divendres, 16 de juny de 2017

Vigilem amb els traumes infantils que poden matar...

Fa un parell de dies el meu fill m'explicava que s'avorria molt a alguns jocs de taula que fan al migdia a l'escola perque els nens pacten ajudar a un d'ells perquè guanyi i llavors un altra dia ajudaran a un altra. Aixi saben que, te sentit jugar, perque guanyaran un dia segur..

El meu fill li feia molta rabia veure com un dels jugadors feia demostracions efusives d'alegria pq estava guanyant quan realment guanyava pq la majoria s'avia proposat que guanyes.

De fet, es pot considerar un cas win-win...jo t'ajudo avui pq demà m'ajudis a mi...el que no se si es educatiu pactar per tot, inclus en jocs on les regles es fan per que guanyi algú.

Hi ha una corrent que diu que som massa competitius, que els nens han de creixer en entorns mes saludables i respectuosos..i que no suporten el tema dels jocs on algú ha de guanyar...Jo ho trobo respectable...però a al vida no sol funcionar, ara per ara, aquest model.

A la feina si vas a treballar esperant que et pagaran a final de mes independentment com ho facis...treballaras poc, si vols muntar una empresa i creus que nomes perque has muntat una empresa ja vindran clients per que si, segurament no serà aixi....

De totes maneres en molts àmbits de la vida jo també estic d'acord que segurament una visió menys competitiva de la vida faria que tot anés millor.

Però no se si fem un gra massa quan els propis nens, com estan acostumats a estar sobre protegits, no toleren la derrota, no toleren que altres facin les coses millor o que s'hagin esforçat més per aconseguir les coses...volen guanyar, s'ho mereixin o no...i si no poden guanyar s'irriten i busquen pactes per poder guanyar sense esforç...

No se si es un cas aïllat d'aquest moment que m'explicava o es pot ampliar a tots els àmbits.

Estem en una societat que sobreprotegeix molt als seus infants, que no vol que pateixin per a res, que no tinguin cap trauma, que no tastin cap tipus de dolor(ni físic ni psicològic), que tots els nens siguin amics seus, que els convidin a tos els aniversaris, que treguin les millors notes...i sino passa alguna cosa d'aquestes la culpa segurament es d'aquell nen que es dolent o d'algun profe que te mania al nostre fill.

Al basquet, esport que jo jugo, fa anys van canviar les regles (en categories de nens) i si un partit, un dels 2 equips, està guanyant de més de 50 punts, es tanca el marcador..que vol dir que es deixa de comptar i no saps el marcador final...

Evidentment a ningú li agrada que l'humiliïn, però has de tenir racions d'humiliació a la vida per saber quin es el teu lloc, no passa res. A mi, quan era petit, molts equips em van fotre pallisses i no recordo cap trauma...simplement em servien per fer-me tocar de peus a terra i si acabava de veure les millors jugades d'en Michael Jordan, i per un segon jo em pensava que seria com ell, jugar contra aquells nens que, eren tan superiors, em deixava clar que segurament tenia menys possibilitats que els nens que m'estaven apallissant d'arribar a ser un figura...

Si els nens que m'estaven apallissant baixen el ritme per no guanyar de tants, no ens estan fent tenir una falsa il·lusió? no seriem nens enganyats? pensant que tampoc erem tant dolents...

I si ens guanyen de 100 que passa? lo xungo es estar en una guerra o passar gana...però perdre un partit de futbol per 25-0 o un de basquet per 70 punts o no guanyar mai a un joc de cartes no es crític, es una lliço de vida, es entendre que hi ha gent millor que tu..i que potser tu o l'altra està en una lliga/categoria que no es l'adient...i ja està...

No se, cada vegada veig més sobreprotecció en els nostres nens.

Em van explicar que en un club de futbol, desprès d'un partit, la mare va entrar al vestuari emprenyada per que el seu fill havia jugat poc. L'entrenador li va dir que tenia que premiar a altres nens que hi estaven ficant moltes ganes i que el seu fill feia alguns dies que no s'esforçava als entrenos..la mare es va emprenyar, va agafar el nen pel braç i se'l va endur enfurismada...

El que trobo preocupant no es la sobreprotecció als infants...es com trencaran aquesta sobreprotecció quan vagin madurant...si serà un procés traumàtic o no...o directament viuran en un mon on pensaran que tothom es un cabron que els vol putejar, per que no son el centre de l'univers...

