divendres, 26 de desembre de 2014

El meu fill volia ser banquer..

Fa uns dies vaig anar al banc i el meu fill va dir que li agradaria treballar en un banc..suposo que ha vist aquelles persones sentades tot el dia, fent clic a l'ordinador...i ha pensat...Donen centims per fer aixó?

Inclus els hi ha dit a ells que semblava xulo ser banquer. Que li agradava...

Jo li he dit, davant del banquer, que millor, si pot, es busqui una feina que li agradi que no una pas que sembli comode.

L'important es que aportis valor a la teva feina no només les teves hores.

Al final, si t'agrada una feina es com sino treballessis i sino t'agrada, per molt fàcil que sigui, l'unic que pots acabar fent es comptar les hores que falten per acabar.

Jo visc la meva feina aixi i em fa feliç..per tant, m'agradaria el mateix pel meu fill. De fet, es l'unic que em preocupa del futur dels meus fills...que trobin una cosa que els hi agradi i la puguin convertir en feina, en la seva feina.

No em preocupa gens que estudiïn més o menys, de fet, tinc la certesa que no serveix de gaire...bé, si vols treballar pels altres, potser si....no em preocupa que treguin bones notes...el que si intento, es que sapiguen apassionar-se per les coses, que el que els hi toqui fer, ho facin amb ganes....llavors, si ho viuen aixi, apareixeran coses atractives de sota les pedres, i potser alguna d'elles, els hi servirà com a mode de guanyar-se la vida durant alguna etapa de la vida..

Amb el superficialisme actual, crec que tinc moltes possibilitats de no arribar a donar-lis aquestes eïnes als meus fills, però vaja, la meva feina es intentar-ho...

La gent, les presses i que un nen compri un donut

El meu fill de 6 anys va anar a comprar un donut, mentre jo l'esperava fora. 

Tenia un billet de 5 a la mà, super visible.

Se li va colar tothom, els que ja hi eren i els que anaven entrant.
Tenia el billet a la ma, al final, de l'avorriment l'estava refregant pel mostrador. Tothom, teòricament, el veia.

 Ningú ho veia?..tothom va tant atrafegat que no es pot parar a rumiar que un nen de 6 anys, amb un billet a la mà, davant del mostrador, potser vol comprar?

Segur que alguns potser pensaven que era fill d'algú altre, que no anava sol, però si veus un nen amb un billet a al mà i que fa estona que espera, potser pots preguntar. Ni que sigui la dona de la botiga...

No era la primera vagada que li passava, i ja sabia el que havia de fer. Al final es va plantar davant del mostrador i va dir, "ara em toca a mi"...però mentre estava mig distret, se li van colar 6 o 7 persones...

La casa es teva o de les "coses"?

Vaig veure un programa al 33 on feien un experiment que vaig trobar genial, tot i que d'entrada no semblava molt interessant.

Una parella vivia en un pis petit i va començar a enumerar totes les coses que tenia. Tots els objectes.

Estaven a punt de mudar-se a una casa més grossa, ja que volien tenir un fill.

El que es deduïa del programa es que la casa més grossa no era per que tenien un fill, era per tenir més coses.

De fet, part del programa va ser viure en la nova casa, però quasi buida, sense coses, i els protagonistes del documental es van agobiar, els hi sobrava casa i es preguntaven si havia valgut la pena el canvi.

La reflexió era simple, xorra, però brutal. La majoria de les vegades no necessitem més espai per nosaltres sino per les "coses".

Per culpa de voler tenir més coses em de pagar més de lloguer o d'hipoteca. Les coses ens fan tenir menys diners quan les comprem i, per segona vegada, ens fan tenir menys diners quan necessitem més espai per guardar-les.

En el fons es veritat, normalment paguem més de lloguer/hipoteca per les coses no per nosaltres. Nosaltres no necessitem gaire espai per viure. Un llit, un sofa, un escriptori, un armari, una taula per menjar i un lavabo.

Ja se que es evident que es aixi, però quan ho pares a reflexionar es curios.

D'entrada, inconscientment sempre penses que la casa més gran serà un benefici per tu com a ser humà i en canvi normalment els que en surten beneficiats son els objectes, es podran "reproduir" molt més, passar amb tu més temps o quedar oblidats en un racó sense fer falta d'anar a una botiga de 2a mà o anar a les escombraries.

Curios però real en la majoria dels casos.

Sempre m'ha agradat el concepte budista del "apego", l'"apego" a les coses es el que genera patiment, genera problemes i tota menes de sentiments o vincles artificials...el truc, segons el budisme, es superar l'"apego", saber despendre'ns de les coses quan es necessari, sense cap problema, d'una manera natural.

Per tant, la pregunta, tal com començava el post....Casa nostra no serà més de les coses que no pas nostra?

dimecres, 26 de novembre de 2014

Universalment educatiu : Part "perquè?" o Part 5

Despres d'aquests post i molts altres que aniré afegint a mesura que els utilitzi amb els meus fills....em pregunto una cosa.....

Tots aquestes explicacions ens ajuden a entendre el món, ens obren la ment a visions diferents del que nosaltres podriem deduir amb el que veiem amb els nostres ulls, ens ajuden a pensar, ens sorprenen, ens marquen...

Doncs, no se les altres escoles però a mi mai em van explicar res d'aixo a l'escola...ho he aprés de gran....vaig estudiar els planetes, me'ls havia de saber però no em van explicar detalls que m'obrissin la ment, que em fessin pensar.

Saber els planetes es un acte mecànic i no m'aporta res, coneixer perquè les coses son com son, em fa entendre el món, em fa pensar i em prepara per pensaments més elaborats que aniré assolint al llarg de la vida...

I si a sobre, m'apaguessin la llum de la classe i amb una llanterna i una pilota m'ho expliquen, com vaig fer amb el cas de la lluna, llavors ja no oblidaré mai a la meva vida...

vaja, només es una opinió......

Universalment educatiu : Part 4

La part 4 d'aquests post, dedicats a l'univers i els més petits, la vaig dedicar a la lluna.

Perquè a vegades veiem la lluna totalment il·luminada pel sol, i altres l'anem veient com un meló cada vegada més sencer?

No tenien ni idea. Algun va dir que era perquè la terra tapava la lluna, altres perquè la lluna només li tocava aquell trocet de sol...deuria estar d'una manera que la lluna no veia tot el sol.

Però com es que la terra sempre te una cara il·luminada pel sol i l'altra fosca (dia i nit) i en canvi, aparentment la lluna no...

No ho tenien molt clar però tots 2 pensaven que hi tenia a veure que la terra estigues per allà.

Els hi vaig explicar que la terra no tenia res a veure en la forma que va fent la lluna durant les nits.

Aquesta explicació va ser més practica que teòrica.

Van agafar una llanterna i una pilota de futbol. Quan els hi vaig dir que necessitaven una llanterna i una pilota de futbol per l'explicació, es van ficar molt contents, vam sortir del llit per anar-les a buscar al patí.

Vam tancar les llums de l'habitació. Jo agafava la pilota, la nena agafava la llanterna i il·luminava la pilota, uns metres davant meu, en linia recta, i el nen, d'entrada li vaig demanar que es fiques darrera de la nena que tenia la llanterna.

Quan el nen mirava la pilota des de el lloc on hi havia la llanterna, veia mitja pilota il·luminada, l'altra no la veia, però deduïa que estava fosca. Per tant, com el que ens imaginem que es el dia i la nit a la terra.

Llavors li vaig demanar que es mogues descrivint un cercle ben obert, fins arribar fins a mi. Evidentment cada vegada que s'acostava a mi veia menys part il·luminada de la pilota. Però no perquè la llum hagues canviat...la pilota sempre tenia una cara il·luminada, era la posició del nen que feia que no ho veies.

Per tant, van aprendre que el fet que veiem la lluna mig il·luminada es degut al nostre punt de vista....la lluna sempre te una cara il·luminada i una l'altra no, com la terra.

Molt divertit.....encara que al final vaig tenir feina a que deixessin la llanterna.....i la pilota....

Universalment Educatiu: Part 3

Seguint amb aquesta serie de post sobre temes que he parlat amb els meus fills per divertir-los i, de passada, fer-los reflexionar, utilitzant l'univers com excusa.

Vam parlar de les estacions de l'any.

Principalment sobre perque creien a l'estiu feia més calor que a l'hivern.

Tots 2 (la petita, la tercera, no opinava, però repetia el que sentia) van estar d'acord que hauria de ser perque a l'hivern estem més lluny del sol i a l'estiu estem més a prop.

Jo els hi vaig dir que no era per això.

De fet, els hi vaig explicar que a l'hivern estem una mica més a prop del sol i a l'estiu una mica més lluny. 

Com podia ser això?

Algú la va cagar i va dir...- a clar, perquè estem més lluny fa més calor -...però ja ho vam desmuntar de seguida, imaginant que passa si fiquem la ma a dins del foc o la fiquem a prop del foc o lluny.

