El tercer fill i el ginecòleg...

He escoltat moltes vegades que els pares, quan tenen el tercer fill (i alguns el segon) viuen el procés de l'embaràs d'una manera diferent, que ja no s'hi fixen tant, la dona ja va sola al ginecòleg, ningú escolta la panxeta, ningú espera una patadeta a l'altre costat, tot es com més rutinari.

Em centraré amb el tema del ginecòleg, que es el que m'interessa.

Es veu que es típic que la dona ja vagi sola al ginecòleg al tercer fill, suposo perquè ja sap el camí i no es perdrà...

Doncs, per mi, les visites al ginecòleg son les més divertides dels tres embarassos.

Em agafat hores que poguem ser-hi tots 4, no voliem hores al matí on els petits no poguessin venir.

Em involucrat als nens en tot el procés i ens han fet impossible que sigui rutinari ja que la il·lusió que ens feia que ho visquessin, feien les visites al ginecòleg com petites festes, petites celebracions on després de la visita feiem alguna cosa diferent.

Sino haguéssim involucrat als nens en el procés, estic segur que el procés hagués estat rutinari i potser algunes vistes jo no hi hagués anat, es normal, quan fas una cosa que ja has viscut es difícil tenir la il·lusió de la novetat, del desconegut,.....

Aquesta es una de les coses importants de la vida, sino la més important, donar importància a les coses, viure-les tant intenses com puguis, amb la màxima il·lusió. I en aquesta ocasió la motivació ha estat implicar als germans(5 i 3 anys i mig) en el naixement de la seva pròxima germaneta. Ha estat com tornar a reviure el primer embaràs.

De fet, ara que hi penso, d'aqui 20 anys, recordaré tot el procés del primer embaràs i del tercer, en canvi del segon, com no vam saber trobar una manera de reforçar la vivència i com ja era la segona vegada, no en tinc records...només del part però no de tot el procés previ..

Encara recordo la emoció que vaig sentir quan, al ginecoleg, em van deixar escoltar el cor de la meva primera filla.
En el segon no em va emocionar però en el tercer m'he tornat a emocionar escoltant el cor, ho he fet a traves dels ulls dels meus fills.
Encara recordo quan els vam avisar que escoltarien el cor de la seva germaneta, van escoltar aquell batec tant intents i fort, tant continu que un batec s'abraçava amb l'altre, i van obrir els ulls com taronges i es van quedar amb la boca oberta, en veure'ls vaig sentir una emoció semblant al primer batec que vaig escoltar a la meva vida.

Sempre he escoltat diferents científics parlant sobre la sensació del pas del temps, quan som petits el temps passa lent perquè el nostre cervell registra moltes coses noves, molts inputs, i com el temps es relatiu segons cadascú, el nostre cervell si te moltes coses noves, moltes emocions te la sensació que em fet moltes coses i quan mira endarrere troba molts paquets diferents pel camí.

Quan ens fem grans, la nostra vida sol ser més rutinària, tenim menys inputs diferents, menys emocions que gravin coses profundes al cervell i per tant, quan mirem endarrere tenim la sensació que aquella setmana/mes/any ha passat volant ja que no trobem gaires paquets en el camí de la nostra memòria.

Per tant, de la manera que he viscut el tercer embaràs m'ha ajudat a aturar una mica el temps, ja que hi han hagut emocions, experiències noves i quan miro endarrere trobo tots els paquets d'aquests episodis al ginecòleg i a diferents llocs.

Per mi, això es la vida, intentar que el que hagis de fer, fer-ho amb prou passió, cercant la manera que t'il·lusioni perquè li donis la importància que tenen les coses.

Diuen que tot el bo s'acaba...doncs la vida, per regla de tres, ha de ser bona i val la pena intentar viure cada aconteixement de la manera més intensa possible...