Crec que es molt important saber, quan abans millor, quin lloc ocupes al mon..per ficar-hi remei si creus que vols estar en un altre lloc o no fer res si et va bé...però si cada vegada vius més enganyat, no se si afloren les teves limitacions i virtuts..

De moment, ja pacten guanyar els jocs per tandes per tenir la certesa que algun dia podran tastar les mels de la victòria..i a sobre sense cap esforç...ja que els deixaran guanyar...

Benvinguts a la infantesa de cartro-pedra....

A veure quan arribarà la maduresa de cartro-pedra, igual es xula..no se, anar a la feina, fer un programa de pena (soc informàtic) i que el jefe\client em digui que ho he fet molt bé (per no ferir-me) i que al final de més em doni un plus per que em motivi més la pròxima vegada...

divendres, 28 d’abril de 2017

M'ha agradat aquesta frase.....



Quanta gent he conegut que enveja coses però que no està disposat a fer el treball que ha fet l'altre per tenir-lo.

I no parlo de diners, ni èxit, ni de mi...però em rebenta la gent que des de el sofà es capaç de destrossar a qualsevol, diguen que ha tingut sort, que això o que allò...



Futbol i nens...mientras vaya yo caliente....

Avui, mentre esperava que s'acabes l'entreno del meu fill, ha vingut un pare (el pare del nen que va amenaçar al meu fill a principi de temporada quan ell va creure que li podia treure el lloc) i m'ha comentat que el nen no està bé, que l'entrenador el tracta diferent, que l'ha tret de la seva posició, que li fot molta bronca i en canvi a altres nens no els hi diu res.

Que anirà a parlar amb l'entrenador ja que això que està fent no es formació, que els nens no necessiten això...

Realment aquest pare es un bon noi.

Ja he parlat masses vegades del que representa per mi que un nen estigui en un club gran...no es educatiu, no es sa..però ara no tornaré a fotre el rotllo...

El que volia fer veure amb aquest post es la facilitat que tenim els humans de canviar el punt de vista segons ens toquin a nosaltres o no...

Aquest nen va començar la temporada sent un dels 2 més intocables per l'entrenador...jugant més que la mitja, sempre a la mateixa posició (quan els altres nens els anaven rotant) i amb confiança plena independentment que ho fes bé o no...

No jutjo això...el nen l'any passat al seu club origen crec que va fer partits d'escàndol, que l'entrenador del club actual va anar a veure i estava enamorat d'ell...es el que hi ha...tots els entrenadors tenen jugadors preferits....i més en un entorn competitiu on l'entrenador no fa falta que amagui que vol guanyar a qualsevol preu...

El que jutjo es que el pare estava molt content amb l'entrenador durant tota la temporada, quan els altres es queixaven creia que no tenien raò però quan li ha tocat al seu fill passar per l'aro de perdre la confiança, de rebre alguna bronca i de no jugar on el nen jugava...o sigui, a perdre una mica la situació de privilegi....

Llavors ha canviat lenta però sense pausa la manera de veure les coses, fins tornar-se com els pares que ell mateix creia que no tenien raó al principi de temporada. Ara creu que l'entrenador no està fent bé les coses, que no es formació el que està fent i que el seu fill no s'ho està passant bé. Vol parlar amb l'entrenador...

No critico el seu neguit, l'entenc perfectament. Com moltes vegades he dit al blog, cap pare està preparat per veure que el seu fill es tractat com una cosa, com si no tingues sentiments, com una simple peça d'escacs. I, evidentment, els nens tampoc.

Però no trobo just que tinguis tant poca empatia de veure un problema quan et passa a tu i no veure'l quan li passa als altres.

Requereix un esforç però crec que com adults l'hem de fer.

Ja vaig ficar un escrit, fa temps, parlant sobre això...exemplifica clarament com pensem la majoria d'humans....resumeix el poc que ens preocupa el que els hi passa a la resta fins que ens passa  a nosaltres.


