dilluns, 31 d’octubre de 2011

(1fill=1habitació) ..supermeganecessari i vital...

En aquest Post vull parlar d'una cosa que ni jo tinc clara al 100% però crec que es trencar una regla establerta super rígida i que potser, i dic potser, no te sentit que sigui tant rígida.

Quants pares hem escoltat dir que no podien tenir fills perquè no tenien prou habitacions? quants pares heu escoltar dir que haurien de canviar de pis/casa perquè amb el primer o segon fill ja no tenien prou habitacions?

Tot i que entenc el seu raonament, no el comparteixo.

D'aquí 3 mesos tindrem el tercer fill i tenim a casa, tres habitacions. N'hi ha una que esta al mig de la casa que no te finestres, ni possibilitats de tenir-ne (bé, al sostre si en podria tenir) i es mes petita que les altres dues perquè hi ha un passadís exterior que porta a la tercera habitació.

Hem rumiat tirar a terra les parets i, de dues habitacions, fer-ne una de gran. Quedaria super lluminosa, ja que la tercera habitació te unes vistes precioses a la muntanya, guanyaríem espai (el de les parets i el del passadís que passaria a formar part de l'habitació conjunta) i podríem distribuir els llits, armaris, calaixeres, escriptoris i joguets d'una millor manera i gaudirien d'una habitació molt xula, ùtil i pràctica.

Però hi ha un problema per la majoria de la gent...UNA SOLA HABITACIÓ PER 3?

Bé, tinguen en compte que si mantenim les dues habitacions, com a mínim dues persones han de compartir habitació tampoc es tanta la diferencia. Si mantenim les tres habitacions només una persona pot tenir habitació pròpia i si seguim les normes preestablertes, com tindré una nena, i serà la segona, l'habitació pròpia seria pel nen, les nenes els hi tocaria compartir fem el que fem.


Perquè es important que cada nen tingui la seva pròpia habitació? per intimitat? per estudiar? per veure la tele? per jugar a la consola? per dormir? per parlar amb la xicota/xicot? per portar la xicota/xicot a casa, per portar amics i que els germans no els putegin?

Evidentment no soc cec i ja veig que tenir intimitat te coses bones però tampoc en féssim un gra massa.

Encara que tingues 5 habitacions a cap hi ficaria tele, consola o ordinador...això estarà en una zona comuna fins que no siguin força grans( i debatut sobre la seva necessitat). Jo soc pare i he de tenir certa idea amb que gasten les hores els meus fills...si es tanquen a l'habitació, no ho puc saber.

Jo i la meva germana dormíem en habitacions separades però eren prou petites perquè no tinguéssim res a dins, apart dels llits i els armaris. A part de dormir, la resta de la vida, la fèiem fora de l'habitació..estudiar, jugar a l'ordinador, mirar la tele, escoltar musica....i mira, aquí estem i sense cap trauma.

Per tant si a la habitació no hi haurà tele, videoconsola ni ordinadors..que si farà a l'habitació?.dormir, llegir..coses tranquil·les que no haurien de molestar a ningú.

De fet, crec que depèn com, tenir una habitació amb totes les comoditats, amb totes els artilugis (tele, consoles, ordinadors), i tota per tu...es una passada, potser tant, que costar marxar algun dia.

Els meus fills me'ls estimo moltíssim però vull que mentre visquin en mi, comparteixin la casa com una família, que respectin als pares i als seus germans i s'adaptin al que passi. Si algun dia això es un problema, o necessiten la seva intimitat, doncs serà la seva hora de volar del niu i espavilar-se...i espero que no sigui als 35.

I no ho dic per mi, jo no tinc cap problema en imaginar-me un futur compartint casa amb els meus fills 30 anyeros, ho dic per ells, perquè aprenguin a espavilar-se, a lluitar per que creuen i que mai s'acomodin a res.

De fet, ara mateix els meus fills tenen una àrea de jocs al menjador, una taula petita amb un ordinador al menjador i tot el que necessiten a la zona comuna de la casa...aixi tots podem participar de tot. Poques vegades juguen a la seva habitació.

Jo mateix, la meva area de treball, i treballo força des de casa, està en una àrea de pas, i tot i que encara son petits ja han apres que quan el pare treballa s'ha d'anar més en compte i quan no treballa es pot cridar més...educar els teus fills potser també vol dir xorrades com aquesta...que visquin a casa situacions on han de respectar la feina de cadascú, el descans de cadascú, el silenci de cadascú, les manies de cadascú...

I recordem que en el futur aquests nens es bastant possible que comparteixin la vida amb altres sers humans, compartint una casa, un espai, un lloc de treball..potser compartir des de petits els prepara per saber compartir millor la vida amb la persona que escullin, o potser no...

