divendres, 24 de març de 2017

Falses expectatives (més futbol)

Com ja he dit algunes vegades al blog, tinc un fill que juga a futbol i que te el suficient talent per que un equip gran de la ciutat el vingues a buscar.

Despres de portar quasi un any en aquest club ja puc treure conclusions.

La primera, que ja he dit altres vegades al blog, es que jo i el meu fill estem contents(de fet, es ell el que ha d'estar content) per les baixes expectatives que teniem. Jo no volia que hi anes però al final ell va voler-hi anar...llavors, quan tens tan poques expectatives, qualsevol cosa que passi ja et sembla bé.

Una de les coses que més em crida l'atenció es el patiment que generà estar en un equip gran, d'aquests que fitxen. Algú pot pensar, des de fora, que es una sort, que deu ser molt xulo, que es ser com un privilegiat....la realitat es molt diferent....

Estar en un equip d'aquests implica que s'hagi de guanyar sempre, que s'hagi d'estar sempre primer, que s'hagi de competir per sobre de tot. I, en el meu cas, estic parlant de nens de 8/9 anys.

Això provoca que els nens no puguin ser lliures per jugar, tenen por a provar coses noves, tenen por a equivocar-se, tenen por a perdre o a rebre la bronca de l'entrenador, tenen por a que si no ho fan prou bé l'any següent els faran fora.

Puc entendre això amb nens més grans però amb nens de 8 anys? que un nen de 8 anys hagi de jugar amb pressió? que hagi de jugar a guanyar? que no pugui tindré prou confiança com per poder teure el que te a dins?

Per tant, la majoria de nens no juguen alegres, no juguen que es el que haurien de fer..el futbol el viuen com si fos una professió....un error en un joc.....

I jo, com he dit, estic content i el meu fill també però al meu entorn de papes/mames de futbol veig força patiment, més o menys dissimulat...

Evidentment hi han alguns nens, per tenir un talent o personalitat molt superior, que poden assumir aquesta pressió i de fet, la volen assumir...per decisió propia o, segurament, per que a casa ja han fet un treball...però la majoria (no ho reconeixeran pq dona estatus sentir-te que ets un escollit), no juguen a futbol com si fos un joc, pateixen, es preocupen...coses que no toca quan tens 8 anys...

Llavors hi ha els pares..que clar, si tu veus al teu fill patir, o tenir inseguretats, o veure'l que la pressió fa que no vulgui arriscar, que miri de fer el just i necessari, que no faci coses que saps que sap fer, que no juga on tu/ell creu que hauria de jugar..la majoria de pares, en comptes de gaudir del lloc on està el seu fill pateixen per si no ho ha fet prou bé, per si s'ha amagat, per si l'entrenador la ficat on no toca o per si l'any vinent el faran fora...

Si han/em decidit portar al fill aquí era pq creiem que era el millor per a ell, per que s'ho passaria bé, per que seria una oportunitat de jugar amb nens més bons i aprendre molt..no per que ho visquessim amb patiment.

La trampa es aquesta, la majoria de nens/pares ho viuen amb cert patiment però la majoria no marxarà per que dona estatus estar a un club d'escollits. La majoria no dirà res fins que sigui inevitable per no ser senyalats com a perdedors o com a que no eren prou bons...merda de por....

Crec que s'ha de ser valent i lluitar pq els nostres fills siguin feliços no lluitar per seguir aferrats a una situació que l'unic que provoca es tenir estatus i reconeixement social. Molts pares tenen por que facin fora als seus fills....però si això ja ho sabia tothom...el teu fill el faran fora un dia o altra...o aquest any o el vinent o l'altra...sino fos aixi, a primera divisió estaria ple de jugadors que han sortit d'aquest club i no es el cas...per tant, si, al teu fill l'acabaran fent fora i serà una situació inevitable, quan passi, no serà traumàtica si estaveu preparats...

