Conciliar Vida Familiar amb vida Laboral

[mail enviat a catradio el 25/09/2008 - Eduqueu les Criatures]

Tinc la meva opinió sobre el tema de conciliar feina i vida familiar.

Soc pare de dos fills, una nena 2 anys i un nen de 7 mesos.

Tot comença amb la meva teoria que diu que si vols ser el millor en una cosa has de dedicar moltes hores i molt esforç.

Per tant si vols ser el millor pare que pots arribar a ser necessitaras moltes hores d'entrega i si vols ser un gran professional i progressar constantment hauras de dedicar moltes hores a la feina.

Cal recordar, que el dia te 24 hores i unes 6 hores, com a mínim, les dediquem a dormir.

El que pasa es que acceptem sempre que sino dediquem moltes hores ha estudiar, a treballar, a la parella, a un esport....tindrem moltes menys posibilitats de ensurtir-nos però quan parlem en el cas dels pares...ningu vol reconeixer que si dediquem poques hores als fills serà mes dificil ser uns grans pares...tampoc vull dir que serem dolents....pero no serem pares en la totalitat de les nostres facultats.

No critico a qui decideix treballar molt i dedicar poques hores als fills, cadascu es lliure de fer el que vulgui...nomes vull constatar aquesta, per mi, falsa frase de que es millor qualitat que quantitat. Evidentment 2 hores de pallises i crits es molt pitjor que 30 minuts de carinyo i amor cap a un nen. Però a igualtat de qualitat, quantes mes hores puguis dedicar, millor.

Per tant, per aconseguir una conciliació real has de renunciar una miqueta als fills i una miqueta a la feina. Jo he escollit ser el millor pare que puc ser (potser serè mes dolent que un altre que hi dedicarà menys temps..però es que aquest altre no soc jo..). He renunciat a la meva feina i he buscat feines que em permetin gaudir dels meus fills el màxim d'hores.


Vam tenir els nens a casa fins al any i mig ....no puc dir que noti la diferencia amb altres nens que han anat a l'escola abans (es impossible saber si un nen es com es per l'educació de casa, per l'escola, per la genetica...) però si puc dir la satisfacció de veure que el nen agafa els habits, s'empapa de la filosofia de vida de casa a una edat molt primerenca...simplement perquè tot el dia ho veia a casa. I crec que sobre aquesta bona base serà mes fàcil que ells puguin construir la seva vida.

Per ultim, una frase que em diu molta gent, "Quina sort que teniu poder estar amb la mainada sempre vosaltres i no dependre de ningú".

Aparentment la frase no te cap malicia pero si...Hi surt la paraula SORT. No es questió de sort...ens em montat la vida per gaudir dels nostres fills el màxim de temps posible. Hem renunciat a moltes coses i patim economicament mes que molts dels nostres amics.

Tothom te la possibilitat de fer-ho.

Conec el cas d'una persona que treballava al caprabo de caixera i no podria estar gaires hores amb el seu fill. Va canviar de feina i es va dedicar a netejar cases...podia decidir l'horari que treballaria i a sobre cobrava mes.

Repeteixo, no critico a ningú perque decideixi treballar moltes hores o trobar un terme mig..tot es lloable..simplement mostrar que res es imposible. I que normalment per dedicar molt esforç a una cosa es necessita renunciar a una altre.

El que pasa es que la nostre societat no està preparada per renunciar, es viu com si fossim immortals i com si es pogues fer seguir tot i a sobre fer-ho tot bé. (potser hi ha gent que pot...però no soc jo)

Comentaris

  1. Salvador30 d’abril del 2009, a les 19:50

    Aquí, la vocació de ser pare es viu com un sacerdoci.I cal dir que ho es. Si el sacerdoci (per als qui creuen)imprimeix caràcter en la persona qui el rep, la paternitat imprimeix el mateix caràcter d'eternitat. Se es pare per sempre. La marca que deixen els pares es indissoluble. Per això, el autor es pren com un deure vital la seva vocació de pare. Les renuncies per a els seus fills no son objecte de patiment, donat que el seu amor per els fills omple tota mancança.

    ResponElimina

Publica un comentari a l'entrada

Entrades populars d'aquest blog

Per que a la muntanya fa més fred si la calor sempre va cap a munt i està més a prop del sol?

Imatge
Acabo de fer un escrit, que potser publicaran a la revista de l'escola dels meus fills, sobre per que a les muntanyes altes hi neva i fa molt fred, més fred que a baix. Trobo molt divertit entendre el perquè...el meu fill m'ho va preguntar i no vaig saber respondre...em vaig informar i vaig intentar fer un escrit que sigui el màxim comprensible per un nen...no sempre es fàcil però jo ho he intentat... Aquí va l'escrit: Per què a la muntanya fa més fred si l'aire calent puja i s'està més a prop del sol? No us heu preguntat mai per que a la muntanya fa més fred i hi neva més si l’aire calent puja i estem més a prop del sol? No hauria de fer més calor? Primer confirmem una cosa, l’aire calent puja per que pesa menys que l’aire fred que hi ha al seu voltant. Degut a aquest efecte, un globus, d’aquests que porten persones, pot volar. Escalfen l’aire de dins del globus. Això està demostrat. Per tant, si l’aire calent sempre puja, sembla evident que...
Més informació

Plantar un arbre, escriure un llibre i tenir un fill....

Imatge
Fa uns minuts he llegit aquesta frase; per a ser feliç, per sentir-te realitzat en la vida s'ha de plantar un arbre, s'ha d'escriure un llibre i s'ha de tenir un fill.... El primer que he fet, per curiositat, es buscar aquesta frase per Internet per veure que hi trobava...i efectivament , he trobat el que esperava, molts escrits, alguns blogs i alguns comentaris de gent que tenia l'objectiu de fer aquestes tres coses per ser feliç, o per sentir-se important, o per sentir que havia fet alguna cosa important a la vida... Em supera aquest afany humà de buscar la felicitat a l'exterior, de creure que fent aquestes tres coses ja haurem aconseguit les nostres fites i podrem sentir-nos persones plenes.. De fet, està clar que cap de les tres coses son dolentes..plantar un arbre, escriure un llibre i tenir un fill no es dolent ni es bo...tot depèn del que volguem a la vida i del que ens faci feliç. Plantar un arbre no te cap secret, ni tampoc crec que sigui una cosa...
Més informació

Que és la gravetat? (segons un senyor que es deia Einstein)

Imatge
Des de ben petit tenia assumit que la gravetat era una espècie de propietat de la matèria, principalment si era enormement grossa, de xuclar-te cap a ella, de no deixar-te marxar. Era una cosa que era així, un tòtem. De fet, segons Newton, era la evidencia clara. Si una cosa la tires cap amunt i cau i en canvi, la lluna no cau, es que la terra xucla amb alguna força. Amb aquesta idea vaig viure molts i molts anys....i sempre que explicava la gravetat a nens o a qualsevol altra, utilitzava la expressió "xuclar", per indicar clarament que la terra exerceix una força cap al seu centre. Moltes vegades havia escoltat la teoria d'Einstein, on deia que els cossos grossos curvaven/deformaven l'espai/temps..però era un concepte que creia que explicava altres coses, no pas la gravetat. Fins que un dia, mirant un documental d'Einstein vaig caure i vaig lligar el concepte " curvar espai " i " gravetat ". Em va xocar no haver-hi caigut abans. Supo...
Més informació