Lliçó d'agraiment
A la meva vida he intentar fer coses que em sentis orgullos de fer-les....tot i algunes vegades, com tothom, fem coses que precisament orgullosos no n'estem.
Fa uns dies vaig tenir un detall que crec que es una bona lliçó pels meus fills. Potser no es la manera que la gent va per la vida, però més igual.
Fa un mes, quan anava a comprar una bombona (si, encara anem amb bombona) vaig anar-hi a un quart de set...la veritat, no sabia a quina hora tancaven. Resulta que tancaven a les 18h..per tant, ja estava tancat. Però encara corria algú per allà.
Era una putada que estigues tancat, ja que no tenia aigua calenta i a l'endemà no podia anar-hi...però vaja, no soc dels que vaig demanant favors. Si ja havien tancat, culpa meva per no anar-hi abans. No han de treballar més ells, per anar jo bé.
Estava a la porta, mirant i quan vaig tenir clar que estava tancat, i ja anava a donar-me la volta cap al cotxe, el senyor que normalment ven les bombones, em diu, des de lluny:
-Ya está cerrado..mañana.... - va dir el venedor-
Si, si, ya lo se...ya me iva....- vaig dir jo.
-Hombre!!, amigo!, tu amigo....espera, ahora te doy la bombona...espera... - va dir el venedor.
El venedor es un home de raça negra que em establert un bon rotllo entre ell, jo i els nens que sempre m'acompanyen. Sovint els hi diu coses i ells el contesten. Els nens els hi cau simpàtic. Però només el veiem una vegada al mes, quan anem a comprar la bombona.
Tampoc xerrem gaire...un parell de frases....algun dia el nen anava vestit de futbolista i li va explicar que li diuen Puyol al seu equip..i coses d'aquestes intranscendents..
Fa temps la meva filla li va regalar un dibuix que acabava de fer al cotxe...no se, li va sortir aixi.
La historia podia acabar aquí. Un home que ha plegat de la seva feina, que ja marxava cap al cotxe i tenia la caixa tancada, decideix, per que li caiem simpàtics, ven-drens la bombona quan sino haguéssim estat nosaltres, no ho hagues fet.
Però una cosa tinc clara, en aquesta vida s'ha de ser agraït i més en una societat tant poc detallista i tan individualista com la que tenim.
Els nens, no van caure en que estava tancat i ens va obrir perquè erem nosaltres. Els hi vaig explicar i els hi vaig dir que molta gent no ho faria aixó i que s'ha de ser agraït. El pròxim dia li portaríem un detall en mostra del nostre agraïment.
Aquell dia, gracies al seu detall, vam tenir aigua calenta per duxar-nos, per cuinar i rentar els plats.
Fa poc, em tornat a anar a comprar una altra bombona, i abans, vam anar a comprar una caixa metàl·lica de galetes, per regalar-li. Li va regalar la meva filla gran (7). Mentre la petita (2) anava diguen, des de dins del cotxe: "Amigo", "Amigo".....en veu alta...m'havia sentit dir-ho abans al cotxe i sabia que em referia al venedor..
Vam riure molt...
Pot semblar una xorrada però no ho es. A la vida, necessites el teu esforç per tirar endavant però també l'ajuda de molta altra gent. Quan algú t'ajuda a fer alguna cosa, s'ha de ser agraït. Amb paraules, encara que sigui, amb una abraçada o un petó...en aquest cas, degut al poc que ens coneixem, vam creure que una caixa de galetes xula era més adient.
També soc conscient que ell va fer això per com el tracto i sobretot per com els nens el tracten a ell. Bàsicament li dic hola, amb un somriure. I no ho faig per impostar...ho faig perquè em ve de gust, ho faig perquè si entres en una botiga i dius "Bon Dia" amb to amable i alegre..es possible que el dia et vagi millor que si entres a la botiga i dius "Bon dia" amb baix to i ensopit...
Amb aquests detalls, que ho faig per que ho crec, espero que els meus fills aprenguin a ser agraïts amb tot el que els hi donarà la vida. Mai hem d'oblidar agrair al que ens ajuda...encara que sigui un fet que ja donem per fet.
En una gran xerrada d'un científic que va morir de càncer de pancreas (Randy Pauch)..va explicar una historia personal que encara ho resumeix millor. Va pagar, a tot el seu equip, un viatge a Disneyworld en agraïment al que havien fet per ell.
Els amics el van titllar de boig:...- però si et gastaràs els teus estalvis!!..
Ell va contestar:
- Gracies a aquest equip, a la feina que fan, puc tenir el millor treball del món, el que sempre havia somiat....com no puc estar agraït.
Poquissima gent hagués fet això...jo crec que no ho hagués fet..però em va fer reflexionar.