I l'any vinent es veu que els jugadors no pagaran per jugar. (altres clubs grans ja ho fan de fa temps) Pot semblar xulo? No, es una trampa. Sino pagues res, el club encara pot canivalitzar més les decisions i ser més cruel..ja que tu no tens el dret que et dona haver pagat una quota...sino juga no et pots queixar, sino el convoquen tampoc, si el criden, si el pressionen...

La conclusió seria que, es un error anar a un club gran amb un nen de 8/9 anys?

En resum seria que si, en la meva opinió, però llavors dependrà de les expectatives que tinguis tu com a pare i les que tingui el teu fill. Si tens clar que potser una opció per aprendre molt entrenant al costat de nens que en saben molt i tens clar que te una durada limitada, tot anirà bé. Quan arribi l'hora de marxar tot serà molt més natural.

Si el teu objectiu es que el nen sigui un crac i el que feia al club origen ho repeteixi al club gran patiràs moltissim i no gaudiràs l'experiència. El 99% dels nens brillen molt menys al club destí, simplement per que han de compartir protagonisme i per que els club grans no solen permetre que hi hagi un jugador figura (com pot fer en Messi) per que faci i desfaci al seu gust, tenen un sistema i has de ser extraordinàriament bo per que et permetin saltar-lo...en els clubs origen solen ser més laxes i els jugadors amb talent solen tenir més llibertat...

Jo m'ho passo molt bé veien jugar al meu fill i si hi ha algun dia que començo a patir per que no ho fa bé, per que veig que te por a equivocar-se.....m'enfado amb mi mateix...ningú ha de perdre un segon de la seva vida enfadant-se per un joc...sino estas bé pots marxar sempre, no es una feina que depengui el menjar dels teus fills...

Durant l'any he vist molts pares queixar-se, alguns a l'entrenador, altres al coordinador i altres entre els pares....la majoria pel mateix, creuen que el seu fill no s'el està aprofitant. Que està perdent un any, que no juga prou, que no juga on li aniria millor, que no fa el que feia per que no li deixen...en resum, que estan desaprofitant el seu fill....pel que veig, cada any deuen rebre queixes d'un 50% de pares sobre el mateix, es ciclic...jo vaig parlar, a principi de temporada, amb molta gent que havia estat en un club gran i tots em van dir el mateix, que passava això. O el teu fill es un Crac(que ja es veu...n'hi han poquissims d'aquest) o quan vagi a un club gran s'anirà fent petits fins que el facin fora...es aixi sempre...

Llavors et queda valorar l'experiència...si l'experiència, tot i saber que t'acabaran fent fora, valdrà la pena o no...

El problema, com sempre, es que les decisions no es prenen per aquest motiu o un altra, es prenen per si el meu fill "pot arribar a ser alguna cosa"....ho sento, el teu fill no serà res. I si ho es ho serà igualment...

Per exemple, ara que està fresca la remuntada de 6 a 1 del Barça, en Sergi Roberto va arribar al Barça amb 14 anys i fins als 12 va jugar a l'equip del seu poble...no fa falta correr si algu creu que te en Messi a casa seva. Si es tant bo, que el nen creixi al seu club, que agafi seguretat, que agafi confiança, que jugui, que s'ho passi bé, que estigui amb els seus amics i quan sigui més madur (10,11,12 anys) ja tindrà oportunitats. Amb 8 anys els nens els utilitzen de clinex, els hi treuen tot el suc i llavors la majoria els llencen ja que altres jugadors han pogut creixer més en entorns més lliures...llavors fitxen aquests...

Però es fàcil dir-ho i dificil fer-ho...la pressió social t'empeny....jo, quan vaig decidir que el meu fill no aniria a un club gran em van fer sentir com un mal pare, que li tallava una oportunitat d'or al meu fill, com si li fes una super putada....i tot i decidir-ho jo, al final tampoc vaig poder evitar que hi anés..pressió social, gent que menja el tarro a tothom, familiars...suposo que l'error va ser explicar-ho...ens ho hauriem d'haver callat quan vam rebre la trucada del club gran...