Primero se llevaron a los judíos, pero como yo no era judío, no me importó. 
Después se llevaron a los comunistas, pero como yo no era comunista, tampoco me importó. 
Luego se llevaron a los obreros, pero como yo no era obrero tampoco me importó.
Más tarde se llevaron a los intelectuales, pero como yo no era intelectual, tampoco me importó. Después siguieron con los curas, pero como yo no era cura, tampoco me importó. 
Ahora vienen a por mí, pero ya es demasiado tarde.
(Martin Niemöller)

Que és la gravetat? (segons un senyor que es deia Einstein)

Des de ben petit tenia assumit que la gravetat era una espècie de propietat de la matèria, principalment si era enormement grossa, de xuclar-te cap a ella, de no deixar-te marxar.

Era una cosa que era així, un tòtem. De fet, segons Newton, era la evidencia clara. Si una cosa la tires cap amunt i cau i en canvi, la lluna no cau, es que la terra xucla amb alguna força.

Amb aquesta idea vaig viure molts i molts anys....i sempre que explicava la gravetat a nens o a qualsevol altra, utilitzava la expressió "xuclar", per indicar clarament que la terra exerceix una força cap al seu centre.

Moltes vegades havia escoltat la teoria d'Einstein, on deia que els cossos grossos curvaven/deformaven l'espai/temps..però era un concepte que creia que explicava altres coses, no pas la gravetat.

Fins que un dia, mirant un documental d'Einstein vaig caure i vaig lligar el concepte "curvar espai" i "gravetat".

Em va xocar no haver-hi caigut abans. Suposo que les meves limitacions fan que necessiti escoltar-ho moltes vegades per caure i entendre conceptes com aquest.

Evidentment m'ho crec pq ho diu un senyor que es diu Einstein i per que molts experiments han demostrat que, sembla més veritat que la teoria de Newton.

En resum, la teoria d'Einstein treu del cap el concepte que es la terra que ens xucla, segons ell es l'espai que ens empeny cap a la terra. Es com agafar l'idea i donar-li la volta. No ens xuclen des de sota sino ens empenyen des d'adalt. La veritat per mi segueix sent una idea poc comprensible...però si ho diu l'Einstein...

La terra deforma l'espai/temps, com una pilota a sobre d'un llençol agafat per les 4 puntes. Si posem una pilota petita a sobre del llençol, anirà a parar al costat de la pilota gran. Es la pilota que l'ha xuclat?...no, es la deformació del llençol que l'ha empès cap a la pilota.

Aquesta imatge no es una representació real, es una representació en 2 dimensions per que el cervell humà ho pugui entendre.



Ara, quan parlo amb els meus fills de la gravetat ho explico així....segurament un dia es descobrirà una altra explicació...ja que es veu que els científics encara tenen moltes preguntes sense resposta a molts fenomens relacionats amb la gravetat.

Trobo bé explicar-ho amb el nou enfoc....es un esforç mental per aproximar-se a com veu les coses la ciencia...encara que demà ho vegin diferent..

A part, es divertit veure com, quan ells ho expliquen en algun lloc que hi han adults, molts adults queden parats i amb cara de poquer...

divendres, 24 de març de 2017

Falses expectatives (més futbol)

Com ja he dit algunes vegades al blog, tinc un fill que juga a futbol i que te el suficient talent per que un equip gran de la ciutat el vingues a buscar.

Despres de portar quasi un any en aquest club ja puc treure conclusions.

La primera, que ja he dit altres vegades al blog, es que jo i el meu fill estem contents(de fet, es ell el que ha d'estar content) per les baixes expectatives que teniem. Jo no volia que hi anes però al final ell va voler-hi anar...llavors, quan tens tan poques expectatives, qualsevol cosa que passi ja et sembla bé.

Una de les coses que més em crida l'atenció es el patiment que generà estar en un equip gran, d'aquests que fitxen. Algú pot pensar, des de fora, que es una sort, que deu ser molt xulo, que es ser com un privilegiat....la realitat es molt diferent....

Estar en un equip d'aquests implica que s'hagi de guanyar sempre, que s'hagi d'estar sempre primer, que s'hagi de competir per sobre de tot. I, en el meu cas, estic parlant de nens de 8/9 anys.

Això provoca que els nens no puguin ser lliures per jugar, tenen por a provar coses noves, tenen por a equivocar-se, tenen por a perdre o a rebre la bronca de l'entrenador, tenen por a que si no ho fan prou bé l'any següent els faran fora.

Puc entendre això amb nens més grans però amb nens de 8 anys? que un nen de 8 anys hagi de jugar amb pressió? que hagi de jugar a guanyar? que no pugui tindré prou confiança com per poder teure el que te a dins?

