divendres, 20 de gener de 2017

Per que a la muntanya fa més fred si la calor sempre va cap a munt i està més a prop del sol?




Acabo de fer un escrit, que potser publicaran a la revista de l'escola dels meus fills, sobre per que a les muntanyes altes hi neva i fa molt fred, més fred que a baix.

Trobo molt divertit entendre el perquè...el meu fill m'ho va preguntar i no vaig saber respondre...em vaig informar i vaig intentar fer un escrit que sigui el màxim comprensible per un nen...no sempre es fàcil però jo ho he intentat...

Aquí va l'escrit:

Per què a la muntanya fa més fred
si l'aire calent puja i s'està més a prop del sol?


No us heu preguntat mai per que a la muntanya fa més fred i hi neva més si l’aire calent puja i estem més a prop del sol?
No hauria de fer més calor?

Primer confirmem una cosa, l’aire calent puja per que pesa menys que l’aire fred que hi ha al seu voltant. Degut a aquest efecte, un globus, d’aquests que porten persones, pot volar. Escalfen l’aire de dins del globus. Això està demostrat.

Per tant, si l’aire calent sempre puja, sembla evident que quan més amunt pugéssim d’una muntanya hauria de fer més calor. I a dalt de l’Everest hauria de ser pitjor que una sauna. Hauriem d’anar amb banyador.

En canvi, no es així.

També semblaria lògic que a dalt de la muntanya, com estem més aprop del sol, ens hauria d’escalfar més...per tant, la neu s’hauria de desfer..però en canvi, no anem a esquiar a la platja, anem a esquiar a la muntanya.

Per que?

Primer hem d'entendre un concepte. El concepte de pressió atmosfèrica. Que es el principal causant que no passi el que podria semblar lògic amb el tema de la calor i les muntanyes.

Encara que no ens ho sembli, l’aire pesa i força. No ho notem per que el nostre cos ja està acostumat a viure amb un aire que pesa. Ens hem d’imaginar que vivim dins d’un mar, però en comptes d’aigua, es un mar ple d’aire.

Quan més enfonsats a dins del mar més ens apreta l’aire, ja que en tenim més a sobre dels nostres caps. Nosaltres, com es evident, estem a la part més enfonsada d’aquest mar d’aire, ja que caminem pel terra d’aquest mar, no pas pels núvols.

Per tant la pressió atmosfèrica es l’apretat que esta l'aire en un lloc. Quan més pugem cap amunt menys apretat estarà l'aire ja que en queda menys a sobre seu. Cada vegada que pugem hi ha menys aire fins que arribem a l’espai, que no n'hi ha gens.

Ara, que ja entenem una mica que es la pressió atmosfèrica, anem a veure que hi te a veure amb el tema de l’escalfor que volem explicar.
L’altra cosa que em de saber es que l’aire no s’escalfa amb els rajos del sol. Els rajos del sol arriben a la terra o al mar sense practicament tocar l’aire. Per tant, el que s’escalfa amb els rajos del sol quan fa calor no es l’aire sino la terra i l’aigua. Llavors la terra i el mar, com estan calents, escalfen l’aire que l’està tocant. Per tant, el primer aire que s’escalfa es el de més a sota d’aquest mar d’aire on vivim.

Llavors aquest aire, com està més calent que el que te a sobre, si que puja cap adalt però a mesura que puja es va refredant, va perdent el seu calor. Ja que l’aire més fred que es va trobant a dalt li va robant. A part, aquest aire que puja, com cada vegada hi ha menys aire (allò que deiem que l’aire no està tant apretat), troba més forats lliures i es va repartint més.

L’altre factor que fa que faci més calor abaix que no pas a dalt es una cosa que potser n’heu sentit a parlar: l’efecte hivernacle.

Barrejat dins l’aire hi han molts gasos: oxigen (el que nosaltres respirem), metà, diòxid de carboni, ozó...alguns d’aquests gasos fan que la calor que deixa anar la terra i el mar (per que s’ha escalfat amb el sol) no pugui sortir, la rebota contra el terra. En resum, fan que la calor quedi com atrapada.
I com em dit que cada vegada que pugem amunt, l’aire esta menys apretat (o sigui, hi ha menys pressió atmosfèrica, hi ha menys aire) també hi han menys gasos d’aquests que reboten l’escalfor. Per tant, l’escalfor que arriba més amunt es perd més fàcilment.