Per tant, si la distancia no era el motiu, que era que feia que fes més calor a l'estiu i més calor a l'hivern?

No en tenien ni idea...tot i que alguna vegada, al museu de la ciència, els hi vaig explicar....no recordaven res, potser eren massa petits...

Aquí ho vaig intentar explicar amb paraules però els hi va costar fins que no vaig recorrer a utilitzar una llum i un globus terraqui amb la seva inclinació incorporada.

Les estacions les provoquen com ens arriben els raigs del sol. A l'hivern, per culpa de la inclinació de la terra els raigs del sol ens arriben més esbiaixats...en canvia a l'estiu ens arriben més rectes, per tant, no es el mateix. I per tant, uns raigs ens escalfen més que els altres.

Curios i divertit per a ells arribar a entendre-ho.

Universalment Educatiu: Part 2

Seguint el post sobre historietes que explico als meus fills, amb l'excusa de l'univers. Aqui va una que es curiosa i que molts adults no tenen ni idea...i encara no entenc perquè mai s'ho han preguntat.

Els hi vaig preguntar quants dies tenia l'any.

Un es va liar i l'altre va contestar que eren 365 dies. Jo els hi vaig dir que era cert, però cada 4 anys, com les olimpíades o els mundials, la seva afirmació fallava. Per tant, no era una resposta 100% certa.

Un dels nens va contestar que deuria ser per "alló" del Febrer. Saben que es una putada néixer el 29 de Febrer per celebrar el teu aniversari, ja que només passa cada 4 anys.

Perquè cada 4 anys el febrer te 29 dies? Perquè l'any dura 365 dies, menys l'any que afegim un dia la febrer, que passà a durar-ne 366.

Evidentment van donar respostes molt surrealistes però no en tenien ni idea.

Primer els hi vaig preguntar si entenien que volia dir 1/4 de dia, quantes hores seria 1/4 de dia?

Era necessari tenir clar això abans de saber el perquè del febrer i els seus 29 dies.

Els hi vaig explicar que 1/4 de dia es trencar el que dura un dia(24 hores) en 4 troços, i només quedar-te un d'aquests trossos. Vam calcular-ho i vam saber que 1/4 de dia eren 6 hores, i per tant 6+6+6+6, donava 24 hores, que es el que dura un dia sencer.

Vam anar per la resposta final i intrigant......

La terra gira al voltant del sol però no ho fa en 365 dies exactes. Triga 365 dies i quart, o sigui, 365 dies i 6 hores (es aprox. però per fer-ho fàcil).

Els hi vaig explicar que els humans sempre volem que el nostre calendari coincideixi amb el sol...em de fer que el nostre calendari vagi igual que el nostre sol....sino al final el nostre calendari no tinrdrà res a veure amb com la terra gira al voltant del sol.

Per aconseguir que el nostre calendari sigui igual que el moviment que fa la terra al voltant del sol, el que algú va pensar es....

Que fem amb aquestes 6 hores que ens sobren? Nosaltres ja em canviat d'any i en veritat a la terra li falten 6 hores per fer la volta al sol....

Doncs ho van solucionant fent l'explicació dels quarts, que em dit abans.

Com no podem afegir al nostre calendari 6 hores, ja que el nostre calendari va amb dies sencers. Ens em d'esperar que aquestes 6 hores siguin un dia sencer, per poder-ho afegir al nostre calendari.

6 hores d'un any+6 hores de l'any següent+6 hores de l'any següent+ 6 hores de l'any següent = 24 hores.

Per tant, si sumem aquestes 6 hores que triga més la terra a fer la volta al sol, al cap de 4 anys tenim 24 hores....QUE ES EL QUE DURÀ UN DIA!!!!!!!

Per tant, ara que ja portem 24 hores de retard, es el moment d'afegir un dia al nostre calendari.

Per aixo cada 4 anys s'afegeix un dia al calendari. Per igualar el nostre calendari humà amb la realitat a l'espai.

Nota: de fet, aquí vaig parar d'explicar però encara no es ven bé cert. Hi ha algun altre any de 366 dies més, a part de cada 4 anys. Bàsicament perque el concepte que he explicat de les 6 hores...es molt aproximat...però matemàticament no es cert...hi han decimals pel mig.(agafat de wikipedia)

Un año es bisiesto si es divisible entre 4, a menos que sea divisible entre 100. Sin embargo, si un año es divisible entre 100 y además es divisible entre 400, también resulta bisiesto. Obviamente, esto elimina los añosfiniseculares (últimos de cada siglo, que ha de terminar en 00) divisibles sólo entre 4 y entre 100.

I els anys de 366 dies encara provoquen alguna curiositat més, com aquesta, quant calculem anys agafant com a base 365 dies: (també de wikipedia)

Un caso en el que se aprecia claramente esto es que, aunque parezca que entre el año 549 d.C. y el año 2009 hayan pasado 1.460 años, en realidad han pasado 1.461, ya que, como cada 4 años hay un día más, cada 1.460 se acumulan 365, lo que incrementa el intervalo de tiempo en 1 año. Generalmente, si los años no bisiestos son 1.460, la medición teniendo en cuenta los años bisiestos sería la anterior +1. Si fuera el doble de 1.460 (2.920), +2, y así sucesivamente en todos los múltiplos de 1.460 (salvo naturalmente 0).


Universalment educatiu: Part 1

L'univers es per mi, el millor caldo de cultiu per fer reflexionar als meus fills(8 i 6, la petita, encara està en una altra fase).

No acostumo a explicar contes abans d'anar a dormir, però de tant en tant si que m'agrada explicar-lis alguna cosa que els faci reflexionar o els sorprengui.

Les coses relacionades amb l'univers son les meves preferides. Bàsicament per unes quantes raons fonamentals:

  • Sempre solen ser noticies interessants
  • Sempre obren enigmes/preguntes difícil o irresolubles
  • Sempre ens ajuden a descafeïnar la nostra realitat cotidiana
  • Sempre ens ajuden a treure'ns importància
  • Sempre manifesten que la ciència es meravellosa
Vull fer una serie de post sobre les coses que els hi he explicat i que ajuden a modelar el cervell dels nens...fent-los reflexionar i obrir noves fronteres. De fet, entendre l'univers ens ajuda a entendre la nostra vida, per mi, aixi es.

La primera part tracta sobre les dimensions a l'univers.

Els hi vaig preguntar si creien que la terra era molt gran. Tenien clar que era gran per un humà però que a l'univers hi havien coses més grans.

Els hi vaig preguntar si creien que el sol era molt gran. Algun d'ells tenia clar que era gran i l'altre no tenia clar si era gaire més gran que la terra.

Seguidament els hi vaig preguntar quantes terres creuen que hi cabrien a dins del sol.

Uns segons de silenci.......

Un diu 100 i l'altre 1000.

Vaig donar uns altres segons de silenci i els hi vaig fer una aproximació....

A dins del sol hi cabrien més d'1.300.000 de terres.

Van al·lucinar....un milió de terres, no era imaginable per una ment humana, i per això els va sorprendre. 1000 vegades més gran ja no es imaginable però 1 milió....

Els hi vaig dir que intentessin imaginar-se el lluny que tenia que ser el sol, perquè des de la terra el veiem "tant petit".

Llavors els hi vaig explicar que el sol es més aviat una estrella normaleta tirant a petita, que n'hi han de més grans.

- Més?!!! - van dir.

Els hi vaig ficar un exemple, que vaig veure en un vídeo per internet, on explicaven la mida d'una estrella. Parlaven d'una estrella 9.000 milions de vegades més gran que el sol.

9.000 milions de vegades més gran que el sol!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!!

Segons he escoltat, amb un avió comercial necessitaríem més de 1.000 anys per donar-li la volta.

Els nens van flipar, tenien un nou coneixement que no podien imaginar-se'l però si que, clarament, els obria la ment a entendre la magnitud de les distancies i les mides a l'univers. 

També els hi vaig explicar que a tots els llibres de les seves escoles on es representa el sistema solar els estan enganyant.

- Ens enganyen?!!!!- van dir.- Per què ens diuen mentides?-.

Be, no es que els hi diuen mentides, els llibres no tenen més remei que enganyar-los. La mida del sol es tan bestia, en comparació a la terra, i la distancia que ens separa del sol es tan bestia, que es impossible representar-lo a escala, perquè ens puguem fer una idea.

Per tant, els llibres, on es dibuixa el sistema solar, es fa amb unes proporcions que ens serveixin per reconeixer el sol i els planetes, i perquè tinguem una mínima noció de quin planeta es més gran que quin altre i saber el seu ordre, però mai intenten representar la realitat, ja que seria impossible o inútil fer-ho.

Univers Part 1, finalitzada.


dijous, 6 de novembre de 2014

Innovació i creativitat...frases inspiradores...

