dimecres, 21 de desembre de 2011

Que es la felicitat?

Em considero una persona feliç o bé que sap ser feliç amb el que té.

Des de que vaig llegir una frase d'una entrevista de l'Eduard Punset, on deia que la felicitat era l'absencia de por sempre m'ha semblat una bona manera de definir la felicitat.

Sino tens por de perdre la parella, sino tens por de perdre la feina, sino tens por que et passi alguna cosa dolenta, sino tens por que perdis la vivenda...

Semblava una bona manera de definir la felicitat.(o definir que vol dir ser feliç)

Però ultimament he anat donant-li voltes a la definició, que em semblava prou valida i crec que es molt incorrecte.

Crec que la definició d'en Punset, la de l'absència de por, es valida per definir que es la tranquil·litat i/o la estabilitat..ja que sinó tens por de que passin coses es pot suposar que pots estar més tranquil i es podria deduir una certa estabilitat a la vida.
Segurament una persona que tingui una vida tranquila i estable podria considerar-se feliç però per mi no. Per mi, no es la definició correcte de felicitat.

Un exemple de la felicitat d'en Punset seria un treballador que te sou fixe per tota la vida, que te una dona i fills i que no te cap tipus de sobresalt a la seva vida, cada dia es igual i no hauria de tenir por de res, ja que ja sap el que li espera...segons la definició d'en Punset, una persona així es feliç segur, ja que no te por de res, tot ho te controlat.
Tots deduirem que una persona aixi pot ser feliç però també ens imaginem molts casos, on es compleixen aquests requisits, i no ho son.

No parlo de la felicitat momentània, que això ho podria provocar un event extraordinari, com la loteria, parlo de la felicitat vital. De considerar-se feliç, de considerar que ets feliç amb la teva vida.

Per mi la felicitat es la certesa de que fas el que sents, que fas el que creus s'ha de fer. Que vius la vida tal com diuen els teus principis i això fa que tot encaixi i tot tingui sentit.I sobretot, que saps valorar-ho.

Ser feliç es viure fent el que creus, les teves passions, lluitar per seguir el camí que creus correcte. Si segueixes el camí que creus correcte, llavors irremeiablement seràs feliç més tard o més d'hora. I sino...com a mínim morir seguint el teu camí correcte i no trobar-lo, que no pas viure no fent res o veure passar els anys davant dels teus ulls...

Explico que es el que m'ha fet reflexionar sobre la definició de felicitat...

Quasi sempre intento anar a buscar els nens a l'escola i sinó puc, com a mínim els veig a mitja tarda i estic amb ells fins l'hora de dormir. Aquests últims 15 dies he agafat molta més feina de la que podia absorbir (ja se que es pot considerar una sort amb plena crisis) i pràcticament no he vist als meus fills. M'aixecava abans que ells i arribava a casa quan ells ja dormien.

Se que per desgracia es la situació de molts pares però jo sempre he lluitat perquè no sigui aixi i ho havia aconseguit bastant bé fins ara. Durant aquests ultims mesos(pitjor els ultims 15 dies) no em podia considerar feliç del tot, notava que em faltava alguna cosa, no rendia tant a la feina com abans.
Sentia que no estava fent el que per mi es el correcte, sentia que em lliscava la vida per les mans i m'estava perdent temps precios amb els meus fills.

Se que molts pensaran que les meves paraules son tonteries, potser i tot de "nen de papa" o de "sobrat", que es normal perdres temps dels fills, que la vida no son flors ni violes, que s'ha de treballar, que no passa res per 15 dies.

Si, no passa res per 15 dies, però estava en un punt que m'estava liant i aquests 15/30 dies, sinó ho freno jo, m'acabaria arrossegant a mesos...i llavors, aquest mes per això i aquella setmana per lo altre i allò per l'altre i no te'n adones i han passat 8 mesos.

També ens hem de deslliurar de la llosa que arrosseguem inculcada per la religió en el passat. En aquesta vida s'ha vingut a patir, no tot potser com volem, ens em de resignar, es el que hi ha, ho vols tot....

Soc autònom i unes hores a la setmana he d'anar a algunes empreses...les dues setmanes passades treballava de 8h a 14h en un lloc, dinar entrepà i de 15h a 21h en un altre lloc i després em tancava a casa a treballar fins a les 3 del matí per complir amb tots els fronts oberts.

Amb els qui treballo saben de sobres que quan hi ha alguna cosa urgent he passat nits sense dormir o he fet 12 hores seguides sense aixecar-me de la cadira, per tant crec que confien en mi i saben que no els deixaré tirat i complirant terminis..per tant, aquesta setmana he dit clarament que les tardes no treballaré perque vull anar a buscar els meus fills a l'escola i passar la tarda amb ells.

Algú m'ha comentat, mig en serio i mig en broma, que m'emporti una foto d'ells a la cartera...

El meu nivell de felicitat ha tornat als nivells màxims, em torno a considerar plenament feliç. Tinc una parella magnifica, tinc un treball que m'encanta, visc en un lloc que m'agrada, puc gaudir dels meus fills i puc fer algun hobbie, com el bàsquet o escriure en aquest blog.
He pogut ajudar a l'escola a muntar el pessebre vivent dels nens fent xais, porcs, vaques i un pont de cartró, he pogut veure'ls al pessebre, demà puc anar a veure el festival de patinatge de la meva filla..etc.

Se que la situació de crisis actual sembla pedant parlar de que em regulo la feina. Potser el mes que ve no tinc feina però això es igual. (Fa un any i pico endarrera, per seguir la meva filosofia, tenia 0 feina)

Estic fent el que crec i això es l'important, soc feliç. Soc conscient que a la vida em trobaré mil i un entrebancs que em dinamitaran aquesta felicitat, doncs quan arribin ja miraré de fer-hi front.


Per tant la meva definició perfecte de felicitat es enfrontar la teva vida amb el fantasma més gran de tots, LA MORT.

Sino fos per la gent que m'estimo, si demà em moris em quedaria tranquil, ja que tinc la sensació que estic fent tot l'important per mi a la vida, no m'arrepentiria de res. Estic gaudint amb tot el que faig perquè estic fent tot el que sento de la manera que sento.

La definició de la felicitat es la resposta a aquesta pregunta:

Si demà (la setmana que ve, el mes que ve..) et morissis, podries marxar tranquil? o començaries a penedir-te de tot el que NO has fet? o et penediries de coses que SI has fet?

Segons la meva opinió, si t'enfrontes a aquesta pregunta i veus la teva propia mort com un moment tranquil (que no vol dir alegre, jo no em vull morir demà), de que tenies totes les peces del puzzle al seu lloc...llavors et pots considerar feliç.

I no em refereixo a no tenir reptes futurs o haver fet tot el que volies fer a la vida. De fet, crec que si ets una persona vital, mai acabes de fer tot el que volies a la vida. Crec que al contrari, si ets una persona creativa i amb il·lusió es impossible que acabis tots els reptes que vols. Perque a mesura que vius es van creant nous reptes, propòsits i projectes. Es infinit.

Segurament la meva definició deu tenir molts forats, i com la felicitat es impossible de definir també deu ser incompleta.
Però a mi em sembla molt més complerta que la definició de l'Eduard Punset i la seva absència de por.

Fa temps vaig fer un post sobre les passions i la vida, que crec te certa relació amb aquest escrit.

Bon Nadal!

Nota: Evidentment perquè la meva definició tingui sentit s'ha de partir de la premisa que l'individuu en qüestió te passions, motors vitals a que aferrar-se...si simplement s'és un tasta olletes i no se sap el que es vol...suposo que la meva definició de felicitat no es pot aplicar...

dimarts, 29 de novembre de 2011

Bob en manetes, la crisis i la productivitat...

Un dia, parlant amb un molt bon amic, que es lampista com en Bob en Manetes; em va fer notar que en Bob en Manetes no te sentit en el nostre pais, no seria normal que fossin dibuixos fets aquí.

El motiu més clar que ens indica que en Bob en Manetes es estranger, es el concepte de productivitat.

Algú visualitza un lampista espanyol tipus? Si, be podria ser així.



Aquesta persona no va preparada amb eines, cada necessitat que tingui a la seva feina haurà d'anar a buscar les eines a la caixa o al cotxe. Evidentment no tindrà el material preparat o bé li faltarà algun material i l'haurà d'anar a comprar. Tot es farà.

En Bob en Manetes porta sempre les eines a sobre amb un cinturo de feina, porta casc, sempre porta tot el material necessari per fer la feina i aixi pot ficar-se a treballar sense aturar-se i no fer interrupcions. Inclús utilitza les noves tecnologies per fer una vista previa en 3D per ensenyar al client com quedarà la feina.

Aquest amic meu em comentava l'augment de productivitat que li suposo tenir tot el material preparat abans de començar i portar el cinturó d'eines, amb pinces, llanterna, martell, tornavisos, tisores, ganivet...encara que tingues la caixa aprop, a vegades treballa a llocs alçats, amb poc espai i no s'ha de girar a buscar res..i no perd les eines..sempre les porta a sobre.

O com invertir en ulleres de soldar que s'enfosqueixen quan es solda i s'aclareixen quan no es solda...pot anar molt més ràpid ja que no ha de pujar i baixar la mascara cada vegada per mirar com va quedant.


Aquesta crisis sempre es parla que es superarà de moltes maneres però una es ser més productiu, per fer més amb menys temps.

No ho portem integrat a la nostra cultura..la majoria de gent no te la mentalitat d'en Bob en Manetes sinó la d'en Pepe Goteras i Otilio.


