diumenge, 29 de desembre de 2013

La història de la vaca

Per internet he trobat aquest conte divertit i interessant.
L'he trobat en un blog on l'autora no sabia qui era l'autor del conte, per respecte a l'autor, l'he buscat. Sembla que es d'un tal Camilo Cruz.

El text següent l'he agafat del blog:
 http://monicaperezdelasheras.blogspot.com.es/2009/04/el-cuento-de-la-vaca.html.
"Esta es la historia de "La Vaca", del Dr. Camilo Cruz. Se cuenta que en una ocasión un maestro quería enseñarle a su discípulo los secretos para conseguir una vida próspera y feliz. Para ello, el maestro decidió marcharse con el joven en un viaje al pueblo más pobre que pudieran encontrar. Allí buscarían la familia más humilde del lugar, donde pasarían la noche. Así llegaron a un viejo caserío casi a punto de derrumbarse, era el sitio, sin duda, más pobre del lugar. En aquella casucha de apenas 10 metros cuadrados vivían 8 personas. Pero la familia contaba con una posesión: tenían una vaca, y la vida de todos ellos giraba en torno a la vaca: "hay que ordeñar a la vaca", "hay que sacar a la vaca", "hay que dar agua a la vaca". La vaca les hacía un servicio muy importante porque ellos consideraban que no eran tan pobres ya que tenían una vaca. El maestro y el discípulo durmieron en el lugar. A la mañana siguiente, muy temprano, antes de que nadie se levantaran, ambos lo hicieron y se dispusieron a salir. El discípulo no estaba muy contento pues le parecía que no había aprendido nada, pero el maestro le dijo: "Es hora de que aprendas la lección que has venido a aprender".

Lentamente, el maestro se acercó adónde estaba atado el animal y, ante la incrédula mirada del joven, el anciano sacó un cuchillo enorme y mató a la vaca. El joven estaba alarmado, no podía entender nada y así se lo expresó. Sin inmutarse, el maestro se dispuso a marcharse del lugar; el discípulo pensó que por su culpa aquella familia ahora sí que no tendría medio de ganarse el pan.

La historia cuenta que un año más tarde el maestro llamó al discípulo y le sugirió que regresaran a aquel lugar para ver qué había ocurrido con la vaca. El joven asintió aún sintiéndose culpable por lo que había ocurrido. Llegaron de nuevo aquella zona pero no encontraban la vivienda; donde estaba la casucha, ahora había una casa grande y nueva. El joven pensó que la familia había tenido que abandonar el lugar. Cuando llamaron a la puerta, el hombre que les atendió era el mismo que les había alojado el año anterior. ¿Cómo era posible que ahora tuvieran aquella casa enorme, fueran bien vestidos y la vida les sonriera? El hombre les invitó a pasar y les contó que, nada más irse ellos aquel día, descubrieron que algún malechor les había matado a la vaca. Y aunque al principio se desesperaron ante su nueva situación, pronto decidieron arreglar el terreno y plantar unas cuantas semillas para alimentarse.

Pronto, aquellas semillas les dieron tanta producción que tuvieron que venderla en el mercado, comprando entonces más semillas y volviendo a plantar. Así, poco a poco fueron haciendo progresos y la granja les dio tantas ganancias que pudieron comprarse una casa nueva, ropa... y una vida nueva. La trágica muerte de la vaca había sido una auténtica bendición.

Al marcharse de allí el discípulo se dio cuenta de cuál era la lección que el maestro había querido darle: la muerte de la vaca no había sido el final de esa familia sino el principio de un nuevo y más brillante futuro. El maestro le preguntó al joven: ¿tú crees que si esta familia aún tuviera su vaca hubiera alcanzado todo esto este año? El discípulo respondió que no. ¿Ves le dijo? La vaca no sólo era su sustento sino la cadena que les ataba a una vida de conformismo y mediocridad. Tuvieron que aprender a ver más allá para salir de la miseria, en la que ni siquiera reconocían estar, por tener una vaca."

divendres, 27 de desembre de 2013

Fem una APP i siguem rics

Per la meva condició d'informàtic molt sovint amb trobo amb propostes que amb el temps he aprés a gestionar.



La més habitual es que els hi arregli l'ordinador, quan jo no en se gaire, ja que soc programador pur..vull dir que no em dedico a tocar ordinadors més enllà de les tecles i el ratolí. A part, el famós "serà un momentet"...mai ho es.

Al principi m'emprenyava dir no perquè la gent pensava que me'ls treia de sobre....ara explico que no els arreglo i que soc programador...i si no ho entenen, doncs no puc fer-hi res.

Crec que ja ho havia explicat al blog fa temps.

El que també m'ha passat, des de fa temps, es les persones que em proposen muntar una botiga online, o ara més recentment, fer una APP per fer-nos rics.

He fet botigues on-line per molts clients, i ja se, abans de començar a programar, quines botigues no duraran ni un any. I no perquè jo ho faci malament, no perquè el producte no sigui bo, no perquè no estigui ben posicionada al google...simplement perquè la persona que fa la botiga te com objectiu fer-se ric des de el sofà.

Veu la botiga com un "ente" amb vida propia que serà com una fabrica de diners..la gent entrarà a comprar i ell cobrarà.

Això pot ser cert per alguns monstres, com Amazon però no per la resta de mortals.

Si tu vols intentar viure de la botiga online (només intentar-ho...aconseguir-ho es una altra fita) t'has d'entregar al projecte, has de passar-hi moltes hores. Ha d'invertir moltes hores posicionant la botiga, analitzant que fan la competència, que busquen les persones que volen productes com els que ofereixes, contestant emails de clients que potser no et compraran, negociant amb proveïdors preus competitius, gestionant els canvis de preus dels proveïdors i que es reflecteixin a la teva web, negociant amb empreses d'enviament preus interessants (quan ets un pringat es difícil negociar preus interessants), canviant la teva web per oferir nous serveis (descomptes, vals promocionals), nous dissenys de la teva web periodicament, mailings als teus clients, xarxes socials, gestionant els productes retornats dels teus clients (perquè estan malmesos, perquè no els hi ha agradat...), gestionar les queixes....vaja, la feina es molt gran.

Si es la teva passió, si creus amb el que fas...es provable que aguantis la travessia pel desert...si només vols guanyar diners ràpid, al cap de poc enviaràs el projecte a prendre pel sac. Ja que no hi han formules màgiques...com a molt la paciència, la perseverança..o substituir aquests valors per diners i pagar a gent perquè apliqui aquests valors al teu negoci.

I normalment el resultat final es una facturació digna però no suficient per viure'n d'ella. Tot i que algunes vegades toca la flauta i hi ha gent que en viu però no es l'habitual.

Doncs ara amb les APP em passa el mateix.

Ostres! - em diuen - podriem fer una APP i fer diners, com aquests dels Candy Crash (o com es digui).

Jo ja tinc la resposta estudiada.

Tens els pròxims 6 mesos una disponibilitat de 10 hores al dia per dedicar al nou projecte? 
O bé estas disposat a passar caps de setmana tancat desenvolupant el projecte? 
O passar nits treballant, sino pots aconseguir hores de dia? 
O tens prous calers per pagar-me 6 mesos de la meva feina i que em pugui dedicar plenament al teu/nostre projecte?

Llavors ja tornen a la realitat...i sino hi tornen es perquè no m'han entès o perquè realment creuen amb el que estan dient i estan disposats a fer-ho(aquests, es compten amb el dit d'una mà).

A part, jo també tinc projectes personals que m'agradaria desenvolupar i que crec que en podria treure un rendiment econòmic (no pas fer-me ric)..i no els puc fer...i no necessitaria a ningú..ja que se programar. Però no ho faig perquè no tinc temps...necessitaria les 8 hores al dia durant uns mesos...però durant aquests mesos, qui paga les factures? qui fa la feina que tinc compromesa amb altra gent?..per això, els meus projectes els desenvolupo a estones i potser mai s'acabaran o potser si...però tinc clar el que costa portar a terme un projecte i que funcioni. 

Per això la majoria de desenvolupaments d'èxit els fan nois joves(sense hipoteques, credits, fills...) o bé gent amb diners per pagar a altres perquè ho facin. O sigui, gent que no te cap lligam econòmic vital i es pot permetre estar 1 any sense guanyar diners...

La gent tendeix a veure les coses molt fàcils. Fem una App, tothom la comprarà i ens farem rics. Per que no?

Com una empresa de botigues on-line que vaig coneixer on t'asseguraven no se quines histories...llavors vaig pensar...aquests tios son tontos...han descobert la sopa d'all i en comptes d'utilitzar-la per fer-se rics ells....son tant generosos que ho apliquen a botigues de tercers perquè es facin rics els altres. Ells no tenien cap botiga propia.

I si realment es tan fàcil...llavors demano disculpes i agrairia que m'ho expliquessin per fer-me ric.


dimarts, 24 de desembre de 2013

Pelicules d'adults per nens

Des de que els meus fills tenen una edat capaç d'entendre les coses (5 anys, mes o menys) he anat fent-los mirar diverses pel·lícules, que no em digueu perquè, però ja tenia clar que em servirien per passar una bona estona i per ajudar-los a rumiar en coses que creia eren enriquidores...

Tot i no ser pel·lícules expressament fetes per a nens...(les shrek i totes aquestes també les mirem...només faltaria...)

No soc gens cinèfil, de fet, la meva cultura cinèfila es baixissima. Em puc considerar un inculte en aquest camp. Però tot i aixi algunes conec. I també em mirem molt poques.

Evidentment totes aquestes pel·lícules les miro amb ells al costat per anar comentat i explicant les coses que no capten o que no entenen del tot..o per aprofitar i treure temes per parlar-ne...son una excusa per parlar de coses que sense el context de la pel·lícula es difícil que els hi surtin soles.