Algunes frases que resumeixen molt bé el post anterior sobre la creativitat...
  • Si tens prou informació per fer un pla de negoci de la teva idea, és que ja és massa tard Bill Gates
  • El valor de la innovació no està en evitar que et copiïn, sinó en aconseguir que tots et vulguin copiar Enrique Dans 
  • L'única forma de tenir bones idees és tenir moltes idees Linus Pauling 
  • La creativitat és intel·ligència divertint-se Albert Einstein 
  • Canviar de resposta és evolució . Canviar de pregunta és revolució Jorge Wagensberg . 
  • Sacrificar la innovació per estalviar costos , és com parar el rellotge per estalviar temps.
  • No és possible resoldre els problemes d'avui amb les solucions d'ahir Roger Van Oech 
  • No he fracassat . He trobat 10 mil formes que no funcionen  Thomas Edison 
  • El fracàs més gran és mai haver-ho intentat Proverbi Xinès 
  • Perds el 100 % dels intents que mai has provat Wayne Gretzky 
  • Si hagués preguntat a la gent què volien , m'haurien dit que un cavall més ràpid Henry Ford

Ser innovador, ser creatiu.....que fa falta?

Crec que les persones creatives o les no creatives però que volen intentar innovar, només ho poden fer en entorns propicis, en entorns on les idees puguin néixer, macerar-se i culminar-se en el temps necessari, ni
massa, ni poc...i anant millorant mentre es fa el camí.

Un exemple clar d'això es la història que em va explicar un cuiner que havia treballant al Bulli durant molts anys.

El Bulli va apostar per la innovació a la cuina, per fer una cuina diferent. Una de les coses més importants que va fer, que va ser pioner al món, i potser va ser la decisió que li va permetre fer el salt de qualitat definitiu, va ser treure alguns cuiners de la cuina de producció (la del dia dia, dels dinars i sopars) i tenir-los a part, només pensant nous plats.

Va ser el primer restaurant al món que tenia cuiners que no cuinaven pels seus clients. La seva feina era innovar, inspirar-se, experimentar, equivocar-se, provar, repensar, pensar si el que es feia sempre era perque era el millor o simplement perquè ningú ho havia dubtat abans...

No vull fer una defensa de la cuina del Bulli, ni tan sols vull analitzar si la cuina era bona o no. Però estar clar que va ser innovadora i va marcar al món.

La creativitat sempre es torna màxima quan la treus de la cadena de producció, es un art en si mateix. Si aquests cuines havien de rumiar coses diferents, fresques, sorprenents...era més difícil fer-ho barrejat amb el bullici que suposava atendre els clients dia a dia.

S'ha de tenir clar. Si treballes 10 hores al dia com un boig per complir terminis, per quedar bé, per arribar a l'hora...llavors es molt difícil tenir quotes altes de creativitat.

Per mi la creativitat pot apareixer només si es produeixen 4 factors, en major o menor mesura:

  1. Un alt domini tècnic de l'especialitat que es vol innovar (Per tant, moltes hores de pràctica anteriors)
  2. Una dosi de talent innat
  3. Una altissima dossis de passió pel que es fa
  4. Moments de catarsi on es pot parar el temps i deixar fluir lliurament les nostres idees, jugar, en definitiva.
Crec que el punt 4 es el que molta gent no te gaire clar. En la nostra cultura encara menys. Per això no som una cultura molt innovadora. El joc no sol formar part del nostre aprenentatge, i per mi, el joc es sempre l'inici de qualsevol projecte creatiu.

El joc es la mare dels ous.

De fet, una frase que va dir Einstein, resumeix el que aquí explico: 

"La creativitat es la intel·ligència divertint-se"

dimecres, 15 d’octubre de 2014

CocaCola I els nens

Era l'estiu, estavem en una festa infantil, en ple sol, i els nens van ballar, saltar, cridar i van quedar
destrossats. Estaven vermells com tomates, suats i mig marejats. Es van assentar a l'ombra quan va acabar l'espectacle amb cara d'estar fosos.

No ho fem sovint però els hi vam comprar una cocacola per repartir entre tots 5 (2 adults). Vam creure que una beguda fresqueta i amb sucre els hi aniria bé per reanimar-se.

Una mare que estava al costat nostre ens va demanar si podiem esperar una estona a obrir-la. Era metgessa i vaig pensar que ho deia perque els nens estaven massa sufocats per prendre-ho de cop. I que era millor esperar. No ho vaig entendre gaire d'entrada.

Al final resultava que era perquè al seu fill(5 anys) li prohibeix la cocacola i no volia que veies una catarsi col·lectiva amb cocacola passant de boca en boca entre menors d'edat. Ja que ella li explica que es molt dolenta i fa molt mal als nens petits.

Estic d'acord que la cocacola es molt dolenta i que els nens no fa falta que en beguin. Encara que no m'agrada ser un "talibà", sempre hi ha moments per fer excepcions a la vida.

El que no estic d'acord es a la gent que educa als seus fills mitjançant la idealització del món i amagant la realitat. 

La cocacola es dolenta? SI 

Hi han nens que beuen cocacola? També

Es pot beure cocacola un dia i no et mors? Sembla que si

Sempre crec que una de les coses més importants a l'hora d'educar un fill no es possar-lis regles, no es fer-li creure coses perque les assimili com a normals o certes, quan no ho son. 

La meva fil·losofia em diu que als meus fills els hi he de donar normes que tinguin un sentit i una explicació i que aquestes normes estiguin contextualitzades amb la realitat que ens envolta.

Els meus fills saben que la cocacola es molt dolenta, que te massa sucre(els brics de suc encara tenen més sucre) i que no va gens bé pel cos fer un consum abusiu. Però que hi ha gent que en pren, que hi ha gent que en pren per dinar i sopar, i que hi ha gent que et fot 2 litres de coca cola al dia i que no passa res si en beus un dia. Com també hi ha gent que fuma encara que et fa molt mal.

Al final, quan vaig detectar que aquesta mare m'ho deia per això, vaig obrir les cocacoles i en vam veure. Evidentment aquest nen s'ho mirava estranyat. Com si estiguéssim fent un suïcidi col·lectiu.

Es el mateix com els pares que creuen que no els ajuda que una persona travessi un carrer sense esperar que el semàfor es fiqui verd davant dels seus fills. Ja que va en contra del que ells eduquen. 

Tu has d'educar els teus fills perquè travessin el carrer en verd i ells han de saber que hi ha gent que no ho fa i el perquè ho fan i quin risc hi ha en fer-ho. Aixi ells tenen clar que fan el correcte i no es plantegen, quan veuen travessar algú en vermell si, l'esperar-se a que es fiqui verd, potser no es tant important com tu els hi has explicat.

Els nens han de coneixer el món i dins del món, saber quin es el camí que tu, com a pare, creus que es el correcte. No pas que els nens creguin que l'únic camí al món es el teu.

Es la meva opinió.

dimarts, 14 d’octubre de 2014

Amagar la realitat per anar tirant..(Extraescolars a l'escola)

L'any passat vaig realitzar una extraescolar de programació informàtica i robòtica a l'escola dels meus fills, per a nens de 7 a 11 anys.

Es feia al migdia, també es feien moltes altres extraescolars com angles, escacs, ball, teatre...

Per mi programar es una passió, es el meu hobbie. Per tant, el meu objectiu era transmetre aquesta passió als nens.

M'ho vaig treballar moltíssim, amb exercicis molt treballats i divertits.

Alguns exercicis només passaven a dins de la pantalla i altres es barrejava amb el mon real amb ajuda d'algun artilugi que ho permetia. (Que ja vaig parlar fa temps al blog) Lluites de superherois, pianos amb plàtans, jocs de ballar amb els peus, muntar un robot porter de futbol, un joc de parar penals, de disparar rotllo DOOM, de Zombies, de cantar, de deformar la foto dels alumnes, cursa de Formula 1, joc semblant al "operando" de quan era petit, de "mesclar" musica rotllo DJ....

Inclús, les ultimes classes vaig arribar a fer diversos exercicis segons l'interès que detectava dels diferents alumnes. En alguna classe vaig arribar a proposar 5 exercicis diferents i eren 12 nens.

Vaig fer videos per mostrar els pares el que feiem a l'extraescolar al llarg del curs. Sempre penso que si paguen per un servei han de saber que s'està fent i com s'està fent.

Tot el meu nivell d'entrega i la meva passió pel que feia em vaig trobar entrebancs que no hi contava i que van fer més difícil del que pensava aquest intent d'apassionar els nens.

Molts nens estaven allà perquè els pares els havien apuntat però no els hi venia de gust ser-hi. Volien estar al pati amb la resta de nens jugant a futbol.
Altres estaven cansadissims (els més petits) despres de tot el matí de classe i els hi costava molt concentrar-se.
Altres eren nens que eren molt moguts i el que necessitaven, despres de tot el matí de classe, era sortir a fora a jugar, sino es pujaven per les parets.
Altres, per culpa de l'extraescolar, els hi tocava dinar més tard i tenien gana.

Els més grans va ser una baralla continua perque no anessin a Youtube a escoltar musica.