De fet, sino fos per aquest mar d’aire on vivim, que aguanta l’escalfor que li arriba del sol, la temperatura de la terra seria d’uns 16 graus sota zero. QUINA FRED!!!!


Ara ja podem saber per que, quan més pugem, més fred fa. La majoria de la culpa d’aquest fenomen la te la: PRESSIÓ ATMOSFÈRICA.


I si volem jugar amb la pressió atmosfèrica, podeu anar a aquesta pàgina web on fan experiments molt divertits.
Així acabareu convençuts que realment existeix!!!!


divendres, 18 de novembre de 2016

La fila i el iogurt..

Estava en una paradeta que munten els nens de 6é per guanyar diners pel viatge final de curs.

Ho munten a l'hora d'anar a buscar els nens.

Una de les coses que venen es uns iogurts amb topings (coses a per sobre).

Com tenen molt èxit, a mi em fa pal tenir que fer cua on se'm cola fins i tot l'apuntador. Per que els nens el tema cues no el gestionen gaire bé..o més dit, el gestionen basant-se en la llei de la selva. Com a molt els hi dic als nens que hi vagin ells.

Un dia vaig arribar aviat i era dels primers. Vaig pensar anar a buscar els iogurts, aixi ja els tindria quan sortissin els nens.

Vaig anar a la paradeta i demano 3 iogurts, al costat tenia una altra mare que conec que també te 3 fills i demana 3 iogurts més.

El nen de la paradeta agafa 3 iogurts, en principi eren els meus ja que jo ho havia demanat primer i la mare del costat ho havia escoltat. De cop comença a dir la mare del costat, referint-se als iogurts que estaven davant meu: "posem cereals, gominoles, un pal d'aquests..."...

Vaig flipar, s'acabava d'apropiar dels meus 3 iogurts. I va quedar clar que havia utilitzat el morro a saco, ja que el nen de la paradeta no va preparar els altres 3 iogurts. Va entendre que erem parella i que tots 2 parlaven dels mateixos 3 iogurts.

Li vaig dir que volia 3 iogurts, el nen va dubtar i va dir: "3 més?"....jo li vaig dir: "no, no, si aquests 3 no eren meus, bé, ara ja no son meus...".....

Em va servir els 3 iogurts i tots contents...però clar, que pots esperar d'una societat on la majoria de la gent creu que si no vas aixi per la vida et trepitjaran...tenen el morro activat permanentment per evitar que la resta del món els trepitgin....

Estava content de no actuar com ella i encara em va fer estar més content per no ser com ella, quan va passar el següent fet.

Quan aquesta mare li va donar els iogurts als seus fills, un d'ells es va ficar a plorar desconsoladament per que el iogurt tenia massa pocs topings....la mare li va agafar el iogurt i va anar a demanar més topings a la paradeta...el nen semblava que li havien robat el monopatí...

Si a sobre que tinc el detall de comprar aquests iogurts als meus fills, que haurien d'estar super agraïts de que els hi compri, em ve un fill meu plorant per que li falten topings...li agafo el iogurt i m'el foto davant seu. Segur que la lia...però el pròxim dia no plora..

I llavors vaig pensar una cosa que em va dir un dia la seva mare sobre aquest fill....es veu que quan juga a futbol i perd s'enfada molt i tira patades a la banqueta, que no li agradava que faci aixó...però si plora quan no te els topings adequats es normal que reboteixi la banqueta quan perd...tot va lligat...

Com deia un comentarista de la NBA, el gran Andres Montes: "Blanco y en Botella.....Leche".

si hi ha una possibilitat entre 1 milió...soc jo...

En un blog que alguna vegada he entrat per llegir algun post sobre futbol, hi va haver una conversa entre l'autor del blog i un internauta que li va fer una pregunta sobre el seu fill i el futbol.