Regreso al Futuro (La paradoxa que va al passat, canvia la historia, desapareix de la foto i ha de fer que els seus pares es casin....no se, es un esforç intel·lectual que deixa algun posit, aprenen alguna cosa..no es un concepte simple, apart, es una pel·lícula divertida per a ells)

Atrapado en el tiempo (El mateix, es una pelicula amb una paradoxa molt divertida i que riuen molt. I els hi he pogut explicar moltes coses mentre veien la pelicula)

La vida es bella (peli dura per a ells però també divertida en molts moments i que també m'ha servit per parlar de molts temes, de com som els humans, de com hem sigut....)

El robot bicentenario (També em parlat molt, sobre la vida i sobre la mort...i em plorat junts)

Yo robot (Em va servir per recordar alguns contes de l'Isacc Assimov i les seves tres lleis de la robòtica, que els hi vaig explicar de petits..i com, sense saltar-se les 3 lleis, un robot podia tenir una visió superior de les tres lleis)

Antes de Partir (jack nicholson i morgan freeman....també em plorat i em parlat de moltes coses)

La recerca de la felicitat (Will Smith...també molt bona sobre la superació i ha on han d'anar la gent sense recursos..ens va agradar molt)

Family Man (divertida i també ens ha servit per parlar de les prioritats de la vida...treballar molt i no pensar en ningú o tenir gent a la que estimar a prop i valorar-ho i cuidar-los...rotllo conte dickens...)

Contact (Interessantissima pel tema del concepte de si estem sols a l'univers, el petits que som....també ens ho vam passar molt bé encara que aquesta va costar una mica en algunes fases)

La vida de Bryan (vaja, aquesta es que soc un fan dels Monthy Phyton..també els hi he passat los caballeros de la mesa quadrada....però no han dit mai que l'apagui...la volen veure..i també em xerrat de l'epoca dels romans, com quan veiem Asterix i Obelix..)

Aterriza como pueda (la veritat no se però em venia de gust veure-la amb ells...vam riure molt...tot i que hi ha una escena d'una nena en un llit que li falta l'oxigen i ningú li fa cas...van patir una mica)

Altres pendents:

Patch Adams

Forrest Gump (han vist algun trocet però no sencera)

Crec que n'hi han algunes més però ara no recordo....

Però el que em fixo es que son pelis super comercials, i segur que molts cinèfils poden pensar que son cutres i tot, però a mi m'han servit per passar-m'ho molt bé amb els meus fills i com excusa per plantejar temes interessants per a ells.

Bona frase d'un científic

Fa pocs dies vaig escoltar una molt bona frase a la radio, de part d'un científic.

"Els països no son primer rics i després, amb aquests diners, inverteixen en investigació sinó que inverteixen en investigació i llavors es fan rics."

Mes o menys era així...

Com es soluciona la crisis? (o com l'han intentat solucionar)

Segurament ningú te la vareta màgica per saber com solucionar la crisis, ara que ja hi som a dins.

Però el que si està clar, es com l'han intentat solucionar la classe política teledirigida per, suposo, els poders econòmics.

He llegit, escoltat i vist molts economistes explicant-ho. Però res ho resumeix tant bé com aquesta vinyeta que he trobat per internet:


Comissionistes en plena crisis

Fa uns mesos em va entrar una nova feina gracies a un contacte que em va passar una empresa força
coneguda tot i que no te res a veure amb el meu sector.

Aquesta feina era molt interessant ja que es un projecte per una empresa força important.

Entenc que val la pena dir que si i vaig a parlar amb aquesta empresa per saber que volen, quan ho volen i com ho volen.

Dies abans de la reunió l'empresa que ha fet de contacte em diu que no parli de preus amb els clients..que despres jo els hi digui en ells per carregar la seva comissió.

Entenc que les relacions aquestes funcionen aixi i tot hi que la sensació inicial es que em passaven la feina com a favor, veig que no. Cap problema.

La reunió amb el client es un èxit...sembla que els hi agrada el que els hi he ensenyat de feines anteriors meves i sembla que ens entenem amb la feina a fer.

Els hi explico als clients que ja els hi passarà el pressupost l'empresa contacte i s'extranyen.....

-"A si?, però si jo vaig trucar a algú de l'empresa "contacte" que coneixia per si ens ho podia fer ell..i em va dir que no però que ja em passaria el contacte d'algú."

Notifico preu a l'empresa contacte i aqui es on ve tot el que a mi em supera.

L'empresa contacte em diu que aquesta relació i qualsevol altra que hi hagi en el futur amb aquesta empresa (el client) sempre es farà al seu nom i s'endura la comissió pertinent...i evidentment la factura anirà al seu nom. D'aquí a l'infinit.

Despres de diversos emails i reunions decideixo no acceptar la feina.
Una cosa es cobrar comissió d'aquesta feina i una altra cobrar comissió d'una feina que faré d'aqui 10 anys. Ja se que puc dir que si i llavors fer el que vulgui però jo no se fer això. Necessito ser sincer i el que jo pacto sigui el que jo faré. Possiblement per això i per altres motius mai seré ric..però vaja, no està a la meva llista de desitjos ser-ho.

Primer de tot, si mai hi ha segona feina ja no es gracies a ells sino a que faig la feina ben feta, si ho faig malament no em tornaran a trucar..es una empresa forta, per tant, no ho he de fer bé perquè em tornin a trucar...ho he de fer molt i molt bé. 
Segon, l'empresa contacte es una empresa que no sap res del que faré, no es del meu sector per tant, no li trec cap client ni em dona un client seu, pel que fa al tema informàtic. 
I per ultim, en la situació de crisis que hi ha si jo he d'ajustar preus al màxim per cada feina que faig, al afegir-hi el seu recàrrec perdo competitivitat i llibertat..ja que si tot va al seu nom fins a quin punt poden o no poden decidir o opinar d'altres tractes que tinguem en el futur?

Al final, en vistes de la meva negativa, vam arribar a un acord i només tindran comissió de la primera feina. Si n'hi han més ja serà a nom meu i sense cap comissió al seu càrrec.

El que es curiós es que quan vaig dir a l'empresa "contacte", que farà la factura al seu nom, que l'empresa client em volia fer firmar uns papers de confidencialitat i altres contractes per evitar que jo faci mal us de la informació i tota aquesta historia del copyright, vaig dir que no sabia si ho havia de firmar jo o l'empresa "contacte" que era qui feia la factura.

Doncs en aquest cas, l'empresa contacte ho van tenir molt clar, ho havia de firmar jo per així deslliurar-se ells de cap responsabilitat present i futura. Em sembla lògic però no està amb consonància amb el que volien fer a nivell econòmic.

Segurament deu ser un tipus de relació molt normal pel món però per mi no. Jo no se jugar a aquests jocs de favors ni de comissions. Jo cobro només per la meva feina i si està ben feta.

Realment es la primera vegada que em trobo amb una situació aixi i em va semblar molt surrealista....






Coherència/conseqüència

Hi ha un valor que es fonamental per mi en les relacions personals o professionals. Si falla, perd força la confiança en la relació.

M'he trobat gent mentidera, mal-educada, grollera, gelosa, desconfiada..de molts tipus..com també de gent amb característiques positives, només faltaria.

Però el que més m'emprenya es la falta de coherència/conseqüència. Un mentider una vegada t'ha dit una mentida ja no perds el temps, un maleducat tampoc, un desconfiat ja es veu d'una hora lluny, una persona gelosa es descobreix ràpid...però la persona que no es coherent trigues més a descobrir-ho en molts casos i m'afecta.

Sempre intento fer el que jo crec en tots els camps, per tant si algú m'enganya tampoc em pot molestar molt perquè m'ha enganyat mentre feia el que creia. Només el fico a la llista negra i ja està.

Aquella gran frase de Gandhi que deia que la felicitat es ser coherent entre el que es pensa, es diu i es fa es una de les actituds que més reprovo quan no es compleix. Quan algú falla a aquest trio per mi ja perd tota la credibilitat.

Tots tenim contradiccions i a vegades fem coses que no pensem o pensem coses que no fariem però no em refereixo a aquestes contradiccions. Em refereixo a contradiccions que afecten als demes.

Per exemple, cas super freqüent en al meva feina.(Sobretot quan son favors)

Client A: Quan tindràs la feina acabada?

Jo - Ara vaig molt liat però a poc que pugui aniré fent

Client A: Ja la tens acabada?

Jo - Segueixo anant molt liat

Client A: Quan la tindràs?

Client A: Ja la tens?

Client A: Ja?

Client A: T'havia comentat que fa bon dia avui? I la feina, com la tens?

Jo: Mira, ja tens la feina acabada però falten aquests detalls que no puc fer fins que no m'enviis aquesta informació X.

Client A: OK!

El client A te 2 opcions: Passar-me els detalls perquè jo acabi la feina abans de 100 dies i fer-ho més tard de 100 dies.

Doncs en un % elevadissim de cops, quan algú m'ha estat apretan per acabar una feina perquè es veu que era super urgent llavors, quan depen d'ell, la feina deixa de ser urgent i s'eternitza.

Això es diu falta de coherència.

Quan això passa i no es justificat llavors aquesta persona perd tota la credibilitat cap a mi i intentaré evitar una nova relació professional/personal. Una persona que em fa treballar al 200% per tenir una cosa quan ell vol, i que sap que es aixi, i llavors resulta que no feia falta que treballes al 200% i perdes hores de dormir o d'estar amb els meus fills....doncs, això, millor no treballar plegats.

També tinc clients que m'apreten i tinc clar que es veritat, que ho necessiten abans d'una data per X motiu. Aquest, si fa falta, no dormo per acabar-ho. Potser no ho aconsegueixo..però ho intento.