Per tant, la majoria de nens no juguen alegres, no juguen que es el que haurien de fer..el futbol el viuen com si fos una professió....un error en un joc.....

I jo, com he dit, estic content i el meu fill també però al meu entorn de papes/mames de futbol veig força patiment, més o menys dissimulat...

Evidentment hi han alguns nens, per tenir un talent o personalitat molt superior, que poden assumir aquesta pressió i de fet, la volen assumir...per decisió propia o, segurament, per que a casa ja han fet un treball...però la majoria (no ho reconeixeran pq dona estatus sentir-te que ets un escollit), no juguen a futbol com si fos un joc, pateixen, es preocupen...coses que no toca quan tens 8 anys...

Llavors hi ha els pares..que clar, si tu veus al teu fill patir, o tenir inseguretats, o veure'l que la pressió fa que no vulgui arriscar, que miri de fer el just i necessari, que no faci coses que saps que sap fer, que no juga on tu/ell creu que hauria de jugar..la majoria de pares, en comptes de gaudir del lloc on està el seu fill pateixen per si no ho ha fet prou bé, per si s'ha amagat, per si l'entrenador la ficat on no toca o per si l'any vinent el faran fora...

Si han/em decidit portar al fill aquí era pq creiem que era el millor per a ell, per que s'ho passaria bé, per que seria una oportunitat de jugar amb nens més bons i aprendre molt..no per que ho visquessim amb patiment.

La trampa es aquesta, la majoria de nens/pares ho viuen amb cert patiment però la majoria no marxarà per que dona estatus estar a un club d'escollits. La majoria no dirà res fins que sigui inevitable per no ser senyalats com a perdedors o com a que no eren prou bons...merda de por....

Crec que s'ha de ser valent i lluitar pq els nostres fills siguin feliços no lluitar per seguir aferrats a una situació que l'unic que provoca es tenir estatus i reconeixement social. Molts pares tenen por que facin fora als seus fills....però si això ja ho sabia tothom...el teu fill el faran fora un dia o altra...o aquest any o el vinent o l'altra...sino fos aixi, a primera divisió estaria ple de jugadors que han sortit d'aquest club i no es el cas...per tant, si, al teu fill l'acabaran fent fora i serà una situació inevitable, quan passi, no serà traumàtica si estaveu preparats...

I l'any vinent es veu que els jugadors no pagaran per jugar. (altres clubs grans ja ho fan de fa temps) Pot semblar xulo? No, es una trampa. Sino pagues res, el club encara pot canivalitzar més les decisions i ser més cruel..ja que tu no tens el dret que et dona haver pagat una quota...sino juga no et pots queixar, sino el convoquen tampoc, si el criden, si el pressionen...

La conclusió seria que, es un error anar a un club gran amb un nen de 8/9 anys?

En resum seria que si, en la meva opinió, però llavors dependrà de les expectatives que tinguis tu com a pare i les que tingui el teu fill. Si tens clar que potser una opció per aprendre molt entrenant al costat de nens que en saben molt i tens clar que te una durada limitada, tot anirà bé. Quan arribi l'hora de marxar tot serà molt més natural.

Si el teu objectiu es que el nen sigui un crac i el que feia al club origen ho repeteixi al club gran patiràs moltissim i no gaudiràs l'experiència. El 99% dels nens brillen molt menys al club destí, simplement per que han de compartir protagonisme i per que els club grans no solen permetre que hi hagi un jugador figura (com pot fer en Messi) per que faci i desfaci al seu gust, tenen un sistema i has de ser extraordinàriament bo per que et permetin saltar-lo...en els clubs origen solen ser més laxes i els jugadors amb talent solen tenir més llibertat...

Jo m'ho passo molt bé veien jugar al meu fill i si hi ha algun dia que començo a patir per que no ho fa bé, per que veig que te por a equivocar-se.....m'enfado amb mi mateix...ningú ha de perdre un segon de la seva vida enfadant-se per un joc...sino estas bé pots marxar sempre, no es una feina que depengui el menjar dels teus fills...

