El que costa tenir es converteix en moda...
Un dia parlant amb un molt bon amic vam anar a petar sobre el tema de les modes i del que anela la gent.
En vam parlar una bona estona però hi ha una història que em va explicar que va resumir genialment la nostra conversa.
Fa temps els seus avis tenien un restaurant, en aquella època no es passava gana però ningú es podia afartar i com les feines solien ser físiques era molt difícil trobar ningú gras, mes aviat, el normal era trobar gent prima. Era el normal si tenies la vida estàndard.
Un dia, en aquell restaurant, va arribar un home força gras. Allò era un signe de poder, de diners, d'autoritat. Era admirat ja que era d'una manera que era molt dificil ser, ningú tenia acces a tant menjar com per engreixar-se.
Per això moltes avies (les que tenen 80/90 anys) solen preferir nens/es grassonents i per a elles es un símbol de salut, de benestar...
Ara quasi tothom te accés a molts aliments, molts d'ells molt calòrics que, amb les feines actuals, no tant físiques, no es poden eliminar i el cos les emmagatzema.
Ara mateix si es veu una persona grassa automàticament se la classifica com a persona amb baix poder adquisitiu, amb poca força de voluntat, amb una mala cultura alimentaria o un golafre.
Les persones riques ara es cuiden, mengen aliments saludables, ecològics i tenen temps per cuidar-se i fer esport.
De fet, fa temps va aparèixer un estudi on deia que en el 1r món, sobretot estats units, els que tenen un poder adquisitiu baix solen ser més grassos que els que tenen un poder adquisitiu alt.
Es curiós, com el mateix fet, estar gras, te connotacions diferents segons el context.
Quan aquell senyor gras va visitar el restaurant d'aquells avis tots somiaven a ser com aquell senyor, era un model d'èxit. Ara seria un model de fracas.
Per tant, sempre que seguim una moda hauríem de pensar si la seguim perquè creiem que es millor per nosaltres o simplement perqué al seguir-la ens classificaran al grup dels bons de la societat.
En vam parlar una bona estona però hi ha una història que em va explicar que va resumir genialment la nostra conversa.
Fa temps els seus avis tenien un restaurant, en aquella època no es passava gana però ningú es podia afartar i com les feines solien ser físiques era molt difícil trobar ningú gras, mes aviat, el normal era trobar gent prima. Era el normal si tenies la vida estàndard.
Un dia, en aquell restaurant, va arribar un home força gras. Allò era un signe de poder, de diners, d'autoritat. Era admirat ja que era d'una manera que era molt dificil ser, ningú tenia acces a tant menjar com per engreixar-se.
Per això moltes avies (les que tenen 80/90 anys) solen preferir nens/es grassonents i per a elles es un símbol de salut, de benestar...
Ara quasi tothom te accés a molts aliments, molts d'ells molt calòrics que, amb les feines actuals, no tant físiques, no es poden eliminar i el cos les emmagatzema.
Ara mateix si es veu una persona grassa automàticament se la classifica com a persona amb baix poder adquisitiu, amb poca força de voluntat, amb una mala cultura alimentaria o un golafre.
Les persones riques ara es cuiden, mengen aliments saludables, ecològics i tenen temps per cuidar-se i fer esport.
De fet, fa temps va aparèixer un estudi on deia que en el 1r món, sobretot estats units, els que tenen un poder adquisitiu baix solen ser més grassos que els que tenen un poder adquisitiu alt.
Es curiós, com el mateix fet, estar gras, te connotacions diferents segons el context.
Quan aquell senyor gras va visitar el restaurant d'aquells avis tots somiaven a ser com aquell senyor, era un model d'èxit. Ara seria un model de fracas.
Per tant, sempre que seguim una moda hauríem de pensar si la seguim perquè creiem que es millor per nosaltres o simplement perqué al seguir-la ens classificaran al grup dels bons de la societat.
.jpg)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada