La Dansa de les Neurones

Fa uns dies vaig anar al banc i el meu fill va dir que li agradaria treballar en un banc..suposo que ha vist aquelles persones sentades tot el dia, fent clic a l'ordinador...i ha pensat...Donen centims per fer aixó? Inclus els hi ha dit a ells que semblava xulo ser banquer. Que li agradava... Jo li he dit, davant del banquer, que millor, si pot, es busqui una feina que li agradi que no una pas que sembli comode. L'important es que aportis valor a la teva feina no només les teves hores. Al final, si t'agrada una feina es com sino treballessis i sino t'agrada, per molt fàcil que sigui, l'unic que pots acabar fent es comptar les hores que falten per acabar. Jo visc la meva feina aixi i em fa feliç..per tant, m'agradaria el mateix pel meu fill. De fet, es l'unic que em preocupa del futur dels meus fills...que trobin una cosa que els hi agradi i la puguin convertir en feina, en la seva feina. No em preocupa gens que estudiïn més o menys, de fet, tinc

El meu fill de 6 anys va anar a comprar un donut, mentre jo l'esperava fora.  Tenia un billet de 5 a la mà, super visible. Se li va colar tothom, els que ja hi eren i els que anaven entrant. Tenia el billet a la ma, al final, de l'avorriment l'estava refregant pel mostrador. Tothom, teòricament, el veia.  Ningú ho veia?..tothom va tant atrafegat que no es pot parar a rumiar que un nen de 6 anys, amb un billet a la mà, davant del mostrador, potser vol comprar? Segur que alguns potser pensaven que era fill d'algú altre, que no anava sol, però si veus un nen amb un billet a al mà i que fa estona que espera, potser pots preguntar. Ni que sigui la dona de la botiga... No era la primera vagada que li passava, i ja sabia el que havia de fer. Al final es va plantar davant del mostrador i va dir, "ara em toca a mi"...però mentre estava mig distret, se li van colar 6 o 7 persones...

Vaig veure un programa al 33 on feien un experiment que vaig trobar genial, tot i que d'entrada no semblava molt interessant. Una parella vivia en un pis petit i va començar a enumerar totes les coses que tenia. Tots els objectes. Estaven a punt de mudar-se a una casa més grossa, ja que volien tenir un fill. El que es deduïa del programa es que la casa més grossa no era per que tenien un fill, era per tenir més coses. De fet, part del programa va ser viure en la nova casa, però quasi buida, sense coses, i els protagonistes del documental es van agobiar, els hi sobrava casa i es preguntaven si havia valgut la pena el canvi. La reflexió era simple, xorra, però brutal. La majoria de les vegades no necessitem més espai per nosaltres sino per les "coses". Per culpa de voler tenir més coses em de pagar més de lloguer o d'hipoteca. Les coses ens fan tenir menys diners quan les comprem i, per segona vegada, ens fan tenir menys diners quan necessitem més espai per