La Dansa de les Neurones

En aquest escrit vull analitzar les 3 potes, per mi, essencials per a ser un gran jugador/a en un esport d'equip. Analitzarem El QUE, el COM i el QUAN, aplicat a un esportista d'alt rendiment. Per mi els 3 paràmetres que defineixen un jugador/a d'alt rendiment. Per a realitzar aquest anàlisis dels esportistes professionals va molt bé focalitzar primer en el esport base/formatiu. L’esport base es un bon entorn on es veu clarament la diferència entre el QUÈ, el COM i el QUAN. Anem a analitzar que es el QUE, el COM i el QUAN aplicat a l'esport. (amb exemples d’esport formatiu) La majoria de persones confonen el QUE (el QUE fa el seu fill, si parlem d’esport base/formatiu) amb el TOT. El QUE fa un esportista es pràcticament insignificant. No importa res. No importa QUE FA. El QUE FA és molt insignificant si ho comparem amb els altres 2 paràmetres que vull analitzar en aquest article. El COM HO FA i sobretot el QUAN HO FA, aquest és el realment important. Fa regats incre...

Estic una mica fins al monyo de la gent que va dient: " es que jo soc molt competitiu " o " el meu fill es molt competitiu, com jo "...o " es molt competitiu "...principalment en context esportiu..pares que parlen d'ells o dels seus fills...(sobretot al mon del futbol, on tinc un fill de 14 anys que hi juga) I normalment m'ho diuen a mi pq em veuen bon tio (bon tio=tio que li costa enfadar-se..no que sigui bona persona)..(desprès entendreu la relació equivocada entre no enfadar-se i ser competitiu) No es que em molesti que m'ho diguin, es que ho trobo ridícul....vaja, que queden en ridícul quan m'ho diuen i ells no ho saben. Normalment la persona que em diu que es molt competitiu o que el seu fill "ho es, com ell"...es un tio panxut, que te una feina on fa click al ratolí només amb el dit index (mai toca el segon botó) i que quan surt de la feina competeix a ser el que beu més cervesa, fa més dinars copiosos o passa més hores al s...

Els ùltims anys s´ha donat per bona la cultura de la NO humiliació. Sobretot en els nens. En aquest POST ho enfocaré als esports, que es un lloc on es molt fàcil humiliar (o que t'humiliïn) si els altres es saben mes o menys que tu. Fa temps que està instaurat que es dolent per als nens que vegin que els hi foten pallisses (perdre 20 a 0 al fútbol o perdre 2 a 92 al bàsquet) i es van creant regles per no fer visible la pallissa. (O sigui, que t'estan fotent una pallissa pero que no es noti gaire) En el basquet, per exemple, començar de zero cada quart o tancar el marcador quan un equip guanya de 50. Pero el que encara es mes surrealista es que els propis pares (si els seus fills son els que reben la pallissa.....sino no) critiquen a l'equip rival per no deixar jugar als seus fills. Jo, ho sento molt, pero no estic gens d'acord amb aquesta cultura de no ferir emocionalment als nens. La vida es aixi...hi ha gent millor que tu (alguns sense fer res i tu currant-ho segueixe...

El mon gira massa ràpid, molt ràpid. Tot queda desfasat a un ritme vertiginós. Aquella cançó xula queda oblidada al cap de 15 dies per mil cançons xules més, o 1000 series més, o 1000 youtubers més o per 1000 jocs més o per 1000.... Tot passa a velocitat de vertigen. Per aixo, quan algu dona moltíssima importància a alguna cosa relacionada a un d'aquests events (cançó, vídeo, sèrie...) crec que no entén a quin mon vivim. En aquest cas, parlaré del "juego del calamar" i els nens. Es van fer multitud de noticies, es van convidar psicòlegs a diferents programes per parlar de les replicacions que es feien, als patis de les escoles, de les escenes de la sèrie. Criticant que els nens no tenien que veure aixo, que desprès ho repeteixen al pati i podien passar desgracies...i un llarg etcètera de reflexions. El curiós del cas es que mentre es feien les reflexions als diferents mitjans anava desapareixen a una velocitat de vertic el joc a les escoles. A la que es va acabar la sèrie...

  Quan ets competent, no competeixes amb ningú perquè no et cal. Només competeixen els que són incompetents. Eudald Carbonell  historiador, arqueòleg i antropòleg Aquesta frase m'ha agradat molt. No se si es veritat o mentida. Pero si que he vist molta gent intentar demostrar que son bons perquè  no ho eren (o no s´ho sentien) i molta gent molt bona que no fan cap esforç per demostrar res. Nomes falta veure com parlen, com treballen perquè  tothom tingui clar que es competent en al materia.

 Segurament el que tractaré en aquest post pot ser rebatut amb molta facilitat per un educador però com ara no tinc cap educador a prop, el dia que m'ho raonin, eliminaré o editaré aquesta entrada. Tinc fills en diferents edats escolars (2 d'ells a l'institut). L'altra dia, mentre un dels meus fills feia exercicis de mates, vaig veure que utilitzava la calculadora de windows per anar checkejant els resultats, per fer sumatoris, per comprovar diversos resultats. Vaig veure que requeria cert nivell de complexitat i recular en les operacions. No era una simple suma. Li vaig comentar (ja que al seu institut tenen actiu el paquet google for education) que fes servir el google sheets per a fer aquests càlculs. (l'Excel de google, per qui no ho conegui). Quina va ser la meva sorpresa al veure que no ho sabia fer anar. No sabia el concepte "formula", el concepte rang "A1:L1", el concepte "arrossegar" resultats, el concepte "trasponer"...