Si tots fóssim més Bob en Manetes potser tot aniria millor, ja que estaríem més ben preparats per passar la crisis més dignament.

Nota: no es una critica al sector de lampistes, simplement es un exemple de com uns dibuixos ens poden indicar les diferencies culturals entre diferents països i el que ens falta per ser més productius...des de un paleta fins a un enginyer aeronàutic.

dilluns, 31 d’octubre de 2011

(1fill=1habitació) ..supermeganecessari i vital...

En aquest Post vull parlar d'una cosa que ni jo tinc clara al 100% però crec que es trencar una regla establerta super rígida i que potser, i dic potser, no te sentit que sigui tant rígida.

Quants pares hem escoltat dir que no podien tenir fills perquè no tenien prou habitacions? quants pares heu escoltar dir que haurien de canviar de pis/casa perquè amb el primer o segon fill ja no tenien prou habitacions?

Tot i que entenc el seu raonament, no el comparteixo.

D'aquí 3 mesos tindrem el tercer fill i tenim a casa, tres habitacions. N'hi ha una que esta al mig de la casa que no te finestres, ni possibilitats de tenir-ne (bé, al sostre si en podria tenir) i es mes petita que les altres dues perquè hi ha un passadís exterior que porta a la tercera habitació.

Hem rumiat tirar a terra les parets i, de dues habitacions, fer-ne una de gran. Quedaria super lluminosa, ja que la tercera habitació te unes vistes precioses a la muntanya, guanyaríem espai (el de les parets i el del passadís que passaria a formar part de l'habitació conjunta) i podríem distribuir els llits, armaris, calaixeres, escriptoris i joguets d'una millor manera i gaudirien d'una habitació molt xula, ùtil i pràctica.

Però hi ha un problema per la majoria de la gent...UNA SOLA HABITACIÓ PER 3?

Bé, tinguen en compte que si mantenim les dues habitacions, com a mínim dues persones han de compartir habitació tampoc es tanta la diferencia. Si mantenim les tres habitacions només una persona pot tenir habitació pròpia i si seguim les normes preestablertes, com tindré una nena, i serà la segona, l'habitació pròpia seria pel nen, les nenes els hi tocaria compartir fem el que fem.


Perquè es important que cada nen tingui la seva pròpia habitació? per intimitat? per estudiar? per veure la tele? per jugar a la consola? per dormir? per parlar amb la xicota/xicot? per portar la xicota/xicot a casa, per portar amics i que els germans no els putegin?

Evidentment no soc cec i ja veig que tenir intimitat te coses bones però tampoc en féssim un gra massa.

Encara que tingues 5 habitacions a cap hi ficaria tele, consola o ordinador...això estarà en una zona comuna fins que no siguin força grans( i debatut sobre la seva necessitat). Jo soc pare i he de tenir certa idea amb que gasten les hores els meus fills...si es tanquen a l'habitació, no ho puc saber.

Jo i la meva germana dormíem en habitacions separades però eren prou petites perquè no tinguéssim res a dins, apart dels llits i els armaris. A part de dormir, la resta de la vida, la fèiem fora de l'habitació..estudiar, jugar a l'ordinador, mirar la tele, escoltar musica....i mira, aquí estem i sense cap trauma.

Per tant si a la habitació no hi haurà tele, videoconsola ni ordinadors..que si farà a l'habitació?.dormir, llegir..coses tranquil·les que no haurien de molestar a ningú.

De fet, crec que depèn com, tenir una habitació amb totes les comoditats, amb totes els artilugis (tele, consoles, ordinadors), i tota per tu...es una passada, potser tant, que costar marxar algun dia.

Els meus fills me'ls estimo moltíssim però vull que mentre visquin en mi, comparteixin la casa com una família, que respectin als pares i als seus germans i s'adaptin al que passi. Si algun dia això es un problema, o necessiten la seva intimitat, doncs serà la seva hora de volar del niu i espavilar-se...i espero que no sigui als 35.

I no ho dic per mi, jo no tinc cap problema en imaginar-me un futur compartint casa amb els meus fills 30 anyeros, ho dic per ells, perquè aprenguin a espavilar-se, a lluitar per que creuen i que mai s'acomodin a res.

De fet, ara mateix els meus fills tenen una àrea de jocs al menjador, una taula petita amb un ordinador al menjador i tot el que necessiten a la zona comuna de la casa...aixi tots podem participar de tot. Poques vegades juguen a la seva habitació.

Jo mateix, la meva area de treball, i treballo força des de casa, està en una àrea de pas, i tot i que encara son petits ja han apres que quan el pare treballa s'ha d'anar més en compte i quan no treballa es pot cridar més...educar els teus fills potser també vol dir xorrades com aquesta...que visquin a casa situacions on han de respectar la feina de cadascú, el descans de cadascú, el silenci de cadascú, les manies de cadascú...

I recordem que en el futur aquests nens es bastant possible que comparteixin la vida amb altres sers humans, compartint una casa, un espai, un lloc de treball..potser compartir des de petits els prepara per saber compartir millor la vida amb la persona que escullin, o potser no...

Per tant, tenir una habitació comuna, a part de la part estètica, que els hi quedarà un habitació super grossa, amb una llum impressionat, amb unes vistes precioses, te un valor educatiu molt gran.

Que te coses negatives? si, segur, però ningú ha pensat que tenir una habitació individual per cada fill, també en te de negatives? Mai res es blanc o negre.

Tot i que el 99'9% de la gent ens diu que ens en penedirem (potser si, no tinc la bola de cristall) estem segurs que serà un salt de qualitat per tots i que simplement trencarem un tabú social però que serem igual de feliços, que de fet es el que importa.

Segons algú, aquests maldecaps em passen per tenir el tercer fill. Vaja, no es un mal de cap..si m'hagués quedat amb dos nens, com fins ara, segurament també ho haguéssim fet més tard o més d'hora...

Sempre pregunto als que em diuen que no es bona idea, que em facin una llista de coses dolentes que els hi passarà als meus fills per compartir habitació..i normalment es queden parats, diuen que dolent no els hi passarà res i després t'enumeren motius com la intimitat, no molestar-se, quan estudiïn, quan tinguin 15 anys....etc.

El que si em fa gracia es la comparació amb la majoria...conec molta gent que ara paga molts més quartos per tenir més habitacions pels seus nous fills i nosaltres, ens traguem habitacions de sobre amb el tercer. Amb això no vull dir que la meva decisió sigui la correcte però demostra que la vida no es com es, sinó com cadascú la veu, i que hi han mil maneres de fer les coses..i totes son bones si hi creus.

dimarts, 25 d’octubre de 2011

Ens ajuden les administracions?

Al programa de singulars del 33 vaig veure aquest curt, anomenat "036".

La veritat vaig riure força, es un resum de com funcionen les coses, de com hem de perdre el temps i de com s'et treuen les ganes de fer coses cada vegada que has d'anar a un registre, ajuntament...el que sigui.

La majoria de vegades es pura burocràcia sense cap pensament d'optimitzar els processos. Si tenim un pais totalment improductiu, on les seves administracions fan treballs dobles  i/o els fan malament, que es pot esperar dels seus ciutadans? Doncs que no confiïn amb el sistema i tothom s'espavili com pugui...

Mireu el vídeo, el trobo molt divertit:

dimarts, 18 d’octubre de 2011

Si aquesta noticia es certa nosaltres no tenim crisis, la CRISIS la tenen els Xinos

Tot i que se que en el meu pais hi ha gent capaç de fer barbaritats no m'entra al cap que pugues pasar coses com aquesta noticia.

De fet, encara penso que la noticia ha de ser falsa, no em sembla que sigui posible.

Però si es certa, nosaltres no tenim crisis, tot i els nostres defectes la majoria vivim seguint unes regles...que deu pasar a la China per atropellar una nena dues vegades i que tothom que pasa s'ho miri?

Siusplau, o algú em diu que es una mentida o m'explica quines raons tenen aquests ciutadans per deixar morir una nena atropellada o per tornar-la a atropellar...

Collons!...Si aquí quan algú veu un gat mort a la carretera mira de no re-atropellarlo...i a la xina, que pasa? Quins valors tenen? Quines lleis tenen?

En ple segle XXI, si algu te pebrots de classificar com a gran potencia un pais on pot passar això...la veritat, crec que amb aquests principis socials no arribaran gaire més lluny que no sigui copiar el que fan els altres...(que es el que fan ara.)

Aqui us deixo l'enllaç de la noticia:


http://www.lavanguardia.com/sucesos/20111017/54232856232/estupor-en-china-por-el-doble-atropello-de-una-nina.html

La noticia ja m'ha fica't de mala lluna...perque conec sers humans meravellosos perque sino, desprès de conèixer aquestes noticies, m'agradaria tenir un botó vermell que borres a tots els humans de la terra... 

dimarts, 4 d’octubre de 2011

Si la Dorothy tingues testicles..(historia del capitalisme salvatge)

Vaig trobar aquesta il·lustració per internet i la trobo genial.

Em sembla que resumeix, en una sola imatge el que ens em convertit, en comptes d'ajudar-nos i solucionar els nostres problemes pensant en el bé comú, tothom agafa el que necessita sense cap escrupul i sense pensar si això hipoteca el futur d'algú. I aixi es com em arribat fins aquí....tothom fent AVEs que no es necessiten, fent Aeroports que no necessitem, demanant hipoteques que son irretornables, donant hipoteques que els bancs sabien que eren impossible de retornar, consumint molt més del que es possible..i sense preocupar-nos de les conseqüències..