L'autor del blog li va contestar al pare que no es preocupes tan pel seu fill, que el deixes ser feliç i jugar amb els seus amics, que mai arribaria a ser professional i per tant, no creessim falses espectatives.

El pare, una mica mosca, va contestar com podia afirmar amb tanta rotunditat que el seu fill mai seria professional. Si no l'havia vist jugar mai. Com s'atrevia a jutjar-lo.

I l'autor del post va fer una resposta que la tinc guardada a la memoria. Una resposta simple, molt simple però a la vegada clarificadora de com funciona el cervell del 99% dels pares que tenen un fill que ho fa més bé que la mitja.

Li va dir:

"Si et dic que el teu fill te 1 possibilitat entre 1 milió d'arribar a ser professional del futbol, tu pensares irremeiablement, que aquesta possibilitat es el teu fill.

Prefereixo dir que el teu fill mai serà professional...només m'equivocaré 1 vegada de cada 1 milió de vegades que ho dic."

Com diria el meu fill..."Zasca" o "Turn Down for What"...coses del jovent que els vells ja no entenem...

Si s'emprenya, millor..el companyerisme en segon pla..

Com últimament, el futbol em dona motius per trobar un forat i escriure al blog.

Es fàcil de resumir i explicar.

Estaven jugant un partit l'equip on juga el meu fill(8)....quedaven 5 minuts per acabar el partit, canvien a un jugador per un altre.
El jugador que surt del camp, enfadat, fa un gest de queixa cap a l'entrenador i no li dona la ma al jugador que sortia i tenia la ma estesa.

Es una actitud molt reprovable i una falta de respecte a l'entrenador i als companys.

Evidentment a ningú li agrada que el canviïn i menys si es tracta de nens que son força competitius. Això es normal. Però encara que siguin nens han de tenir clar unes normes de conducta bàsiques.

Tothom es pot equivocar però en un equip s'ha de mirar, per part dels pares i de l'entrenador, que tothom tingui present que forma part d'un col·lectiu i que als companys s'han de respectar. Si no sempre et pot quedar jugar a tennis o a golf.

Però aquest fet no es el més greu. Els nens poden actuar per molts motius...per que els pares no els han corregit, per que tenen un mal dia, per que imiten el que veuen a la tele...

El més greu es el següent dia a l'entreno, on 2 pares estan parlant sobre això. Al final la conclusió que treuen es que saben que es políticament incorrecte el que fa el seu fill però ja els hi agrada. Els hi agrada que sigui tan competitiu i que s'enfadi...per tant, segurament el corregiran, perquè es el que toca, però no s'acabaran de creure el que li estan diguen...

Volen que el seu fill tingui més i més ambició, que ho demostri...com un signe de "macho", de marcar terreny, de deixar clar que el normal seria jugar tots els minuts possibles i qualsevol altra cosa es normal la seva reacció encara que no ho pugui dir obertament....

El meu fill mai ha fet aquest gest, i si algun dia el fa, en mig del partit faig un crit i el nano va a donar la mà al seu company o ja pot marxar del camp. Si ho veig, no permetre que el meu fill tingui una falta de respecte en vers a un company d'equip, que tenen el mateix objectiu, que entrenen junts cada setmana...

De fet, analitzant-ho bé, si vols que el teu fill sigui competitiu, que s'enfadi amb l'entrenador o amb un company es perdre competitivitat. Ja que la culpa del canvi (si es que hi ha culpa) la posa a sobre d'una altra persona.

Als meus fills sempre els hi dono un consell...

En el moment que dones la culpa o t'enfades amb algú per una cosa que et passa a tu, perds control sobre la teva vida. Ja que, com es culpa de l'altra, tu no pots influir en la situació.

Sempre has de creure que les coses et passen per accions que has fet tu i les coses que et passen per accions dels altres, com tu no pots fer-hi res, millor no perdre-hi temps.

Quan els meus fills em diuen: "No he estudiat perquè tu no venies a preguntar-me la lliçó, jo t'estava esperant...", "No he pogut entrenar aquell ball per que la entrenadora estava amb un altra persona..", "No ho he pogut fer per que m'han canviat...", "M'ho he deixat per que tu no m'ho has dit...", "Es que em te mania..."..

