La Dansa de les Neurones

Fa unes setmanes van explicar una història molt i molt interessant al programa QueQuiCom? . Es tracta de l'història de l'enfermetat del BeriBeri. Es una enfermetat molt comuna a l'Asia Oriental durant bona part del segle XX. El més curios es com els petits canvis poden generar grans alteracions. Us explico l'historia. A l'Asia Oriental la seva dieta era a base d'arròs, era el seu principal aliment. Durant la Industrialització la gent es va començar a posar malalta de BerBeri. Ningú sabia perquè. Principalment la gent de classe baixa, amb poc poder adquisitiu. No sabien si era una enfermetat que es transmetia per l'aire, pel contacte, pel menjar...fins que un dia un doctor va començar a donar el mateix menjar que menjaven les persones malaltes a les gallines.....aquestes gallines també van agafar l'enfermetat de BeriBeri. Llavors va concloure que debia ser el menjar, concretament hauria de ser l'arròs. Potser portava algun tipus de contami...

Cada vegada que estic cansat o potser em fa mandra no jugar amb els nens (sinó tinc una causa major que no puc evitar) penso amb mi mateix amb 60 anys, a la taula, mirant els meus fills i pensant que ha passat tot molt ràpid i que potser no els he gaudit prou...com algú alguna vegada m'ha dit. No es per ser depresiu es per donar-me energia..quan penso aixó m'enxufo i es impossible que no tregui forces d'on no en tinc i jugui amb ells, em tiri per terra, rigui o el que faci falta encara que només hagi dormit 4 hores, tingui un mal de cap terrible i només pensi en anar al llit. Encara que es pot donar la paradoxa curiosa que estic utilitzant el meu jo futur amb 60 anys, per vèncer el meu cansament causat per dormir poc i potser, per culpa de dormir poc, no arribi a 60 anys...però això ja es un altra tema....

Un bon amic, aquest cap de setmana, em va explicar un acudit que vaig trobar genial. Un professor li pregunta a un alumne:  - Pere, que vols ser de gran?  - Feliç! - li contesta.  - Em sembla que no has entès la pregunta..- Li diu el professor.  - I vostè em sembla que no ha entès la vida...

Fa uns dies, al Versió Rac1, van entrevistar a un psicòleg o no se ben bé que era que va dir moltes coses interessants, però va explicar una fabula que em va agradar molt. Aquell mateix dia vaig explicar el conte als nens, i els hi va agradar molt. El nen em va demanar que repetís el conte al cap d'uns dies. Aquí va el conte: (més o menys era aixi...) Un dia, un pare, un fill i el seu ase volen anar al poble del costat per anar a mercat. El camí que separa els dos pobles es llarg i dur, ja que els separa el desert. Van anar caminat i portaven el burro al costat preparat per carregar tot el que comprarien... A l'arriba al poble veí, uns veïns del poble els van veure arribar. El pare va escoltar el que es deien els veïns: "Mira que tontos aquests dos, tenen un ase i no l'han fet servir per travessar el desert. Quin fart de caminar. Hi ha gent que no pensa." Al següent dia que anaven al poble veí, el pare, va pensar amb el que va escoltar l'ultim di...

A la Contra de la Vanguardia entrevistaven a Gabriel Rolón i apareixia aquesta frase de Sigmund Freud. La trobo genial. Cuando los nazis quemaron toda su obra, Freud dijo: " La humanidad ha avanzado mucho; en la edad media me hubieran quemado a mí "  

Fa uns dies, mentre passejàvem tota la família, ens vam trobar una coneguda. Aquesta coneguda te un fill petit, de la mateixa edat que el nostre  fill mitjà. Vaja, 4 anys. Durant la conversa, entre ella i la meva parella, jo estava amb els nens però vaig poder escoltar un tall de conversa que em va fer riure una bona estona.. Coneguda: Ostres!..jo, amb només un fill, tinc una feinada de por per sopar. Com t'ho fas tu amb tres? Parella: Doncs, tiro més arros a l'olla. Un "gallifante" per ella.

En un post molt recent intentava explicar la meva definició de felicitat. Evidentment es meva i no te perquè ser la bona....suposant que hi hagi definició bona. Però algú em va fer notar la seva disconformitat amb la meva teoria, deia que si jo creia que si demà deixo de viure, i crec que puc marxar tranquil, perquè estic fent tot el que crec, vol dir que tinc una vida sense projectes per acabar, sense reptes, sense il·lusions per complir. Em deia que ell tenia molts projectes per fer, que els volia fer, que volia viatjar, que volia muntar una empresa, que volia tenir fills i encara no ho havia fet, però que ara estava fent el que creia i si es moris ara, no podria marxar tranquil, tot i que es feliç. Si tens projectes pendents, segons ell, no pots creure, al morir, que has fet tot el que creies. Tot i que te dret a pensar-ho, per mi, pensar aixi, es incorrecte. Una de les coses que ajuden a ser feliç es tenir projectes, il·lusions, tenir temes pendents per fer. Però la felicitat...