Per tant, tenir una habitació comuna, a part de la part estètica, que els hi quedarà un habitació super grossa, amb una llum impressionat, amb unes vistes precioses, te un valor educatiu molt gran.

Que te coses negatives? si, segur, però ningú ha pensat que tenir una habitació individual per cada fill, també en te de negatives? Mai res es blanc o negre.

Tot i que el 99'9% de la gent ens diu que ens en penedirem (potser si, no tinc la bola de cristall) estem segurs que serà un salt de qualitat per tots i que simplement trencarem un tabú social però que serem igual de feliços, que de fet es el que importa.

Segons algú, aquests maldecaps em passen per tenir el tercer fill. Vaja, no es un mal de cap..si m'hagués quedat amb dos nens, com fins ara, segurament també ho haguéssim fet més tard o més d'hora...

Sempre pregunto als que em diuen que no es bona idea, que em facin una llista de coses dolentes que els hi passarà als meus fills per compartir habitació..i normalment es queden parats, diuen que dolent no els hi passarà res i després t'enumeren motius com la intimitat, no molestar-se, quan estudiïn, quan tinguin 15 anys....etc.

El que si em fa gracia es la comparació amb la majoria...conec molta gent que ara paga molts més quartos per tenir més habitacions pels seus nous fills i nosaltres, ens traguem habitacions de sobre amb el tercer. Amb això no vull dir que la meva decisió sigui la correcte però demostra que la vida no es com es, sinó com cadascú la veu, i que hi han mil maneres de fer les coses..i totes son bones si hi creus.

3 comentaris:

  1. Felicitats per aquest tercer fill, i també per la manera d'entendre el que és una llar i una família en aquests temps cada cop més individualistes que vivim.

    Mira-t'ho d'una altra manera: Abans era pitjor! Moltes vegades no hi havia més remei que anar a viure a cals sogres, res de pitjor que tenir l'habitació al costat d'ells, amb la sensació de tenir la sogra amb l'orella enganxada a la paret aviam si complíeu amb les "obligacions" (de vegades, amb aquells llits de fusta centenaris que cruixien de per tot arreu, ni tan sols feia falta enganxar-se a la paret per sentir la fressa dels assumptes carnals).

    A cals meus avis ni tan sols hi havia portes perquè més que cambres eren com racons, es tapaven amb cortina i avall. Quan hi anàvem, ja ni se'ns acudia estar-nos-hi, els jocs els fèiem a altres parts de la casa (i sobretot al carrer). Perquè abans les habitacions eren concebudes com el lloc de repòs i "procreació", i no per estar-s'hi durant el dia (a part que tampoc no hi havia gaire temps per això).

    Crec que, com tot, entre poc i massa!

    ResponElimina
  2. He trobat interessant el post, comparteixo moltíssim les conclusions que en treus, però et deixo aquí un apunt.
    Vaig compartir una gran habitació amb finestres i vistes amb la meva germana gran fins que ella va fer els 11, (som 4 germans) jo en tenia 9 i ella volia una habitació per ella sola, i es va conformar amb una sense finestra i petita, tot i que ens aveniem, un dia que la vaig enxampar canviant-se la compresa vaig entendre lo de voler estar sola i tranquila.
    Ens acostumem a tot, però crec que aquest és un exemple de la intimitat més necessaria.
    En el cas dels nois, puc pensar que si estan acostumats a compartir habitació, poden esperar un parell d'anys més a separar-se.

    En referència a l'espai en general estic d'acord amb tu, que el que convé és treure barreres (parets), per poder fer vida en comú, compartir, etc. De l'altre manera el que es fomenta és el distanciament en tots els aspectes., i això és una llàstima. Sempre he cregut que es una sort tenir vida familiar, germans, avis,...discusions... ho dic de debó! S'aprenen tantes coses compartint lo bo i lo dolent!

    ResponElimina
  3. Tens raó, no tenir intimitat te coses "dolentes". Però crec que son coses dolentes com no tenir tele a l'habitació o com no tenir xocolata a l'armari...t'agradaria tenir-ne però sino en tens ho superares sense cap trauma.(o et farà espavilar..)

    Si tu i la teva germana haguessis estat a la mateixa habitació segur que es canvia la compresa al lavabo i no a l'habitació, ja que no tindria tanta intimitat com per fer-ho a l'habitació.

    Evidentment tinc clar que els meus fills voldran/demanaran una habitació per cadascú, i ho entenc, es normal. Però jo decidiré segons el que crec millor per ells i el seu futur i no pas per el que els hi agradi més, sino hi ha una raó de pes.

    Si algun dia crec que es necessari tenir una nova habitació, i tenim cèntims, tenim sostres altissims i es podria fer un altell..però de moment, a dia d'avui, el millor per tots es la modificació que em fet....d'aqui 10 anys?...ja es veurà...

    Merci per comentar!

    ResponElimina