Els nens han de ser nens i no professionals. Un nen de 8 anys no ha de patir per fer un esport, no ha de semblar que li va la vida, no ha de pensar que ho ha de fer molt bé per que sino el faran fora...no li toca assumir aquesta pressió i despres assumir la pressió que els hi fan els pares que li menjen el tarro  al nen per que tenen pors que el facin fora, que no ho fa prou bé....doble pressió, la seva i la de casa...

Estem parlant de nens de 8 anys, molt sovint els pares perdem el nord.....a la meva epoca, a 7/8 anys es començava a jugar a esports...ara ja començen a 4 anys....per unes coses els volem fer madurar massa ràpid i per altres els volem tenir en una bombolla que els protegeixi de tot...

Llavors es quan explota tot...si els vols fer madurar massa ràpid has d'estar preparat per rebentar la bombolla que els protegeix ja que l'exposaràs a coses que no li toquen per l'edat...
Tens clar que vols trencar la bombolla? perfecte...però la majoria de pares no volen trencar la bombolla, volen que el seu fill estigui super protegit, que no pateixi, que se senti el mes important del mon, que gaudeixi...i això no sol passar quan a un nen de 8 anys li demanes coses que seria més per adolescents...la majoria patirà d'una manera o altra...

De totes maneres, cada any aquests clubs fitxen a jugadors nous amb pares que esperen que el seu fill serà l'escollit, que tot això passa als demes però al seu fill no i que el seu fill es diferent...

Simplement per tocar de peus a terra, adjunto la llista de jugadors de la meva província (Girona) que han arribat a primera o segona divisió (es un llistat del 2013)...per que algú l'ajudi a tocar de peus a terra i veure que son poquissims..per tant, la probabilitat de ser el següent es quasi 0. Al 2013 nomes hi havien 3 jugadors Gironins en tota la primera divisió..

Els pares que prenguin les decisions per molts motius però mai per aquest motiu, com a mínim no amb nens de 8/9 anys...


equipolocalidadnombre_jugadorposicionprovincia
GironaVilobi d'OnyarMatamalaCentrocampistaGerona
GironaSant Martí VellPere PonsCentrocampistaGerona
Real MurciaOlotDorcaCentrocampistaGerona
AlavésBlanesÓscar SerranoCentrocampistaGerona
GironaGeronaEloiCentrocampistaGerona
GironaGeronaVíctor DacostaCentrocampistaGerona
Real MurciaGeronaToribioCentrocampistaGerona
LevanteL'EstartitXumetraCentrocampistaGerona
CeltaBañolasFontásDefensaGerona
GironaRiumorsJuncáDefensaGerona
OsasunaFiguerasDamiáDefensaGerona
PonferradinaDarniusAlán BaróDefensaGerona
PonferradinaLa Bisbal d'EmpordàÓscar RamírezDefensaGerona
Barcelona BRosesJoan RománDelanteroGerona
ElcheGeronaCorominasDelanteroGerona
CastillaBlanesRubén YáñezPorteroGerona


divendres, 20 de gener de 2017

Per que a la muntanya fa més fred si la calor sempre va cap a munt i està més a prop del sol?




Acabo de fer un escrit, que potser publicaran a la revista de l'escola dels meus fills, sobre per que a les muntanyes altes hi neva i fa molt fred, més fred que a baix.

Trobo molt divertit entendre el perquè...el meu fill m'ho va preguntar i no vaig saber respondre...em vaig informar i vaig intentar fer un escrit que sigui el màxim comprensible per un nen...no sempre es fàcil però jo ho he intentat...

Aquí va l'escrit:

Per què a la muntanya fa més fred
si l'aire calent puja i s'està més a prop del sol?