Fa uns dies vaig tenir un detall que crec que es una bona lliçó pels meus fills. Potser no es la manera que la gent va per la vida, però més igual.
Fa un mes, quan anava a comprar una bombona (si, encara anem amb bombona) vaig anar-hi a un quart de set...la veritat, no sabia a quina hora tancaven. Resulta que tancaven a les 18h..per tant, ja estava tancat. Però encara corria algú per allà.
Era una putada que estigues tancat, ja que no tenia aigua calenta i a l'endemà no podia anar-hi...però vaja, no soc dels que vaig demanant favors. Si ja havien tancat, culpa meva per no anar-hi abans. No han de treballar més ells, per anar jo bé.
Estava a la porta, mirant i quan vaig tenir clar que estava tancat, i ja anava a donar-me la volta cap al cotxe, el senyor que normalment ven les bombones, em diu, des de lluny:
-Ya está cerrado..mañana.... - va dir el venedor-
Si, si, ya lo se...ya me iva....- vaig dir jo.
-Hombre!!, amigo!, tu amigo....espera, ahora te doy la bombona...espera... - va dir el venedor.
El venedor es un home de raça negra que em establert un bon rotllo entre ell, jo i els nens que sempre m'acompanyen. Sovint els hi diu coses i ells el contesten. Els nens els hi cau simpàtic. Però només el veiem una vegada al mes, quan anem a comprar la bombona.
Tampoc xerrem gaire...un parell de frases....algun dia el nen anava vestit de futbolista i li va explicar que li diuen Puyol al seu equip..i coses d'aquestes intranscendents..
Fa temps la meva filla li va regalar un dibuix que acabava de fer al cotxe...no se, li va sortir aixi.
La historia podia acabar aquí. Un home que ha plegat de la seva feina, que ja marxava cap al cotxe i tenia la caixa tancada, decideix, per que li caiem simpàtics, ven-drens la bombona quan sino haguéssim estat nosaltres, no ho hagues fet.
Però una cosa tinc clara, en aquesta vida s'ha de ser agraït i més en una societat tant poc detallista i tan individualista com la que tenim.
Els nens, no van caure en que estava tancat i ens va obrir perquè erem nosaltres. Els hi vaig explicar i els hi vaig dir que molta gent no ho faria aixó i que s'ha de ser agraït. El pròxim dia li portaríem un detall en mostra del nostre agraïment.
Aquell dia, gracies al seu detall, vam tenir aigua calenta per duxar-nos, per cuinar i rentar els plats.
Fa poc, em tornat a anar a comprar una altra bombona, i abans, vam anar a comprar una caixa metàl·lica de galetes, per regalar-li. Li va regalar la meva filla gran (7). Mentre la petita (2) anava diguen, des de dins del cotxe: "Amigo", "Amigo".....en veu alta...m'havia sentit dir-ho abans al cotxe i sabia que em referia al venedor..
Vam riure molt...
Pot semblar una xorrada però no ho es. A la vida, necessites el teu esforç per tirar endavant però també l'ajuda de molta altra gent. Quan algú t'ajuda a fer alguna cosa, s'ha de ser agraït. Amb paraules, encara que sigui, amb una abraçada o un petó...en aquest cas, degut al poc que ens coneixem, vam creure que una caixa de galetes xula era més adient.
També soc conscient que ell va fer això per com el tracto i sobretot per com els nens el tracten a ell. Bàsicament li dic hola, amb un somriure. I no ho faig per impostar...ho faig perquè em ve de gust, ho faig perquè si entres en una botiga i dius "Bon Dia" amb to amable i alegre..es possible que el dia et vagi millor que si entres a la botiga i dius "Bon dia" amb baix to i ensopit...
Amb aquests detalls, que ho faig per que ho crec, espero que els meus fills aprenguin a ser agraïts amb tot el que els hi donarà la vida. Mai hem d'oblidar agrair al que ens ajuda...encara que sigui un fet que ja donem per fet.
En una gran xerrada d'un científic que va morir de càncer de pancreas (Randy Pauch)..va explicar una historia personal que encara ho resumeix millor. Va pagar, a tot el seu equip, un viatge a Disneyworld en agraïment al que havien fet per ell.
Els amics el van titllar de boig:...- però si et gastaràs els teus estalvis!!..
Ell va contestar:
- Gracies a aquest equip, a la feina que fan, puc tenir el millor treball del món, el que sempre havia somiat....com no puc estar agraït.
Poquissima gent hagués fet això...jo crec que no ho hagués fet..però em va fer reflexionar.
.jpg)
Estic totalment d'acord amb tu. Suposo que és com una cadena de favors.
ResponEliminaEspero que et vagi molt bé. Una forta abraçada.
Bones Soni!!
EliminaFeia molt que no passaves per aquí!
Et retorno l'abraçada!
Com sempre molt encertat!!!!
ResponElimina