Es el meu nom..
Ja fa uns 3 anys vaig parlar d'això al blog i ara he necessitat tornar-ne a parlar. Els meus fills em criden pel nom, no em diuen papa. En diuen Gaby. Es una opció personal que ja vaig parlar en aquell antic post. (Juny 2009, em sembla que he vist) Però si que amb el temps, potser perquè hi ha gent que no ho entén o que posen cares rares, he deixat de donar explicacions veien que no eren enteses... Ara, sempre que algú em pregunta: "T'ha dit Gaby? Com es que t'ha dit Gaby?" Jo sempre contesto: "Es que es el meu nom." I ja podem anar per un altra tema.