Si la Dorothy tingues testicles, tots tres (el lleó, l'home de llauna i l'espantaocells) haurien aconseguit el que volien...sense recorrer el perillos camí de llambordes grogues que porta fins el mag i sense tenir que posar en perill les seves vides per defensar algú dels altres tres durant el camí... més ràpid, impossible....

divendres, 30 de setembre de 2011

El tercer fill i el ginecòleg...

He escoltat moltes vegades que els pares, quan tenen el tercer fill (i alguns el segon) viuen el procés de l'embaràs d'una manera diferent, que ja no s'hi fixen tant, la dona ja va sola al ginecòleg, ningú escolta la panxeta, ningú espera una patadeta a l'altre costat, tot es com més rutinari.

Em centraré amb el tema del ginecòleg, que es el que m'interessa.

Es veu que es típic que la dona ja vagi sola al ginecòleg al tercer fill, suposo perquè ja sap el camí i no es perdrà...

Doncs, per mi, les visites al ginecòleg son les més divertides dels tres embarassos.

Em agafat hores que poguem ser-hi tots 4, no voliem hores al matí on els petits no poguessin venir.

Em involucrat als nens en tot el procés i ens han fet impossible que sigui rutinari ja que la il·lusió que ens feia que ho visquessin, feien les visites al ginecòleg com petites festes, petites celebracions on després de la visita feiem alguna cosa diferent.

Sino haguéssim involucrat als nens en el procés, estic segur que el procés hagués estat rutinari i potser algunes vistes jo no hi hagués anat, es normal, quan fas una cosa que ja has viscut es difícil tenir la il·lusió de la novetat, del desconegut,.....

Aquesta es una de les coses importants de la vida, sino la més important, donar importància a les coses, viure-les tant intenses com puguis, amb la màxima il·lusió. I en aquesta ocasió la motivació ha estat implicar als germans(5 i 3 anys i mig) en el naixement de la seva pròxima germaneta. Ha estat com tornar a reviure el primer embaràs.

De fet, ara que hi penso, d'aqui 20 anys, recordaré tot el procés del primer embaràs i del tercer, en canvi del segon, com no vam saber trobar una manera de reforçar la vivència i com ja era la segona vegada, no en tinc records...només del part però no de tot el procés previ..

Encara recordo la emoció que vaig sentir quan, al ginecoleg, em van deixar escoltar el cor de la meva primera filla.
En el segon no em va emocionar però en el tercer m'he tornat a emocionar escoltant el cor, ho he fet a traves dels ulls dels meus fills.
Encara recordo quan els vam avisar que escoltarien el cor de la seva germaneta, van escoltar aquell batec tant intents i fort, tant continu que un batec s'abraçava amb l'altre, i van obrir els ulls com taronges i es van quedar amb la boca oberta, en veure'ls vaig sentir una emoció semblant al primer batec que vaig escoltar a la meva vida.

Sempre he escoltat diferents científics parlant sobre la sensació del pas del temps, quan som petits el temps passa lent perquè el nostre cervell registra moltes coses noves, molts inputs, i com el temps es relatiu segons cadascú, el nostre cervell si te moltes coses noves, moltes emocions te la sensació que em fet moltes coses i quan mira endarrere troba molts paquets diferents pel camí.

Quan ens fem grans, la nostra vida sol ser més rutinària, tenim menys inputs diferents, menys emocions que gravin coses profundes al cervell i per tant, quan mirem endarrere tenim la sensació que aquella setmana/mes/any ha passat volant ja que no trobem gaires paquets en el camí de la nostra memòria.

Per tant, de la manera que he viscut el tercer embaràs m'ha ajudat a aturar una mica el temps, ja que hi han hagut emocions, experiències noves i quan miro endarrere trobo tots els paquets d'aquests episodis al ginecòleg i a diferents llocs.

Per mi, això es la vida, intentar que el que hagis de fer, fer-ho amb prou passió, cercant la manera que t'il·lusioni perquè li donis la importància que tenen les coses.

Diuen que tot el bo s'acaba...doncs la vida, per regla de tres, ha de ser bona i val la pena intentar viure cada aconteixement de la manera més intensa possible...

dimarts, 6 de setembre de 2011

Es necessita ser país per tenir idioma propi?

Aquest post vull parlar sobre la noticia, on es parlar, de fer el castellà com idioma vehicular a l'educació.

No vull enfocar el Post des de un punt de vista independentista ni d'atac contra ningú perquè llavors es difícil raonar i semblar objectiu.

Tots tenim clar que l'idioma propi de Catalunya es el català, com l'idioma propi de Madrid es el castellà, com l'idioma propi de Londres es l'anglès o l'idioma propi de Suècia es el suec.

Crec que no fa falta ser cap país perquè es respectin aquestes "peculiaritats". Si l'idioma propi de Catalunya es el català, no passa res, es aixi, es normal. Crec que ningú parla català per emprenyar a ningú, vaja, jo simplement parlo català perquè es l'idioma de la meva mare, com tothom, suposo.

Per tant, trobo de normalitat absoluta que a Catalunya les assignatures, per defecte, es facin en català. Si només pel fet que Catalunya no es un país no es pot fer el que sol passar a tots els paisos, llavors potser es dona la raó als que anhelen veure un dia Catalunya com a país.

Llavors, i un "enzefalograma plano" ja ho veu, es important que els alumnes catalans sàpiguen comunicar-se amb castellà (perquè es un idioma molt pròxim i molt necessari i també perquè pel fet de regir-nos per la constitució espanyola, es obligatori coneixer-lo) i també amb Anglès(que també hauria de ser obligatori dominar-lo), igual  que el castellà.

El que no trobo ben raonat es la gent que s'escuda que el català es un idioma minoritari i que no serveix fora de catalunya...vaja, el suec tampoc serveix fora de suecia i estudien amb suec i encara tenen la barra de tenir una empresa que fica els noms dels seus mobles amb aquell idioma minoritari com  SVELVIK, TROMSÖ o STORÅ i que es venen molt bé a tot el món....

O Andorra? Com s'ho fan? el seu idioma oficial es el català..i estan entre Espanya i França...i suposo que no deu ser cap problema.


A part, si ens basem en criticar els idiomes minoritaris...llavors hauriem d'acabar tots parlant anglès. La meva germana treballa en una multinacional i practicament no utilitza el català ni el castellà a la seva feina...utilitza l'anglès.
Que fem, doncs? respectem els idiomes de cada regió/país o ens basem en l'idioma més extens?

També hi ha algú que s'ha escudat sobre que els nens tenen, i tindran amb el sistema actual, accent català quan parlen castellà, entenc que es un problema si algú creu que detectar un català, amb l'accent, es un problema, però segur que aquest mateix no trobarà un problema que un angles, quan parli castellà, es noti l'accent i delati la seva procedència. Potser notar accent català es un problema? per qui? perquè?

O el que diuen que com estan a Espanya tenen el mateix dret a educar els seus fills en castellà.
Entenc les seves queixes si es considera que l'idioma, si no ets pais no mereix cap respecte. Perquè segur que no es queixarien del mateix si anessin a Suecia. Torno a repetir..una cosa son els paisos i l'altre els idiomes de les regions, si es vol uniformar 1 pais=1 idioma...aquí es on tenim un problema.

Jo entenc que els idiomes, pels meus fills, son molt necessaris i entenc que els mínims actualment per un català es saber català, castellà i angles...i està clar que el que hauriem de potenciar més es l'anglès, ja que està demostrat que es el que pitjor dominem, i amb diferencia...el català i el castellà es dominat per qualsevol infant escolaritzat.

I també em fa gracia que la gent parli que s'ha de seguir amb el model "immersió" lingüística...quina immersió ni quina tonteria? Quan s'acabi la immersió ja n'hi haurà prou? El fet que les classes, a Catalunya, es facin en català no es per fer cap immersió de res, no s'hauria de dir aixi, es fan en català perquè es l'idioma propi de Catalunya.

Que ningú entengui aquest post com un escrit anti castellà, ni pro català...els idiomes són eines per comunicar-nos i es important coneixer-los bé per entendre'ns...simplement que el català te la peculiaritat que es l'idioma propi de Catalunya i crec que s'ha de tractar com es tracten els idiomes a qualsevol país.

Soc descendent d'immigrants castellans i amb els meus avis he parlat sempre castellà, perquè quedi clar que he viscut amb els dos idiomes des de que vaig néixer i no renego de res ni ningú...m'estimo els dos idiomes perquè formen part del meu ADN lingüístic.

L'idioma propi de Catalunya es el català i l'educació, en principi, s'ha de fer en català menys les assignatures que es cregui convenient fer-les en algun altre idioma per aprendre'l o per potenciar-lo si es detecten mancances.
Si en una escola es detecta una mancança de coneixement de castellà que es faci, per exemple, ciències naturals en castellà però només a aquella escola on s'ha detectat, com si es detecta una deficiència en angles es faci mates amb angles, per exemple.

Però la llengua vehicular ha de ser el català, per mi, sense discussió.

A veure com acabarà tot...però ja comença a cansar sempre la mateixa cançó...

divendres, 2 de setembre de 2011

He lligat les cries al niu

Aquest estiu he estat amb els meus dos fills [3 anys(nen) i 5 anys(nena)] de sol a sol mentre la meva parella treballava també de sol a sol, la meva feina m'ho permet, ho considero un luxe i m'agrada aprofitar-ho al màxim.

