La Dansa de les Neurones

Parlant amb una persona aquest final d'any, vam acabar parlant dels propòsits per l'any nou. La veritat, no m'agrada això dels propòsits al començar l'any. Els propòsits han de formar part del teu projecte de vida no del moment en que la terra a fet una altra volta sencera al sol. Però, per no ser un friki i explicar això, vaig pensar algun propòsit per dir, a la seva proposta. El que vaig dir es que em conformo a seguir com fins ara. Trobar moltes coses, molts projectes, molts detalls que m'il·lusionin...i m'es indiferent si els acabo realitzant o no, ja que el temps sol jugar a la contra.(i amb 3 fills i volent estar hores amb ells, encara més...) Vull trobar, en les coses més insignificants o no, noves il·lusions. Ara, per exemple, a l'escola dels meus fills han proposats als pares que presentin un disseny per pintar algunes parets del menjador de l'escola. Es molt provable que no tingui temps per fer-ho, es molt provable que si trobo temps ...

Com he dit diverses vegades en aquest blog, he dedicat moltes hores a jugar bàsquet, moltíssimes. Es molt provable(quasi segur) que hagi entrenat més hores que la majoria de jugadors professionals. Alguna vegada he fet un càlcul i, dels 10 als 18 anys, he entrenat una mitja de 5/6 hores al dia. Potser algun dia en feia menys però el dissabte era bastant habitual que a les 8h del matí ja estigues jugant a bàsquet, parava per dinar i llavors hi tornava. Els caps de setmana eren de moltes hores sol jugant a basquet. A la tarda els amics, que sabien que sempre em trobarien a la pista, anaven vinguen i feiem partits. Els estius cada dia anava a jugar a bàsquet, cada dia. Matí i tarda. Com sempre estava allà havia arribat a passar gent de tot tipus. Era com un punt de trobada. Amics, jugadors del club de diferents edats, algun espontani que passava per allà, jugadors d'altres clubs.... Els meus pares em pagaven el carnet de la piscina i jo nomes hi anava els dies que feia molta...

EL meu fill(7) va fer una cosa que demostra que s'està fent gran. I per mi es molt divertit i gratificant veure i apreciar, amb petits detalls, com van madurant. De fet, crec que em fa sentir orgullós d'igual manera que ells madurin com que jo, encara que sigui en petits detalls, saber-ho valorar. A vegades el dia a dia, fa que no valoris els seus passos endavant, encara que siguin minúsculs o semblin xorrades als ulls d'un adult. El meu fill estava jugant a Lego, mentre jo li assecava el cabell. Era un rotllo per a mi, ja que estava estirat a terra i també per a ell, perquè el molestava i el assecador feia moure algunes peces. Ja se que sembla una xorrada, i ho es , però ell sol va decidir que la millor opció era parar de muntar, que li seques els cabells, i quan estigues, ja tornaria a muntar. Va saber veure que podria muntar més estona els Lego parant un moment i poden assecar el cabell ràpid que no pas estar intentant assecar els cabells a la vegada que juguem. ...

M'he fixa't mentre la meva filla utilitzava la tablet d'una diferencia a com els nens i els adults intenten utilitzar un programa nou, que no coneixen. Els adults intentem utilitzar-lo seguint els patrons que coneixem d'altres programes. Si el programa el segueix, serem molt més ràpids en aprendre a utilitzar-lo que un nen. Si el programa segueix uns patrons diferents, el nen trigarà menys a saber-lo utilitzar. Ja que ell no està buscant el que ja sap, per tornar-ho a repetir, està investigant, està deduint, la simple curiositat li obre camí. Els adults, la curiositat, l'intent de deduir, sempre apareix despres d'intentar fer el que ja hem fet anteriorment. L'eficiència de la joventut es aquesta. Tenen una càrrega de records, coneixements, vivències més escàs i els permet agafar camins nous davant dels problemes que es van trobant. Ja se que es una evidencia i que està ple d'històries dins de la vida de la humanitat que demostren/parlen d'a...

En un article de la vanguardia parlaven d'un music, famós entre els joves, que col·laborava amb Paul McCartney.(Ex-Beatles) Al twitter molts joves preguntaven qui era, altres deien que si la seva estrella de la musica hi col·laborava, segur que aquest tal Paul, seria una gran promesa...etc Molts comentaris de molta gent, en aquella noticia, parlaven de la incultura de molt jovent, com podia ser que no coneguessin a un dels cantants dels Beatles, altres de que el jovent no es com abans i un llarg etcètera... No hi estic gens d'acord. Que els nanos de 13 anys no coneguin a en Paul McCartney no es res dolent. Es la demostració empírica de l'efecte del pas del temps. Res ni ningú supera el pas del temps. Alguns només resistirem en la memória de la gent mentre estiguem vius i només dels nostres coneguts, altres seran recordats per un grup durant un temps, altres seran recordats per la majoria de la humanitat durant un temps, llarg o curt, depen de l'impacte.. Però...

Molt sovint els humans som mesquins, envejosos, dolents, egoistes, mentiders, cruels i un llarg etcètera de coses que et venen ganes de enviar a pastar a tothom... Però com he dit altres vegades, la majoria de la humanitat no servim per res, no som importants, encara que per els nostres petits entorns si que ho siguem. Això no vol dir que no tinguem dret a viure i a ser feliços..jo ho soc molt de feliç. Hi ha gent que si, que son els que aconsegueixen realment que millorem com especie, com a societat...ens fan saltar més enllà perque el nostre futur sigui millor (pacifistes, inventors, filosofs, matemàtics...) Aquest vídeo, on un home que era cec ara pot veure ombres, i pot veure a la seva dona despres de 10 anys de malaltia, gracies a invents com aquest i molts altres, que ha portat anys de desenvolupament, es el que em dona esperança en nosaltres... i em fan creure que els meus fills viuran en un món millor que el nostre.

Fa temps vaig desenvolupar, per una empresa, un sistema de gestió d'un magatzem amb codi de barres. Aquest codi servia per saber on estaven tots els paquets quan arribaven, i pel dia abans d'agafar-los, saber on s'havien d'anar a buscar, per preparar la ruta pel dia següent. Estava força content de la feina i sempre tenia al cap poder ensenyar aquest sistema a l'escola dels nens. Al final em vaig decidir, sense dir res a ningú, i vaig comprar per internet una pistola de codi de barres i prepararé un "magatzem" a una aula de l'escola. Portaré caixes iguals, on a dins hi haurà una "xuxe" diferent per cadascú, que cada nen s'escollirà. Aquesta caixa la portaran als encarregats del magatzem (uns altres nens que tindran assignada aquesta feina),  aquests nens, en un ordinador, apuntaran el nom  de la persona que porta la caixa i llavors faran "PIP", amb la pistola de codi de barres, en el codi de la lleixa on deixaran la c...