Altres, en canvi, mostraven un interès molt gran pel que feiem i vaig aconseguir encomanar-lis la meva passió. Inclús els pares fa poc em van felicitar perquè els seus fills durant l'estiu havien quedat per millorar un dels exercicis que havíem fet durant el curs. I aquest any ja han buscat una acadèmia que els hi oferis el mateix servei fora de l'escola.

Vaja, una mica de tot.

La meva valoració més o menys es un exit d'un 50/60%.

Hi van haver classes que van ser orgasmiques, on vaig aconseguir que la majoria de nens estiguessin concentrats i gaudint de la feina i altres on van ser un fracàs.

Això em va fer reflexionar sobre les meves capacitats com educador, sobre la neurosis que tenen molts pares d'apuntar a extraescolars als seus fills quan potser necessiten descansar o fer una extraescolar més física on poder descarregar l'adrenalina.
Em va fer reflexionar sobre com, alguns pares que saben que tenen nens moguts, pensen que una activitat de concentració, despres de tot un matí de classe, els pot ajudar a ser nens més quiets. Si son moguts, han de tenir el seu espai per poder alliberar aquest moviment.
Cada pare ha de coneixer el seu fill per saber que li convé i fins a on el pot apretar. Sino està perdent el temps.

Tot i que no ho sembli, vaig acabar molt content de l'experiència i aquest any no he repetit perquè els meus horaris laborals han canviat però sinó tenia intenció de fer-ho.

Però el que em va fer reflexionar més va ser com s'ho feien altres extraescolars de concentració (escacs, angles, guitarra....) per aconseguir apassionar als nens, que fessin cas. Les extraescolars físiques solen funcionar, això es evident. Però com ho feien les de concentració?

En que havia fallat jo?
Com es que l'únic que expressava aquests dubtes, reflexions, experiències era jo?
Com ho feia la resta?

Al principi vaig pensar que era jo que no servia per formar nens, tot i tenir-ne 3 a casa, tot i tenir força experiència en en camp de l'educació (però d'adults) i tot i considerar-me una persona amb molta paciència.

Pensava que el problema era jo, si la resta d'extraescolars tot era una bassa d'oli.

Però amb el temps, sempre hi ha algú que xerra, que explica, que comenta...i veus que les extraescolars de concentració en horaris de migdia son complicades per tothom.

Per que jo ho manifestava i la resta de professors d'extraescolars de concentració no?

Era fàcil, per mi aquesta feina era un hobbie, ho feia perquè em venia de gust provar-ho, perque m'apassiona educar i a sobre fer-ho amb coses que m'encanten, però no era una forma de guanyar-me la vida.

La resta d'extraescolars es guanyen la vida amb aquesta feina i per tant, amaguen la roba bruta. Ningú sap gaire bé res del que passa a dins, de quin profit treuen els nens..i qui dies passa, anys empeny.

I si un any hi han queixes de que no acaba de funcionar gaire bé...es diu que es solucionarà i ja està. Potser hi han baixes de nens però l'any següent hi hauran més nens nous que s'apuntaran a l'extraescolar a menys que no sigui un problema d'escàndol.

De cares a la majoria de gent, quan comentes que es difícil fer classes de concentració al migdia amb els nens, el problema ets tu. Ja que ets l'únic que parles, la resta calla a menys que algú es queixi.

Segur que vaig fer moltes coses malament però ara se que moltes menys de les que pensava.

Amb això no vull dir que les extrascolars no intentin fer-ho bé, algunes intenten fer-ho molt bé, simplement que cap reconeix públicament les dificultats que hi ha. Només quan algun nen aixeca la manta (o més d'un) es quan arriba a la "opinió publica" el problema.

En resum, ser sincer quan la resta no ho es, sol perjudicar-te i quan hi han diners pel mig, sempre es difícil que la gent sigui sincera.

dimarts, 2 de setembre de 2014

Que necessites per viure?

Estava treballant en una empresa unes hores com a col·laborador i una treballadora, una mica pija, em va comentar que el meu portàtil era vell(te uns 5 anys) i el meu mòbil també (encara no es un smartphone). Que ja tocava una renovació.

Li vaig contestar que encara m'anava bé i que m'agrada estar el màxim hores amb els meus fills.

Es va quedar una mica parada...no va acabar d'entendre la meva resposta.

Li vaig explicar que hauria de treballar més per canviar-me l'ordinador i el mòbil cada any i treballar més directament afecta a les hores que passo amb els meus fills.

Sovint es necessitar menys per viure millor no pas guanyar més o treballar més. Es trobar un equilibri, i no es fàcil, però està clar que canviant l'ordinador cada 2 per tres i tinguen un super mòbil nou cada any, es més difícil fer-ho...a menys que et sobrin els calers.


I aquest, que ha estudiat?

Suposo que penso aixi perquè jo no he estudiat res...

Estavem parlant d'un tio que es un crack, que treballa pel Celler de Can Roca, de tot el que fa i el que els hi proposa...i una persona va dir...i aquest noi que ha estudiat?

La gent que percep els estudis com el camí per a ser bo te una percepció erronea...els estudis no serveixen per ser bo...els estudis, com a molt, serveixen per demostrar a gent que no sap qui ets, que tens un nivell mínim. Però no serveixen per res més.

De fet, si tu tens mecanismes per demostrar el que saps quan et volen contractar...els estudis no serveixen ni per això...

Be, si que serveixen per alguna cosa més...per a opositar i per entrar a alguna multinacional que et demana estudis per a algun càrrec en concret....però ja els hi regalo ser un punyetero número. (mentre ho pugui evitar)

Avorriment parentalment compartit

Els nens abans quan ens avorriem no els hi deiem als pares, ja que els pares mai vam pensar que serien part de la solució.


Els pares estaven allà, fent la seva feina i nosaltres la nostra.


Avui en dia, els pares acostumem a formar part de la diversió dels nostres fills i per tant, ens busquen per solucionar el seu avorriment. 

Algun dels meus fills, m'ha dit més d'una vegada: - Gaby, m'estic avorrint!!...evidentment, quan m'ho demanen aixi no els hi soluciono el seu avorriment, com a molt els hi puc proposar algunes idees. 

Jo em divertiré em ells fent activitats però no soc el culpable del seu avorriment quan jo no proposo coses, tenen eines de sobres per buscar maneres de divertir-se i passar l'estona. S'han d'espavilar.

Però si que m'ha fet reflexionar. Formem part de la diversió dels nostres fills i per tant, es reclamen per solucionar el seu avorriment....

Es bo o Dolent?....no ho se. 

D'entrada sembla dolent que intentin delegar el seu avorriment en un altra perquè els hi solucioni. Però aquest no es el problema, el problema es el pare que s'ho agafi com part de la seva feina i li solucioni l'avorriment al seu fill.

Tots ho hem fet alguna vegada però crec que es bastant desaconsellable convertir-nos en els desavorridors autoritzats i rutinaris dels nostres fills. 

Si els hi solucionem l'avorriment..potser també acabarem mastegant-los el menjar o vestint-los pel matí amb 10 anys.

I els hi estem tallant la seva creativitat...si no utilitzen la seva creativitat per trobar solucions al seu avorriment, perden una oportunitat bonissima per desenvolupar i fer creixer una de les funcions del cervell que seran més útils quan es facin grans.


Frase per rellegir

"Mentre hi hagi gent que cregui que s'ha d'anar en compte a fer canvis i en canvi no es pregunti el sentit del que s'està fent....serà difícil el canvi de societat."

dimecres, 16 de juliol de 2014

Agafem la metralladora?

Ja portem temps que em sobrepassat qualsevol línia que marqui el que es considera que entra dins del que es normal. Hi ha gent bona, hi ha gent normal i hi ha gent dolenta...però tanta de dolenta en el món de la política? es un reflex de la gent?

O tenim un pais de merda amb gent de merda o bé les merdes van al mateix lloc per llavors dir-nos que ens em de portar bé.

No vull caure amb l'argument fàcil que això, aquí, a Catalunya, no passaria...no ho se...

Però com volen que jo pagui Impostos amb cert sentit de pais(suposant que mai l'hagues tingut) despres de llegir noticies com aquesta...s'estan enfotent dels que cada mes paguem impostos. Cada vegada m'ho passen més difícil.

Ara acabo de pagar Ivas., IRPFs......i si pogues, abans llenço els calers pel water que no pas donar-los per que passin aquestes coses....

Llegiu la noticia....

http://politica.elpais.com/politica/2014/07/06/actualidad/1404666738_714675.html

divendres, 4 de juliol de 2014

Cada vegada se menys coses...

Avui parlava amb els meus fills d'un tema que s'ha parlat sempre però que m'agrada parlar-ne perque ha ells els hi semblat estrany d'entrada.

Estavem parlant de la meva feina i que sempre tinc que aprendre coses noves perque es van inventat nous sistemes per fer millor el que es feia diferent abans o bé perque descobreixo maneres de fer les coses que abans desconeixia.

Els hi he dit que cada vegada que aprenc una cosa nova se menys coses. Aixi d'entrada, els hi ha xocat.