M'agrada molt la mainada i m'ho passo molt bé amb ells i sempre, quan me'n anava a dormir, pensava que fariem a l'endemà amb els nens.

Excursions al bosc on ens imaginàvem que havíem entrat a mons màgics, anàvem al castell d'en Gargamel, protegíem als barrufets, teniem espases màgiques, altres dies anàvem a buscar mores i desprès feiem melmelada, anàvem a la biblioteca, feiem puzzles, feiem pastissos, pintàvem, llegiem, explicàvem contes, feiem tortugues amb oueres, amb rotllos de paper de cuina feiem instruments per imitar el so de la pluja, feiem avions de paper i els tiràvem des del balcó per veure quin arribava més lluny, miràvem pelicules a casa i alguna al cine, enganxàvem cromos, anàvem a la piscina, anàvem a la platja a jugar i fer castells, em anant al Museu de la Ciència a Barcelona, hem aprofitat per fer visites a gent que no veiem sovint, em quedat amb amics, em anat a buscar insectes...i segur moltes coses que m'oblido..

Però sempre jo hi era pel mig i les úniques estones que tenien per jugar sols era a estonetes mentre esperaven a que fes el dinar, berenar o sopar, que estengués la roba...però només estonetes.

Però jo treballo des de casa i un de les feines que tenia parada durant l'agost (o que vaig intentar parar) no va poder ser  i les presses van fer que s'hagués de fer "JA" i vaig estar obligat a treballar força a partir de la segona meitat del mes d'agost.

Vaig començar a treballar de nits però no en feia prou. Necessitava treballar de dies. No tenia cangur, ni volia pagar per un cangur però a la vegada no creia possible treballar moltes hores seguides amb els nens per casa, s'acabarien aburrint i no em deixarien treballar...a part, em sentia malament..el més d'Agost era tot per a ells i per fer coses junts i ara no ho podrà ser del tot...

Els meus fills creia que eren incapaços de deixar-me treballar 7/8 hores sense emprenyar-se/emprenyar-me, ja que necessito estar força concentrat i no puc parar cada 20 minuts per a resoldre el seus dubtes/conflictes.

Com no tenia més opció vaig aixecar-me un dia i els hi vaig dir, estaria tot al dia a l'ordinador, els hi vaig preparar l'esmorzar i em vaig ficar a l'ordinador de les 10h del matí fins a les 20h de la tarda i només parar per fer el dinar i el berenar.

I el que em semblava un fracàs anunciat i una petita derrota en els meus plans de vacances amb els nens resulta que va ser una lliçó dels meus fills al seu pare. I no ho dic per farda de fills....més aviat ho dic per criticar al pare.

Els meus fills jugaven molt bé junts però no més enllà d'una horeta seguida...llavors sempre sortien conflictes.

Però a l'estar a casa i davant l'aburriment que es preveia suposo que van decidir jugar junts tot el temps, sense cap norma d'adult que els condicioni, pujaven a la seva habitació, desmuntaven llits, feien cabanes amb els llençols, amb els coixins, jugaven a metges, deixaven el passadís ple de tovalloles per fer una alfombra...un pilo d'histories que amb mi mai haurien fet...de fet, suposo que jo tampoc els hi hagues deixat fer...ja que mentre ells ho feien jo estava treballant a l'ordinador i no veia res fins al vespre que els portava a dormir...llavors els "mataries" però ja estava fet....feien puzzles ells dos sols...vaja, es passaven tot el dia jugant d'una cosa a l'altra i la majoria de coses, jocs sensiblement diferents al que juguen amb mi..

Això em va fer reflexionar que no pasa res si jugant sols tot el dia i tu no estàs amb ells (ja ho se que no passa res, es un parlar..), que son capaços d'estar 6 hores jugant sols simplement que jo no els havia donat l'oportunitat per demostrar-m'ho.

Aquestes hores compartides entre ells dos han millorar molt la seva relació, la ha reforçat molt i ara hi ha una complicitat que abans no tenien tant. Es barallen molt menys entre ells i ara van junts en les "enfrontades" amb els pares. Molts dies van a dormir i es passen molta estona riguen i fent tonteries..i t'has de quadrar per aconseguir que dormin.

Al final he necessitat forces dies de treball de 7/8 hores i els nens han respost quasi sempre igual de bé.

Simplement això, com ha vegades els adults creiem veritats absolutes. De fet, els meus fills per casualitat han fet el que necessitaven, jugar junts per reforçar lligams. (durant l'any, tampoc tenen gaire temps..ja que encara no van a la mateixa escola i els caps de setmana i festius sempre hi han adults pel mig)

Gràcies peques per demostrar-m'he coses que jo no sabia que hereu capaços de fer, simplement perquè no us havia deixat demostrar-ho.

dijous, 25 d’agost de 2011

El més important del món (educació)

Moltes vegades no som conscients del que tenim, tot i que ens agradaria tenir-ne més i millor.

Parlo de l'educació.

Es evident que a aquestes alçades poques persones poden pensar que una societat pot avançar sense una educació de qualitat, sense una formació, sense un bon pòsit de cultura a la seva societat.

A la contra de la Vanguardia d'avui, un periodista Indi, explica com molts homes dels seu pais, infectats amb Sida, tenen relacions sexuals amb nenes petites (deia de 9 anys) perquè creuen que aixi es curarà la seva enfermetat.

Em sembla increïble, en la meva societat, que algú pugui arribar a creure que tinguent relacions sexuals amb una menor (violant, vaja) es pugui curar el Sida.
Nosaltres podem arribar a valorar aquesta informació com a impossible, com aberrant, com a fastigosa,  com a "màgica" creure que això pot curar, com a una gran mentida....tot i que la majoria no som metges i sabem poc del Sida.

No oblidem, la diferencia entre les societats, ara i sempre, es d'educació, d'acces a la informació i nivell cultural. Amb una educació de qualitat(que provoca sentit crític i moltissimes altres coses) es pot canviar un pais.

Tot i que un pais com l'India, ja se que el problema es més complexe..ja que hi ha la religió i la pobresa. Quan no es te gaire per menjar es difícil pensar en l'educació i la cultura.

Però fets com aquest, que ens poden semblar kafkians ens han de fer despertar i veure que l'educació de qualitat (en tots els sentits) es importantissima i que tot i que per sort no estem al nivell de l'India...sino ens espavilem potser d'aquí uns anys el que fem nosaltres els hi pot semblar igualment kafkia a un Suec (per ficar un pais com exemple...)

Nota: No vull comparar una violació amb altres coses, no es pot comparar, evidentment, però em serveix la noticia per mostrar les barbaritats que es poden fer sense una bona formació/educació/informació i sense un bon posit de cultura...sense això ens acostem més als animals salvatges que a les persones intel·ligents que hauriem de ser...

dilluns, 22 d’agost de 2011

Corre que s'acaba....(o com desaprofitar una vida finita..)

Pensa en la teva mort, pensa que inevitablement, com a la resta de sers vius, moriràs i el món seguirà girant.

Pensa a qui li importarà d'aquí 500 anys el que tu vas fer, les teves equivocacions, els teus triomfs, la teva felicitat o la teva desgracia..a ningú.

Pensa, d'aquí 1.000.000 d'anys, quina importància planetària hi haurà entre la teva vida i la del bacteri que tenies a la tassa del bater?

Inclús, en una biografia de l'Einstein vaig llegir que en un moment de la seva vellesa, va comentar a un amic si havia valgut la pena entregar tota la vida a la ciència sense haver parat a viure res més de la seva vida. Tenia dubtes de si tot havia pagat prou la pena.

No has de viure pensant que quan et moris i miris endarrere has de creure que la teva vida ha valgut la pena...potser tens Alzheimer i et mors sense recordar ni qui ets. Potser et mors sense poder fer aquesta retrospectiva.

No has de viure trist perquè no has triomfat a la vida. Que es el triomf?..Molts constructors van ser grans triomfadors i ara han deixat de ser-ho. Tots som petits triomfadors i perdedors al llarg de la nostra vida, no hi ha cap triomfador etern.

No has de viure cercant experiències noves com si estiguessis boig pensant que l'únic que t'enduràs seran les teves experiències... perquè no t'enduràs res.

Intenta que allò que et toca fer ara t'empleni o en puguis treure un profit...i sino pots, mira si es culpa teva o on està la solució perquè t'empleni o en puguis treure un profit...

No has de viure com si fossis immortal, ja que no ho ets.

No pensis en el futur, l'únic futur veritable es la mort.

Després de tot això, que ens impedeix sortir de la nostra cova de neurones per fer allò que realment desitgem? A que esperem a fotre passió al nostre dia a dia? a que esperes a ser feliç en compte de semblar-ho? a que esperes a trobar les teves passions, els teus motors? a que esperes a necessitar menys de la vida per ser més lleuger per moure't?

A que esperes per veure que res et farà feliç sinó et despulles de tots els llastres, totes les pors, totes les mentides que creus com a veritats absolutes que arrossegues cada dia a la teva esquena.

Riu, estima, fes alguna cosa útil o aprèn a fer-la i gasta el teu temps fent-ho...avança't al que sents i no et quedis mirant el que passa com qui mira la tele.

Lluitar per ser el màxim possible amo de la teva vida.

Lluita perquè la teva feina produeixi alguna cosa de la que estar satisfet. De fer bé la teva feina. Lluita perquè la teva feina sigui un patrimoni teu i que tot el que saps i aprens cada dia et serveixi per trobar altres llocs en el futur, si es dones el cas.