Durant l'any he vist molts pares queixar-se, alguns a l'entrenador, altres al coordinador i altres entre els pares....la majoria pel mateix, creuen que el seu fill no s'el està aprofitant. Que està perdent un any, que no juga prou, que no juga on li aniria millor, que no fa el que feia per que no li deixen...en resum, que estan desaprofitant el seu fill....pel que veig, cada any deuen rebre queixes d'un 50% de pares sobre el mateix, es ciclic...jo vaig parlar, a principi de temporada, amb molta gent que havia estat en un club gran i tots em van dir el mateix, que passava això. O el teu fill es un Crac(que ja es veu...n'hi han poquissims d'aquest) o quan vagi a un club gran s'anirà fent petits fins que el facin fora...es aixi sempre...

Llavors et queda valorar l'experiència...si l'experiència, tot i saber que t'acabaran fent fora, valdrà la pena o no...

El problema, com sempre, es que les decisions no es prenen per aquest motiu o un altra, es prenen per si el meu fill "pot arribar a ser alguna cosa"....ho sento, el teu fill no serà res. I si ho es ho serà igualment...

Per exemple, ara que està fresca la remuntada de 6 a 1 del Barça, en Sergi Roberto va arribar al Barça amb 14 anys i fins als 12 va jugar a l'equip del seu poble...no fa falta correr si algu creu que te en Messi a casa seva. Si es tant bo, que el nen creixi al seu club, que agafi seguretat, que agafi confiança, que jugui, que s'ho passi bé, que estigui amb els seus amics i quan sigui més madur (10,11,12 anys) ja tindrà oportunitats. Amb 8 anys els nens els utilitzen de clinex, els hi treuen tot el suc i llavors la majoria els llencen ja que altres jugadors han pogut creixer més en entorns més lliures...llavors fitxen aquests...

Però es fàcil dir-ho i dificil fer-ho...la pressió social t'empeny....jo, quan vaig decidir que el meu fill no aniria a un club gran em van fer sentir com un mal pare, que li tallava una oportunitat d'or al meu fill, com si li fes una super putada....i tot i decidir-ho jo, al final tampoc vaig poder evitar que hi anés..pressió social, gent que menja el tarro a tothom, familiars...suposo que l'error va ser explicar-ho...ens ho hauriem d'haver callat quan vam rebre la trucada del club gran...

Els nens han de ser nens i no professionals. Un nen de 8 anys no ha de patir per fer un esport, no ha de semblar que li va la vida, no ha de pensar que ho ha de fer molt bé per que sino el faran fora...no li toca assumir aquesta pressió i despres assumir la pressió que els hi fan els pares que li menjen el tarro  al nen per que tenen pors que el facin fora, que no ho fa prou bé....doble pressió, la seva i la de casa...

Estem parlant de nens de 8 anys, molt sovint els pares perdem el nord.....a la meva epoca, a 7/8 anys es començava a jugar a esports...ara ja començen a 4 anys....per unes coses els volem fer madurar massa ràpid i per altres els volem tenir en una bombolla que els protegeixi de tot...

Llavors es quan explota tot...si els vols fer madurar massa ràpid has d'estar preparat per rebentar la bombolla que els protegeix ja que l'exposaràs a coses que no li toquen per l'edat...
Tens clar que vols trencar la bombolla? perfecte...però la majoria de pares no volen trencar la bombolla, volen que el seu fill estigui super protegit, que no pateixi, que se senti el mes important del mon, que gaudeixi...i això no sol passar quan a un nen de 8 anys li demanes coses que seria més per adolescents...la majoria patirà d'una manera o altra...

De totes maneres, cada any aquests clubs fitxen a jugadors nous amb pares que esperen que el seu fill serà l'escollit, que tot això passa als demes però al seu fill no i que el seu fill es diferent...

Simplement per tocar de peus a terra, adjunto la llista de jugadors de la meva província (Girona) que han arribat a primera o segona divisió (es un llistat del 2013)...per que algú l'ajudi a tocar de peus a terra i veure que son poquissims..per tant, la probabilitat de ser el següent es quasi 0. Al 2013 nomes hi havien 3 jugadors Gironins en tota la primera divisió..