No hi estaven d'acord.

Però es real. Cada vegada que aprenc una cosa nova, se una cosa que abans no sabia, per tant, d'entrada se més coses però aquesta cosa que no sabia, al saber-la m'obre un món de nous coneixements, de noves formes de fer les coses que encara no se i que abans, ni tant sols sabia que existien.

Per tant, ara se que no se moltes més coses, que abans de saber la cosa nova. ;-)

Per tant, en proporció, se menys coses...

Es important que tinguin clar que això funciona aixi...sol passar aixi, quan aprens un nou coneixement sols adonar-te de noves coses que et falten per saber.

Al final han vist que potser tenia una mica de raó.

I cada vegada, amb el futur tant canviant que es preveu, haurem d'estar més preparats per adonar-nos del poc que sabem i no pensar que quan arribem a un punt ja sabem fer moltes coses i ja no fa falta fer res més.

Es com l'objectiu de tenir una carrera per tenir un bon futur. Si el teu objectiu es acabar la carrera i punt, a menys que el teu pare sigui el jefe d'alguna empresa, d'entrada segur que acabes a l'atur més tard o més d'hora.

Espero que els meus fills vegin l'aprenentatge d'aquesta manera...sino la vida els hi donarà moltes lliçons.

Rockefeller té raó...i anticipar-te al futur

Sóc Programador Informàtic.

En els ultims anys em vaig especialitzar en entorn web. Feia webs normals, botigues on-line i aplicacions(programes) però en format web.

Des de fa un temps miro de no fer cap web estandar ni cap botiga online. No es que vagi sobrat, si em moro de gana faré el que faci falta. Com si he netejar el terra amb la llengua.

Doncs, perquè miro de no fer webs estandar i botigues online?

Em considero un programador competent, no sóc un crack però crec que soc un professional decent. El que he de fer, si em vull guanyar la vida, es ser bo amb lo meu i especialitzar-me en coses que tinguin un cert valor. Que pugui aprofitar les meves virtuts i fer-les valorar.

Fa un temps existeixen unes plataformes web ja prefabricades (Wordpress, Joomla o Prestashop) on gent sense coneixements informàtics pot fer webs i botigues on-line d'una manera ràpida i professional. A part, a un preu molt inferior del que jo podria cobrar si ho hagués de programar jo des de zero.

Tinc 2 opcions, morir-me lluitant contra el que es inevitable o reinventar-me.

He decidit mirar d'evitar fer web estandar (del tipus qui som, que fem, on som...) que ara ja es més una feina de dissenyador per que sigui xula que no pas de programador.

Amb les botigues on-line passa el mateix, no puc competir amb botigues ja prefabricades.

Podria dedicar-me a aprendre aquests sistemes per assessorar a gent que l'utilitza però no sap programar.

He decidit especialitzar-me (ja fa uns anys que estic canviant mica en mica...) a fer programes a mida, però en entorn web...rotllo hotmail, rotllo facebook (salvan les diferencies!!!). Aquest tipus de feina només ho poden fer programadors, que es el que jo soc. Els programes a mida, mentre hi hagi demanda, es un lloc on ara mateix no hi ha tanta competència.

Les aplicacions web serveix per treballar a l'empresa( fer pressuposotos, cartera clients, albarans, gestio magatzem, mailing...) no pas una web que simplement es un "tríptic" publicitari explicant qui es l'empresa.

I de moment, aquest moviment està donant els seus fruits. La meva feina es valora molt i la gent està molt contenta.

Per que explico això?

Crec que a la vida s'ha de saber llegir cap a on van les coses per poder-se anticipar. Sino despres et pots trobar que la teva feina, que abans era valida, ara no serveix per a res i ningú la valorarà/contractarà.

Es com si em dedico a fer cuines. Tal com apreta Ikea, amb les seves cuines a preus molt competitius, no puc seguir fent el mateix de sempre, sino tancaré.

O m'especialitzo a fer cuines personalitzades que siguin molt més que una cuina Ikea, o revento preus o canvio de feina...per què sino cada vegada es possible que perdí clients i per tant, no em guanyi tant bé la vida.

Si encara estigues fent webs estandar estaria competint amb dissenyadors, aficionats i un munt de professionals .etc..gent que te moltes aptituds que jo no tinc però no es programador....jo he de mirar de competir fent el que jo se fer i en un entorn on el que jo se fer es valori...sino, estic mort...

En aquest casos, quan vaig començar a veure que tothom feia webs, que tothom feia botigues online..uns cobraven 100 euros i els altres 10.000...hi ha tanta gent intentant menjar del pastis que has de perdre molt de temps per demostrar que ets millor que els altres i al final els clients acaben valoran la feina del dissenyador i no pas la del programador...ja que es el que veuen, el disseny.

Tot això es resumeix en una frase que va dir el multimilionari Rockefeller: "Quan el meu neteja botes compra i ven accions, venc ràpid totes les meves accions!".

El mateix que està passant en l'entorn web que em referia.

Sempre ens hem d'anticipar i reconduir les nostres vides...quedar-nos sempre fent el mateix, la majoria de vegades ens va a la contra.

Tot això que dic aqui els hi he explicat als meus fills...es una de les coses que hauran d'aplicar constantment els nens quan siguin grans...adaptar-se i re-inventar-se constantment...anticipar-se al futur per estar ben situats i que no et pilin fora de joc..

No sempre es pot fer...però si més no, intentar-ho.

dissabte, 21 de juny de 2014

Vida a l'Univers i la familia

Fa uns dies, mentre tornàvem a casa amb cotxe, vam començar una conversa amb els nens sobre les
possibilitats de vida a l'univers i si creien que hi havia vida o no.

La meva parella li costava molt creure en vida a altres planetes, creia que d'entrada, això de la vida li semblava una cosa increïble i difícilment repetible.

Jo, en canvi, penso que si coneixem 8/9 planetes i en un hi ha vida (terra)....es molt incomprensible creure que entre els milions i milions i milions i milions de planetes que hi ha a l'univers nosaltres siguem l'unica excepció.

Amb la informació que tenim ara de la resta de planetes extra-solars (molt poca) el normal es creure que la vida ha d'aflorar si es donen unes mínimes condicions.

Quan haguem anat o estudiat milions i milions de planetes i no trobem rastre de vida, es llavors quan podem començar a afirmar que la vida es super excepcional i nosaltres som unics a l'univers.

Fer-ho abans, em sembla d'una supèrbia descomunal.

Els nens també van estar d'acord amb mi.

El problema aquí es quan apareix Deu...si hi ha vida a altres planetes no se Deu en quin paper pot quedar. (Principalment si fossin més intel·ligents que nosaltres)..Això també ho vam parlar, ja que els nens tenen molt clar que un tant per cent elevat de la població mundial creu en Deus...i això va molt relacionat amb la creença que som unics a l'univers...

divendres, 20 de juny de 2014

La sal i el salarium

L'altra dia, mentre sopàvem, va sortir, no se com, el tema d'on sortia la sal.

Ens va semblar evident a tots que venia del mar. Però no tenia clar si existien mines de sal, o platges de sal o els humans l'havien d'extreure sempre artificialment del mar.

Teniem clar que del mar segur que es treia però en quin tant per cent era? Tota?

Vam buscar per internet i vam descobrir informació meravellosa.

La importància de la Sal a l'historia de la humanitat es tal que la paraula "salari" ve del que li donaven als "soldats" en sal com a contra partida per la seva feina.
La sal era un dels pocs condiments que podien fer conservar el menjar, ja que no existien neveres ni congeladors.
La gent necessitava la sal, no per condimentar, com ara, sino per sobreviure i tenir menjar durant l'any.

La sal també es pot extreure d'una roca, que es l'única roca que consumim els humans.

Em va encantar poder, a partir d'estirar el fil d'on surt la sal exactament, descobrir que la paraula SALARI està tant lligada a la sal.

Em va servir per parlar als meus fills sobre la curiositat sobre les coses, sobre el creure-s'ho tot o tenir ganes de saber si pot ser cert o no, allò que ens han dit. A ells també els hi va agradar molt veure que la sal havia estat tant important...i que ara, en comptes de pagar-nos amb sal ho fan amb diners.

Trobo que es essencial tenir curiositat i que el dia dia sapiguem trobar coses que ens sorprenguin...

El futur s'està menjant el present i ningú ho veu...

En molts Posts he parlat sobre aquest tema.

Potenciar la creativitat, la capacitat de reinventar-se, de reaprendre, la curiositat, les ganes per saber, parlar en públic, preparar un treball...

L'escola encara "fabrica" nens per fer coses programades, teledirigides.

Sempre hi hauran nens que necessitaran ser programats, que no voldran pensar gaire.

Però el que hem de fer es fer pujar al carro al màxim de nens possibles. O sigui, si hi ha una possibilitat que un nen pugui ser més creatiu, amb més capacitat per investigar i resoldre problemes pel seu propi peu, millor.