No busquis la teva mitja taronja, no existeix. Que la teva parella et sembli la mitja taronja es un treball de dos, i es un treball vitalici...si es deixa de fer, deixa de ser una mitja taronja.

Lluitar per educar els teus fills tal com creus.

No esperis que la felicitat te la donarà algú...quan tu sol siguis feliç ja et vindran els feliços a la teva vida.

Equivocat, total, segur que encara en trauràs alguna cosa millor que no pas evitar fer res per por a l'equivocació.

Ves a veure aquells que fa temps que no veus i creus que estaran contents de veure't....uns avis, uns amics, uns tiets...

No et queixis tant i no digues quina merda es tot plegat....més merda serà quan et moris.

Por de que? Sabent que et moriràs facis el que facis, de que carai has de tenir por? que fa més por que la mort?

I si desprès de tot, resulta que es veritat que tot es una merda...doncs com a mínim tapa-la perquè no faci tanta pudor...

Després d'aquest manual d'auto-ajuda molt barato...simplement el necessitava vomitar perquè pensava amb algú que crec que li aniria bé escampar la boira de les seves neurones i deixar-les ballar lliurament...

dissabte, 13 d’agost de 2011

El conte del Talp i l'Oreneta

Els dies que es porten bé i van a dormir aviat acostumo a explicar un conte als meus fills(no es gaire sovint, alguns perquè estan massa cansats i molt sovint es pq es massa tard també)...ells estirats i jo assegut al terra.

No m'agrada llegir contes, ja que m'agrada que tot estigui fosc, aixi ells es calmen, poden viure el conte molt més ja que cap altra sentit, a part de l'oida, percep res més. I a part, per mi es molt més divertit inventar-me una historia que llegir un conte. (tot i que en altres situacions també en llegim alguns)

La majoria de contes inventats no son gaire bons però de tant en tant em permet anar modificant el conte segons les seves preferències...com aquells llibres de "Tria la teva historia..." de quan jo era petit.

Avui els hi he explica't un conte sobre el Talp i l'oreneta. No es que sigui especialment bo, però faig servir el blog com a memoria digital..per si algun dia el vull tornar explicar..

 Transcric la conversa de com explicava el conte...

Hi havia una vegada un talp que vivia al costat d'un hort molt gran...tenia tot el que volia..menjar, aigua, casa i molts talps per jugar.

Però un dia mentre agafava una pastanaga de l'hort, va veure baixar una ocelleta maquissima, perfecte, amb un vol elegantissim, va baixar del seu vol al terra de manera suau. Els seus passos eren tous, tendres...es va quedar badant mirant-la i no es va adonar que el pagès feia anar el tractor i pels pels no l'esclafava.

Al dia següent el Talp va anar a menjar al costat d'on va veure l'ocelleta i també la va veure baixar. Que guapa era!!..El talp si veia però no gaire bé però era tant maca que semblava que hi veia més bé que mai.
Va poder escoltar una conversa de l'ocelleta amb una amiga, on parlaven del seu ultim viatge a Africa durant l'hivern per estalviar-se la fred de Catalunya.

Que guay!!...va pensar el Talp...ha viatjat a l'africa, a vist el món, quantes coses deu saber, moltes més que jo que només he vist aquest hort, si pogues parlar amb ella podria preguntar-li un munt de coses del món i potser li podria portar..

També va escoltar que l'ocelleta era una Oreneta i que encara no havia trobat pare per tenir fills i fer un niu per cuidar-los...El talp va pensar que era perfecte...encara no tenia parella.

(Gaby) El talp va passar uns dies molt trist..sabeu perquè?


(nens)-no, perquè?


(Gaby)-Perquè s'havia enamorat bojament d'aquella oreneta...però tenia por de dir-li, no sabia com parlar amb ella si no la coneixia de res. I sino li feia cas? i si s'espantava d'ell? i si reia del que deia? I si ella  no l'estima com ell, quan el conegui?

-El talp va passar uns dies molt trist...l'hort ja no li semblava tant meravellos, les pastanagues ja no semblaven tant bones, l'aigua ja no era tant fresca i la resta de talps ja no li servien per companyia....només tenia al cap l'oreneta.

(Gaby)- Que creieu que hauria de fer el Talp?


(nens)- Dir-li a l'oreneta que l'estima!!

El talp, un dia, va agafar valor i va anar al lloc on sempre anava l'oreneta a parlar amb la seva amiga. Es va esperar a que arribes i quan ja havia arribat, va acostar-se per darrera per parlar amb ella.

Va aixecar la veu i va dir: Oreneta, hola!..fa dies que......

El talp no va poder acabar la frase..l'oreneta es va espantar i va fer un bot que va anar a parar a dalt d'un arbre.

L'oreneta, va dir-li, una mica enfadada: Que vols? Que em volies menjar? Que menjeu ocells els talps?

El talp va dir que no se l'ha volia menjar...i li va explicar que feia dies que la seguia, que la trobava molt guapa, que era una ocelleta especial i que havia escoltat que havia anat a africa, que li agradaria que li expliques coses dels viatges...com era africa, com era el món.

L'oreneta va mostrar-se sorpresa de que un Talp s'hagi pres tantes molèsties per ella, que l'hagués seguit i escoltat i que volgues saber coses dels seus viatges. No li havia passat mai amb cap altre animal...ni tampoc amb cap oreneta...L'oreneta li va dir que se sentia afalagada per la seva atenció i interes i que si algun dia tenia temps li explicaria alguna de les seves aventures.

El talp va agafar força i li va dir que li agradaria que li expliques ara, que li agradaria poder anar a fer un passeig amb ella i parlar. Li agradaria coneixer-la.

L'oreneta va sentir una mica de pena pel talp, li agradaria poder fer  el que ell demanava i aixi poder-li tornar aquella estimació cap a ella que veia en els petits ulls del talp però no podia parlar amb ell ni fer un passeig. Tenia que buscar una oreneta per tenir fills i fer el niu...sino s'afanyava passaria el temps i no podria niuar quan totes les orenetes ho feien.

El talp va insistir, no venia d'un dia per buscar l'oreneta, nomé li demanava una hora perquè pogues estar amb ella i parlar dels seus viatges...

L'oreneta, tot i que no ho veia gaire clar, va pensar que una hora tampoc era tant i que si feia feliç a aquella criatura que semblava tant i tant entusiasmada en saber-ho, que hi perdia?

Li va explicar el seu ultim viatge a l'Africa i quan ja l'oreneta estava a punt de marxar, el Talp va preguntar-li si tornaria a veure'l, que li agradaria veure-la una altra vegada, i si feia el niu allà a l'hort? i si no feia el niu, que passava? i si no trobava al pare oreneta, que passava?

L'oreneta va dir que no....que sempre s'havia fet aixi...que es l'època de criar orenetes petites, es l'època de fer nius i buscar un pare oreneta...totes les orenetes ho fan i ella també ho ha de fer....sino, quin sentit te la vida d'oreneta sino es fa d'oreneta?

El talp ja ho veia tot perdut, ja veia que l'oreneta no es quedaria amb ell i va dir-li que l'estimava molt, que s'havia enamorat d'ella i li agradaria poder estar a prop seu.

L'Oreneta es va entendrir en sentir les paraules del Talp i s'hi va acostar i el va acaronar...

-Talpet meu, - li va dir l'oreneta - Tu ets un Talp i jo una oreneta..jo volo i tu fas túnels, jo faig nius als teulats i tu sota terra, jo tinc plomes i tu pels, tu hi veus molt poc i jo hi veig molt bé, jo dono la volta al món cada any i tu no et mouràs d'aquest hort en tota la teva vida....no veus que es impossible el que em demanes? no podem estar a prop...som massa diferents...

L'oreneta li va fer un petó a la galta del Talp i li va dir que l'any vinent passaria per allà per explicar-li com havia anat el seu viatge però ara havia de marxar. A l'oreneta se li trencava el cor veure el Talp tant trist però ella era una oreneta i ell un talp..

El talp va marxar cap a casa trist però a mesura que anava caminant cap a casa cada vegada estava menys trist...i tot i que aquell dia va estar una mica trist i una mica encantat pensat amb l'oreneta...quan es va posar al llit li va escapar un somriure....i es va passar la nit somiant que volava cap a africa tal com li havia explicat l'oreneta.....

(Gaby) Sabeu perque el talp va riure abans de dormir-se? no estava trist? Perquè reia?


(nens) No, no ho sabem, perquè reia?


(Gaby) Perquè va somiar que podria viure i estimar a aquella oreneta i tot i que no ha pogut ser si que havia tingut la força per dir-li, mai hagues pensat que era tant valent..segur que era el primer talp que deia que estimava a una oreneta...de fet era força divertit, quan hi pensava..
Estava trist perquè no podia estar amb l'oreneta però estava content perquè s'havia atrevit a dir-li, estava content perquè havia fet una amiga nova, que cap altra talp té i que cada any li explicarà histories extraordinàries que cap altra talp ni tant sols pot somiar...


De fet, el talp pensa que realment quan hauria d'estar trist es si no s'hagués atrevit mai a dir-li a l'oreneta que l'estimava..ja que llavors no sabria si l'oreneta voldria estar amb ell o no i tampoc tindria una nova amiga que li explicaria histories meravelloses...