No us heu preguntat mai per que a la muntanya fa més fred i hi neva més si l’aire calent puja i estem més a prop del sol?
No hauria de fer més calor?

Primer confirmem una cosa, l’aire calent puja per que pesa menys que l’aire fred que hi ha al seu voltant. Degut a aquest efecte, un globus, d’aquests que porten persones, pot volar. Escalfen l’aire de dins del globus. Això està demostrat.

Per tant, si l’aire calent sempre puja, sembla evident que quan més amunt pugéssim d’una muntanya hauria de fer més calor. I a dalt de l’Everest hauria de ser pitjor que una sauna. Hauriem d’anar amb banyador.

En canvi, no es així.

També semblaria lògic que a dalt de la muntanya, com estem més aprop del sol, ens hauria d’escalfar més...per tant, la neu s’hauria de desfer..però en canvi, no anem a esquiar a la platja, anem a esquiar a la muntanya.

Per que?

Primer hem d'entendre un concepte. El concepte de pressió atmosfèrica. Que es el principal causant que no passi el que podria semblar lògic amb el tema de la calor i les muntanyes.

Encara que no ens ho sembli, l’aire pesa i força. No ho notem per que el nostre cos ja està acostumat a viure amb un aire que pesa. Ens hem d’imaginar que vivim dins d’un mar, però en comptes d’aigua, es un mar ple d’aire.

Quan més enfonsats a dins del mar més ens apreta l’aire, ja que en tenim més a sobre dels nostres caps. Nosaltres, com es evident, estem a la part més enfonsada d’aquest mar d’aire, ja que caminem pel terra d’aquest mar, no pas pels núvols.

Per tant la pressió atmosfèrica es l’apretat que esta l'aire en un lloc. Quan més pugem cap amunt menys apretat estarà l'aire ja que en queda menys a sobre seu. Cada vegada que pugem hi ha menys aire fins que arribem a l’espai, que no n'hi ha gens.

Ara, que ja entenem una mica que es la pressió atmosfèrica, anem a veure que hi te a veure amb el tema de l’escalfor que volem explicar.
L’altra cosa que em de saber es que l’aire no s’escalfa amb els rajos del sol. Els rajos del sol arriben a la terra o al mar sense practicament tocar l’aire. Per tant, el que s’escalfa amb els rajos del sol quan fa calor no es l’aire sino la terra i l’aigua. Llavors la terra i el mar, com estan calents, escalfen l’aire que l’està tocant. Per tant, el primer aire que s’escalfa es el de més a sota d’aquest mar d’aire on vivim.

Llavors aquest aire, com està més calent que el que te a sobre, si que puja cap adalt però a mesura que puja es va refredant, va perdent el seu calor. Ja que l’aire més fred que es va trobant a dalt li va robant. A part, aquest aire que puja, com cada vegada hi ha menys aire (allò que deiem que l’aire no està tant apretat), troba més forats lliures i es va repartint més.

L’altre factor que fa que faci més calor abaix que no pas a dalt es una cosa que potser n’heu sentit a parlar: l’efecte hivernacle.

Barrejat dins l’aire hi han molts gasos: oxigen (el que nosaltres respirem), metà, diòxid de carboni, ozó...alguns d’aquests gasos fan que la calor que deixa anar la terra i el mar (per que s’ha escalfat amb el sol) no pugui sortir, la rebota contra el terra. En resum, fan que la calor quedi com atrapada.
I com em dit que cada vegada que pugem amunt, l’aire esta menys apretat (o sigui, hi ha menys pressió atmosfèrica, hi ha menys aire) també hi han menys gasos d’aquests que reboten l’escalfor. Per tant, l’escalfor que arriba més amunt es perd més fàcilment.

De fet, sino fos per aquest mar d’aire on vivim, que aguanta l’escalfor que li arriba del sol, la temperatura de la terra seria d’uns 16 graus sota zero. QUINA FRED!!!!


