Per què tens 2 fills?

Aquest post parla d'experiències que veig en moltes parelles quan es decideixen a tenir el segon fill.

La primera vegada que vaig ser conscient del problema vaig pensar que era un cas aïllat però fa un parell d'anys (suposo quan el meu entorn va ampliant la família) vaig arribar a la conclusió que no era un cas aïllat, sino més aviat molt comú.

Parlo del que els hi passa a moltes parelles, concretament a la part de parella de sexe masculí, quan decideixen tenir el segon fill.

Moltes dones matxaquen a les seves parelles home perquè no les deixen mai soles amb els dos nens a l'hora, que es massa feina, que s'estressen, que no pot amb tot, que no pot fer res....bla, bla..

Tinc amics que jugaven a basquet amb mi que els han fet persecució psicologica els ultims mesos fins que el noi ha deixat el basquet...total, en un dels casos no venia ni els entrenos, nomès als partits,i com a màxim eren 3 hores fora de casa a la setmana i durant el periode que encara va poder jugar, estava obligat a buscar cangur (la iaia, germans/es, amics....qui sigui) mentre dures el partit per que la dona no estes amb els dos fills a l'hora.

O un altre cas, on li agradava anar a veure el futbol amb els amics i ara ja no pot..(aquest molt tipic..)

O un altre cas on un altre amic feia una caminada MENSUAL amb els amics, que durava tot el diumenge, que també ha estat molt pressionat per deixar-ho...i està clar que ho acabarà deixant.

Pel mateix motiu...la parella no s'en veu en cor d'estar amb els dos nens a l'hora, se li fa gros.

Primer de tot, perque quedi clar, se del que parlo perquè tinc dos fills(i força seguits)...vull dir que no es un post on teoritzo sobre coses que no conec.

Segon, i més important, si no et veus capaç d'educar a dos nens a l'hora, perque els tens?

No es obligatori tenir dos fills, ni un tampoc...

Estar clar que el normal, i més avui en dia que tothom treballa, et trobis en situacions on estaràs sol amb els nens, això ja ho saps de sobres abans de tenir-lo.

Molts diran que es clar, que fill únic, que el malcriaran, que s'avorrirà, que no se que....el que vulgueu, però si el fet de tenir un germà li provoca que es quedi sense (pare/mare) durant un període de la seva vida ja que està incapacitat/da per exercir aquesta funció sino es amb ajuda externa....no es pitjor això, que no tenir un fill únic?

Se que estic tocant temes molt delicats i que alguns poden dir que la vida d'avui amb les feines tothom va molt estressat, que no se que més....mentida, a més recordem que estic parlant de temps d'oci....ja queda clar que el temps de treball, els nens no estan amb el pare/mare.

Amb això vull dir que es fàcil tenir cura de dos nens a l'hora?..no, es dur en molts moments, acabes agotat en molts altres però ets pare i si els has tingut es per això...per deixar totes les forces per educar-los, per corretgir-los, per fer-lis entendre la vida tal com tu la veus...durant les 24 hores del dia, si fa falta.

Ja se que he enfocat el Post, com si el problema el tingues el sexe Masculí, se que cada cas es un món i no vull generalitzar..només que al meu entorn es així, i no es que vegi la realitat amb una visió masculina (que potser si) però la meva parella(que es dona) pensa exactament igual que jo.

Com, a una persona que treballa cada dia, que cuida als seus nens durant la setmana sempre que pot, que el cap de setmana el passarà integrament amb els nens menys unes hores, pot ser-li negat aquest mínim dret?

Com potser que una persona jove i amb energia, no sigui capaç d'ensurtir-se'n durant unes hores de cuidar els seus propis fills?

Es importantissim que cada membre de la parella pugui tenir els seus espais d'oci (sempre segons el temps lliure que disposi la parella en global).

Jo gaudeixo molt amb els meus fills i aquest estiu estic de sol a sol amb ells, sense la meva parella que treballa molt i m'ho passo de conya...hi han moments durs? es clar, com totes les coses que necessiten una entrega del 100% durant un temps prolongat.....

Aquest post, l'escric perquè em sap greu veure com hi han moltes parelles que entenen el segon fill com una presó, que els obligarà a deixar tot.

L'escric perquè em sap greu que amics meus siguin una mica menys felicos per culpa de tenir un segon fill, però no ho son pel fill en si, sino per la visió de l'altre membre de la parella sobre aquest segon fill.

Em sap greu pels fills, que no tinguin uns pares capacitats (o com a mínim això diguin) per cuidar-los tots sols durant unes hores (no estic parlant de cuidar-los 365 dies a l'any, 24h al dia)

Em sap greu per aquestes mares que no siguin capaces de gaudir, tot i la duresa de la feina, d'aquests dos trossos de vida que tenen al costat.

Aquest post no vol parlar de renuncies voluntàries, això cada persona sap les seves prioritats. Jo també, quan vaig ser pare per primera vegada, i per segona, vaig renunciar a algunes coses de la meva vida perquè creia més important gastar aquell temps amb els fills.

Tampoc vull parlar sobre "capritxos", com podria ser....vull sortir divendres, dissabte i diumenge fins a les 6h del matí (que tampoc estaria malament si s'ha pactat amb la parella i llavors tu ho compenses d'una altre manera)

Tampoc estic parlant de que un membre de la parella tingui hobbies i l'altre que es foti..

Estic parlant de coses essencials (evidentment no et moriràs sino les fas però t'empobreixen com a persona)...cada persona te alguna cosa que troba essencial o que es important per a ella, per sentir-se més viva...

I el mes important per a ser pare, es sentir-te viu, sentir-te vital, sentir-te ple d'energia i això hi ajuda tenir algun hobbie on puguis recarregar piles.... llegir, escriure, correr, sortir a la nit, xerrar, veure el futbol amb els amics, jugar a squash, fer xerrades, ajudar en una ONG, en un club, en un associació,....

Si tu compleixes com a pare/mare, i els casos que estic pensat a l'escriure el post, així ho fan, com poden arribar a la conclusió que la millor solució es la reclusió del pare al costat de la mare peti qui peti?

En el meu cas personal, jo jugo a bàsquet i la meva parella sap l'important que es per mi (i més ara que em queden pocs anys per seguir jugant) mai es plantejarà de suggerir-me que plegui com jo mai l'hi plantejaré que deixi de fer els seus hobbies mentre siguin compatibles amb els horaris familiars, es clar. (I evidentment es queda sola amb els nens quan jo jugo)

Per molt important que sigui el bàsquet, si un dia no puc anar-hi perquè la meva parella te feina, està malalta, el que sigui....jo no aniré a bàsquet....però això es de sentit comú, no?

De fet, em sembla que aquesta repressió cap a les seves parelles l'únic que provoca es que la parella es desgasti, perdi força, perdi ganes i per tant sigui pitjor el remei que l'enfermetat.

I que aquests fills perdin un trocet de pare, ja que es un trocet menys feliç, del que podria ser.

Tinc pendent un Post on vull explicar el meu concepte de parella, i està clar que en el meu concepte de parella no pot existir el que he explicat aquí.

I com sempre, si algú creu que no tinc raó, ho sento, es la meva humil opinió.