La Dansa de les Neurones

Parlant amb una persona aquest final d'any, vam acabar parlant dels propòsits per l'any nou. La veritat, no m'agrada això dels propòsits al començar l'any. Els propòsits han de formar part del teu projecte de vida no del moment en que la terra a fet una altra volta sencera al sol. Però, per no ser un friki i explicar això, vaig pensar algun propòsit per dir, a la seva proposta. El que vaig dir es que em conformo a seguir com fins ara. Trobar moltes coses, molts projectes, molts detalls que m'il·lusionin...i m'es indiferent si els acabo realitzant o no, ja que el temps sol jugar a la contra.(i amb 3 fills i volent estar hores amb ells, encara més...) Vull trobar, en les coses més insignificants o no, noves il·lusions. Ara, per exemple, a l'escola dels meus fills han proposats als pares que presentin un disseny per pintar algunes parets del menjador de l'escola. Es molt provable que no tingui temps per fer-ho, es molt provable que si trobo temps ...

Com he dit diverses vegades en aquest blog, he dedicat moltes hores a jugar bàsquet, moltíssimes. Es molt provable(quasi segur) que hagi entrenat més hores que la majoria de jugadors professionals. Alguna vegada he fet un càlcul i, dels 10 als 18 anys, he entrenat una mitja de 5/6 hores al dia. Potser algun dia en feia menys però el dissabte era bastant habitual que a les 8h del matí ja estigues jugant a bàsquet, parava per dinar i llavors hi tornava. Els caps de setmana eren de moltes hores sol jugant a basquet. A la tarda els amics, que sabien que sempre em trobarien a la pista, anaven vinguen i feiem partits. Els estius cada dia anava a jugar a bàsquet, cada dia. Matí i tarda. Com sempre estava allà havia arribat a passar gent de tot tipus. Era com un punt de trobada. Amics, jugadors del club de diferents edats, algun espontani que passava per allà, jugadors d'altres clubs.... Els meus pares em pagaven el carnet de la piscina i jo nomes hi anava els dies que feia molta...