Que es la felicitat?

Em considero una persona feliç o bé que sap ser feliç amb el que té.

Des de que vaig llegir una frase d'una entrevista de l'Eduard Punset, on deia que la felicitat era l'absencia de por sempre m'ha semblat una bona manera de definir la felicitat.

Sino tens por de perdre la parella, sino tens por de perdre la feina, sino tens por que et passi alguna cosa dolenta, sino tens por que perdis la vivenda...

Semblava una bona manera de definir la felicitat.(o definir que vol dir ser feliç)

Però ultimament he anat donant-li voltes a la definició, que em semblava prou valida i crec que es molt incorrecte.

Crec que la definició d'en Punset, la de l'absència de por, es valida per definir que es la tranquil·litat i/o la estabilitat..ja que sinó tens por de que passin coses es pot suposar que pots estar més tranquil i es podria deduir una certa estabilitat a la vida.
Segurament una persona que tingui una vida tranquila i estable podria considerar-se feliç però per mi no. Per mi, no es la definició correcte de felicitat.

Un exemple de la felicitat d'en Punset seria un treballador que te sou fixe per tota la vida, que te una dona i fills i que no te cap tipus de sobresalt a la seva vida, cada dia es igual i no hauria de tenir por de res, ja que ja sap el que li espera...segons la definició d'en Punset, una persona així es feliç segur, ja que no te por de res, tot ho te controlat.
Tots deduirem que una persona aixi pot ser feliç però també ens imaginem molts casos, on es compleixen aquests requisits, i no ho son.

No parlo de la felicitat momentània, que això ho podria provocar un event extraordinari, com la loteria, parlo de la felicitat vital. De considerar-se feliç, de considerar que ets feliç amb la teva vida.

Per mi la felicitat es la certesa de que fas el que sents, que fas el que creus s'ha de fer. Que vius la vida tal com diuen els teus principis i això fa que tot encaixi i tot tingui sentit.I sobretot, que saps valorar-ho.

Ser feliç es viure fent el que creus, les teves passions, lluitar per seguir el camí que creus correcte. Si segueixes el camí que creus correcte, llavors irremeiablement seràs feliç més tard o més d'hora. I sino...com a mínim morir seguint el teu camí correcte i no trobar-lo, que no pas viure no fent res o veure passar els anys davant dels teus ulls...

Explico que es el que m'ha fet reflexionar sobre la definició de felicitat...

Quasi sempre intento anar a buscar els nens a l'escola i sinó puc, com a mínim els veig a mitja tarda i estic amb ells fins l'hora de dormir. Aquests últims 15 dies he agafat molta més feina de la que podia absorbir (ja se que es pot considerar una sort amb plena crisis) i pràcticament no he vist als meus fills. M'aixecava abans que ells i arribava a casa quan ells ja dormien.

Se que per desgracia es la situació de molts pares però jo sempre he lluitat perquè no sigui aixi i ho havia aconseguit bastant bé fins ara. Durant aquests ultims mesos(pitjor els ultims 15 dies) no em podia considerar feliç del tot, notava que em faltava alguna cosa, no rendia tant a la feina com abans.
Sentia que no estava fent el que per mi es el correcte, sentia que em lliscava la vida per les mans i m'estava perdent temps precios amb els meus fills.

Se que molts pensaran que les meves paraules son tonteries, potser i tot de "nen de papa" o de "sobrat", que es normal perdres temps dels fills, que la vida no son flors ni violes, que s'ha de treballar, que no passa res per 15 dies.

Si, no passa res per 15 dies, però estava en un punt que m'estava liant i aquests 15/30 dies, sinó ho freno jo, m'acabaria arrossegant a mesos...i llavors, aquest mes per això i aquella setmana per lo altre i allò per l'altre i no te'n adones i han passat 8 mesos.

També ens hem de deslliurar de la llosa que arrosseguem inculcada per la religió en el passat. En aquesta vida s'ha vingut a patir, no tot potser com volem, ens em de resignar, es el que hi ha, ho vols tot....

Soc autònom i unes hores a la setmana he d'anar a algunes empreses...les dues setmanes passades treballava de 8h a 14h en un lloc, dinar entrepà i de 15h a 21h en un altre lloc i després em tancava a casa a treballar fins a les 3 del matí per complir amb tots els fronts oberts.

Amb els qui treballo saben de sobres que quan hi ha alguna cosa urgent he passat nits sense dormir o he fet 12 hores seguides sense aixecar-me de la cadira, per tant crec que confien en mi i saben que no els deixaré tirat i complirant terminis..per tant, aquesta setmana he dit clarament que les tardes no treballaré perque vull anar a buscar els meus fills a l'escola i passar la tarda amb ells.

Algú m'ha comentat, mig en serio i mig en broma, que m'emporti una foto d'ells a la cartera...

El meu nivell de felicitat ha tornat als nivells màxims, em torno a considerar plenament feliç. Tinc una parella magnifica, tinc un treball que m'encanta, visc en un lloc que m'agrada, puc gaudir dels meus fills i puc fer algun hobbie, com el bàsquet o escriure en aquest blog.
He pogut ajudar a l'escola a muntar el pessebre vivent dels nens fent xais, porcs, vaques i un pont de cartró, he pogut veure'ls al pessebre, demà puc anar a veure el festival de patinatge de la meva filla..etc.

Se que la situació de crisis actual sembla pedant parlar de que em regulo la feina. Potser el mes que ve no tinc feina però això es igual. (Fa un any i pico endarrera, per seguir la meva filosofia, tenia 0 feina)

Estic fent el que crec i això es l'important, soc feliç. Soc conscient que a la vida em trobaré mil i un entrebancs que em dinamitaran aquesta felicitat, doncs quan arribin ja miraré de fer-hi front.


Per tant la meva definició perfecte de felicitat es enfrontar la teva vida amb el fantasma més gran de tots, LA MORT.

Sino fos per la gent que m'estimo, si demà em moris em quedaria tranquil, ja que tinc la sensació que estic fent tot l'important per mi a la vida, no m'arrepentiria de res. Estic gaudint amb tot el que faig perquè estic fent tot el que sento de la manera que sento.

La definició de la felicitat es la resposta a aquesta pregunta:

Si demà (la setmana que ve, el mes que ve..) et morissis, podries marxar tranquil? o començaries a penedir-te de tot el que NO has fet? o et penediries de coses que SI has fet?

Segons la meva opinió, si t'enfrontes a aquesta pregunta i veus la teva propia mort com un moment tranquil (que no vol dir alegre, jo no em vull morir demà), de que tenies totes les peces del puzzle al seu lloc...llavors et pots considerar feliç.

I no em refereixo a no tenir reptes futurs o haver fet tot el que volies fer a la vida. De fet, crec que si ets una persona vital, mai acabes de fer tot el que volies a la vida. Crec que al contrari, si ets una persona creativa i amb il·lusió es impossible que acabis tots els reptes que vols. Perque a mesura que vius es van creant nous reptes, propòsits i projectes. Es infinit.

Segurament la meva definició deu tenir molts forats, i com la felicitat es impossible de definir també deu ser incompleta.
Però a mi em sembla molt més complerta que la definició de l'Eduard Punset i la seva absència de por.

Fa temps vaig fer un post sobre les passions i la vida, que crec te certa relació amb aquest escrit.

Bon Nadal!

Nota: Evidentment perquè la meva definició tingui sentit s'ha de partir de la premisa que l'individuu en qüestió te passions, motors vitals a que aferrar-se...si simplement s'és un tasta olletes i no se sap el que es vol...suposo que la meva definició de felicitat no es pot aplicar...