M'emprenya molt...

La majoria de professors, entrenadors fan la feina però tenen una vida, una parella, uns hobbies, miraran un peli a la nit, aniran de compres, soparan amb els seus amics, miraran vídeos xorres al whatsapp.....per que t'hauria de tenir mania un professor o entrenador? prou feina te....i si et te mania el 99% segur es que deus fer alguna cosa que li molesta/irrita...

Agafa el màxim de responsabilitat sobre la teva vida i llavors podràs millorar-la molt més i tot anirà molt millor.

Si et canvien potser es que no ho has fet prou bé, potser hi ha algú que ho fa millor que tu, potser el partit estava guanyat i l'entrenador ha volgut que jugui tothom.....respectar a l'entrenador, entrenar millor per que l'entrenador vegi que ho fas bé...i espera al final de temporada....que estàs jugant el que esperaves? doncs segueixes, que creus que hauries de jugar més, doncs marxes...però sempre pensant que tu controles i que tu has de decidir...

Si creus que tot es culpa dels demes...et converteixes en una persona menys valida, menys capacitada per trobar solucions als problemes que et trobaràs al llarg de la vida...

De fet, en aquest equip ja hi ha uns altres pares que han anat a parlar amb l'entrenador, despres d'un partit, amb no gaires bones maneres per que el seu fill va jugar 2 parts(n'hi ha 4)...que venien de molt lluny només per jugar això...vaja, a principi de temporada, quan van decidir venir a l'equip hi havien els mateixos quilometres de casa seva al camp que ara...no s'ha estirat la terra...tu, com a pare, havies d'assumir totes les possibilitats d'anar a jugar a un equip tan lluny de casa, les bones i les dolentes...

Els humans tendim a creure que el que ens passa dolent es per culpa dels demes i el que ens passa bo es culpa nostra. No es fàcil treure aquest pensament, es com una mesura d'auto-protecció del nostre cervell.

I es una de les mesures d'auto-protecció que m'esforço a trencar en els meus fills, per ajudar-los a la seva vida. Però segons el caràcter de cada ser humà, no es fàcil fer-ho ja que sol ser més fàcil creure que tu no tens culpa de les coses dolentes que et passen.

Gasto moltes energies amb aquest tema cada vegada que un fill meu vol culpar a algú dels seus "fracassos" o frustracions...i no sempre ho aconsegueixo...

I encara que el futbol no es el millor exemple per moltes coses, també hi han jugades on es veu que a part de ser un esport competitiu també es un espectacle que ha de servir d'exemple a tots els nens i nenes que el veuen. Poques, però aquest vídeo en recull algunes.....



Com a pare estaria molt més orgullos d'un fill meu si fes una jugada d'aquestes que es veu al vídeo que no un gol que es regateja a tot un equip des de mig camp. La primera acció segur que seria "culpa" en part de la meva educació..regatejar-se a tot un equip es nomes "culpa" del seu talent  jo no hi tinc res a veure...

dijous, 27 d’octubre de 2016

Amenaça d'un company de fútbol

Cada vegada començo a tenir més clar que el meu fill(8) va decidir correctament al voler anar al equip gran de la ciutat en comptes de fer cas al seu pare que era molt contrari.

L'ultim partit, el meu fill va sortir de titular en la posició de migcampista, quan normalment sol jugar de defensa.

Fins aquí res a dir. Decisió de l'entrenador. Has d'acceptar on et fa jugar l'entrenador i fer-ho el millor possible, juguis a on juguis.

El partit va ser força dolent tot i que van guanyar.

El meu fill va marcar un gol, el primer que marcava amb aquest equip. Ja havien marcat tots els jugadors menys ell. No es un problema, simplement informació per ficar-nos en situació.

El partit s'acaba, anem al cotxe i el que podries pensar com a pare es que potser el nen et diria: "He fet el meu primer gol!!", "que tal ho he fet de mig?", "No em jugat gaire be avui, no?", "estic content", "no estic content"...no se, podia dir mil coses després del partit a l'entrar el cotxe...no miro de xerrar gaire després del partit ja que ell està cansat i no te ganes però sempre intercanviem algunes paraules...