Al cap d'un any, l'oreneta va anar a veure el Talp per explicar-li els seus viatges. El talp hi va anar amb els seus fillets(havia tingut fillets amb una talpeta molt maca) i van quedar meravellats de les histories d'elefants, tigres, micos i tot d'animals estranys que explicava l'oreneta...i aquell any ja no s'hi va estar una hora sino tota una tarda explicant les seves aventures.

(Gaby) Sabeu que l'oreneta també va aprendre coses del talp? Va aprendre que ha vegades fas les coses perquè sempre s'han fet, perque els pares t'han explicat que s'han de fer aixi, perque tothom ho fa aixi (com ella sempre havia fet amb el niuar i cercar una parella orenata)...i tampoc està malament fer coses diferents encara que no sigui el normal ni que sigui el que t'han ensenyat els teus pares ni que siguin coses que els teus amics no fan normalment, havia de fer el que creia no pas el que tocava sense pensar-hi...va perdre la por a ser diferent, va perdre la por a fer coses diferents...i de fet, aquell any, en comptes de niuar, que es el que toca, va decidir no niuar i anar a veure els seus fills de l'any passat, que ja eren grans...


Era la primera oreneta que en comptes de niuar anava a veure els seus fills d'altres anys....totes les altres orenetes pensaven que s'havia tornat boja...però era igual, a ella li venia de gust...ja niuaria l'any vinent.










dijous, 28 de juliol de 2011

La historia de la fàbrica del botó vermell

Hi havia una vegada un noi força jove que va trobar feina en una empresa on només tenia que polsar un botó vermell cada vegada que el paquet de galetes s'enganxava a la cadena.

Li van dir que el farien fix i es va veure tranquil, ja tenia una feina per tota la vida, un sou segur per no tenir que preocupar-se mai més de cerca feina ni cap altra problema laboral.

Tot i que era una feina avorrida, podia escoltar la radio mentre esperava que algun producte s'enganxes i aixi passaven les hores més ràpid.

Al cap d'uns anys els productes ja no s'enganxaven tant, havien millorat la maquina...passaven 3 o 4 dies sense que cap producte s'enganxes però al final...un dia o altre el producte s'enganxava, per tant la seva feina semblava necesaria.

Com sempre escoltava la radio sempre estava al cas de les noticies. Va començar a escoltar que moltes empreses portaven les seves produccions a Xina, perquè era molt més econòmic. Ell no va patir gens amb la noticia, ves a saber aquells xinos si sabrien premer un botó vermell per 1100 euros al mes. La seva feina no perillava.

També anava escoltant que els temps estaven canviant, que ja no existeix un treball per tota la vida, que la gent s'ha de formar i saber fer coses...que la cosa esta fotuda i la gent sense formació tindria més problemes per trobar feina. Les feines de baix perfil acabarien fetes per persones que acceptarien un sou més baix, com per exemple els xinos. Ell estava tranquil, el si sabia fer alguna cosa, i molt bé, sabia premer botons vermells.

Algunes fabriques del poligon del costat van començar a fer fora a tots els apretadors de botons verds...molts dels seus companys es van ficar nerviosos per por a que algun dia la seva fabrica fes el mateix. Ell seguia ben tranquil...a la fabrica del costat havien fet fora a apretadors de botons verds però no havien dit res d'apretadors de botons vermells...per tant, perquè preocupar-se?

Un altra dia va escoltar que s'estava fabricant una màquina, per fer galetes, que mai s'enganxaria, en un parell d'anys la tindrien, però va creure que això no era possible...sempre es necessitaria algú que polses el boto vermell ja que tota màquina falla en un moment o altra.

Al cap d'un temps, quan ell ja tenia 40 anys, veia com altres companys seus que també polsaven botons vermells els feien fora de l'empresa. Ja havien canviat algunes de  les màquines per les noves, i realment ja no s'encallaven..i si pasava alguna cosa ho notificava via movil a l'encarregat de manteniment i hi anava per solucionar-ho.

Però la seva màquina encara no la canviaven, segur que les galetes que allà es fabricaven no es podien fer sense encallar-se de tant en tant. I potser, quan la dissenyin, el ja estarà jubilat.

L'empresa, tot i les automatitzacions, no venia el suficient, tenia masses deutes per pagar ja que les màquines eren carissimes, parlaven que potser en un any haurien de tancar...però ves a saber, es diuen tantes coses, potser no es cert, va pensar...

Al final, abans de tancar l'empresa definitivament, van decidir portar-la a Xina, per mirar de reduir costos i ser viables. (O això deien, la veritat ningú ho sap)

Li va arribar una carta on li donaven 15 dies per plegar, una indemnització pels ultims 30 anys treballats. Ja en tenia 50.

Amb l'atur i la indemnització segur que tenia temps de sobres per trobar una altra empresa on fes falta un apretador de botons vermells, en algun lloc segur que encara seria necessària la seva feina...i tenia 3 anys per trobar-la.

Van passar els anys i no va trobar cap feina d'apretador de botons vermells. Estava molt furiós...tota la vida treballant i ara cap empresa el necessitava, que feia l'estat per ell? Perquè no feien polítiques perquè gent com ell, apretadors de botons vermells professionals, trobessin feina? Segur que els politics no havien fet les lleis correctes i per això no trobava feina. Ja sabia que inclús gent formada no trobava feina però que li importava...l'important es que algú li dones feina de lo seu...

En les següents eleccions, i amb 50 anys complerts, va votar un partit polític que creia que li solucionaria el seu problema, crearia llocs de treball i ell podria tornar a treballar. Però el partit va guanyar i no es va solucionar el seu problema.

Estava desil·lusionat del món, tot era una merda, ja no tenia tant clar que alguna empresa necessites un apretador de botons professional.

Li quedava l'opció de fer-se autònom i oferir-se a les empreses per premer botons vermells. Tot i les reticències del seu gestor, finalment es va fer autònom per arreglar màquines on s'encallin els productes.

Despres d'un temps va trobar un client que demandava els seus serveis, estava contentissim, si que es necessitava la seva feina simplement que no havia trobat el camí adequat. Ara semblava que podria treballar fins a la jubilació...la nit abans d'anar a arreglar la màquina del client va dormir tant tranquil, tant content de que tot sembles tornar a la normalitat, tal com havia estat la seva vida els ultims 30 anys...

Va arribar a l'empresa i el client li va explicar el problema i ha on s'encallava el producte.

Ell va preguntar on estava el boto vermell...el client va aixecar les celles...quin boto vermell?, va dir....

Aquella màquina no tenia un boto vermell per arreglar els productes encallats....ja no hi havien màquines amb botons vermells...

dimecres, 27 de juliol de 2011

Ha estat volent o sense voler...

Simplement un apunt curios i molt divertit de com funcionen les neurones d'un infant.

Avui el meu fill de 3 anys ha ant al lavabo i s'ha fet tot el pipi( o quasi tot) a sobre de la tapa del water.

Jo no ho he vist però m'ha vingut a explicar-ho..i m'ha dit que ha estat volent, a vist que m'he enfadat pel fet de fer-ho volent (encara que m'extranyava que em vingues a dir que havia estat volent, saben que m'enfadaria)...

Com ha vist que m'emprenyava i que la seva intenció era dir-me que havia estat sense voler i no li sortia la frase correcte (s'havia liat entre "sense voler" i "volen")...ho ha solucionat de la següent manera:

Fill: "Gaby, Gaby, m'he fet pipi a la tapa, ho he fet volent..."


Gaby: Volent? com que t'has fet pipi volent a la tapa del water?"


Fill:"No, no, no, com es diu de la manera que no t'enfades?"


Gaby: "home, si es sense voler no m'enfado tant com si es volent......"


Fill: "Ha!...doncs sense voler..."

No he pogut evitar riure una bona estona de com s'ha liat amb la frase però tenia molt clar que depen com digui la frase te consequencies diferents.

I la veritat no se si ha estat a posta o no (que ja podria ser volent, perquè té un punt de "cabronet")...però vaja, com ha mínim hem rigut una estona.

dissabte, 23 de juliol de 2011

2+1 = Familia nombrosa

Fa temps que teníem pensat tenir el tercer fill però per motius laborals no trobàvem el moment, ja que la nostra filosofia es estar el màxim possible amb els fills, sobretot el primer any i mig.

I fer això, tal com vam fer amb els 2 primers, potser ens tallava una mica el que ja teníem muntat des de que els nens van a l'escola...amb matins lliures fins a les 17h per treballar algun dels dos mentre l'altre pot allargar més hores fins al vespre.

Però al final, com el temps passa i sempre ens passarà això de la feina i teníem clar que volíem el tercer....vam decidir tirar-ho endavant i peti qui peti.

Vaja, que d'aquí 7 mesos serem família nombrosa.

Però el que volia tractar, en aquest post es les reaccions de l'entorn.

Evidentment, ningú (o poca gent) entén que volguem el tercer. I ho trobo lògic.

El curiós es la reacció d'algunes persones, i les cares, mirades i comentaris que fan.

Que sou de l'Opus? (je, je...no es conya!..ja van tres vegades...)
[A la pròxima que m'ho preguntin els hi diré que SI i que em feia molta il·lusió tenir un tercer fill amb la mateixa edat que va morir Jesucrist]

Quina putada!, no? (gent sincera, des de el seu punt de vista.)


Ha....que bé, no? (en el fons volen dir...ha estat de penalty i expulsió?)

Ha.....(en el fons volen dir....si us plau diguem si es de penalty o el buscàveu...que no se que dir)


Tal com està el món i vosaltres portant criatures al món (si, si...pessimistes al poder..)

