Educació amb càstig?

No soc un pare que cregui que educar amb càstig sigui una norma prou bona com a dir que es la manera d'educar correcta.

Però tampoc vull caure al "bonisme" de dir que castigar a un nen es com si fossis digne de ser investigat per els serveis socials.

A casa ens moguem en el difícil equilibri....

Crec que, com a pares, em d'aplicar el sentit comú i intentar deduir si el càstig es proporcionat i el més important, si el càstig provocarà l'efecte desitjat, que es que el nostre fill aprengui per a la pròxima vegada. Que maduri i que sigui conscient dels seus actes i les seves conseqüències.

Aquí explico un cas personal..

Els divendres sol ser un dia que venen alguns amics del meu fill a casa, coincideix que no tenim cap extra-escolar, que l'endema no hi ha cole, que estem tranquils...venen a casa i alguns dies fem pizzes casolanes i es queden a sopar, inclus es queda algun pare.

El meu fill s'espera els divendres amb moltes ganes.

Un divendres, quan estava esperant a l'escola per que sortissin, va venir cap a mi la meva filla petita(4) i la meva filla gran(10) però el meu fill(8) no apareixia.

D'entrada pensava que encara no havia sortit la seva classe, com vaig xerrar amb les meves filles, no m'havia fixat si per allà corrien més nens de la seva classe. 

Despres d'esperar una estona, vaig començar a pensar que segur que havia marxat amb un dels pares que ve sempre els divendres a casa. Era quasi segur.

La meva filla gran, però, em va dir que creia que havia anat a la classe a buscar alguna cosa. Hi anem i no hi es.

Evidentment, després de perdre 20 minuts entre esperar i pujar a la classe, la conclusió semblava evident. Segur que estava amb aquest pare.

Vaig sortir fora de l'escola i em vaig trobar el meu fill amb aquest pare i el seu fill. Evidentment era molt fàcil deduir que el meu fill estaria amb aquest pare. Jo m'hi porto molt bé amb ell i trobo normal que el meu fill pogues decidir que si ells venien a casa, si estava amb ells ja n'hi havia prou.

Però jo, en aquell moment, i degut a comportaments anteriors on el meu fill havia obviat normes bàsiques, com notificar que marxava d'un lloc, vaig creure que no havia obrat correctament. Sabia que el que anava a fer em causaria problemes...i més davant d'altres pares, allà a l'escola.

Vaig renyar al meu fill i li vaig dir que ja m'imaginava que estava amb aquest pare però que la seva obligació, quan surt de l'escola es venir-me a buscar, fer-me 2 petons, dir hola i llavors explicar-me que va amb aquest pare.

No ja per jo saber que està bé, que també, sino per que forma part d'una família i si es transmet la informació tot va més bé. Per exemple, si hagués dit amb qui estava jo no hagues perdut 20 minuts entre esperar-lo i buscar-lo.

Com creia que despres de reiterades vegades fent coses similars no acabava d'entendre el que li deia, vaig decidir que aquell divendres no vindria cap amic a casa nostra.

L'emprenyada va ser monumental (ell s'ho espera molt..a part de que te baixa tolerància a la frustració)..vaig tenir que perseguir-lo pel carrer, emprenyar-me i finalment agafar-lo del braç i arrossegar-lo fins al cotxe.

Amb alguns pares, nens i professors mirant l'escena.

Li vaig dir a l'altre pare que sentia el canvi de plans, que no tenia clar si era el correcte el que jo havia fet però que d'alguna manera li havia de fer entendre. 

Però l'important no es el càstig, no es res de res si llavors aquesta acció no serveix per alguna cosa.

La setmana vinent, el divendres, ell tornava a tenir la il·lusió per que vinguessin els seus amics i algun pare a casa nostra.

Jo, premeditadament,quan vaig anar a buscar els meus fills a l'escola em vaig ficar en un lloc amb visibilitat reduïda quan ja tenia a les dues nenes i vaig esperar que passava.

El nen em va buscar, em va dir hola, em va fer 2 petons i em va dir que se'n anava amb aquest pare i el seu fill cap a casa nostra.

El vaig felicitar per aprendre dels seus errors i li vaig fer notar el poc que costava tenir el seu divendres somiat només tinguen uns mínims d'educació i de pensar amb els altres.

L'altra pare, que va dubtar dels meus mètodes la setmana anterior, em va dir..."va funcionar"...

Jo conec al meu fill, i se que algunes coses, quan les fa malament masses vegades, les paraules ja no li fan afecte. Si la setmana anterior, en comptes de castigar-lo li foto el rotllo moral...aquesta setmana o l'altra o l'altra hagués repetit sense cap mirament el seu comportament.

Es una llàstima que el càstig sigui una eina sobre les paraules?..doncs si...

Que el càstig es útil quan es un nen petit però que a mesura que creix es més difícil que tingui sentit?...també..

Que es una opció que en aquest cas va aconseguir el que volia?....doncs també...

Estic segur que ara, el meu fill, haurà de despistar-se molt per no venir a buscar-me, quan surt de l'escola i dir-me hola.

I total tampoc es un trangul tant difícil...quan vagi a l'institut ja no l'aniré a buscar i per tant, s'estalviarà de tenir que venir-me a dir hola....3 anyets i se li acabarà la penitencia... :)