JO mai apreto a ningú sino es realment urgent el que demano...però avui en dia tothom te pressa per tot, tot es super urgent...i aquest no es el problema....el problema es que en el 95% dels casos es una absoluta mentida.

Tampoc descarto que em passi per incompetent....hauré de contrastar-ho amb algú super competent i coherent.

diumenge, 22 de desembre de 2013

La guitarra de la meva filla

Fa unes setmanes la meva filla tenia un festival de patinatge.

L'espectacle requeria que a casa féssim una guitarra elèctrica amb materials reciclats (no comprar-la).

Anem força atrafegats però vam trobar el moment per fer-la. Tot i que a mi m'encanta fer manualitats vaig optar per involucrar a  la nena i no anar més enllà del que ella volgues/pogues. Vaja, que la guitarra la fes ella i jo només estigues de suport.

Vam anar al contenidor de cartró, que ja em va costar que m'acompanyes, a buscar cartró per fer la guitarra. Vaig retallar la forma amb cutex i llavors ella la va pintar de color negre i vermell.
Ella no tenia moltes ganes de fer més coses, tot i que volia que jo li fes. Vaig decidir que si ella no es volia "sacrificar" més per la guitarra del seu espectacle, jo tampoc ho havia de fer. Es va mosquejar una miqueta però ràpid va anar cap a una altra cosa.

El següent dilluns tenien el primer assaig i va portar la seva guitarra. Jo treballava i no hi vaig poder anar.
Al vespre, quan vaig arribar a casa em vaig assabentar que la nena havia plorat durant l'assaig. Degut a que la seva guitarra era la mes lletja i que se li va trencar.

Primer vaig pensar que tampoc era tant lletja i que es podia reforçar per que no es trenques. Li vaig recordar que va ser ella la que no tenia ganes de fer més coses amb la guitarra i per això es va quedar com estava.

Al següent assaig vaig anar-hi jo i la veritat, vaig veure les guitarres de les altres nenes i moltes eren de concurs. Evidentment la guitarra estava feta i refeta per part dels pares/mares i els nens com a molt l'havien pintat.

Era com una competició de veure qui la tenia més gran però amb el tema guitarra. A mi m'emprenya una mica aquestes coses. Una cosa es que facis una guitarra xula AMB la teva filla pel seu espectacle i l'altre es que TU SOL facis una guitarra per la teva filla pel seu espectacle. Es respectable però jo creia que l'essència es que cada nena es fes la seva guitarra i els pares, com a molt, fessin de suport moral/econòmic per fer-la el màxim de xula.

Però es clar, el màxim de xula que pot fer una guitarra una nena de 6/7 anys no està dins dels canons del màxim de xula per un adult. I per això, els adults agafen la batuta i el nen/a es converteix en un col·laborador ocasional.

De totes maneres, tampoc vaig poder evitar entrar finalment en la competició de guitarres. Volia només reforçar-la perque no es trenques i al final vaig estar tot una nit fent els retocs perquè quedes una guitarra ben xula. Vaja, vaig fer el mateix que la resta de pares.

No estic content d'actuar així. (Tot i que m'ho vaig passar de conya fent-la). Crec que hauria d'haver estat la meva filla la que hagués agafat la batuta i hagués decidit trobar un moment per pensar com millorar-la. (No te gaire temps lliure però això ja es un altre tema..)

Al final com el temps s'acabava vaig decidir tirar pel dret.

De totes maneres vaig intentar utilitzar aquesta decisió per fer rumiar a la meva filla.

Uns dies abans em va dir que la guitarra de les altres nenes eren molt més xules i que la seva, per molt que fes coses, no ho seria tant. Era la més lletja. Jo li deia que si, que si volia la convertiria en al més xula però assentada queixant-se segur que això no passaria. Ella estava convençuda que el que jo deia era mentida. No es podia fer xula una guitarra lletja com aquella. En volia fer una de nova.

Potser aquest va ser el motiu real de voler fer la guitarra jo. Demostrar a la meva filla que estava equivocada.

I aixi va ser. Quan va tornar de l'assaig amb la guitarra tunejada per mi, va venir molt contenta i em va dir que creia que estava entre les 3 més xules de totes. I em va donar les gracies.

Vaig aprofitar aquesta frase per donar-li el sermó.

Li vaig dir que ella només havia mirat la guitarra amb els ulls i jo la mirava amb la meva imaginació. Aquí està la diferencia. Mirar les coses només amb els ulls es perdre la meitat de la informació.

Jo havia cregut amb aquella guitarra i ella no. Si la guitarra pogués parlar estaria molt enfadada amb ella, li havia faltat al respecte.

Una cosa que m'ha demostrat la vida es que si t'asseus a fer una feina, com si el temps fos infinit, amb calma, pensant, somiant, buscant informació d'altres persones per saber com ho fan, i et deixes engrescar..es impossible que al final no surti una bona feina. No parlo de que surti la millor feina de totes, això no ho pots escollir ni tampoc es sa. Sempre buscar ser el millor ( a menys que tinguis qualitat/facilitat per ser-ho) es un desgast massa gran per anar així per la vida. Però si es possible fer una bona feina sempre i convertir coses que els altres veuen que es una merda amb una cosa atractiva.

Al final vam fer com tothom però crec que pel camí tots dos vam aprendre coses.

Per cert, la guitarra es aquesta:










diumenge, 15 de desembre de 2013

Diferències culturals i els inversors

Fa poc vaig estar parlant amb un noi que ha anat a viure a Estats Units degut ha que han trobat un inversor (un dels socis de projecte estava a Estats Units) per posar diners per desenvolupar un projecte que tenien però que no podien tirar endavant.

Potser el seu projecte mai tirarà endavant i es quedarà en res o potser funcionarà però d'aqui a pocs mesos podran esbrinar-ho.

No tinc clar perquè però allà es molt fàcil, si tens una bona idea, trobar mecanismes per aconseguir portar-la a terme. En canvi aquí es molt difícil.

Es qüestió de probabilitats, si tens 10000 tios intentant lluitar pels seus projectes, algun segur funciona. Si tens 100 tios lluitant pels seus projectes, redueixes les probabilitats.

Segurament allà els inversors tenen incentius fiscals per fer-ho però no nomes es això.

Fa uns dies he llegit una noticia al diari que explica una mica la diferencia de visió. Allà volen tenir els millors i punt. Aquí ja ho veure'm...

Estats Units va donar un permís especial a un dels millors jugadors d'un videojoc per participar a un torneig a Estats Units. Era un noi asiàtic. No va ser fàcil aconseguir el visat però al final el te.

Te un visat d'esportista professional.

Alguns pensareu.....quina xorrada!!..no, no es cap xorrada. Tenen el millor jugador del món d'un joc. Dels milions de jugadors que juguen al món, tenen el millor.

Es un tema de concepte.

Allà te un visat de esportista professional..aquí no el tindria i si l'arribes a tenir estic segur que no el farien entrar en aquesta categoria.

Els americans tenen moltes coses dolentes però aquesta veneració del talent que tenen, m'encanta.

dimarts, 10 de desembre de 2013

Ningú sap res...i l'exempció de l'IRPF

Fa un any vaig decidir deixar de tenir gestor per presentar IVAs. Volia rebaixar les despeses i aquesta va ser una opció. M'ho faria jo mateix.

En una de les xerrades amb el gestor, abans de deixar els seus serveis, em va comentar que demanaria la no obligació de presentar la declaració de l'IRPF trimestral, ja que, segons em va explicar, degut a que facturo més del 75% de la meva facturació amb l'IRPF ja descomptat puc evitar presentar la declaració, si ho demano. I per tant, em sortiria més barata la factura del gestor.

Entenc que el gestor ja havia fet aquest tràmit i quan agafo jo el tema i començo a presentar declaracions d'IVAs...doncs no presento les declaracions d'IRPF pensant que no ho he de fer.

Al cap d'uns mesos rebo unes multes per la no presentació de l'IRPF. Abans d'anar al meu antic gestor prefereixo anar a hisenda per informar-me.

Li explico a la dona d'hisenda el cas, que no presentava els IRPF perque el meu gestor em deia que ho podia evitar. (en aquell moment no recordava la regla exacte que ho permetia)

Despres de dir aquesta frase la dona em va mirar com si jo fos idiota i anava riguen mentre parlava. Em va alliçonar de que tothom ha de presentar el IRPF, TOTHOM!!...i que el meu gestor era molt llest, que es clar, m'havia dit que deixant de presentar la declaració d'IRPF em sortiria més barat però el que no m'havia dit era que es il·legal. Que això ho pots fer fins que t'enganxen i que a mi ja m'havien enganxat. Que patatim, que patatam....

Vaja, vaig sortir entre emprenyat amb el meu antic gestor i emprenyat amb aquella dona que m'havia tractat de tonto, pringat i pardillo.

Pregunto al meu antic gestor i em comfirma que la llei que permet evitar la declaració d'IRPF existeix però que en el meu cas no va demanar-ho a hisenda quan m'ho va explicar temps endarrera. Vaja, no em cobrava la declaració d'IRPF però la feia igualment o em va dir que no me la cobraria però me la cobrava i ara no ho recordo.

Ara demanarà el permís per l'exempció, pagaré les multes i ja no farà falta que presenti la declaració d'IRPF.

Tinc pendent fer un escrit en un Word i anar a hisenda per donar-li un resum de la llei a aquella senyora tant simpàtica.

No m'agrada la gent que va de saber-ho tot, que et tracta de tonto i llavors resulta que es tant tonto com tu o més.

Però vaja, tampoc m'hauria d'extranyar gaire...crec que es el normal però per mi no...