Els pares que prenguin les decisions per molts motius però mai per aquest motiu, com a mínim no amb nens de 8/9 anys...


equipolocalidadnombre_jugadorposicionprovincia
GironaVilobi d'OnyarMatamalaCentrocampistaGerona
GironaSant Martí VellPere PonsCentrocampistaGerona
Real MurciaOlotDorcaCentrocampistaGerona
AlavésBlanesÓscar SerranoCentrocampistaGerona
GironaGeronaEloiCentrocampistaGerona
GironaGeronaVíctor DacostaCentrocampistaGerona
Real MurciaGeronaToribioCentrocampistaGerona
LevanteL'EstartitXumetraCentrocampistaGerona
CeltaBañolasFontásDefensaGerona
GironaRiumorsJuncáDefensaGerona
OsasunaFiguerasDamiáDefensaGerona
PonferradinaDarniusAlán BaróDefensaGerona
PonferradinaLa Bisbal d'EmpordàÓscar RamírezDefensaGerona
Barcelona BRosesJoan RománDelanteroGerona
ElcheGeronaCorominasDelanteroGerona
CastillaBlanesRubén YáñezPorteroGerona


divendres, 20 de gener de 2017

Per que a la muntanya fa més fred si la calor sempre va cap a munt i està més a prop del sol?




Acabo de fer un escrit, que potser publicaran a la revista de l'escola dels meus fills, sobre per que a les muntanyes altes hi neva i fa molt fred, més fred que a baix.

Trobo molt divertit entendre el perquè...el meu fill m'ho va preguntar i no vaig saber respondre...em vaig informar i vaig intentar fer un escrit que sigui el màxim comprensible per un nen...no sempre es fàcil però jo ho he intentat...

Aquí va l'escrit:

Per què a la muntanya fa més fred
si l'aire calent puja i s'està més a prop del sol?


No us heu preguntat mai per que a la muntanya fa més fred i hi neva més si l’aire calent puja i estem més a prop del sol?
No hauria de fer més calor?

Primer confirmem una cosa, l’aire calent puja per que pesa menys que l’aire fred que hi ha al seu voltant. Degut a aquest efecte, un globus, d’aquests que porten persones, pot volar. Escalfen l’aire de dins del globus. Això està demostrat.

Per tant, si l’aire calent sempre puja, sembla evident que quan més amunt pugéssim d’una muntanya hauria de fer més calor. I a dalt de l’Everest hauria de ser pitjor que una sauna. Hauriem d’anar amb banyador.

En canvi, no es així.

També semblaria lògic que a dalt de la muntanya, com estem més aprop del sol, ens hauria d’escalfar més...per tant, la neu s’hauria de desfer..però en canvi, no anem a esquiar a la platja, anem a esquiar a la muntanya.

Per que?

Primer hem d'entendre un concepte. El concepte de pressió atmosfèrica. Que es el principal causant que no passi el que podria semblar lògic amb el tema de la calor i les muntanyes.

Encara que no ens ho sembli, l’aire pesa i força. No ho notem per que el nostre cos ja està acostumat a viure amb un aire que pesa. Ens hem d’imaginar que vivim dins d’un mar, però en comptes d’aigua, es un mar ple d’aire.

Quan més enfonsats a dins del mar més ens apreta l’aire, ja que en tenim més a sobre dels nostres caps. Nosaltres, com es evident, estem a la part més enfonsada d’aquest mar d’aire, ja que caminem pel terra d’aquest mar, no pas pels núvols.

Per tant la pressió atmosfèrica es l’apretat que esta l'aire en un lloc. Quan més pugem cap amunt menys apretat estarà l'aire ja que en queda menys a sobre seu. Cada vegada que pugem hi ha menys aire fins que arribem a l’espai, que no n'hi ha gens.

Ara, que ja entenem una mica que es la pressió atmosfèrica, anem a veure que hi te a veure amb el tema de l’escalfor que volem explicar.
L’altra cosa que em de saber es que l’aire no s’escalfa amb els rajos del sol. Els rajos del sol arriben a la terra o al mar sense practicament tocar l’aire. Per tant, el que s’escalfa amb els rajos del sol quan fa calor no es l’aire sino la terra i l’aigua. Llavors la terra i el mar, com estan calents, escalfen l’aire que l’està tocant. Per tant, el primer aire que s’escalfa es el de més a sota d’aquest mar d’aire on vivim.

Llavors aquest aire, com està més calent que el que te a sobre, si que puja cap adalt però a mesura que puja es va refredant, va perdent el seu calor. Ja que l’aire més fred que es va trobant a dalt li va robant. A part, aquest aire que puja, com cada vegada hi ha menys aire (allò que deiem que l’aire no està tant apretat), troba més forats lliures i es va repartint més.