Doncs aquell dia no va dir res d'això...em va sorprendre molt el que em va dir...directament, sense parlar res del seu partit individual ni del partit com a col·lectiu, em va dir:

- Gaby, saps que m'ha dit en Pau (un company d'equip seu) abans de sortir al camp per començar el partit?

-No, que t'ha dit? - vaig dir jo.

- M'ha dit que qui em pensava que era per treure-li el lloc, que no ho torni fer, que si el volia deixar en ridícul....que ell era el migcampista titular i que ell ho feia molt bé i ell (el meu fill) no en sabia prou.- I segons el meu fill, amb to d'amenaça.

El meu fill no li va contestar res, es va quedar cardat, mai un company li havia dit una cosa aixi.

Aquest fet va ser la unica cosa que li va venir al cap després de 2 hores jugant en un camp de futbol.

Recordem que son nens de 8 anys.

Jo li vaig dir que no s'enfades amb el nen, que fes servir la seva energia per entrenar i millorar i que no gastes ni una gota d'energia contestant al seu company o emprenyant-se amb ell. I si hi havia una pròxima vegada, simplement que li digues que anés a parlar amb l'entrenador per demanar els motius.

Estic content de l'experiència que tindrà el meu fill com a persona.

Sabrà tota la merda que som com a persones, tota la competitivitat animal que desplega el món del futbol, tota la pressió que fiquen els pares als seus fills i aquests no poden controlar tota aquesta pressió i la canalitzen en mode verbal, d'agressivitat, de nerviosisme...sino estan complint les expectatives dels seus pares o les seves pròpies.

Ell segueix estant content d'estar on està però no esperava mai que un company d'equip li parles aixi.

Coses del futbol.

dimarts, 11 d’octubre de 2016

Les màquines no s'equivoquen

La meva parella fica el despertador abans d'anar a dormir.

Son les 0:52 i fica el despertador a les 7:52. El mòbil li diu que l'alarma sonarà "d'aqui 8 hores"...s'estranya...8 hores? però si de 0:52 a 7:52 hi van 7 hores...estava segura que la màquina s'estava equivocant..

Jo, que estava al costat (com a bon informàtic) li vaig dir que segur que hi havia un motiu, les maquines mai s'equivoquen..som els humans que ens equivoquem...encara que tampoc entenia el motiu pq digues que faltaven 8 hores per l'alarma...

Vaig rumiar i vaig entendre que l'unic motiu que tindria una maquina per dir 8h de 0:52 a 7:52 es que cregues que hi havia un canvi d'hora pel mig. Però es clar, erem el dia 11 d'octubre, el dia 11 d'octubre no es fa el canvi d'hora. Per tant, aquesta teoria, que era la lògica, no es complia..

Però mentre ho deia la meva parella anava pensant...i va saltar....ha! clar!!!....vaig canviar la data del telèfon per poder seguir jugant a un joc que caducava passats uns dies...

Aquí tenim l'exemple clar que la maquina mai s'equivoca. Tenia justament la data que toca fer el canvi d'horari i, per tant, la maquina va fer el canvi d'horari.

Es el que em sol passar a la meva feina, molts dels errors son causats per humans que enganyen al sistema tant com poden i llavors diuen que la maquina s'equivoca.

En resum, com ja he dit les maquines mai s'equivoquen si tenen tota la informació entrada i correcta. El dia que les maquines portin els cotxes es veurà que el número d'accidents disminuirà dràsticament...com molt altres coses....

On son dolentes les màquines, ara per ara, es a gestionar fets excepcionals, com per exemple que tingui una data falsa per poder jugar a un joc però que sàpiga que es falsa i utilitzi la bona per poder ficar l'alarma.

:)

Deures Malefics

Estava en una xerrada on hi havia una professora i una mare que era super mega anti-deures.

Jo, fins aquell moment no tenia una opinió formada sobre el tema. No tenia clar si estava a favor o en contra dels deures a l'escola.