El que faria jo, si hagues estat aquella dona, es mirar en quins casos es pot estar exempt de pagar l'IRPF  i preguntar-me si jo els compleixo. I explicar-me i fer allà mateix la petició per no presentar més aquesta declaració. Aprofitant també per pagar la multa pertinent i tancar el cas.

Vaja, sortir d'hisenda amb la feina feta.

Però potser es que demano massa....o potser es que en aquest país necessites un gestor encara que siguis un trist autònom que només has de moure 4 papers. 

dissabte, 23 de novembre de 2013

diferents visions, diferents consells

Si preguntes a en Xavi (jugador FCB) et dirà que per arribar a triomfar has de treballar molt, tenir molta perseverança i molta paciència però acaba arribant l'oportunitat i llavors has de seguir igual per mantenir-te

Si ho preguntes a una persona que no ha triomfat al futbol et dirà que per molt que t'esforcis es quasi impossible arribar a  viure del futbol i ser un crack.

Si li preguntes a un que va arribar al barça però va durar poc et dirà que amb esforç es pot arribar però el difícil es mantenir-se.

Si li preguntes a un crack com en Messi o en Cristiano Ronaldo..no t'ho diran però pensen que no hi ha consell per triomfar perquè ser com ells nomes ho poden ser els escollits i això ja es tria normalment abans dels 10 anys..

Si li preguntes a una persona que ha triomfat laboralment segurament dirà que si t'esforces al final ho aconsegueixes.

Fa uns anys, en els llibres on s'explicava com funcionava una empresa model, es feia servir com exemple varies empreses, una d'elles era Nokia. On està ara Nokia? Si no la compra Microsoft ja hauria tancat.

On està ara BlackBerry si era una empresa puntera? També era una empresa model i exemple en molts fòrums econòmics i s'explicava d'una manera lògica perquè havia triomfat...no es lògic, hi han moltíssims factors.

Personalment tinc horaris que em permeten estar amb els nens forces hores, anar-los a buscar a l'escola molts dies, portar-los a les extraescolars.....en alguns moments de la meva vida, com jo ho puc fer, havia pensat que els que es queixaven dels horaris i que no podien veure als seus fills, era perquè no volien.

Si s'arriscaven a buscar formules creatives, noves feines, nous horitzonts.... segur que trobaven una combinació per estar més hores amb els nens. Si jo ho podia fer, perquè no la resta?

Doncs això es mentida...jo ho puc fer pel meu tipus de feina, per la sort de trobar empreses que la col·laboració m'ho permet i perquè ho estic pensant ara mateix.
Fa uns anys la meva feina no era així i d'aquí uns anys segur que tampoc serà aixi.
Per tant, no serveix per exemple de res, si em volguessin utilitzar com exemple de com aconseguir la conciliació feina/família essent autònom semblaria real ara....però d'aqui uns anys quan s'acabi el meu model..haurien de buscar un altre model.

Si algú vol conciliar la feina/familia haurà de buscar la seva propia formula...i potser la troba o potser no però molt provablement no serà una formula vàlida per sempre.

En la gran xerrada per excel·lència, l'Emilio Duró deia:

"- Viene una persona i me dice - 'Emilio, mi negocio va a quebrar?'

-Quebrar, quiebra seguro, el problema es saber cuando..."

Evidentment, sempre hi ha un factor comú, treballar molt per fer-ho molt bé..per si t'enganxa l'onada, hi puguis pujar.
Però normalment et funciona una vegada o dos o tres o quatre...però això no significa un funcionament etern.

En resum.....els consells/exemples son vàlids però sempre estan condicionats a les experiències de l'altra que no tenen que ser les experiències que et tocaran viure a tu, les habilitats innates, a l'estar al lloc oportú en el moment oportú i la personalitat de cadascú son diferents...entre d'altres coses.

El que ahir funcionava, com Blackberry, avui ja no funciona. Es un cicle continu on pots pujar esglaons o pots baixa...i tothom et pot donar receptes però ningú ho sap de debò.

Per tant, escolta els consells, analitzats però al final fes el que et doni la gana. Per que la teva vida sempre serà diferent a la de la persona que et dona el consell.

divendres, 1 de novembre de 2013

Les tentacions et fan perdre el temps o et fan creixer?

Fa uns dies estava parlant amb un pare sobre el tema de portar els nens a les fires (atraccions) de la ciutat, ara que son festes.


Segons ells, si no fos per la seva parella, no portaria a la seva filla a les fires. Creu que es perdre el temps, ja que no li aporta res. Que en treurà? Que li aporta? Es llançar els diners, no es educatiu....Creia que es millor que la seva filla estigui fent un passeig per la muntanya, en una platja, pintant, jugant amb les amigues...


Com sempre la opinió de cadascú es molt respectable.

Però jo vaig explicar-li el meu punt de vista i la meva experiència. Que evidentment no hi va acabar d'estar d'acord del tot.

Nosaltres, quan son fires, solem anar a les atraccions tant com el pressupost ho permet. Un dels dies de fires les atraccions valien 1 euro, per tant, ideal per rebentar totes les atraccions i llavors dosificar la resta de dies.

Vam pensar una manera que fos divertida per a ells i que, de retruc, en traguessin profit. 
Vam obrir la seva guardiola, posar els cèntims en un parell de bolsos d'aquests petits i que cadascú s'auto gestiones les seves fires.

Tenien quantitats diferents (o sigui que algun podria pujar més que l'altra, i ho sabien, depenia del que cadascú tenia a la seva guardiola.). 

D'entrada estava jo sol a fires amb tots 3 i la meva feina era estar amb la petita(1.5), els 2 grans (7 i 5) van anar amb els seus grupillos d'amics (i amb els pares) i anaven pujant al que més els hi agradava sense consultar-m'ho. Agafaven els cèntims de la cartera, miraven que sumes 1 euro, i anaven a pagar.

I va haver un moment on la nena (7) volia un cotó de sucre, i li vaig dir que ella mateixa, que se'l pagues. El cotó valia 2,50€, es va parar un moment, suposo que va rumiar que eren 2 atraccions menys que pujaria i va decidir no comprar-se'l. (Si jo li hagues pagat no hauria rumiat res d'això).

Quan s'acabessin els cèntims, tenien clar que ja estava però tampoc va fer falta, no els van acabar. No van tenir prou temps...tenien uns 11 euros cadascú aprox.

Per tant, com sempre dic al blog, les coses no son bones ni dolentes d'entrada, sino es la manera amb que les afronten, les intencions que hi fiques i l'us que hi fas el que converteix les coses en bones o dolentes. 

Com havia dit alguna vegada, un ganivet que talli moltíssim es una eina bonissima a la cuina però també algú el pot utilitzar per matar..per cap de les dues accions es culpa del ganivet....sino de la persona que l'utilitza.
Per tant les fires no son dolentes ni bones.

Potser estic equivocat però jo crec que la manera que em enfocat les fires ajuda als nostres fills a madurar. 

A la vida es trobaran sempre moltes coses que els atraurà, que els hi agradarà (com les fires), moltes tentacions en les que caure (i que cauran)..doncs jo aprofito les fires perquè de ben petits sàpiguen gestionar aquestes sentiments ells sols. A la majoria de nens els hi encanta anar fires, doncs que millor per aprofitar a que ells mateixos sàpiguen mesurar el que costen les coses i ha on està el límit, saber fins quan està bé i fins a on ja n'hi ha prou. Fins quan es raonable i fins quan estan passant-s'he. 

I de passada els ajuda a l'assignatura de mates....han de comptar quan paguen i quan els hi donen el canvi.....nosaltres no hi erem per comprovar-ho...i si els enganyen, pujaran a  menys atraccions.

No se si serveix de res o no però el que puc assegurar es que puc anar a fires sempre, cada dia si ens ve de gust, i els nens poquissimes vegades s'han queixat ni mai han plorat al marxar. Alguns dies només hi hem anat per comprar un cotó de sucre i no han pujat a res i ningú s'ha queixat ni tant sols han demanat per pujar. 

Quan se que altres families si no volen tenir problemes el que fan es no acostar-se a les atraccions. 

Son 2 maneres de veure-ho..evitar el conflicte fugint o que aprenguin ells a gestionar el conflicte i així nosaltres com a pares som mes lliures per fer el que vulguem.

El pare que li vaig explicar això no hi estava d'acord, ell creia que li podia donar aquesta educació sense passar per fires...segurament te raó. 

També potser que a nosaltres ens agrada anar a fires i volem que els nostres fills ho gestionin bé per poder-hi anar tranquils sempre que volguem, encara que no tinguem pensat pujar a cap atracció i altres pares no els hi agradi anar a fires i només vulguin anar-hi el dia de rigor i llavors marxar ben lluny.

dilluns, 21 d’octubre de 2013

Canviant el món amb el PowerPoint...

Sempre m'agrada parlar sobre el tema educació en el blog.

Crec que es un tema important i crec que estem en un moment de la història on s'han de fer canvis profunds al que hem fet fins ara. No puc escriure un decàleg de com s'hauria de fer perque no ho se però si tinc clar que el model actual, com he dit altres vegades, no es el correcte o no es el que funciona millor.

I no es només un problema dels professors o dels polítics..es un problema com a societat, encara veiem les coses diferents.

No m'agrada posar un exemple personal amb els meus fills, perque es molt fàcil arribar a la conclusió que vull fardar de fills i dir que son molt bons. No es la meva intenció simplement que aquest blog intento reflectir els meus pensaments i aquests estan condicions per el que em passa a la meva vida, on hi son els meus fills.

La meva filla de 7 anys a escola els han començat a ensenyar powerpoint, molt poc, d'una manera molt vaga, però saben que es.

Powerpoint: programa informàtic de Microsoft per a fer passes de diapositives a la pantalla, utilitzat principalment per fer exposicions publiques de qualsevol tema.