L’altre factor que fa que faci més calor abaix que no pas a dalt es una cosa que potser n’heu sentit a parlar: l’efecte hivernacle.

Barrejat dins l’aire hi han molts gasos: oxigen (el que nosaltres respirem), metà, diòxid de carboni, ozó...alguns d’aquests gasos fan que la calor que deixa anar la terra i el mar (per que s’ha escalfat amb el sol) no pugui sortir, la rebota contra el terra. En resum, fan que la calor quedi com atrapada.
I com em dit que cada vegada que pugem amunt, l’aire esta menys apretat (o sigui, hi ha menys pressió atmosfèrica, hi ha menys aire) també hi han menys gasos d’aquests que reboten l’escalfor. Per tant, l’escalfor que arriba més amunt es perd més fàcilment.

De fet, sino fos per aquest mar d’aire on vivim, que aguanta l’escalfor que li arriba del sol, la temperatura de la terra seria d’uns 16 graus sota zero. QUINA FRED!!!!


Ara ja podem saber per que, quan més pugem, més fred fa. La majoria de la culpa d’aquest fenomen la te la: PRESSIÓ ATMOSFÈRICA.


I si volem jugar amb la pressió atmosfèrica, podeu anar a aquesta pàgina web on fan experiments molt divertits.
Així acabareu convençuts que realment existeix!!!!


divendres, 18 de novembre de 2016

La fila i el iogurt..

Estava en una paradeta que munten els nens de 6é per guanyar diners pel viatge final de curs.

Ho munten a l'hora d'anar a buscar els nens.

Una de les coses que venen es uns iogurts amb topings (coses a per sobre).

Com tenen molt èxit, a mi em fa pal tenir que fer cua on se'm cola fins i tot l'apuntador. Per que els nens el tema cues no el gestionen gaire bé..o més dit, el gestionen basant-se en la llei de la selva. Com a molt els hi dic als nens que hi vagin ells.

Un dia vaig arribar aviat i era dels primers. Vaig pensar anar a buscar els iogurts, aixi ja els tindria quan sortissin els nens.

Vaig anar a la paradeta i demano 3 iogurts, al costat tenia una altra mare que conec que també te 3 fills i demana 3 iogurts més.

El nen de la paradeta agafa 3 iogurts, en principi eren els meus ja que jo ho havia demanat primer i la mare del costat ho havia escoltat. De cop comença a dir la mare del costat, referint-se als iogurts que estaven davant meu: "posem cereals, gominoles, un pal d'aquests..."...

Vaig flipar, s'acabava d'apropiar dels meus 3 iogurts. I va quedar clar que havia utilitzat el morro a saco, ja que el nen de la paradeta no va preparar els altres 3 iogurts. Va entendre que erem parella i que tots 2 parlaven dels mateixos 3 iogurts.

Li vaig dir que volia 3 iogurts, el nen va dubtar i va dir: "3 més?"....jo li vaig dir: "no, no, si aquests 3 no eren meus, bé, ara ja no son meus...".....

Em va servir els 3 iogurts i tots contents...però clar, que pots esperar d'una societat on la majoria de la gent creu que si no vas aixi per la vida et trepitjaran...tenen el morro activat permanentment per evitar que la resta del món els trepitgin....

Estava content de no actuar com ella i encara em va fer estar més content per no ser com ella, quan va passar el següent fet.

Quan aquesta mare li va donar els iogurts als seus fills, un d'ells es va ficar a plorar desconsoladament per que el iogurt tenia massa pocs topings....la mare li va agafar el iogurt i va anar a demanar més topings a la paradeta...el nen semblava que li havien robat el monopatí...

Si a sobre que tinc el detall de comprar aquests iogurts als meus fills, que haurien d'estar super agraïts de que els hi compri, em ve un fill meu plorant per que li falten topings...li agafo el iogurt i m'el foto davant seu. Segur que la lia...però el pròxim dia no plora..

I llavors vaig pensar una cosa que em va dir un dia la seva mare sobre aquest fill....es veu que quan juga a futbol i perd s'enfada molt i tira patades a la banqueta, que no li agradava que faci aixó...però si plora quan no te els topings adequats es normal que reboteixi la banqueta quan perd...tot va lligat...

Com deia un comentarista de la NBA, el gran Andres Montes: "Blanco y en Botella.....Leche".