divendres, 28 d’abril de 2017

M'ha agradat aquesta frase.....



Quanta gent he conegut que enveja coses però que no està disposat a fer el treball que ha fet l'altre per tenir-lo.

I no parlo de diners, ni èxit, ni de mi...però em rebenta la gent que des de el sofà es capaç de destrossar a qualsevol, diguen que ha tingut sort, que això o que allò...



Futbol i nens...mientras vaya yo caliente....

Avui, mentre esperava que s'acabes l'entreno del meu fill, ha vingut un pare (el pare del nen que va amenaçar al meu fill a principi de temporada quan ell va creure que li podia treure el lloc) i m'ha comentat que el nen no està bé, que l'entrenador el tracta diferent, que l'ha tret de la seva posició, que li fot molta bronca i en canvi a altres nens no els hi diu res.

Que anirà a parlar amb l'entrenador ja que això que està fent no es formació, que els nens no necessiten això...

Realment aquest pare es un bon noi.

Ja he parlat masses vegades del que representa per mi que un nen estigui en un club gran...no es educatiu, no es sa..però ara no tornaré a fotre el rotllo...

El que volia fer veure amb aquest post es la facilitat que tenim els humans de canviar el punt de vista segons ens toquin a nosaltres o no...

Aquest nen va començar la temporada sent un dels 2 més intocables per l'entrenador...jugant més que la mitja, sempre a la mateixa posició (quan els altres nens els anaven rotant) i amb confiança plena independentment que ho fes bé o no...

No jutjo això...el nen l'any passat al seu club origen crec que va fer partits d'escàndol, que l'entrenador del club actual va anar a veure i estava enamorat d'ell...es el que hi ha...tots els entrenadors tenen jugadors preferits....i més en un entorn competitiu on l'entrenador no fa falta que amagui que vol guanyar a qualsevol preu...

El que jutjo es que el pare estava molt content amb l'entrenador durant tota la temporada, quan els altres es queixaven creia que no tenien raò però quan li ha tocat al seu fill passar per l'aro de perdre la confiança, de rebre alguna bronca i de no jugar on el nen jugava...o sigui, a perdre una mica la situació de privilegi....

Llavors ha canviat lenta però sense pausa la manera de veure les coses, fins tornar-se com els pares que ell mateix creia que no tenien raó al principi de temporada. Ara creu que l'entrenador no està fent bé les coses, que no es formació el que està fent i que el seu fill no s'ho està passant bé. Vol parlar amb l'entrenador...

No critico el seu neguit, l'entenc perfectament. Com moltes vegades he dit al blog, cap pare està preparat per veure que el seu fill es tractat com una cosa, com si no tingues sentiments, com una simple peça d'escacs. I, evidentment, els nens tampoc.

Però no trobo just que tinguis tant poca empatia de veure un problema quan et passa a tu i no veure'l quan li passa als altres.

Requereix un esforç però crec que com adults l'hem de fer.

Ja vaig ficar un escrit, fa temps, parlant sobre això...exemplifica clarament com pensem la majoria d'humans....resumeix el poc que ens preocupa el que els hi passa a la resta fins que ens passa  a nosaltres.


Primero se llevaron a los judíos, pero como yo no era judío, no me importó. 
Después se llevaron a los comunistas, pero como yo no era comunista, tampoco me importó. 
Luego se llevaron a los obreros, pero como yo no era obrero tampoco me importó.
Más tarde se llevaron a los intelectuales, pero como yo no era intelectual, tampoco me importó. Después siguieron con los curas, pero como yo no era cura, tampoco me importó. 
Ahora vienen a por mí, pero ya es demasiado tarde.
(Martin Niemöller)

Que és la gravetat? (segons un senyor que es deia Einstein)

Des de ben petit tenia assumit que la gravetat era una espècie de propietat de la matèria, principalment si era enormement grossa, de xuclar-te cap a ella, de no deixar-te marxar.

Era una cosa que era així, un tòtem. De fet, segons Newton, era la evidencia clara. Si una cosa la tires cap amunt i cau i en canvi, la lluna no cau, es que la terra xucla amb alguna força.

Amb aquesta idea vaig viure molts i molts anys....i sempre que explicava la gravetat a nens o a qualsevol altra, utilitzava la expressió "xuclar", per indicar clarament que la terra exerceix una força cap al seu centre.

Moltes vegades havia escoltat la teoria d'Einstein, on deia que els cossos grossos curvaven/deformaven l'espai/temps..però era un concepte que creia que explicava altres coses, no pas la gravetat.

Fins que un dia, mirant un documental d'Einstein vaig caure i vaig lligar el concepte "curvar espai" i "gravetat".

Em va xocar no haver-hi caigut abans. Suposo que les meves limitacions fan que necessiti escoltar-ho moltes vegades per caure i entendre conceptes com aquest.

Evidentment m'ho crec pq ho diu un senyor que es diu Einstein i per que molts experiments han demostrat que, sembla més veritat que la teoria de Newton.

En resum, la teoria d'Einstein treu del cap el concepte que es la terra que ens xucla, segons ell es l'espai que ens empeny cap a la terra. Es com agafar l'idea i donar-li la volta. No ens xuclen des de sota sino ens empenyen des d'adalt. La veritat per mi segueix sent una idea poc comprensible...però si ho diu l'Einstein...

La terra deforma l'espai/temps, com una pilota a sobre d'un llençol agafat per les 4 puntes. Si posem una pilota petita a sobre del llençol, anirà a parar al costat de la pilota gran. Es la pilota que l'ha xuclat?...no, es la deformació del llençol que l'ha empès cap a la pilota.

Aquesta imatge no es una representació real, es una representació en 2 dimensions per que el cervell humà ho pugui entendre.



Ara, quan parlo amb els meus fills de la gravetat ho explico així....segurament un dia es descobrirà una altra explicació...ja que es veu que els científics encara tenen moltes preguntes sense resposta a molts fenomens relacionats amb la gravetat.

Trobo bé explicar-ho amb el nou enfoc....es un esforç mental per aproximar-se a com veu les coses la ciencia...encara que demà ho vegin diferent..

A part, es divertit veure com, quan ells ho expliquen en algun lloc que hi han adults, molts adults queden parats i amb cara de poquer...