Un dia la meva filla em volia explicar que havia fet servir el "google point"...evidentment no la vaig entendre, vam buscar-ho al google i no existia aquest programa...desprès d'una estona parlant se'm va engegar la llumeta i vaig caure, pel que m'explicava que es tractava del powerpoint.

El vam obrir, li vaig ensenyar una mica com funcionava i li vaig proposar que fes un treball d'algun animal. No sabia quin escollir i li vaig propossar que ho fes d'un dels animals que mes em va sorprendre quan jo era petit.

L'ornitorinc (ornitorrinco, en Castellà).

Tenia oberta una finestra amb google on buscava informació i imatges de l'ornitorinc i una altra amb el powerpoint on anava muntant les diapositives. Mentre buscava informació i muntava el powerpoint estava entusiasmada amb tot el que estava aprenent i fent. De fet, el germà petit de 5 anys, al veure-ho, ja va voler començar a fer el seu powerpoint de ratpenats.

Un altre dia va venir una amiga seva a casa i quan ja no sabien a que jugar a la meva filla de li va ocorre fer el powerpoint amb la seva amiga, el van obrir i van seguir buscant informació de l'ornitorinc.

Ara ja ho han parlat a classe i ja hi han dues nenes que volen quedar per venir a fer el powerpoint de l'ornitorinc. La primera va "ratllar" a la seva mare tot el dia següent que volia buscar informació de l'ornitorinc i volia fer un powerpoint.

I sino fos per culpa de l'agenda de tots els nens amb l'ocupació d'extraescolars que no els deixen ni pensar (això ja es un tema d'un altre post..a casa també passa i no m'acaba d'agradar)...ja haurien quedat molts dies per acabar el powerpoint.

Que vull dir amb això? Que tinc una super filla? Que la meva filla te un super pare? No, la meva filla utilitzant la vara acadèmica estandar no es precisament la mes llesta de la classe ni jo soc cap crack.

He volgut explicar aquesta història perque em va bé per contrapossar-la amb la decisió d'altres pares amb el que permeten o no permeten fer als seus fills o amb el que troben necessari o no.

Algun pares m'han explicat que cada dia fan llegir als seus fills (alguns dedueixo que el que fan es obligar) algun llibre. Altres m'han explicat que limiten les hores d'ordinador als seus fills a 1 hora a la setmana. I el motiu d'aquestes decisions es ajudar a els seus fills a millorar a no caure al vici i ser persones de profit el dia de demà i no soc jo el que tinc cap autoritat per criticar aquestes decisions.

Però si que es curios que mentre a un nen l'obliguen/inciten a llegir cada dia per millorar la seva lectura la meva filla consumeix informació sobre la vida de l'ornitorinc sense que jo li obligui, es ella la que vol saber i per tant, es ella la que vol LLEGIR...arriba a casa i vol buscar informació (que, ho dic pels pares llibrefils, també vol dir llegir).
Es curios que alguns nens tinguin limitat l'ordinador perquè es dolent i la meva filla utilitzi aquesta eina diabòlica per adquirir nous coneixements, culturitzar-se i passar una molt bona estona.

Es curios com molts veuen l'ordinador com una eina que no es social, que es unipersonal i en canvi jo i la meva filla em compartir alguna tarda molt divertida aprenen coses de l'ornitorinc.

I el que es millor, jo no li he obligat a fer-ho, he detectat una inquietud seva i li he obert la porta perquè el rajolí d'inquietud es converteixi en riuada.

Segurament no estarem tot l'any fent powerpoints però ja intentarem trobar altres maneres d'aprendre a llegir/escriure aprofitant les inquietuds de cadascú.

Ja havia explicat que el meu fill va aprendre a llegir amb els cromos de futbol. Li agrada el futbol i automàticament vaig passar a formar part de la seva passió per utilitzar-la en favor d'ell mateix. Perquè a les col·leccions de cromos també hi han lletres. I dir  Zurutuza o Gaztañaga no es "moco de pavo".

I pels que encara no tingueu clar que hi ha de divertit a buscar informació d'un ornitorinc, o com a mínim que hi pot trobar un nen de 7 anys de divertit...aquí va una llista de coses de l'ornitorinc.


  • L'ornitorinc es dels poquissims mamífers que ponen ous
  • Aquests ous son tous i estan enganxats entre ells
  • L'ornitorinc te bec d'ocell, cos pelut de mamífer però camina semblant a un rèptil.
  • L'ornitorinc no te pits/mugrons.
  • Expulsa la llet semblant a com nosaltres expulsem la suor i les seves cries la succionen llepant els pels.
  • 10 dies abans de parir no mengen i deixen al mascle i van a cavar un túnel que pot arribar a fer 30 metres
  • Mentre fan el túnel van tapant-lo fent com portetes. Es creu que es perque si un depredador intenta entrar-hi, pensi que no hi ha res despres d'anar obrint comporta rera comporta.
  • Quan els Europeus van arribar on es troben els ornitorincs (australia) i van enviar animals dissecats a Europa perque els veiessin. Molts científics de l'època creien que es tractava d'un frau..que el bec l'havien cosit algun taxidermista.
  • Es dels pocs mamífers verinosos. Tenen una pua a la pota del darrera que pot fer bastant de mal si et punxen.
  • Son els unics mamífers que poden trobar presses utilitzat camps electromagnètics. Detecten els impulsos que generen els músculs de les petites presses enterrades als fons dels rius.
  • A diferencia de la majoria de mamífers que no posen ous que estan a 37 graus, els ornitorincs estan a 32 graus de temperatura.
  • Els ornitorinc neixen amb dents però les perden al poc de néixer.
  • A vegades es diu fent broma que l'ornitorinc és una prova que Déu té sentit de l'humor (per exemple, al començament de la pel·lícula Dogma)

Interessant fins i tot per un adult, no?






la injusta crisis dels 40

La vida es un progres generatiu fins a un punt màxim que s'inverteix i es converteix en un procés degeneratiu.

Es aixi.

Sempre...als 40 als 50 i als 60...

Conec gent que te la crisis dels 40...em sembla injust per a ells...que es diferent dels 39 als 40 o 41...simbòlicament canvies els numero...però si aprofites el canvi de numero per fustigar-te amb el resum de la teva vida, crec que estas sent molt injust amb tu mateix.

Ho podies haver fet als 37 o als 39...no crec que en l'any dels 39 als 40 l'hagis cagat tant que la teva vida perdi el sentit o t'hagis de preguntar qui ets o que fas....

Sempre has de ser conscient de que fas, qui ets, les teves qualitats i les teves limitacions...

Jo encara jugo a basquet...seria ser tonto creure que encara soc el mateix que quan tenia 25 anys...mentre jugui i estigui a un nivell decent em podria enganyar però arribarà el dia del gran catacrack quan vegi que no corro prou per jugar al meu nivell normal, no salto prou, no tinc prou sprint, em lesiono més...el just es ser conscient de cada pèrdua que et provoquen els anys i anar gaudint del cada vegada menys anys que et queden per practicar aquest esport...aixi quan pleguis podràs acceptar molt millor el que es inevitable....que un dia no serviràs per jugar a basquet, o per la vida....la vida sempre guanya...

I si resulta que no tens la vida que t'agradaria tenir, tampoc fa falta que li fotis la culpa als 40, la culpa es teva però, no per tenir 40 anys, sinó per no parar-te a pensar sobre aquest tema molt abans d'arribar als 40 anys.

No es cap crítica, ans al contrari, simplement em sap greu que algunes persones tinguin la crisis dels 40 quan no tenen motiu per tenir-la o si tenien motius per la crisis també l'haurien de haver tingut als 37, als 38 i als 39.


Bonissima frase (Gabriel Garcia-Marquez)

"He aprés que tothom vol viure en el cim de la muntanya, sense saber que la veritable felicitat està en la manera de pujar-la"

Gabriel Garcia-Marquez

El que costa tenir es converteix en moda...

Un dia parlant amb un molt bon amic vam anar a petar sobre el tema de les modes i del que anela la gent.

En vam parlar una bona estona però hi ha una història que em va explicar que va resumir genialment la nostra conversa.

Fa temps els seus avis tenien un restaurant, en aquella època no es passava gana però ningú es podia afartar i com les feines solien ser físiques era molt difícil trobar ningú gras, mes aviat, el normal era trobar gent prima. Era el normal si tenies la vida estàndard.

Un dia, en aquell restaurant, va arribar un home força gras. Allò era un signe de poder, de diners, d'autoritat. Era admirat ja que era d'una manera que era molt dificil ser, ningú tenia acces a tant menjar com per engreixar-se.

Per això moltes avies (les que tenen 80/90 anys) solen preferir nens/es grassonents i per a elles es un símbol de salut, de benestar...

Ara quasi tothom te accés a molts aliments, molts d'ells molt calòrics que, amb les feines actuals, no tant físiques, no es poden eliminar i el cos les emmagatzema.

Ara mateix si es veu una persona grassa automàticament se la classifica com a persona amb baix poder adquisitiu, amb poca força de voluntat, amb una mala cultura alimentaria o un golafre.

Les persones riques ara es cuiden, mengen aliments saludables, ecològics i tenen temps per cuidar-se i fer esport.

De fet, fa temps va aparèixer un estudi on deia que en el 1r món, sobretot estats units, els que tenen un poder adquisitiu baix solen ser més grassos que els que tenen un poder adquisitiu alt.

Es curiós, com el mateix fet, estar gras, te connotacions diferents segons el context.

Quan aquell senyor gras va visitar el restaurant d'aquells avis tots somiaven a ser com aquell senyor, era un model d'èxit. Ara seria un model de fracas.

Per tant, sempre que seguim una moda hauríem de pensar si la seguim perquè creiem que es millor per nosaltres o simplement perqué al seguir-la ens classificaran al grup dels bons de la societat.