I com ho fareu ara? (que farem, el que?)

Ja teniu habitacions per tots? (Les lliteres es un invent massa modern i es normal que la gent no les conegui...a mi em passa el mateix amb la Nintendo 3DS)

Ara cap més, eh?..(Ostres!...abans de dir això felicitam, no?...que quan t'ho deia estava amb cara de felicitat...)


...Quan vagin a la universitat us arruïnaran...(jo no he anat a la universitat i mira tinc un blog i tot, i la meva parella va anar a una universitat privada pija i era de família humil...treia les millors notes i estava becada i no pagava res...si puc pagar hi aniran i sino puc pagar o s'espavilen o no hi van...però no em treu la son, la meva obligació com a pare es formar-los com a persones amb els valors que jo crec i amb això si que em deixaré tot el meu alè, si fa falta..la resta no puc controlar-ho)

Amb el problema que donen els fills, quines ganes (això ho diu la meva mare, que mai ha tingut cap problema amb els seus fills...però diu que veu molta gent que si en te de problemes...clar)

Ara ja son majoria els fills, ho porteu clar (vaja, la família no es cap democràcia..no guanya la majoria sinó els designis dels jefes(pares), això si, es pot negocia a proposta dels super-jefes)

Et dono el "pesam"...(dos pares amb també 3 criatures, i que mai ha estat en els seus plans tenir-ne 3 però els tenen.....)

Però si ja teniu la parelleta...(ostres! m'ho ha dit massa tard...m'ho podria haver dit abans i m'hauria estalviat un tercer fill....)

Bé, si es poden mantenir, no hi ha problema....(remeto a un Post meu de fa temps sobre el cost dels nens, per no repetir-me..)

Que valents que sou! (Vaja, valent es el bomber que salva la vida a algú en un incendi...nosaltres només fem el que ens ve de gust)


I moltes frases més...moltes d'elles dites per la mateixa persona durant la mateixa conversa.

Jo m'ho passo molt bé amb els nens, m'agrada educar-los i trobo un projecte molt enriquidor per mi i pels meus fills, m'agrada el caliu que dona a casa i tot que evidentment els peques esgoten, perquè transpiren energia per les orelles, no m'esgoten prou com per no veure pq no tenir-ne 3. Tot i que evidentment em frena el meu projecte laboral, ja que intento estar el màxim de temps possible amb ells...ara mateix crec fermament que val la pena lluitar per fer enginyeria per trobar feines que em permetin compaginar horaris, com treballar de nits des de casa...

De fet, el tercer tinc la sensació que serà el més fàcil dels 3(ja veurem si es veritat, em refereixo els 3 primers anys...llavors jo que se...) però ja tenim solucionat per mi el pitjor problema de tenir un nen, que es disposar d'una escola bressol publica, ja que al ser família nombrosa tenim molts punts i es quasi segur que tenim plaça a l'escola bressol que escollim.(Es l'únic cost important, per mi, en els primers anys de vida...una escola bressol privada es molta pasta...)

En el fons, m'es igual el que digui la gent però per evitar mirades rares o de dubte...sempre que li comunico a algú, dic tot seguit: "ha estat volguen". Llavors a tothom se li treuen els dubtes de cop...o pensen que estem bojos o ens feliciten...o que som de l'Opus.

dimarts, 19 de juliol de 2011

Odio la Platja....o filosofia de la vida [part 2]

Doncs dit i fet.

Tal com deia a l'anterior Post, aquí hi ha el meu primer intent per fer que les hores de platja siguin més divertides.





I el segon castell:



I el tercer Castell:



El Quart:


El cinquè:





diumenge, 17 de juliol de 2011

Odio la platja...o filosofia de vida

Sempre he odiat anar a la platja. No m'agrada l'aigua, ni fer el llangardaix a la tovallola i m'avorreixo molt ja que no hi ha res ha fer, en principi.

Però tinc fills i parella que si els hi agrada.

Porto molts anys posant impediments i sent reticent a anar a la platja i això ha provocat que la meva parella hagi  racionat les visites a la sorra salada. Els meus fills els encanta i a la meva parella també, per tant hi anava però amb les ganes justes, esperant que passi ràpid.

Quina merda! Si sumo totes les hores de la meva vida que he anat a una platja esperant a que pasi ràpid, potser estariem parlant de força temps tirat a la brossa.

Doncs m'he cansat de ser un amargat de la sorra fina, si als meus fills els agrada hauré de lluitar per trobar la manera de que a mi també m'agradi.

I ho he trobat, sempre m'han agradat les manualitats, fer ninots amb plastilina, dibuixar, modelar, construir, dissenyar coses...doncs dedicaré el temps de platja a fer castells de sorra...

Els últims dies ja he intentat fer castells però sense gran èxit, seguia la filosofia equivocada, els castells de sorra no es construeixen a base d'afegir sorra sino a base de fer un piló i anar esculpint, o sigui anar treien material. No es construeixen sino es de-construeixen, com en Ferran Adrià... .-)

Espero amb candeletes poder anar a la platja i millorar els meus últims castells, m'he equipat amb eines per fer castells més xulos que no pas les típiques pales i rastells de nens petits.

M'he vist aquests vídeos per formar-m'he:(es un crac americà que explica com es fa)
http://tutorialesvideos.blogspot.com/search/label/Video%20Castillos%20de%20Arena
http://www.dailymotion.com/video/xhrpv7_how-to-build-a-sandcastle_creation

Pot semblar tot aquest Post una gran xorrada però estic força segur que cercar la manera d'apassionar-te per les coses que has de fer a la vida, des de les més importants a les mes ridícules, com anar a la platja, es una de les claus de la felicitat.

He aconseguit convertir una cosa que no m'agradava en una cosa que m'agrada molt i això em permet no llençar les hores de platja de la meva curta existència, com si feia abans...i com no, fer més feliços a les persones que tinc al costat regalant-los alguns dies més de platja a l'any.

dimecres, 6 de juliol de 2011

Necessitem passió a l'educació (i a la vida en general)

En aquest Post vull parlar de la necessitat de tenir professors que transmeten passió als seus nens pel que fan.

No vull dir que només que els professors tinguin passió s'arregla tot, ja he dit moltes vegades que la solució es molt més complexe i comença amb els pares dels nens.

Però si vull fer notar la falta de passió i creativitat a l'escola.
Abans de tot utilitzaré un cas real que jo he viscut i que em demostren la importància de la passió en tot a la vida, en aquest cas a la docència.

Vaig estudiar l'antiga FP i la classe normalment era un girigall i molt més en les assignatures que no eren de la professió en si.
Vam tenir una assignatura anomenada "Historia de l'art" que d'entrada es preveia un "toston" i que ningú volia fer, ja que "perquè ens serviria ?"

El professor era un apassionat de l'art i encara recordo al professor i com aconseguia que tots els alumnes (molts d'ells força problemàtics) ens entusiasmesim amb l'assignatura.
Que si buscant el punt de fuga, que si no se que, que si els colors, que si endevinàvem qui podia ser l'autor, endevinar l'època a base de deduir....Evidentment no n'he tret un profit directe però si tots els professors que he tingut fossin com aquest, segur que tothom aprofitaria més el seu temps a l'escola.

I per acabar, dos diàlegs explicant el mateix però un vomitant el contingut i l'altre ensenyant amb passió i cercant maneres d'enganxar a els alumnes.


Diàleg vomitat sobre trigonometria
-Aquí teniu una serie d'exercicis on heu de resoldre aquest problemes. Heu d'utilitzar les funcions trigonomètriques que em estat veient aquests últims dies.
Recordeu fer servir les calculadores per calcular el sinus i cosinus. Tots son triangles on falten dades i algunes les haureu de deduir tal com vam fer ahir.
Aneu fent els exercicis i si hi han dubtes aixequeu la mà i vindre.

Diàleg amb passió sobre trigonometria
-Recordeu el que hem vist aquests dies sobre trigonometria? Sabeu que la trigonometria va ajudar a canviar el món? Sabeu que amb trigonometria es va poder demostrar matemàticament que la terra era rodona? Utilitzant triangles i funcions trigonomètriques com les d'ahir es va poder passar de la creença en una terra plana a començar a creure fermament que era rodona. Amb funcions trigonomètriques es pot demostrar quina distancia ens separa del sol i de la lluna.
Ara us explicaré una mica de teoria que ens servirà per baixar al pati i poder calcular a quina distancia es troba el sol de nosaltres...sense enviar cap nau que compti els kilòmetres per nosaltres, sense moure'ns, assentats a terra podrem fer-ho tots sols, increïble, no? 


Per cert, recordeu que demà heu de buscar a Internet qui va ser el primer que va demostrar que la terra era rodona amb trigonometria i com ho va fer. Es igual que no ho entengueu, ho porteu imprès i demà ho comentem a classe.

Suposo que ha quedat clar la diferencia entre passió i la falta de passió. La passió pel que fas es un dels motors més grans que tenim per ajudar a mantenir una felicitat prou estable durant la nostra vida.

Per tant, perquè no fer amb passió les nostres feines? total, l'hem de fer igualment.

En aquest altre post de fa temps també vaig parlar de la passió en la vida en general.

diumenge, 3 de juliol de 2011

La vida es una enfermetat mortal de transmissió sexual


Nota: L'he trobat per la xarxa i m'ha semblat molt encertada

dissabte, 2 de juliol de 2011

La vida en un Xip...de la càmera de fotos

En l'ultima festa de final de curs del meu fill petit vaig ser conscient, també gracies al animador infantil, que ho va fer notar, d'un tipus de persona que cada vegada sembla més freqüent.

