diumenge, 27 de desembre de 2015

No saps programar APPS?....

Fa temps, quan hi havia el boom de les APPS als mòbils, recordo una xerrada amb un arquitecte, que em deia que havia d'aprendre a programar APPS, que era el futur.

S'estranyava que no en sapigués. Deia que podia guanyar molts diners si en sabia.

Sino aprenia a programar APPS quedaria desfasat i no estaria a la onda. Era el futur...i potser te raó...

Sino tingues res a fer, aprendria a programar APPS però tinc feina programant en altres plataformes/llenguatges.

Primer de tot, per guanyar diners fent APPS vol dir que aquestes APPS també generen aquests diners o bé generen la perspectiva que poden generar molts diners...o bé estan timant a algú...però jo no treballo timant a la gent...per que al final tot explota...vease bombolla immobiliària...timo piramidal que no ha durat ni una decada...

Quantes APPS fem servir al cap del dia, de mitja? i d'aquestes, quantes paguem per el seu ùs?

Si la resposta es menys de 5 APPS per les quals paguem, està clar que el mercat de les APPS pot ser molt enriquidor per alguns, però no es fàcil generar negoci amb les APPS, només pel fet de ser una APP. Has de tenir una molt bona idea que cobreixi o millori una necessitat. Quan tens la idea es el moment d'aprendre a programar APPS...i si mai tens una idea interessant? I si tens una idea interessant però no els 10 mesos per desenvolupar-la?

Una altra cosa es si no tens feina i creus que hi ha més demanda en aquest sector, trobo lògic anar per aqui, però no era el meu cas, jo ja tenia feina...

Es com aprendre Chines per si un dia has d'anar a China o perque diuen que es el futur...quin futur?....O aprens Chines perque vols anar a China o vols fer alguna cosa amb ells o vols trobar feina al món del turisme.....o bé no l'aprenguis i millor gastis el teu temps fent coses que porten un valor d'una manera més directe.

I una altra cosa, si ets un programador competent i amb iniciativa, si necessites fer una APP ja t'espavilaras. Si esperes a veure-les venir o que algú et mani fer una APP, llavors potser si que està bé saber-ne encara que no et faci falta.

En el fons, sobretot des de el meu punt de vista d'autònom, i no pas de treballador, el que has de ser es un bon solucionador de problemes. La gent et paga per que els hi solucionis problemes. Si saps fer APPS però aquestes apps no serveixen per a res o no pots guanyar diners amb elles, fer APPS o fer castells de sorra, donen més o menys els mateixos fruits...

El gracios es que el consell me'l donava un arquitecte que feia forçes anys que estava a l'atur perquè no s'havia adaptat als nous temps.

No feien falta tants arquitectes, per tant, tenia que reconduir la seva vida professional a un altre nivell si volia trobar feina....i ell no ho veia, seguia esperant que el projecte de la seva vida truques a la porta, i la seva dona treballant a tope per tirar la família endavant....en canvi si que veia el meu futur i la meva "equivocació" al no deixar-ho tot i tirar-me a la piscina de les APPS...

No guanyar es divertit... a vegades...

Estavem jugant a fet i amagar amb els meus fills(9, 7 i 3), un dia per la nit, a les barraques de festa Major.

Evidentment els de 9 i 7 no volen ser pillats per la petita i la petita, tot i que es super fàcil agafar-la, tampoc vol que la pillin.

Evidentment els nens han de aprendre a frustrar-se i veure que no sempre poden guanyar...però a vegades es poden fer altres estratègies.

Tal com anava el joc, li quedaven 2 minuts ( a part del cansats que estaven, ja que era força tard)....els grans trobaven massa fàcil el joc, ja que la petita, quan li tocava parar, no atrapava a ningú i la petita, quan s'havia d'amagar, l'agafaven de seguida, ja que no corre i s'amaga molt malament..i sovint al mateix lloc on ho ha fet abans.