Paralo pepe, paralo....

Un dia uns pares m'explicaven que tenen un fill(5anys) que se surt de la mitja a l'escola, te nivells de mates de nens de 2 o 3 cursos per sobre.

No es res bo ni dolent aixi d'entrada. Te aquesta facilitat.

Però el que em sobta es que la seva professora considera que no fa falta donar-li nous coneixements, que faci com la resta. (massa feina? o te rao?) 

I em van explicar que es veu que la professora volia fer venir a una psicopedagoga del departament per mirar si es tractava d'un cas de nen superdotat. Però despres d'un any encara no ha pogut venir...es veu que que primer es va trencar un peu, despres estava de baixa, despres tenia molta feina amb alguns alumnes amb dèficits i ara no se que més...

Es veu que el nen no te cap problema a l'escola i es pot considerar un nen feliç...però la de nens amb altres capacitats que s'ho passen malament i estan sent enterrats si aquesta història es certa....

No sabem cuidar els del mig, no ens ensortim amb els nens amb dificultats ni tampoc amb els d'altes capacitats...

Potser que ens ho fem mirar.

Un país que no prioritza l'educació com a màxima del progres està condemnat a tenir una vida més difícil..d'això n'estic segur.



dimarts, 24 de setembre de 2013

Scratch: Formació 4.0

Fa un parell d'anys buscava algun programa informàtic perquè els meus fills aprenguessin a programar(deformació professional)...buscant per la xarxa vaig trobar diferents programes..però vaig veure bàsicament 2 programes: Alice i Scratch.


Vaig investigar-los i vaig veure que l'Scratch era el millor per començar amb nens petits (a partir de 6-7 anys o menys...).

Es un programa on no s'ha d'escriure res. Simplement arrossegar blocs de colors, on cada bloc es una instrucció i al posar-los un darrera de l'altra es poden aconseguir moviments de ninots, de rebots de pilotes, de utilitzar musica, sons...i qualsevol cosa que ens poguem imaginar.

Poc a poc vaig veure que moltes escoles del món estan utilitzant aquest programa per treballar amb nens, que estava fet pel MIT (uns cracks de Massachusetts) i que en moltes escoles l'utilitzen inclús en assignatures com matemàtiques, socials o altres assignatures que no son pròpiament informàtica.

Més tard un bon amic em va explicar que aquest Juliol es feia un congres mundial d'Scratch a Barcelona (la primera vegada que es feia fora d'estats units) i vaig assistir-hi pensant que seria una oportunitat per obrir els ulls a noves maneres d'utilitzar aquest programa. També amb la intenció de fer una extraescolar a l'escola dels meus fills sobre Scratch.

La veritat vaig al·lucinar amb la quantitat de gent interessada amb l'Scratch, gent de tot el món (tot es feia amb angles), amb moltes idees, molts projectes i sobretot moltíssima passió. La majoria eren professors d'escoles de.....Dinamarca, Itàlia, Grècia, Anglaterra, Alemanya, França, Estats Units, Japó...

Allà vaig acabar de convencem de l'interessant que seria fer aquesta extraescolar a l'escola dels meus fills. La intenció, a part de fer l'extraescolar també era que l'escola conegues aquest programa i, en un futur, l'integres al programa del centre. Si els puc "seduir" crec que serà una bona eina pel desenvolupament dels nens.

Al final sembla que faré l'extraescolar a partir d'aquest octubre.

Però que te l'Scratch? Com molts altres recursos l'Scratch provoca que els nens aprenguin sols, que desenvolupin la creativitat, que siguin capaços d'auto motivar-se per arribar al seu objectiu (fer un joc, una canço...el que sigui...). Normalment quan es fa una assignatura clàssica, com matemàtiques, es molt difícil que l'alumne aprengui més enllà del que ha explicat el professor. Simplement repeteix els mecanismes que el professor ha explicat

Crec que el futur de l'educació va més a fer servir el cervell en mode Scratch que no en mode clàssic...

En aquest congrés una professora portuguesa em va donar un exemple que il·lustra que provoca treballar en mode Scratch.

Era l'anècdota d'un nen de P5 que intentava fer, amb Scratch, una stop-motion (animació fotograma a fotograma). Tenia diverses fotografies hi havia de decidir el temps que trigarien en passar. Un temps massa gran provocaria una animació massa lenta, no es provocaria la sensació de moviment...i un temps massa curt faria la animació poc creïble.

El nen va decidir que entre foto i foto passaria 1 segon.

Va veure que era massa lent, no quedava bé. Va provar 2 segons....i encara era més lent...

Llavors va provar un 0....i l'animació anava tant ràpid que no es podia veure res...començava al mateix temps que s'acabava.

El nen va estranyar-se i va anar a la professora a preguntar-li quin número hi havia entre el 0 i el 1. Ja que el 0 era massa ràpid i l'1 era massa lent.

Ell solet havia deduït els números decimals i millor encara..els havia deduït perquè els havia necessitat no perquè els hi encolomaven perquè si...

Crec que es una molt bona historia per explicar que provoca aprendre amb mètodes diferents.

Però el que es millor es que molta gent ha desenvolupat eïnes per treballar amb Scratch....Robots de tot tipus i eines varies...que fan que l'aprenentatge sigui encara més divertit.

Una de les eines que utilitzaré a l'extraescolar que faré es el makey makey (o similar)...un aparell que han inventat uns del MIT (quina casualitat) que converteix objectes reals amb eines per utilitzar amb l'ordinador...es pot utilitzar en qualsevol programa però amb l'Scratch es quan agafa un poder increible.

Imagineu un nen que fa un joc amb l'Scratch i llavors utilitza objectes reals per interactuar-hi....

Aquí teniu un vídeo que demostra com funciona el makey makey...


El que es veu en el vídeo es real, jo ho he fet.






dimarts, 16 de juliol de 2013

Planificant vacances xules...

Aquest agost tinc vacances i estaré tot el dia amb els nens. La meva parella, en canvi, te molta feina a l'estiu i no la veiem gaire.

Ja es típic de cada any que sigui així.

Alguns dies fem el gos, altres ens remullem, altres perseguim a la mare on treballa, altres fem una excursió amb cotxe, altres caminant (si la calor ho permet), altres ens avorrim i altres ens emprenyem, altres jugant a futbol o fent manualitats o quedant amb altres amics....

Però aquest any els hi he plantejat als nens fer unes vacances molt divertides, que mai han fet i que segurament no faran quan siguin grans.......anirem de càmping a un lloc molt conegut......muntarem la tenda de campanya al jardí (de passada la farem servir...que està en un racó criant teranyines) i hi dormirem uns quants dies....amb llanterna, sac de dormir i el que convingui.....

La veritat potser molt divertit. I ells ho troben super original i ja tenen ganes que arribin les vacances.

De fet, el que es pot constatar amb aquesta proposta es que....els nens volen jugar, fer coses diferents, imaginar, correr, saltar, cridar, estar amb altres nens....però els importa ben poc on ho facin....a casa o a l'altra punta de món....els hi es igual.

Miraré de no deixar-me res important que ens pogués fer falta, com la càmera de fotos per immortalitzar les vacances. I si no, entraré a casa per buscar-ho.

Personalment també tinc moltes ganes d'anar-me'n uns dies de vacances al meu jardí....

dimecres, 3 de juliol de 2013

Vull ser coherent o vull ser dèbil?

Des de que vaig veure un video (que vaig penjar en aquest blog) sobré les raons de ser Vegà (vegetarià però més radical), m'ho vaig rumiar, vaig veure que allò que havia dit aquella persona em faria ser més coherent amb els meus pensaments i la meva manera de veure/entendre la vida....i vaig decidir ser vegà.

He decidit ser vegà però sense "putejar" a ningú...si un dia em conviden a un lloc i només hi ha carn no els hi demanaré que em facin una altra cosa, ni espero que si a casa fan/fem macarrons amb carn, em facin una cosa diferent...si un cas, ja la faré jo. Els meus fills no els afectarà per res.

Una de els coses que més importancia dono i, que està a la recepta de la meva felicitat, es la coherencia entre el que penso, dic i faig...quan això es compleix em dona estabilitat i seguretat i tinc sensació que faig les coses bé...quan penso una cosa i faig una altra, llavors em treu un bocinet de felicitat o em carrego un altre bocinet d'angoixa..

Moltes vegades a la vida es inevitable pensar una cosa però fer una altra...a la feina, amb els amics, a casa...no sempre pots tirar pel dret.

Però sempre, quan jo puc incidir i decidir, intento, tant com puc, ser coherent amb el que penso, dic i faig. De fet, es un dels consells més famosos que va donar en Gandhi. No ho segueixo perquè ho digui ell, sino perque aixi ho crec.

Despres de veure el video, vaig reflexionar i vaig veure que aquell tio tenia raó (o com a mínim per a mi) i que no podia seguir menjant el que menjava sense perdre part de la meva coherencia. De fet, moltes vegades no ets coherent simplement perque no t'has parat a pensar, per inercia o per inacció. En aquest cas, era una barreja de les 3 parts.

Molta gent, quan ho he comentat, ha cregut que era una persona débil i influenciable, algú m'ha comentat que pensava que jo tenia les coses mes clares i que si cada vegada que veig un video canvio d'opinió, em tornaré boig. Potser tenen raó però jo no ho veig aixi.

Crec que canvia d'opinió es una de les coses més sanes que pot fer un ser humà, ja que canviar d'opinió es sintoma d'evolució. Evidentment, quan parlem de canviar d'opinió sempre es degut a que et convencen amb arguments que et desmonten els teus. Si algú m'intenta convencer d'alguna cosa i els arguments propossats no desmonten els meus, no em deixaré pas convencer però si es a l'inreves, no tinc cap problema a canviar d'opinió.