Son les persones que en els moments importants de la seva vida passan més estones tirant fotos o filmant el que succeeix que no pas vivint-ho.

Es perdent molts moments mentre s'utilitzen aquests aparells.

Tampoc vull dir que trobi malament la seva utilització, jo també tiro fotos.

Molta gent si li preguntesin com va ser aquell moment, potser, per saber-ho hauria de consultar-ho amb la càmera digital, ja que no ho va viure.

Potser prioritzen el record de l'esdeveniment en el futur que a l'emoció de viure el present.

I aprofito per recordar una gran frase(una mica dura, això si..) del gran mestre Panikkar: "El futur es la mort".


Simplement era això.

dissabte, 18 de juny de 2011

Frase de Sir Francis Bacon

Per casualitat he trobat aquesta frase per Internet i m'ha semblat molt encertada i original.

Quien no quiere pensar es un fanático; quien no puede pensar, es un idiota; quien no osa pensar es un cobarde.
Sir Francis Bacon (1561-1626)

Nota: La frase l'he trobat en un blog de filosofia d'un professor d'institut de Sevilla.

divendres, 17 de juny de 2011

El Fracàs Escolar comença al Bressol

Fa temps que porto a terme un estudi (no científic)  per determinar l'influencia dels pares als seus fills i a quina edat pot influir.He consultat amb diferents mestres d'infantil per corroborar el meu pensament. I me'l han confirmat.

He parlat, els ultims anys,  amb 6 professores d'educació infantil sobre aquest tema.

Com potser que nens de 12 o 24 mesos, i que a l'escola simplement dibuixen, pinten, juguen amb construccions, corren, salten, es barallen, aprenen a parlar...vaja, que podriem dir que son sers humans teòricament quasi verges, cervells quasi per estrenar, mostrin diferencies abismals segons els pares que tinguin.

Nens amb families des-estructurades tenen més problemes per dibuixar, per pintar, per utilitzar el vocabulari, per gestionar les seves emocions...

Evidentment hi han nens "millors i pitjors" en diferents arees degut als seus gens innats però totes les educadores m'han dit, i de manera rotunda, que el que passa a casa influeix de manera directissima al infant des de edats molt primerenques.

Sembla evident que els pares influeixen als nens quan aquests es fan més grans (4, 5, 6 anys per endavant...) però el que molta gent no te tant clar es la influencia dels pares a edats primerenques.(a 12 mesos ja es pot detectar pel comportament del nen)

I el que sembla pitjor, molts d'aquest desajustos dels infants a 1, 2 anys es possible que condicionin el seu futur per tota la vida.

No soc científic per afirmar això però la veu de l'experiència de les diferents docents aixi m'ho fa veure.

Certes professores, de certa experiència, diuen poder discernir els tipus de pares, la relació que es veu a casa, el tracte dels pares amb els nens només convivint amb els infants durant algunes setmanes i sense coneixer els pares. I amb un percentatge d'error baixissim.

Per tant, tot sembla indicar que potser moltes de les causes del fracàs escolar es comencen a gestar quan el nen està al bressol. No pas quan el nen comença la seva escolarització.

Evidentment, amb això no es dedueix que automàticament un nen amb un entorn familiar estable no tingui fracàs escolar.

Recordem que res a la vida es segur, però si que les nostres decisions provoquen el % de probabilitats que una cosa vagi cap a un costat o a un altre. Quantes més provabilitats decantem cap al nostre cantó millor.

I evidentment també, en el cas que sigui cert, no vol dir que l'escola no tingui cap culpa del fracàs. Les coses es poden fer molt millor del que s'estan fent, i seria tema d'un altre Post enumerar-les.

Tot això m'ajuda a creure amb la importància dels pares i que el seu comportament pot influencia als seus fills de manera molt més profunda del que tots podem pensar.

I el que encara fa més curiosa la dada es que la majoria d'infants passen més estona a l'escola que amb els pares.(8 hores a l'escola(de 9h a 17h) i 3/4 amb els pares, els dies laborables) però en canvi l'influencia del pares es molt més gran que la influencia de la professora. 


Fa uns mesos va apareixer, a la contra de la Vanguardia, la següent entrevista que ens pot ajudar a reflexionar sobre el realment important. La importància d'invertir en els nens del nostre país des de 0 anys....

I no estem parlant d'invertir en classes d'angles amb nens d'1 anys, estem parlant d'invertir per millorar la seva autoestima, la seva seguretat, gestionar les seves emocions, l'autocontrol, la concentració, la passió, l'entusiasme...per tant, res de coneixements, els coneixements només poden ser importants si el nen es estable, te autocontrol, gestiona les seves emocions, te cert grau d'entusiasme i optimisme....


Us adjunto l'entrevista:



"Es más rentable invertir en párvulos que en Bolsa"

En la década de los 60 conocí de cerca el Jim Crow, las leyes de segregación del sur en escuelas, restaurantes, lugares y transportes públicos.

Leyes que se abolieron.
  Yo quería entender los procesos políticos y económicos que pueden permitir que grupos que están excluidos puedan pasar a formar parte del colectivo.

Y entendió que la exclusión comienza en la más tierna infancia.
Comencé estudiando programas para capacitación laboral para personas que ya estaban desaventajadas, y todos los estudios demostraban que el rendimiento de esos programas era nulo o muy bajo. La conclusión fue que sólo se debía invertir en los más listos dentro de ese grupo desaventajado.

Terrible conclusión.
También descubrí que invertir en los niños es más ventajoso que invertir en bolsa.

Eso es más esperanzador.
La familia juega un papel esencial en la integración de los individuos dentro de la sociedad. Y la estructura familiar en todo el mundo están hoy amenazada.

¿Es una realidad o una percepción?
Es una realidad, la cuestión es qué se puede hacer para salvar los factores positivos de esa institución que se está desintegrando.

¿Y?
Debemos entender cómo se crean las capacidades y habilidades del ser humano que van más allá del coeficiente intelectual y de la educación escolar.

¿A qué se refiere?
  A la formación del carácter, habilidades determinadas en parte por la genética, pero sobre todo por la motivación familiar. El origen de muchas de las desventajas de las personas que no consiguen integrarse proviene de factores que ocurren mucho antes de que los niños vayan a la escuela.

Cuénteme.
 Es un hecho que en todos los países y en todos los niveles de riqueza la estructura familiar está evolucionando en una dirección que promueve la desigualdad, así que cualquier política que pretenda reducirla tiene que tener en cuenta el papel que juega la familia en la creación de habilidades.

Entendido.
La mayor parte de las políticas sociales y económicas dan por supuesto que la familia funciona bien, pero una fracción creciente de los niños en los países que he estudiado (Colombia, EE.UU., China, Corea, Japón, Taiwán, Canadá, Reino Unido…) crecen en entornos poco estimulantes, lo que creará desigualdad no sólo en esta generación sino en las generaciones futuras.

¿Qué significa eso?
Que la pobreza no sólo la determina la renta familiar sino la atención prestada al niño por parte de los padres, los abuelos y la comunidad. Paradójicamente, las mujeres de mayor nivel educativo y que trabajan pasan más tiempo con sus hijos que las menos educadas trabajen o no. Las diferencias que crea esa atención ya en las primeras etapas de la vida tiene consecuencias a largo plazo.

El 50% de los matrimonios estadounidenses se divorcian, ¿cómo afecta eso?
En EE.UU. viven sin padre un 30%, en México el 55%. Entre el 12 y 13% de niños y jóvenes estadounidenses entre 0 y 18 años jamás ha conocido un padre. Y si miramos las estadísticas de los niños negros la cifra es de un 80%. Hay que reconocer estos hechos y cambiar la vida de los niños.

Deme soluciones.
Hay que suplementar los recursos de la familia mediante políticas que permitan el desarrollo de esas habilidades básicas en los primeros años de la vida de los niños.

¿De qué habilidades se trata?
He estudiado los programas orientados a aumentar las capacidades de los niños y los más efectivos son los que promueven el autocontrol, la capacidad de regular emociones, la orientación a un propósito, la no dispersión y la sociabilidad. El estudio que más datos me ha aportado es uno que ha durado 50 años.

¿En qué ha consistido?
  Se creó un grupo de niños, de 3 a 5 años, de entornos desfavorecidos y se les enseñaron habilidades sociales durante dos años.

¿Y siguió su evolución en 50 años?
Sí. Entre la gente que participó ha habido menor tasa de delincuencia en poblaciones donde es muy elevada, mayores ingresos y mayor adaptabilidad social. Pero mi interés como economista era evaluar el rendimiento económico de ese tipo de inversión, así que le responderé con números.

Bien.
Por cada dólar invertido por niño el rendimiento fue entre el 7 y el 10% anual a lo largo de vida. Es decir, que un dólar invertido en ciudadanos menores de 4 años es un 10% más rentable que invertido en adultos.

Sorprendente.
Las inversiones hechas en edades tempranas no sólo son más efectivas, se refuerzan a través de un proceso dinámico: el niño que ha empezado con estas ventajas sigue adquiriendo mayores ventajas. Remediar las desigualdades en la adolescencia resulta mucho más caro y con mayor porcentaje de fracaso.

...Pero estamos en época de crisis.
Por eso hay que establecer mejor las prioridades: invertir en estas habilidades básicas preescolares es más rentable que otras medidas más convencionales como reducir el número de niños por aula.