La petita s'estava començant a emprenyar molt però els grans, com que només estaven preocupats per guanyar, per atrapar i per no ser pillats, anaven "a saco" amb la seva germana petita.

Llavors vaig començar a fer un joc comic. Vaig fer el pallasso, quan la petita em volia atrapar feia com si anés a càmara lenta, com si caigues...deixava que estes a punt de tocar-me però no m'acabava tocant..

Els grans van començar a riure i la petita també.

No estic content pq la petita s'ho passes bé, estic content perque vaig ser capaç (sense voler) de canviar les regles del jocs dels 2 grans.


Primer nomes estaven preocupats per guanyar despres van canviar el xip i només es van preocupar de fer coses per passar-s'ho bé. Ja no els hi importava si la petita els atrapava o no...i també es deixaven guanyar, si feia falta..

El nen, que sol ser el que li costa més això de jugar sense guanyar, va començar a anar lent, a fer veure que atrapava a la seva germana però al final queia, a fer veure que no veia a la seva germana o ha preguntar-li si havia vist la seva germana...i ella li deia que no....vam riure molt..

Em va agradar poder canviar les regles del joc sense dir-ho...només amb l'exemple...

Normalment no ho aconsegueixo, o potser estic cansat i quan s'haguessin començat a emprenyar-se més, hagués decidit plegar...

Ho escric al blog per que crec que es una filosofia que hauria de practicar més...buscar solucions creatives per canviar dinàmiques amb els nens...sino sovint et deixes portar, ells s'acaben emprenyat (que també s'han d'emprenyar i han de solucionar els seus problemes) i t'acabes emprenyant tu per que no saben allargar els jocs...


El meu fill estava plorant..

Fa uns dies es va anular l'entreno de futbol del meu fill (7) per que l'entrenador estava malalt. Van enviar un whatsapp per dir-ho.

A la mateixa hora, entrenava l'altra equip (la mateixa edat) però no van proposar que anessin a entrenar amb ells. Simplement van anular l'entrenament. Et pot semblar bé o no...però vaja, al final es el club que ha de decidir que passa si un entrenador està malalt..

Jo, com no tinc whatsapp, no em vaig assabentar de la notificació i vaig anar a entreno igualment. De fet, com estic amb la petita (3) i també porto a la gran (9) a patinatge, ni me'n vaig adonar..el nen es va ficar a entrenar amb l'altra equip i ni me'n vaig adonar que era un equip diferent....

Despres d'aquest entreno, algun pare que no havia portat el seu nen, per que havia rebut el whatsapp, em va com mig insinuar que ell també hauria de fer com jo, anar a entrenar igualment, encara que diguin que no...

Ja li vaig dir que jo no ho sabia, que no ho havia fet a posta, però em va semblar que es pensava que no, que jo volia que el meu fill entrenes i l'havia portat peti qui peti...vaja, no em deu coneixer gaire, per que tinc forces coses però morro, no gaire...però vaja, ja em va emprenyar una mica...

Però el motiu del post ve ara, es el que em sobta més i últimament veig forces pares que, en la meva opinió, s'extralimiten en la funció de protecció dels seus fills.

Un pare va dir que el seu fill, com s'havia anul·lat l'entreno, es va ficar a plorar, i que clar, per que ha de plorar el seu fill si es podia entrenar igualment amb l'altre equip? Si pot evitar que el nen plori, millor, no? que pobre nen..que el club molt malament per no proposar entrenar conjuntament els 2 equips...

Segurament estic equivocat però si el meu fill es fica a plorar per que s'ha anul·lat l'entreno (i per una causa de força major, on nosaltres no podem fer res per solucionar-ho)...doncs aixo, si el meu fill es fica a plorar, té 2 problemes.

El seu plor i la xerrada-bronca que li caurà desprès.

