fer anar, al final van optar per pagar a un gestor per tramitar la factura a la hisenda espanyola. A mi em va semblar una mica fort i no vaig poder evitar pensar que es vol controlar les despeses de la Generalitat per saber on es gasten els diners.....No se si aquest pas, i molts altres que s'estan fent, es la millor manera d'intentar solucionar el "problema" que tenim a Catalun

En molts escrits pseudo-científics he escoltat parlar de l'antimatèria. I que al nostre univers no pot existir gaire antimatèria ja que la antimatèria, quan es troba amb la matèria, s'eliminen mútuament. Més o menys es això... Doncs avui, mentre llegia un article sobre la recerca de les ones gravitatòries, he trobat un link on explicava una maquina, utilitzada en oncologia, que utilitzava antimatèria per detectar on està el càncer en un pacient. Segurament no deu ser una cosa nova però quan he investigat més i he llegit una mica en que consistia la maquineta aquesta....he flipat... Em ve de gust explicar-ho a mi...però com ara no tinc temps, passo el link d'un noi que ho explica d'una manera genial. Ja ho explicaré jo quan tingui temps..aixi assimilo millor el procés.. http://redesparaelentretenimiento.blogspot.com.es/2013/10/sabias-que-se-utiliza-antimateria-para.html Un concepte que sembla de ciència-ficció actualment està salvant vides...la veritat, em

Aquesta setmana es publica la revista de l'escola dels meus fills. Normalment sempre demanen algun escrit dels pares. Alguna vegada n'havia fet algun. Aquesta vegada no m'havien demanat cap escrit però em venia de gust fer-ne un sobre l'Einstein i la teoria de la relativitat. A vegades no es fàcil parlar d'alguns temes amb els petits però trobo que si aconsegueixes que ho entenguin, que siguin conscients d'algun coneixement nou, els hi obres alguna porteta al seu cervell, que els ajudarà quan pensin en altres coses. Sempre penso que els coneixements nous, que els hi donin visions diferents, els permeten creixer intel·lectualment, els hi permeten pensar diferent davant dels problemes...encara que sigui d'una manera indirecta. L'escrit va sobre l'Einstein i una de les reflexions que provoca la seva teoria de la relativitat. Es curiós i divertit. Aquí comença l'article: " Abans de començar, per entendre aquest escrit, necessitem