Crec que es molt pitjor les persones que creuen una cosa i moren creguen el mateix..però no perquè ningú hagi desmontat les seves raons...sino perquè es creuen poseidors de la veritat absoluta i no estan per escoltar res més. La seva opinió es irrefutable i punt. O altres, simplement no tenen opinió ni creuen res...van fent sense preguntar-se gaire res...

De fet, a mi m'encanta trobar gent que em porta les meves creences, les meves opinions, les meves costums, la meva vida aprop del precipici. M'encanta perquè m'ajuda a creixer com a persona i perquè em serveix per reafirmar-me amb el que crec o per tirar-ho per terra i creure una cosa nova.

Hi ha poca gent al món capaç de tenir converses, tenir idees que et desmontin, però gracies a internet, es més fàcil que aquesta gent t'arribi.

Segur que NO soc coherent en molts altres camps de la meva vida però a mesura que pugui intentaré arribar al meu màxim de coherencia amb tot el que faig a la vida. En molts camps no podré..però estar clar que decidir el que menjo, de moment, encara està a les meves mans.


divendres, 28 de juny de 2013

Model educatiu caduc...

Sempre he pensat que el model educatiu actual no era, ni molt menys, el millor dels millors possibles.

Una part perquè com a societat no estem al nivell d'un model millor, encara em de madurar més. Els canvis son lents, massa lents.

Una altra part per no tenir els millors professionals (que n'hi han de molt bons) a disposició del sistema. No tenim un sistema de filtre suficient per escollir bons professors. Per exemple, els professors d'institut tenen una carrera però això no demostra que siguis un gran mestre..tenir uns coneixements no garanteix de cap manera ser un bon professor...ser professor es un art, es una vocació, com un metge o com un artista. El sistema no pot permetre professors que ho son simplement per motius personals, com per exemple, tenir un sou segur. (Es licit voler aixo si serveixes per la feina)

Una part perquè es necessiten families compromeses amb l'educació i això no es fàcil ni tant comú com seria desitjable.

Una altra part, per la diferencia brutal entre alumnes en algunes escoles, que sense més ajuda, dificulta que el sistema compleixi els seus objectius.

 I segur mil motius més....

La majoria d'escoles ja ha començat a veure que es produeixen canvis i els comencen a reflectir en la seva forma d'educar, com a mínim algunes però no totes poden o volen...

Personalment em considero un fracas escolar, el sistema escolar no ha funcionat en mi.Tot el que se ara i tot el meu vagatje cultural l'he adquirit fora del sistema. Quan penso en els meus anys d'escola..des de P3 a 5é de FP (15 ANYS!!! 7/8 hores al dia cada dia laborable) em sap un greu enorme.
Perque m'ha servit?
Que n'he tret?
Quan temps perdut...
Suma, restar, llegir, escriure i poc més. Si ara em fan un examen de qualsevol cosa una mica complicada, el suspendria sens dubte.

No crec que funcioni el sistema d'un professor que explica i uns alumnes que escolten...o pot funcionar millor.

El ser humà, i sobretot un nen, aprèn molt quan està motivat, quan veu l'objectiu d'aquella educació, quan juga, quan no s'en adona que està aprenen, quan l'aprenentatge s'aferra tant a la vida que no saps si estas vivint o aprenen.

No dic que el sistema actual no funcioni, alguna cosa deu fer....però per mi es molt ineficient, gastem molts anys per obtenir uns resultats no gaire bons.

Avui en dia el coneixement no es tant important, fa un temps si tenies coneixement (com la majoria no en tenia) ja n'hi havia prou per sortir endavant...ara no, ara amb coneixement sols no vas enlloc. Necessites autoestima, creativitat, iniciativa, capacitat de treball individual i en equip, passió, empatia,...

Per exemple, la memòria, estic convençut i molts científics també ho creuen, que la memòria es una eina emocional. Quan millor funciona es quan el que vius t'emociona. Si el que vius no t'emociona, no t'atreu..la memoria es molt mandrosa i no guarda gaire res i si ho fa, ho fa d'una manera molt dèbil. Per això oblidem la majoria de coneixements adquirits a l'escola...a menys que hagis tingut la sort de trobar-te un professor amb passió pel que explica.

Per tant, l'educació ha de tenir un component emocional molt gran, que ara no ho es.

La majoria d'adults, sino tenen una passió per coneixer l'historia o han tingut algun professor especialment bo, saben més d'història per pel·lícules, Asterix i Obelix, algun llibre que han llegit, algun programa que escoltat...etc.
Després de fer tants anys d'historia a l'escola, no ens hauria de fer pensar que els ex-alumnes hagin de recórrer a informació extraescolar per conèixer l'historia?
Si l'escola ho fes bé, tothom tindria clar l'historia bàsica, ja que en aquest país la majoria de persones te com a mínim el EGB o el ESO. Però tenim clar que no es aixi.

El mateix podem aplicar a les matematiques, a l'angles, a les llengues, a la informatica, la geografia......

Està bé saber els rius i els països, però es necessari passar uns exàmens per demostrar que els empollem? Es necessari?

Algú em dirà que es molt important que els nens coneguin on viuen, la historia......però si la majoria de persones no te ni punyetera idea de res....i van aprovar els exàmens on van demostrar que ho sabien..

Per exemple, jo em se la majoria d'estats d'estats units però no perquè els estudies a l'escola, sino perquè m'agradava la NBA i m'ho mirava. Sino fos per això no en sabria ni un...tot i que els vaig estudiar en algun moment.

La majoria d'universitaris d'aquest pais no sap coses bàsiques, no tenen una cultura mínima en moltes coses...llavors, es culpa dels alumnes? o es culpa del sistema que no funciona bé? O potser no es necessari que ho coneguin, però llavors que no ho ensenyin a  l'escola....que facin alguna cosa diferent.

Jo crec que l'escola ha de preparar el cervell del nen per a ser creatiu, autodidacte, permeable als canvis, capacitat d'adaptació, passional, feliç, constant, amb confiança amb ell mateix, despertar-li la passió per aprendre el que li agradi, sentit comú, sentit critic, emprenedoria, gestió de les emocions...en definitiva, deixar fluir el que la majoria d'humans tenim a dins. I quan sigui el moment d'aprendre alguna cosa que li agradi, llavors ja estudiarà sobre allò i sino vol estudiar res...faci el que faci (l'escola ni ningú sap on anirà a para la vida laboral d'aquell nen) tindrà unes eines per en surtin-se i que pugui entrar al sistema, si considera que es necessari aprendre alguna cosa nova més endavant...

I per tant, per fer això no fa falta tants anys d'estudi, ni tantes hores....estudiem masses hores a la nostra vida pels resultats que obtenim...


Si una persona domina perfectament l'anglès vivin 1 any a l'estranger i es considera que l'anglès es importantíssim...en comptes de perdre hores i hores de cursos i més cursos, d'acadèmies i més acadèmies i de diners i més diners....no se, que es faci un curs totalment en angles, o que es tregui un any del currículum i s'afegeixi tot un any vivim en angles a l'escola...encara que sigui fent un projecte per grups a l'escola per arribar a un objectiu, però amb angles...tothom sap que l'idioma s'aprèn vivint-lo però l'escola encara intenta ensenyar-lo....es molt més ineficient.

Algú pot pensar que estic equivocat, que desvariejo, que no tinc ni idea de res.....i no negaré que podria ser. Però tinc la sensació, i cada vegada més, que les coses van cap a qui però el sistema es lent, massa lent.

Algú pot pensar que estic ne els mons de Yupi, que també pot ser.

Tenir molts coneixements no serveix per res si oblides tot el que has apres en un període curt de temps.

Per exemple, sumar i restar no ho oblides mai, per que? Perquè te una utilitat brutal al dia a dia d'una persona. Amb el llegir passa el mateix.

Algú creu que començar a matxaca als nens a llegir i escriure des de P3, fent fitxes i mes fitxes, resseguint lletres, fent lletra lligada, lletra de pal, lletra lligada i lletra d'impremta es necessari? A Finlàndia comencen de debò la lectura/escriptura als 7 anys...eps! ...i llavors tenim la barra de dir que els sistemes nordeuropeus son un bon sistema educatiu. Com potser això?

Llegir es una cosa imprescindible per a un ser humà...algú creu que un infant no aprendrà a llegir? Potser a P3, P4 i P5 poden jugar molt més, aprendre diferent i ja tindran temps per aprendre a llegir quan el seu cervell estigui més madur. Potser a 1r (m'ho invento) tenen la capacitat d'aprendre a llegir en 1 curs i en canvi em invertit 3 cursos per arribar a 1r amb un nivell lecto/escriptor especific. 3 anys quan podrien ser 1?

Tot això que dic ho estic rossegant cada dia, encara no tinc clar moltes coses però cada vegada estic més convençut.

Segur que matxacar els nens rotllo Corea (que tampoc es el nostre cas) dona resultats en format examen, però també els dona en format vida?

De fet, estic en contra dels meus propis fills, els meus fills no han tingut cap problema amb aquest sistema (van a  una escola que m'agrada però es més aviat model tradicional), han apres el que havien d'aprendre segons la llei sense cap trauma i sense cap dificultat però de totes maneres crec que han invertit massa temps per aconseguir-ho...la meva filla, com havia comentat en un post anterior, ha apres a llegir més amb els subtítols de la tele que amb l'escola (que també ha aprés a l'escola, evidentment).

I per acabar aquest totxo, on he anat d'una banda a l'altra, un vídeo de la mateixa escola que parlava al Post anterior, on es veu com van dissenyar el pati de l'escola sense esperar que l'ajuntament de torn intervingui, el van construir juntament amb els pares, professors i alumnes....es una escola amb un projecte educatiu diferent...amb una idea semblant al que he intentat explicar en aquest post..es una escola publica.