Ara ja podem saber per que, quan més pugem, més fred fa. La majoria de la culpa d’aquest fenomen la te la: PRESSIÓ ATMOSFÈRICA.


I si volem jugar amb la pressió atmosfèrica, podeu anar a aquesta pàgina web on fan experiments molt divertits.
Així acabareu convençuts que realment existeix!!!!


divendres, 18 de novembre de 2016

La fila i el iogurt..

Estava en una paradeta que munten els nens de 6é per guanyar diners pel viatge final de curs.

Ho munten a l'hora d'anar a buscar els nens.

Una de les coses que venen es uns iogurts amb topings (coses a per sobre).

Com tenen molt èxit, a mi em fa pal tenir que fer cua on se'm cola fins i tot l'apuntador. Per que els nens el tema cues no el gestionen gaire bé..o més dit, el gestionen basant-se en la llei de la selva. Com a molt els hi dic als nens que hi vagin ells.

Un dia vaig arribar aviat i era dels primers. Vaig pensar anar a buscar els iogurts, aixi ja els tindria quan sortissin els nens.

Vaig anar a la paradeta i demano 3 iogurts, al costat tenia una altra mare que conec que també te 3 fills i demana 3 iogurts més.

El nen de la paradeta agafa 3 iogurts, en principi eren els meus ja que jo ho havia demanat primer i la mare del costat ho havia escoltat. De cop comença a dir la mare del costat, referint-se als iogurts que estaven davant meu: "posem cereals, gominoles, un pal d'aquests..."...

Vaig flipar, s'acabava d'apropiar dels meus 3 iogurts. I va quedar clar que havia utilitzat el morro a saco, ja que el nen de la paradeta no va preparar els altres 3 iogurts. Va entendre que erem parella i que tots 2 parlaven dels mateixos 3 iogurts.

Li vaig dir que volia 3 iogurts, el nen va dubtar i va dir: "3 més?"....jo li vaig dir: "no, no, si aquests 3 no eren meus, bé, ara ja no son meus...".....

Em va servir els 3 iogurts i tots contents...però clar, que pots esperar d'una societat on la majoria de la gent creu que si no vas aixi per la vida et trepitjaran...tenen el morro activat permanentment per evitar que la resta del món els trepitgin....

Estava content de no actuar com ella i encara em va fer estar més content per no ser com ella, quan va passar el següent fet.

Quan aquesta mare li va donar els iogurts als seus fills, un d'ells es va ficar a plorar desconsoladament per que el iogurt tenia massa pocs topings....la mare li va agafar el iogurt i va anar a demanar més topings a la paradeta...el nen semblava que li havien robat el monopatí...

Si a sobre que tinc el detall de comprar aquests iogurts als meus fills, que haurien d'estar super agraïts de que els hi compri, em ve un fill meu plorant per que li falten topings...li agafo el iogurt i m'el foto davant seu. Segur que la lia...però el pròxim dia no plora..

I llavors vaig pensar una cosa que em va dir un dia la seva mare sobre aquest fill....es veu que quan juga a futbol i perd s'enfada molt i tira patades a la banqueta, que no li agradava que faci aixó...però si plora quan no te els topings adequats es normal que reboteixi la banqueta quan perd...tot va lligat...

Com deia un comentarista de la NBA, el gran Andres Montes: "Blanco y en Botella.....Leche".

si hi ha una possibilitat entre 1 milió...soc jo...

En un blog que alguna vegada he entrat per llegir algun post sobre futbol, hi va haver una conversa entre l'autor del blog i un internauta que li va fer una pregunta sobre el seu fill i el futbol.

L'autor del blog li va contestar al pare que no es preocupes tan pel seu fill, que el deixes ser feliç i jugar amb els seus amics, que mai arribaria a ser professional i per tant, no creessim falses espectatives.

El pare, una mica mosca, va contestar com podia afirmar amb tanta rotunditat que el seu fill mai seria professional. Si no l'havia vist jugar mai. Com s'atrevia a jutjar-lo.