D'entrada crec, com tot a la vida, que si son coses necessàries, que serveixen, estan rumiades i amb una mesura justa, no els trobo malament. Encara que també es podria pensar que ja haurien de fer tota la feina a classe.

En aquesta conversa la mare anti deures veia com una aberració i un "atras" que es fiquessin deures als nens...no tinc clar per que tant rebuig, no vaig parlar personalment amb ella.

Però la professora, que estava a la conversa va fer una xerrada molt bona. La mare anti-deures va quedar fora de joc.

D'entrada la professora va dir que com a professional, si cregues que els deures fossin dolents els trauria.....però creia que no eren dolents si es feien bé.

A part, també havia de ser conscient - li deia a aquesta mare - que molts pares volent deures pels seus fills, creuen que aixi arribaran més preparats i agafaran més hàbits quan vagin a l'institut. La mare anti-deures es ficava les mans al cap que hi haguessin pares que demanessin a l'escola més deures...

Això se que passa quan algun any alguna professora "mes moderna" no ha ficat deures...sobretot a cursos de 5é i 6é.

La mare anti-deures seguia defensant la seva postura.

La professora va seguir el seu discurs i va dir:

"Encara que estiguis en contra dels deures, per que els teus fills facin 20 minuts de deures al cap de setmana, no els hi passarà res, no agafaran cap trauma ni quedaran tocats per la seva vida futura. El problema pot ser el teniu els pares, que us ratlla que els vostres fills tinguin deures per que mai esteu a casa...voleu fer mil coses, arribeu el diumenge al vespre i llavors us ratlla que el vostre fill tingui que acabar els deures de pressa i correguen..."

Toma ya....

Jo de petit odiava els deures, mai trobava el moment per fer-los i evidentment crec que si s'han de fer han de ser en la seva justa mesura....i si jo tornes a ser petit els suprimiria...però clar, la meva opinió no te el mateix pes que gent que te experiència i ho ha rumiat...

La professora argumentava que sempre s'havia de mirar que fossin deures motivadors, no repetitius però que encara que fossin repetitius, els deures tenen una missió que va més enllà del seu contingut. Es la millora de la responsabilitat de l'alumne.

L'alumne s'ha de fer responsable d'una feina a fer, pq no tindrà cap profe a casa que li digui, de trobar el seu moment, el seu espai i portar-ho fet el dia acordat. Com moltes de les feines futures que haurà de fer..ajuda a millorar la organització, la responsabilitat i la autonomia del nen..

La mare antideures s'estava creuant i al final va marxar...tampoc se si pq tenia que marxar o pq no tenia més raons o per que no creia amb cap de les raons que li donava la professora...

Però en el fons la reflexió es clara: Molts pares deleguen el futur dels seus fills en l'escola, la societat, els professors, els entrenadors, la universitat, els polítics, els directors, les lleis, la CEE, la llei de la relativitat, la llei de la gravetat i la llei de Murphy...

La meva intenció es impactar el màxim possible en els meus fills educant-los com jo crec, amb els meus valors, els meus principis..per tant, si ho aconsegueixo, l'impacte que tindré als meus fills espero que sigui moltíssim més que l'impacte que rebran de l'escola, professors, polítics, lleis...per tant, facin deures o no facin deures, sigui modern o antic...no m'afecta gaire ja que espero que l'escola no tingui un gran impacte amb ells....
No se, espero que el meu impacte sigui d'un 70% i l'escola un 30%...

Per tant, els pares que es preocupen i s'escandalitzen del problema greu que es fer deures potser es que el seu impacte a la educació dels seus fills serà un 30% i delegaran a l'escola un 70%....sino no puc entendre aquesta opinió talibana dels deures...

En un entorn no radical, podem discutir si es millor fer deures o no, i de quina manera...però mai si d'entrada, una cosa que no afectarà gaire al teu fill(vaja, si no et fiquen 3/4 hores de deures cada dia) ho veus com una cosa desastrosa, ja que llavors no es pot parlar...aquesta mare creia que els pares que volien deures pels seus fills eren com cavernícoles..els trobava "atrassats"...

I com tot a la vida, es difícil que les coses siguin blanc o negre...