El futur que espera als nostres fills es impossible d'imaginar però alguna part del futur ja està apareixen al nostre present i molt no ho volen veure.

Per tant, ens han de fer pensar que tot canviarà i que els nostres nens, en el seu futur, el % de feines on es necessitarà la seva creativitat, la seva capacitat de reapendre, de resoldre problemes, de reinventar-se serà molt més alta que avui dia.

Aquí alguns exemples.

El decatlon ja està utilitzant uns caixers automàtics. Encara es poc pràctic però ja està inventat un codi de barres que al passar per caixa, i sense treure els productes del carro, una maquina pugui saber la factura total. Si no fa falta treure els productes del carro i pots pagar ràpid, potser aquest dia desapareixeran totes les dependentes de grans superfícies.

De fet, penseu una caixera de gran superfície, agafa el producte i el passa per un lector de codi de barres una i altra vegada. Es la típica feina que una maquina pot fer. De fet, algunes d'elles ja estan per sota del que una maquina podria fer...ja que no diuen ni Bon Dia. Per tant, evident que la feina de caixera te molts números de deixar d'existir en el futur dels nostres fills.

Un altra exemple, els camions de les escombraries molts ja només porten un conductor. La recollida de les escombraries la fa uns braços mecànics. Per l'altra banda Google està investigant/desenvolupant cotxes que funcionen sense conductor.
Es evident pensar que en un futur no molt llunyà els cotxes de servei i segurament el transport de mercaderies de llarg recorregut, serà fet per maquines que aniran soles. Segurament alguns anys més tard d'això els hi tocarà el torn als cotxes particulars, si encara en tenim.

Les google glass, juntament amb altres tecnologies, permeten que un doctor pugui operar a distancia. Per tant, canvia el concepte de metge, de feina...els bons metges poden tenir un abast mundial i els dolents perdre punts.

Les impressores 3D, que permeten que qualsevol pugui fabricar un prototip o, les mes potents, fabricar productes comercials. Que cada empresa es pugui fabricar les seves peces...això ho canviarà tot. Ara imprimeixen amb materials plàstics però, que faran en el futur?


En el futur imminent també seguirem necessitant feines manuals, com el senyor que et ve a muntar l'armari (sino el montes tu d'Ikea) o el paleta que et fa les reformes...però la proporció d'aquestes feines es va reduint. Això, crec, no hi ha cap dubte...

No ho veu la gent? El futur esta en un lloc i seguim fent el mateix de sempre. En el futur la majoria treballaran en llocs on serà mes important el cervell que no pas el múscul...i sobretot el cervell creatiu ja que el cervell lògic acabarà sent substituït per una maquina. Potser d'aqui 150 anys el cervell creatiu també serà substituït, però a curt termini sembla que no.

Per tant, em d'estimular la creativitat en  els nens, em de preparar-los per canvis bruscs durant la seva vida laboral...el seu futur es això...hem de potenciar els seus talents (siguin els que siguin) perquè es l'única manera que tenen d'ensurtir-se'n..

Intentar fer nens-robots que aniran a la universitat, tindran un títol i ja podran treballar d'allò tota la vida i amb molt bons sous...això ja te més de ciència ficció que de real...si no es tenen les aptitud i actituds apropiades.

dissabte, 31 de maig de 2014

Robots a l'educació i quina utilitat tenen

Fa unes setmanes vaig anar a un congres de robòtica enfocada a l'educació.

En un moment, on hi havien diversos ponents a l'escenari, un d'ells va dir que creia que la robòtica s'estava introduint a les aules però que ningú es preocupava del motiu, del per que....simplement pel fet que la paraula "robòtica" pot tenir cert ganxo...

Ell deia que si s'introdueix la robòtica a les aules prèviament s'havien de buscar uns objectius a acomplir gracies a la robòtica.

Sino quedava com una cosa de 4 friquis que feien passar pel tub a tot un grup, on potser molts d'ells no els interessava el tema.

Entenc el que vol dir però no hi puc estar menys d'acord.

Vaig estar a punt d'aixecar-me i dir la meva però no vaig gosar.

El que li hauria dit seria alguna cosa aixi...

Perquè fan català els nens a l'escola? Perquè fan Matemàtiques a l'escola? Perquè fan física a l'escola?

El 99% dels alumnes no faran servir aquestes assignatures en estat pur, tal com els hi ensenyen, a la seva vida.

Poca gent treballa de matemàtic, poca gent treballa en una feina on has d'escriure qualsevol cosa en català perquè algú t'avaluí el text.

En canvi, introduir la robòtica (o qualsevol altra projecte que es pugui considerar minimament interdiciplinar) fa que prenguin sentit les coses, que hi hagi una raó per fer les coses.

En el cas de la robòtica, per fer-la funcionar necessites aplicar matemàtica (recorreguts, pasos, multiplicacions, divisions, restes, sumes...), necessites certs fonaments físics i llavors, si et fan presentar el treball, necessites escriure(en alguna llengua, com el català) per explicar el que has fet i hi hauria la possibilitat de sortir davant dels companys a explicar-ho.

Sense oblidar la necessitat de treballar en equip, ja que normalment aquests projectes solen ser de més d'una persona. Que, també, quina casualitat, en les feines futures es molt provable que els nens també hagin de treballar en equip.

A les assignatures clàssiques no es sol treballar en equip, no es sol escriure per un motiu definit, no es solen tenir motius per poder sortir davant dels companys a explicar alguna cosa, no solen haver-hi les possibilitats de imaginar alguna cosa...tot ja està molt marcat , no solen barrejar-se diferents disciplines (escriure, oral, matemàtiques, art...)..que es el que sol passar a la vida real.

I no sol tenir un sentit clar el perquè s'apren tot allò.

Per tant, per mi, el que va dir aquell ponent ho vaig trobar carrincló i amb una visió antiga de l'educació.

La robòtica, com qualsevol altra metodologia que provoqui una visió més real del que ens estan ensenyant, es boníssim.

Per mi, la pregunta no seria, abans de fer robòtica assegureu-vos els motius i objectius que voleu aconseguir..

Per mi seria...

Abans de fer matemàtiques pures, assegureu-vos quins motius teniu i quins objectius voleu aconseguir, abans de fer llengues pures, assegureu-vos quins motius teniu i que voleu aconseguir. Perquè faci 100 anys que vam organitzar aquestes assignatures d'aquesta manera no significa que siguin tòtems intocables.

Només fa falta que mireu la base matemàtica i d'escriptura de la majoria de alumnes. Es correcte però NO es correlatiu a les hores que s'han invertit.

Potser amb una introducció a les matemàtiques, a l'escriptura, a la lectura, a la expressió oral des de una basant més real, més del que farem servir quan sortim de l'escola, potser millorarem resultats.

I no parlem del futur que ens espera, on la robòtica i la informàtica tindran un pes enorme. Per tant, també ajuda a entendre el món treballar aquests camps encara que mai t'hi dediquis...com segurament mai seràs matemàtic.

A la majoria de feines futures, els nostres alumnes necessitaran moltes capacitats que l'escola no està donant.
S'han de buscar formules, però mentre hi hagi gent que cregui que s'ha d'anar en compte a fer canvis sino tenen sentit definit i en canvi no es pregunti el sentit del que ja s'està fent....serà difícil el canvi.

Però vaja, es la meva opinió.

dilluns, 12 de maig de 2014

Por a la Mort i la nostra gossa

Fa uns dies que la meva filla(7) parla molt sovint de la mort com un fet que l'angoixa molt.  Veu un sense sentit aprendre coses, fer coses si al final et mors. I de fet, mirat aixi fredament te raó.

Però això es tema d'un altre Post. Vull parlar d'un altra tema relacionat.

Degut a aquesta angoixa, avui em deia que estaria molt trista quan es moris la nostra gossa.

L'he fet reflexionar sobre el que deia.

Anem molt liats al dia a dia i la gossa, sino fos per mi, que la trec a passejar o hi jugo, ningú li fa gaire cas.

Això es el que li he dit a la meva filla.

El dia que la gossa es mori tots estarem tristos i plorarem, això es inevitable. No es pot evitar mentre siguis humà i t'estimis la gossa.

Però el que si podem fer es, passat el dol de la mort de la gossa, sentir-nos contents per com li vam demostrar que l'estimaven, com la vam cuidar, com vam jugar amb ella, com li vam fer manyacs, com vam riure amb ella.

En canvi, si es mor i sabem que no vam ser justos amb ella, que la vam deixar de costat, que no la vam cuidar prou bé, el dia que es mori haurem de passar el dol i aquella sensació de no haver estat just amb ella, aquella sensació d'enpanediment, de voler tornar a endarrere per fer el que no vam fer.

Això es el pitjor, estar trist per la mort i desitjar tornar a endarrere per refer el que vam fer malament.

Per tant, l'unic que podem fer, es fer tot el que podem perquè el dia que mori, només està tristos perquè no hi es, no pel que podiem haver fet i no vam fer.