I l'autor del post va fer una resposta que la tinc guardada a la memoria. Una resposta simple, molt simple però a la vegada clarificadora de com funciona el cervell del 99% dels pares que tenen un fill que ho fa més bé que la mitja.

Li va dir:

"Si et dic que el teu fill te 1 possibilitat entre 1 milió d'arribar a ser professional del futbol, tu pensares irremeiablement, que aquesta possibilitat es el teu fill.

Prefereixo dir que el teu fill mai serà professional...només m'equivocaré 1 vegada de cada 1 milió de vegades que ho dic."

Com diria el meu fill..."Zasca" o "Turn Down for What"...coses del jovent que els vells ja no entenem...

Si s'emprenya, millor..el companyerisme en segon pla..

Com últimament, el futbol em dona motius per trobar un forat i escriure al blog.

Es fàcil de resumir i explicar.

Estaven jugant un partit l'equip on juga el meu fill(8)....quedaven 5 minuts per acabar el partit, canvien a un jugador per un altre.
El jugador que surt del camp, enfadat, fa un gest de queixa cap a l'entrenador i no li dona la ma al jugador que sortia i tenia la ma estesa.

Es una actitud molt reprovable i una falta de respecte a l'entrenador i als companys.

Evidentment a ningú li agrada que el canviïn i menys si es tracta de nens que son força competitius. Això es normal. Però encara que siguin nens han de tenir clar unes normes de conducta bàsiques.

Tothom es pot equivocar però en un equip s'ha de mirar, per part dels pares i de l'entrenador, que tothom tingui present que forma part d'un col·lectiu i que als companys s'han de respectar. Si no sempre et pot quedar jugar a tennis o a golf.

Però aquest fet no es el més greu. Els nens poden actuar per molts motius...per que els pares no els han corregit, per que tenen un mal dia, per que imiten el que veuen a la tele...

El més greu es el següent dia a l'entreno, on 2 pares estan parlant sobre això. Al final la conclusió que treuen es que saben que es políticament incorrecte el que fa el seu fill però ja els hi agrada. Els hi agrada que sigui tan competitiu i que s'enfadi...per tant, segurament el corregiran, perquè es el que toca, però no s'acabaran de creure el que li estan diguen...

Volen que el seu fill tingui més i més ambició, que ho demostri...com un signe de "macho", de marcar terreny, de deixar clar que el normal seria jugar tots els minuts possibles i qualsevol altra cosa es normal la seva reacció encara que no ho pugui dir obertament....

El meu fill mai ha fet aquest gest, i si algun dia el fa, en mig del partit faig un crit i el nano va a donar la mà al seu company o ja pot marxar del camp. Si ho veig, no permetre que el meu fill tingui una falta de respecte en vers a un company d'equip, que tenen el mateix objectiu, que entrenen junts cada setmana...

De fet, analitzant-ho bé, si vols que el teu fill sigui competitiu, que s'enfadi amb l'entrenador o amb un company es perdre competitivitat. Ja que la culpa del canvi (si es que hi ha culpa) la posa a sobre d'una altra persona.

Als meus fills sempre els hi dono un consell...

En el moment que dones la culpa o t'enfades amb algú per una cosa que et passa a tu, perds control sobre la teva vida. Ja que, com es culpa de l'altra, tu no pots influir en la situació.

Sempre has de creure que les coses et passen per accions que has fet tu i les coses que et passen per accions dels altres, com tu no pots fer-hi res, millor no perdre-hi temps.

Quan els meus fills em diuen: "No he estudiat perquè tu no venies a preguntar-me la lliçó, jo t'estava esperant...", "No he pogut entrenar aquell ball per que la entrenadora estava amb un altra persona..", "No ho he pogut fer per que m'han canviat...", "M'ho he deixat per que tu no m'ho has dit...", "Es que em te mania..."..

M'emprenya molt...

