La cultura de la NO humiliació (i els nens)

Els ùltims anys s´ha donat per bona la cultura de la NO humiliació. Sobretot en els nens.

En aquest POST ho enfocaré als esports, que es un lloc on es molt fàcil humiliar (o que t'humiliïn) si els altres es saben mes o menys que tu.

Fa temps que està instaurat que es dolent per als nens que vegin que els hi foten pallisses (perdre 20 a 0 al fútbol o perdre 2 a 92 al bàsquet) i es van creant regles per no fer visible la pallissa. (O sigui, que t'estan fotent una pallissa pero que no es noti gaire)

En el basquet, per exemple, començar de zero cada quart o tancar el marcador quan un equip guanya de 50.

Pero el que encara es mes surrealista es que els propis pares (si els seus fills son els que reben la pallissa.....sino no) critiquen a l'equip rival per no deixar jugar als seus fills.

Jo, ho sento molt, pero no estic gens d'acord amb aquesta cultura de no ferir emocionalment als nens. La vida es aixi...hi ha gent millor que tu (alguns sense fer res i tu currant-ho segueixen sent millors que tu) i hi ha gent pitjor que tu, en qualsevol disciplina.

I aquestes categoritzacions es poden canviar si hi dediques esforç, normalment molt esforç.

Crec que es molt dolent amagar la frustració als nens. Perqué la vida va d'això. De frustrar-se contínuament i de creure que una cosa es impossible o molt difícil fins que t'ho proposes i vas veient que allò ho pots fer o intentar-ho, com a mínim. O saber veure que no pots fer allò, sino estas preparat.

Quan hagin de fer una feina molt difícil, que d'entrada sembli que no hi arribaran, que els haurem ensenyat? res....no s'hauran enfrontat a situacions difícils on es veuran superats. Quan vagin a fer una carrera i sigui molt difícil, que faran? 

Quina tolerancia a la frustració tindran? aguantaran més de 5 minuts fent una cosa que els hi costa?

Amb aquesta filosofia de la NO frustració estem potenciant als nens que tenen un talent innat per fer les coses (aquests seguirán pq el seu talent els ajuda) o els que tenen una capacitat d'esforç innat (per superar dificultats, aquest ho continuaran fent) pero la resta no els estem ajudant.

Jo, de petit, em van fotre pallisses jugant a basquet i aquí estic, d'entrada no em sembla que tingui cap tara degut a això.

Em va servir per entendre que hi havia gent millor que jo i que havia d'entrenar molt dur per intentar ser com ells.

I una altra cosa, que ningú en parla, si tu ets un nen que forma part d'un equip "dels bons" i que fot pallisses cada cap de setmana, se suposo que el que has de fer (tu i el teu entrenador) es no defensar fort i no posar en practica res del que has entrenat durant la setmana pq sino estas abusant dels altres.

Doncs ho sento, NO estic d'acord. Si jo estic entrenant tota la setmana per posar-ho en practica al partit, doncs es posa en practica. Es guanyi de 10 o de 100.

A part, que pasara? que els que han perdut de 100 no jugaran? si, potser si. Pero si els que han de guanyar de 100 van a mig gas, tampoc jugaran. 

Que pasara si estudies enginyeria i no t'esforces i vols treballar pero hi han enginyers a patades i la majoria ho fan millor que tu?..si, que no tindràs feina sino te una empresa el teu pare.

Si algú hagués de tenir en compte això es qui organitza la competició, per no fer sistemes per repartir el talent i que estigui igualat, no pas dels equips participants. Moltes competicions ja ho fan aixi...primer grups aleatoris i després 2a fase amb grups segons les posicions. Per tant, molts esports ja ho treballen be.

A part, tots sabem que aquestes diferencies tant grans son periodes temporals, amb l'edat tot es va igualant. Pleguen els que no els hi agrada (alguns hi estan pels pares), pleguen els que no tenen habilitats i els que no en sabien tant van aprenen i es va igualant tot. Es questió de temps, no de regles.

Una altra cosa seria els pares. Aquí no parlo d'ells. Si fa falta, que no puguin entrar als partits si ells son els culpables. (a la classe tampoc hi han pares). Només estic parlant de la sobre-protecció a la frustració.

Jo encara recordo el meu primer partit de basquet. (amb 7 anys) Vaig correr cap a la cistella, amb ganes de que entres, pero la meva falta de coordinació fent els pasos i saltant van fer que la pilota fos una pedrada contra el taulell i surtís 3 metres endarrera rebotada...evidentment, amb aquell nivell, qualsevol que en sabes una miqueta em faria una pallissa. De qui era culpa? meva? dels altres? o de ningu?..de ningú. Simplement era la realitat.

La cultura d'amagar la realitat als petits em sembla infantilitzar tota la societat. No acabo de veure el sentit. Encara que suposo que deuen haver-hi estudis que demostren que NO tinc raó.

Per acabar, una anècdota que vaig veure en un partit de basquet d'uns fills d'uns amics meus.

El marcador a cada quart es reiniciava (per tant, no sabies com anava) pero els pares anaven amb aplicacions amb el marcador real (per tant, a la grada, tothom sabia com anava) i a la web de la federació tambe sortia el resultat real final. Tothom sabia el resultat real menys els nens que jugaven. (Si era un partit igualat, els jugadors no ho sabien pero si t'estaven humiliant si que ho sabies....pq no fa falta marcador per saber veure aixo...ho veu un nen d'1 any...)

Em va semblar divertit.... :)

L'objectiu de qualsevol cosa a la vida es millorar no guanyar. Per tant no es importat qui guanya i qui perd, ni per quan, l'objectiu es millorar. Per tant, no hauriem de donar importancia als marcadors sino al treball que es fa durant la setmana. Si l'objectiu de la vida es guanyar sempre, llavors, estareu d'acord amb mi, que la majoria hauriem d'optar pel suicidi.....la majoria no som Messi, Einstein, Bill Gates o Nelson Mandela...la majoria el que em fet es anar millorant dins de les nostres possibilitats, i punt...sense mirar el resultat global (be, molts tenen enveja del resultat de la vida dels altres...això ja es tema per un altre POST)...