I això es aplicable a tot a la vida. De fet, tinc uns avis que no veig gaire, i vull veure més, per què me'ls estimo i vull demostrar tot el que sento per ells. El dia que faltin només voldria passar un dol, no pas dos.

La lliçó que li he donat a la meva filla també l'he d'aplicar jo. A veure si tots dos l'aprenem i l'apliquem.

dissabte, 10 de maig de 2014

La Por invisible

Avui he vist un vídeo molt "Happy Flower" però que tenia el seu que...

M'ha fet reflexionar.

Vivim, com a mínim a casa nostra, uns dels períodes més tranquils i sense menys incidents a les nostres ciutats. Evidentment hi ha violència, agressivitat, atracaments i altres crims potser pitjors...però son molts pocs, poquissims en comparació al nombre d'habitants que som. Però degut a mitjans com la TV o Internet, aquests fets puntuals ens els graven al cervell i acabem creien que son habituals.

Acabem pensant que vivim en una societat perillosa i que qualsevol desconegut potser algú dolent i ens pot fer mal.

Som la societat més fràgil, més depenen dels demes de tota la historia de la humanitat i en canvi som la societat més individualista de la historia de la humanitat. Es com un contra sentit.

Necessitem electricistes, senyors que fan carreteres, mestres, metges, agricultors, senyors que fan roba, que donen servei d'internet, que fabriquen telefons, neveres, rentadores,....etc...i en canvi vivim com si no necessitéssim a ningú.

Aquest vídeo no m'ha agradat perque son un seguit de gent que s'ajuden i el món seria molt maco si fos aixi.Que també.

M'ha agradat perquè m'ha fet reflexionar que en un món tant poc perillos com l'actual, per culpa de la distorsió del perill que tenim, el que passa en aquest vídeo no podria passar. Desconfiem dels demes i preferim tirar pel dret.

Aquesta es la llàstima. Aquest vídeo (com a mínim alguna part) no hauria de ser una cosa estranya en la nostra societat. La nostra societat hauria de ser un lloc on ajudar a l'altra tampoc fos tant estrany..la majoria de gent només vol ser feliç o intentar-ho...no fer mal a ningú.

De totes maneres, si baixem la guardia i pensem que tampoc es tant perillós, sempre tornarà a sortir alguna noticia d'algun animal que va fer una bestiesa, perquè tornem a tenir por del món que ens envolta.

Aquí us deixo el vídeo Happy Flowers:


dimecres, 7 de maig de 2014

l'home es tecnologia

Fa temps vaig llegir algú que deia que el que ens feia humans es la tecnologia.

Em va semblar molt superficial. Els humans, sense tecnologia, seguim sent humans.

Però amb el temps vaig entenent aquesta frase i ja he començat a compartir-la.

Els humans, sense tecnologia, no serien els humans que ara coneixem. No dic que serien pitjor.

Quan parlem de tecnologia la gent pensa en l'Iphone o el Ipad. No em refereixo ha això.

La domesticació dels animals, l'agricultura, els empelts als arbres,  l'escriptura, l'impremta, les matematiques, l'electricitat, el foc, les eïnes, els cavalls, la roda.....sense res d'això no podriem entendre la raça humana tal com ara.

Imagineu un món sense electricitat/energia (sense rentadora, sense rentaplats, sense maquines a les industries...), una agricultura sense grans maquines on un sol pages pot alimentar a milers de persones...o un món sense escriptura.

Per tant, el que ens fa humans, tal com els entenem ara, es la tecnologia.

I a que ve aixó?

Fa uns dies parlava amb algú que estava preocupada perquè la tecnologia està suplint molts llocs de treball.
- Això no es bo - deia.
- De que treballarà la gent? - repetia.

No se si es bo o no...però el que ens ha fet arribar fins aquí es la tecnologia i sembla que l'unic camí es seguir produint tecnologia. Per exemple, per solucionar el maltractament que fem al planeta només es solucionarà fins que descobrim tecnologies millors a les actuals.

Durant la revolució industrial la gent també es va queixar molt de la feina que treien les maquines. Fins i tot i hagué un moviment que es dedicava ha anar a les fabriques a xafar les maquines.

Els humans haurem de fer altres feines on es depengui de la nostra intel·ligència creativa, deductiva o la nostra capacitat d'improvisació. Les feines repetitives i que es poden fer per una maquina, seran substituïdes totes per una maquina en pocs anys.

Per exemple, google ja està desenvolupant un cotxe sense conductor. Algu te dubtes que els trasllats de mercaderies internacionals seran no tripulats en poques decades? (camions, vaixells, avions, serveis (escombraries, neteja...)...)

Els que llegeixen els comptadors elèctrics ja tenen els dies comptats, en pocs anys ja no farà falta. Els nous comptadors s'autollegiran.

Els repartidors de correspondència cada vegada aniran a menys (s'acabarà fent tot per internet) i nomes es mantindran els de paqueteria, fins que no s'inventi la tele transportació d'objectes. ;-)

Moltes empreses de producció de peces (cargols, encaixos, perfils.....) seran substituits per impressores 3D on el client s'imprimirà les seves propies peces sense necessitat de comprar-les.
De fet, una noticia recent parlava d'una empresa xinesa que fa servir una impressora 3D gegant per construir una casa habitable.

Moltes companyies ja estan substituint les caixeres de les seves botigues per maquines. Si una caixera nomes serveix per passar un producte per un codi de barres, es evident que serà substituïda en poc temps. Només tindran sentit les caixeres/botiguers que donin un valor afegit, com donar consell.
Ja fa anys que està inventat un "codi de barres" que es pot llegir simplement passant el carro per un detector. Per tant, passant el carro ple, ja et sortirà al final l'import de la compra.

Per tant, el futur es aquest, la humanitat sembla que es l'unic camí que te per progressar com especie. Doncs deixem de queixar-nos i intentem que els nostres fills encaixin en aquest futur.
Les pròximes decades, sino ens ensorrem, crec que seran d'uns canvis brutals, que no podem ni imaginar-nos. El que ha passat aquests ultims 100 anys no serà res comparat amb el que sembla que pot venir.

Tampoc vull dir que la tecnologia ho solucionarà tot però si que es evident que com a societat em progressat a mesura que teniem més tecnologia i més repartida entre la gent. De moment sembla que sol ser aixi.

Es bo o es dolent, no ho se, però es el mateix camí que portem recorregut des de fa més de deu mil anys.

I en comptes de pujar-hi al carro als nostres fills, encara el seguim educant, en molts aspectes, com fa 100 anys.

El punt de fracàs

Quan realment vols realitat alguna cosa jo sempre dic que l'has de portar al punt de fracàs..que no es quedi en una idea, no que es quedi a mig camí...portar-la al punt del fracàs es anar tant lluny que tens la certesa que sino ha funcionat es perquè no podia ser.

En resum, a la vida es tracta de portar les teves passions fins al punt on poden fracassar. Perquè curiosament el punt on fracassen les coses està molt a prop del punt on triomfen. Tot i que la majoria solen fracassar.

Nota: Entenent triomfar com que funciona, no pas fer-se ric o sortir per la tele. Que avui dia sembla que no es considera que algú li va bé les coses sino es ric o surt per la tele. Des de fer un cotxe de fusta, reparar una paret, un projecte empresarial....tot a la vida crec funciona igual..

diumenge, 13 d’abril de 2014

L'educació està matant la creativitat (Vídeo TED)

He vist un vídeo, on el senyor que parla, en Ken Robinson, parla sobre l'educació i la creativitat.

Es un dels vídeos més divertits i clarividents que he escoltat mai. I ha explicat de manera meravellosa el que jo penso sobre el futur de l'educació. De fet, m'ha agradat perquè ha explicat el que jo penso, sobre l'educació, molt millor del que jo seria capaç.

Ha dit una frase que trobo genial: "Vull parlar sobre educació i vull parlar sobre creativitat. El meu punt de vista és que la creativitat és ara tan important en l'educació com llegir o escriure, i li hauríem de donar un tracte semblant."

i Una altra: "Si ho penseu, els nens que comencen l'escola aquest any es retiraran l'any 2065. Ningú té ni idea a pesar de tots els experts que han passat per aquí els últims quatre dies de com serà el món ni tan sols d'aquí a cinc anys. I, tot i així, suposadament hem d'estar preparant els nens per aquest món. La impredibilitat, penso, és extraordinària."

També ve a dir que el sistema educatiu només està fet per poder arribar a la universitat, només per això. I aquest no es un bon motiu, perque quan tothom hi arribi, hi haurà tanta oferta que un titol universitari no valdrà res. L'educació ha d'anar molt més enllà.

https://www.ted.com/talks/ken_robinson_says_schools_kill_creativity

I un altre d'en Ken Robinson.


AutoEducació..(Video)

He mirat aquest vídeo, arrel de l'anterior de la Lizzie...i la veritat el trobo molt interessant i sorprenent.

Està en angles però es poden activar els subtítols en castellà.

Es un senyor de la India, que ha fet experiments en diferents pobles del seu pais per entendre com aprenen els nens...