La majoria de professors, entrenadors fan la feina però tenen una vida, una parella, uns hobbies, miraran un peli a la nit, aniran de compres, soparan amb els seus amics, miraran vídeos xorres al whatsapp.....per que t'hauria de tenir mania un professor o entrenador? prou feina te....i si et te mania el 99% segur es que deus fer alguna cosa que li molesta/irrita...

Agafa el màxim de responsabilitat sobre la teva vida i llavors podràs millorar-la molt més i tot anirà molt millor.

Si et canvien potser es que no ho has fet prou bé, potser hi ha algú que ho fa millor que tu, potser el partit estava guanyat i l'entrenador ha volgut que jugui tothom.....respectar a l'entrenador, entrenar millor per que l'entrenador vegi que ho fas bé...i espera al final de temporada....que estàs jugant el que esperaves? doncs segueixes, que creus que hauries de jugar més, doncs marxes...però sempre pensant que tu controles i que tu has de decidir...

Si creus que tot es culpa dels demes...et converteixes en una persona menys valida, menys capacitada per trobar solucions als problemes que et trobaràs al llarg de la vida...

De fet, en aquest equip ja hi ha uns altres pares que han anat a parlar amb l'entrenador, despres d'un partit, amb no gaires bones maneres per que el seu fill va jugar 2 parts(n'hi ha 4)...que venien de molt lluny només per jugar això...vaja, a principi de temporada, quan van decidir venir a l'equip hi havien els mateixos quilometres de casa seva al camp que ara...no s'ha estirat la terra...tu, com a pare, havies d'assumir totes les possibilitats d'anar a jugar a un equip tan lluny de casa, les bones i les dolentes...

Els humans tendim a creure que el que ens passa dolent es per culpa dels demes i el que ens passa bo es culpa nostra. No es fàcil treure aquest pensament, es com una mesura d'auto-protecció del nostre cervell.

I es una de les mesures d'auto-protecció que m'esforço a trencar en els meus fills, per ajudar-los a la seva vida. Però segons el caràcter de cada ser humà, no es fàcil fer-ho ja que sol ser més fàcil creure que tu no tens culpa de les coses dolentes que et passen.

Gasto moltes energies amb aquest tema cada vegada que un fill meu vol culpar a algú dels seus "fracassos" o frustracions...i no sempre ho aconsegueixo...

I encara que el futbol no es el millor exemple per moltes coses, també hi han jugades on es veu que a part de ser un esport competitiu també es un espectacle que ha de servir d'exemple a tots els nens i nenes que el veuen. Poques, però aquest vídeo en recull algunes.....



Com a pare estaria molt més orgullos d'un fill meu si fes una jugada d'aquestes que es veu al vídeo que no un gol que es regateja a tot un equip des de mig camp. La primera acció segur que seria "culpa" en part de la meva educació..regatejar-se a tot un equip es nomes "culpa" del seu talent  jo no hi tinc res a veure...

dijous, 27 d’octubre de 2016

Amenaça d'un company de fútbol

Cada vegada començo a tenir més clar que el meu fill(8) va decidir correctament al voler anar al equip gran de la ciutat en comptes de fer cas al seu pare que era molt contrari.

L'ultim partit, el meu fill va sortir de titular en la posició de migcampista, quan normalment sol jugar de defensa.

Fins aquí res a dir. Decisió de l'entrenador. Has d'acceptar on et fa jugar l'entrenador i fer-ho el millor possible, juguis a on juguis.

El partit va ser força dolent tot i que van guanyar.

El meu fill va marcar un gol, el primer que marcava amb aquest equip. Ja havien marcat tots els jugadors menys ell. No es un problema, simplement informació per ficar-nos en situació.

El partit s'acaba, anem al cotxe i el que podries pensar com a pare es que potser el nen et diria: "He fet el meu primer gol!!", "que tal ho he fet de mig?", "No em jugat gaire be avui, no?", "estic content", "no estic content"...no se, podia dir mil coses després del partit a l'entrar el cotxe...no miro de xerrar gaire després del partit ja que ell està cansat i no te ganes però sempre intercanviem algunes paraules...