El vídeo només mostra una part de la filosofia de l'escola però crec que es prou evident.

Tot i no poder-ho demostrar, començo a creure que es el futur. El que si tinc clar, que a mi, personalment, m'hagués anat molt millor una escola d'aquestes que no pas l'escola tradicional.






noupaticastellum from CoCreable on Vimeo.

Nota: Tinc algun post més guardat sobre aquest tema, el trobo molt interessant i digne de pensar-hi a fons.Estigui equivocat o no crec que es un bon moment per reflexionar-hi.

dimecres, 26 de juny de 2013

Una escola de Sant Julià de Ramis converteix una caravana en la biblioteca

Repetiré 1 i mil vegades....el temps passa, els nostre fills es fan grans, nosaltres ens fem vells, la nostra vida s'acaba i molt ràpid...

Ens podem queixar de tots els problemes que tenim o podem passar de tot, somiar i trobar nosaltres mateixos solucions als nostres problemes...no hi ha res més frustant que creure que el que pasa a la teva vida està en mans dels demes i no hi ha res més reconfortant que creure que el destí de la teva vida el pots decidir tu...

En aquesta escola van creure i creuen, perque els conec una mica, que el destí està a les seves mans i que el temps es finit, els canvis i les innovacions s'han de fer ja, no demà o quan el govern vulgui o quan la societat ho cregui convenient o quan arribi una subvenció...

aquí una noticia que ho demostra:

http://www.324.cat/noticia/2137547/girones/Una-escola-de-Sant-Julia-de-Ramis-converteix-una-caravana-en-la-biblioteca

dimecres, 12 de juny de 2013

Video que et fa reflexionar molt seriosament...

No soc vegetaria, no sóc vegà..però m'encanta la gent que posa a prova els meus costums, creences, que em fa reflexionar i em fa veure o em fa recordar altres punts de vista.

Que m'obre la ment....

Mireu aquest video sobre un activista defensor dels animals...

Hi pots estar d'acord o no...però et fa reflexionar molt si ets un omnívor com jo..

El trobo molt i molt bo..es un tal Gary Yourofsky...



Aprendre dels fills

Sempre a la vida s'ha d'aprendre de les teves vivències...i en el meu cas miro d'aprendre de tothom i dels meus fills també.

Tinc molts defectes i un d'ells es ser un golafre. Si hi ha xocolata, nutella o el que sigui pot amb mi i si un dia no m'ho menjo m'ho menjo a l'endema. Tinc la força de voluntat de no comprar-ho pero si algu ho compra i ja està a casa acabo claudicant i menjant-me el pot de nutella com si fos un iogurt.

Tinc sort que la genètica es bona amb mi i no m'engreixo gaire...perquè hauria d'estar tamany XXL.

Als meus fills sempre els hi he inculcat el valor de l'alimentació sana, i aixi ho fem a casa amb els apats importants, però jo no soc el millor exemple per a ells.  No es que no faci àpats sans...sinó el que puc arribar a menjar abans o desprès dels àpats sans.

Ells ho saben, moltes vegades diuen que el seu pare es un golafre. He rigut molt de la seva crítica en moltes ocasions.

Però el que més em sobta es escoltar-los rebutjar un tercer tall de xocolata, per exemple, perque saben que els hi farà mal de panxa. saben dir prou.

Com potser que uns marrecs de 7 i 5 anys tinguin més seny que un home de 34 anys?

En els moments que han fet aquestes devolucions voluntaries de dolços, per estalviar-se mal de panxes o per que sabien que no era bo pel seu cos abussar...m'han donat una lliço brutal i la he apres.

Tot i que no asseguro res...abans de agafar la nutella, que hauria de durar una setmana i no 2 dies, miro de pensar en la lliçó que m'ensenyen els meus fills.

Els nens m'han donat moments de felicitat absoluta i ara també ja em comencen a donar lliçons...i espero que me'n donin moltes més...no tinc cap problema a aprendre d'ells.

Com un conte que vaig trobar en un blog d'internet (http://nuriaupi.blogspot.com.es) On explica una historia sobre un pare que es alliçonat pel seu fill.

La historia parla d'una família on viuen junts l'avi, el pare i el fill....tres generacions.

L'avi cada dia era més vell, li tremolaven les mans, cada vegada tenia menys forces però el seu net no li importava, es sentia un afortunat de tenir sempre algú a casa que l'estimava tant...l'ajudava a fer els deures, a fer dibuixos, li explicava contes, li arreglava alguna joguina...s'estimava molt al seu avi.

El temps va anar passant i cada vegada l'avi anava a pitjor..durant els àpats un dia se li queia el got, un dia trencava una tassa, l'altre un plat, l'altre dia li queia la cullera, l'altre dia li queia el menjar de la boca...el pare, cansat, va comprar una coberteria de fusta perquè no es trenques ni es pogués fer mal, i va fer menjar a l'avi a part, ja no menjaven junts.

A partir de llavors l'avi menjaria separat per fer els apats més tranquils.

 Un dia el pare va tornar a casa i va veure el seu fill petit tallant un pal gruixut de fusta.

Li va preguntar que estava fent.

El fill va contestar: "T'estic fent un got, una cullera i un plat de fusta, per quan siguis vell com l'avi..."

A partir d'aquell dia, l'avi va tornar a menjar a la taula amb la família.



dimarts, 4 de juny de 2013

Temps de qualitat amb els nens petits...

Fa molt temps vaig llegir un estudi on deia que els nens de mares treballadores, amb formació i amb un nivell cultural mig/alt, estaven molt més estimulats, molt més ben preparats i tenien molt millors resultats a l'escola tot i que compartien molt poc temps amb els seus fills...en canvi, les mares que no treballaven i passaven més hores amb els seus fills, i que no tenien formació, resultava que els seus fills no estaven tant estimulats i tenien més problemes a l'etapa escolar...sempre parlant estadísticament...


No se si l'estudi es cert o no. No tinc clar que s'en pot extreure.

Però si que sembla que allò que diuen(i dic) que es millor que els nens passin moltes hores amb els seus pares, i que jo crec fermament, potser no es correcte en tots els casos.

Simplement per reflexionar-n'he una estona.


divendres, 31 de maig de 2013

No t'esforcis tant....

Aquest últims dies he dormit molt poc. Vaig començar un modul nou dins d'un projecte que fa temps que estic fent.

Aquest modul serveix per calcular unes comissions cada final de mes. Vam començar el modul massa pròxim al final de Maig i comptàvem (jo i el cap) que desenvolupar aquest modul podria portar 20 dies. A mi em semblava que es podia fer en molt menys però no ho tenia clar, no coneixia tan bé la feina a fer com el cap.

M'ho vaig mirar a fons i realment vaig veure que era possible acabar-ho aquest final de mes, just però possible. A part, també era una bona cosa acabar-ho abans de final de Maig per poder-ho provar. Sino ja no es podria provar (d'una manera real) fins a final de Juny.

He passat alguns dies sense dormir, principalment l'ultim dia abans de presentar-ho. vaig anar a dormir a  les 5h del matí i vaig aixecar-me a les 7h.

Ja se que aixo no es bo però era un fet puntual, era important fer-ho. No ho faig cada dia. Sino ja estaria mort. (el dia següent vaig dormir 12 hores seguides)

Però el tema no es aquest.

Les persones que han d'utilitzar aquest nou modul (tot i que falten alguns retocs no importants) s'han sorprès agradablement de tenir-ho tan ràpid i el cap també. No hi contaven. He reduït el temps previst, una part perquè estava mal dimensionat el temps i una altra part perquè m'hi he fica't a mort per acabar-ho, perquè sabia que era important. 
La persona que realitzava el càlcul, fins ara, no tenia totes les dades i tenia que perdre dos dies a calcular i revisar totes les dades abans de donar-les per bones. Ara en menys de 1 hora ho pot tenir tot fet.

Aquest post no es per fardar que en se molt i que soc la repera. Simplement es per possar-se en situació.

La resposta d'alguna gent del meu entorn, quan ho he explicat, no ha estat felicitar-me, o creure que potser fent les coses bé tindré més possibilitats de seguir tenint feina o que pugui trobar noves feines degut a que força gent em pot tenir ben considerat pels meus resultats.

No.

Algunes persones, el primer que em diuen es:

"Ara ja els has acostumat, ara sempre ho hauràs de fer aixi..." (clar, es que sempre t'has d'arremangar quan tens temes importants a davant...es com dir que no faci masses manualitats amb els meus fills pq s'acostumen..el dia que puc fer moltes manualitats les faig i el dia que no puc no...però el dia que decidim fer manualitats fem el millor que sabem...com intento fer a la feina)

"Ja, però les hores de la nit no les cobres, no?" (No, no les cobro però les que cobro, ningú ve mai a discutir-les, ja que confien en mi i en la meva productivitat i que no estic mirant el facebook en comptes de treballar)

"No podien esperar a Juny?" (si, poder podien però he intentat anar al meu màxim, que es com entenc s'ha de viure la vida...fent sempre el màxim que puguis en tot el que creus important)

"I que, com t'ho agrairan aixo?" (doncs seguint confiant en mi en el futur i si em foten fora "currant-m'ho" aixi...llavors puc estar tranquil que he fet tot el que estava al meu abast)

I alguna frase més....

Potser tenen rao però jo crec que amb la fil·losofia que aporten aquestes frases no es fàcil tirar endavant i molt menys en el context de crisis on estem. 
De fet, amb la crisis que hi ha, em sobta que hi hagi gent que encara vegi el meu sobre esforç d'aquesta manera.

El temps em donarà o traurà la raó. O no.....