El que diu aquest senyor reforça el que jo penso...els nens, als nostres sistemes, estudien masses anys pels resultats que obtenen...es podria fer millor....com?...no ho se..

http://www.ted.com/talks/sugata_mitra_shows_how_kids_teach_themselves


dissabte, 12 d’abril de 2014

Vídeo molt bo (Lizzie Velasquez)

Vídeo Molt bo. S'ha de veure.

Fet per una noia que va ser catalogada, en molts llocs d'internet, com la dona més lletja del món.


A part del vídeo, sempre em faig una pregunta...

Perquè gent aixi, la majoria, sempre són americans? 

La veritat, no veig gent com ella, a la nostra cultura fent el que ella ha fet. Segurament sóc jo que estic equivocat...vaja, això espero.

I tot just ara començo a veure entorns on gent amb coses realment importants per explicar pugui fer-ho..perque tota la humanitat ens en poguem enriquir...la majoria de conferencies d'aquest tipus venen d'allà, d'estats units...fa un temps que també em pujat al carro...però ens hem d'espavilar, ens falta molt en aquest camp....

dijous, 27 de març de 2014

Lliçó d'agraiment

A la meva vida he intentar  fer coses que em sentis orgullos de fer-les....tot i algunes vegades, com tothom, fem coses que precisament orgullosos no n'estem.

Fa uns dies vaig tenir un detall que crec que es una bona lliçó pels meus fills. Potser no es la manera que la gent va per la vida, però més igual.

Fa un mes, quan anava a comprar una bombona (si, encara anem amb bombona) vaig anar-hi a un quart de set...la veritat, no sabia a quina hora tancaven. Resulta que tancaven a les 18h..per tant, ja estava tancat. Però encara corria algú per allà.

Era una putada que estigues tancat, ja que no tenia aigua calenta i a l'endemà no podia anar-hi...però vaja,  no soc dels que vaig demanant favors. Si ja havien tancat, culpa meva per no anar-hi abans. No han de treballar més ells, per anar jo bé.

Estava a la porta, mirant i quan vaig tenir clar que estava tancat, i ja anava a donar-me la volta cap al cotxe, el senyor que normalment ven les bombones, em diu, des de lluny:

-Ya está cerrado..mañana.... - va dir el venedor-

Si, si, ya lo se...ya me iva....- vaig dir jo.

-Hombre!!, amigo!, tu amigo....espera, ahora te doy la bombona...espera... - va dir el venedor.

El venedor es un home de raça negra que em establert un bon rotllo entre ell, jo i els nens que sempre m'acompanyen. Sovint els hi diu coses i ells el contesten. Els nens els hi cau simpàtic. Però només el veiem una vegada al mes, quan anem a comprar la bombona.
Tampoc xerrem gaire...un parell de frases....algun dia el nen anava vestit de futbolista i li va explicar que li diuen Puyol al seu equip..i coses d'aquestes intranscendents..

Fa temps la meva filla li va regalar un dibuix que acabava de fer al cotxe...no se, li va sortir aixi.

La historia podia acabar aquí. Un home que ha plegat de la seva feina, que ja marxava cap al cotxe i tenia la caixa tancada, decideix, per que li caiem simpàtics, ven-drens la bombona quan sino haguéssim estat nosaltres, no ho hagues fet.

Però una cosa tinc clara, en aquesta vida s'ha de ser agraït i més en una societat tant poc detallista i tan individualista com la que tenim.

Els nens, no van caure en que estava tancat i ens va obrir perquè erem nosaltres. Els hi vaig explicar i els hi vaig dir que molta gent no ho faria aixó i que s'ha de ser agraït. El pròxim dia li portaríem un detall en mostra del nostre agraïment.

Aquell dia, gracies al seu detall, vam tenir aigua calenta per duxar-nos, per cuinar i rentar els plats.

Fa poc, em tornat a anar a comprar una altra bombona, i abans, vam anar a comprar una caixa metàl·lica de galetes, per regalar-li. Li va regalar la meva filla gran (7). Mentre la petita (2) anava diguen, des de dins del cotxe: "Amigo", "Amigo".....en veu alta...m'havia sentit dir-ho abans al cotxe i sabia que em referia al venedor..
Vam riure molt...

Pot semblar una xorrada però no ho es. A la vida, necessites el teu esforç per tirar endavant però també l'ajuda de molta altra gent. Quan algú t'ajuda a fer alguna cosa, s'ha de ser agraït. Amb paraules, encara que sigui, amb una abraçada o un petó...en aquest cas, degut al poc que ens coneixem, vam creure que una caixa de galetes xula era més adient.

També soc conscient que ell va fer això per com el tracto i sobretot per com els nens el tracten a ell. Bàsicament li dic hola, amb un somriure. I no ho faig per impostar...ho faig perquè em ve de gust, ho faig perquè si entres en una botiga i dius "Bon Dia" amb to amable i alegre..es possible que el dia et vagi millor que si entres a la botiga i dius "Bon dia" amb baix to i ensopit...

Amb aquests detalls, que ho faig per que ho crec, espero que els meus fills aprenguin a ser agraïts amb tot el que els hi donarà la vida. Mai hem d'oblidar agrair al que ens ajuda...encara que sigui un fet que ja donem per fet.

En una gran xerrada d'un científic que va morir de càncer de pancreas (Randy Pauch)..va explicar una historia personal que encara ho resumeix millor. Va pagar, a tot el seu equip, un viatge a Disneyworld en agraïment al que havien fet per ell.

Els amics el van titllar de boig:...- però si et gastaràs els teus estalvis!!..

Ell va contestar:

- Gracies a aquest equip, a la feina que fan, puc tenir el millor treball del món, el que sempre havia somiat....com no puc estar agraït.

Poquissima gent hagués fet això...jo crec que no ho hagués fet..però em va fer reflexionar.

dilluns, 17 de març de 2014

Critica divertida a la publicitat

Aquesta foto , amb el text adjunt, que he trobat per internet m'ha semblant una descripció molt divertida del perque molts comprem algunes coses.

Encara que sigui per riure...però una mica de raó té...


diumenge, 16 de març de 2014

La Passió...es valora?

He parlat diverses vegades de la passió al blog..i en aquest Post repeteixo sobre el mateix tema.

Tinc un conegut que ha anat a Estats Units ha desenvolupar  un projecte informàtic. Un dels components del projecte tenia una il·lusió, una passió, somiava en el seu projecte dia i nit. Però li faltava finançament per poder dedicar-se plenament i estigues en un estat digne per publicar-ho pel gran públic.

Al final, un inversor americà va detectar aquella passió, va creure que era un projecte interessant i va decidir invertir durant un any amb el projecte...si llavors no funcionava, ja parlarien.

Perquè explico això?

Allà tenen en compte la passió, quan algú te passió per una cosa la gent te molt clar que es el primer valor per tenir credibilitat i el mínim per creure que un producte pot néixer de zero.

Que passaria aquí?

Aqui un inversor (la família, amics, coneguts..) no creuria en la passió, la passió per fer una cosa, l'apassionament no te credibilitat...la gent fa les coses per tenir una cosa a canvi o per vendre't la moto.
Aqui pensarien que segur que tot allò que explica l'apassionant sobre el seu projecte son tonteries per aconseguir diners...

Hi han molts valors, però per mi, el fonamental perquè un projecte funcioni (si es comença des de zero) es la passió.

No comencis cap projecte, des de zero, sino sents passió pel que fas. No superaràs la primera ronda.

A la cultura americana ho tenen molt clar...per això es valora la gent apassionada pel seu projecte..aquí, una persona que te una passió es un boig o un friki, a menys que guanyi més de 6000 euros al mes. Llavors la teva passió potser es valora.

Quanta gent apassionada pels seus projectes, per la seva feina s'estan podrint en aquest pais?

Cada vegada em costa trobar gent apassionada en alguna cosa..no se si soc jo que no els detecto o  es que es real.

Tinc un altre amic que ha apostat per la seva passió, sempre fent invents, fent projectes en 3D que llavors portava a la practica...molts anys això no li retornava res (si parlem econòmicament) però gaudia fins al limit. I anava perfeccionant la seva passió, error rere error, projecte rere projecte.

Al final, un dels millors restaurants del món, el necessita per poder innovar en algun dels seus projectes.

No subestimeu la passió. Si un fill te passió per una cosa...endavant, recolzeu-lo...aprendrà, construirà, s'equivocarà i madurarà amb el seu apassionament...i una vegada ho has tastat....es difícil desengantxar-te.

I no penseu si això el farà ric o pobre...si te una passió i la pot desenvolupar...se li obriran els camins més tard o més d'hora...Segurament no serà ric però....que es el necessari per ser ric?...si ho sabéssim tothom ho faria.

Per això, ajudem a que els nostres fills descobreixin la seva passió. Serà més provable que siguin feliços, serà més provable que tinguin feina i serà més provable que aporti més a la societat.

Estem en una societat on la passió està en extinció...si tenim passió serem uns escollits....