Doncs aquell dia no va dir res d'això...em va sorprendre molt el que em va dir...directament, sense parlar res del seu partit individual ni del partit com a col·lectiu, em va dir:

- Gaby, saps que m'ha dit en Pau (un company d'equip seu) abans de sortir al camp per començar el partit?

-No, que t'ha dit? - vaig dir jo.

- M'ha dit que qui em pensava que era per treure-li el lloc, que no ho torni fer, que si el volia deixar en ridícul....que ell era el migcampista titular i que ell ho feia molt bé i ell (el meu fill) no en sabia prou.- I segons el meu fill, amb to d'amenaça.

El meu fill no li va contestar res, es va quedar cardat, mai un company li havia dit una cosa aixi.

Aquest fet va ser la unica cosa que li va venir al cap després de 2 hores jugant en un camp de futbol.

Recordem que son nens de 8 anys.

Jo li vaig dir que no s'enfades amb el nen, que fes servir la seva energia per entrenar i millorar i que no gastes ni una gota d'energia contestant al seu company o emprenyant-se amb ell. I si hi havia una pròxima vegada, simplement que li digues que anés a parlar amb l'entrenador per demanar els motius.

Estic content de l'experiència que tindrà el meu fill com a persona.

Sabrà tota la merda que som com a persones, tota la competitivitat animal que desplega el món del futbol, tota la pressió que fiquen els pares als seus fills i aquests no poden controlar tota aquesta pressió i la canalitzen en mode verbal, d'agressivitat, de nerviosisme...sino estan complint les expectatives dels seus pares o les seves pròpies.

Ell segueix estant content d'estar on està però no esperava mai que un company d'equip li parles aixi.

Coses del futbol.

dimarts, 11 d’octubre de 2016

Les màquines no s'equivoquen

La meva parella fica el despertador abans d'anar a dormir.

Son les 0:52 i fica el despertador a les 7:52. El mòbil li diu que l'alarma sonarà "d'aqui 8 hores"...s'estranya...8 hores? però si de 0:52 a 7:52 hi van 7 hores...estava segura que la màquina s'estava equivocant..

Jo, que estava al costat (com a bon informàtic) li vaig dir que segur que hi havia un motiu, les maquines mai s'equivoquen..som els humans que ens equivoquem...encara que tampoc entenia el motiu pq digues que faltaven 8 hores per l'alarma...

Vaig rumiar i vaig entendre que l'unic motiu que tindria una maquina per dir 8h de 0:52 a 7:52 es que cregues que hi havia un canvi d'hora pel mig. Però es clar, erem el dia 11 d'octubre, el dia 11 d'octubre no es fa el canvi d'hora. Per tant, aquesta teoria, que era la lògica, no es complia..

Però mentre ho deia la meva parella anava pensant...i va saltar....ha! clar!!!....vaig canviar la data del telèfon per poder seguir jugant a un joc que caducava passats uns dies...

Aquí tenim l'exemple clar que la maquina mai s'equivoca. Tenia justament la data que toca fer el canvi d'horari i, per tant, la maquina va fer el canvi d'horari.

Es el que em sol passar a la meva feina, molts dels errors son causats per humans que enganyen al sistema tant com poden i llavors diuen que la maquina s'equivoca.

En resum, com ja he dit les maquines mai s'equivoquen si tenen tota la informació entrada i correcta. El dia que les maquines portin els cotxes es veurà que el número d'accidents disminuirà dràsticament...com molt altres coses....

On son dolentes les màquines, ara per ara, es a gestionar fets excepcionals, com per exemple que tingui una data falsa per poder jugar a un joc però que sàpiga que es falsa i utilitzi la bona per poder ficar l'alarma.

:)