Una cosa es que li sàpiga greu no tenir entreno, que es normal i l'altra es que faci un drama, quan al cap de 48 hores tornarà a entrenar. La meva feina com a pare es que gestioni les seves emocions, ja que sobre això es on ell podrà creixer i formar la seva personalitat..li permetrà madurar.

I encara menys, culparé a decisions de tercers de la no gestió emocional de meu fill. Jo m'encarrego d'ajudar a gestionar les emocions del meu fill, a que maduri i creixi i l'equip de futbol no es mai el culpable de res...tot el que passa a la vida, crec, un pare ho ha d'utilitzar per formar al seu fill..el bo, el dolent i el neutre...

Aquest pare en cap moment va mostrar cap intenció de valorar el plor del seu fill...simplement va culpar al club del plor...i ell va mantenir una posició neutra, com si ell, com a pare, no tingues que intervenir en la historia...

Llavors, si el seu fill suspèn una assignatura, de qui es la culpa? suposo que de l'escola, no?

dijous, 17 de desembre de 2015

Ser bo a la feina no importa a alguns jefes

M'acaben d'explicar una història laboral que serveix per reflexionar una mica, o molt, segons es miri.

Un noi m'ha explicat una historia que li va passar fa molts anys, quan era treballador d'un Carrefour.

Es veu que un dia, una iaia, que era Suíssa i clienta del Carrefour, va anar al seu país i de tornada cap aquí, li va comprar una caixeta de bombons a aquest noi, que treballava allà.

La iaia li va fer el regal en senyal d'agraïment pel tracte que tenia amb els clients, concretament amb ella. En resum, a la iaia li va venir de gust fer-li un regal a un treballador, que ella considerava exemplar.

Jo, si fos empresari, estaria molt content que donessin regals als meus treballadors (si es en motiu d'agraïment)...això significaria que tinc treballadors molt bons i que fan la feina molt bé, de fet, més bé que el que esperen els clients....per això els clients tenen aquests detalls. Hi ha gent que li agrada ser agraït, altres no...

Fins aquí, una historia normal i que potser, depenen de les nostres feines, més d'una persona s'hi ha trobat.

El curiós de l'historia ve ara.

L'encarregada del Carrefour va veure la caixa metàl·lica i va preguntar que era.

El noi va explicar la història i l'encarregada es va enfadar. Li va dir que no estava bé, que no havia d'agafar regals dels clients, que ho tornés, que havia fet malament...

Ell es va negar, va dir que ell estava content que li agraïssin la seva bona feina, que aquesta senyora li havia fet el regal amb tota la seva il·lusió, que li havia portat de Suíssa i que de cap manera li tornaria, per a ell era una falta de respecte tornar-ho. No hi veia res dolent.

L'encarregada seguia enfada i aquest noi li va dir que, si volia, que li anés a dir al jefe. Ell no creia haver fet res malament.

Al dia següent va apareixer el jefe (avisat per l'encarregada, es clar) i va mostrar-li que tampoc estava d'acord. Que fos l'ultima vegada que acceptes regals de clients...

Ell va dir que no podia deixar d'acceptar un regal si venia d'un client agraït per la seva feina.....

El resum de d'història, aixi pur i dur, seria.....

Tens un treballador de puta mare, que la gent el valora i més en un sector on els treballadors solen ser gent que sol fer el just (els sous no ajuden) i l'unic que pots veure es que ha fet malament acceptar un regal...

Però, si haurien de celebrar tenir a un company de feina que els client el valoran, això es un tresor, s'ha de cuidar i mimar per que es pugui quedar amb ells el màxim anys possibles.

Tens un gran treballador, els clients el valoran amb un regal, per la seva bona feina, i l'unic que treu de l'empresa es crispació i una visita del jefe renyant-lo?....quan feia mesos que el jefe no parlava amb ell, tot i ser molt competent..

Hi ha una frase molt bona per dedicar a aquesta gent, amb aquesta visió tan clarivident del que es voler tenir un equip de gent ben parit:

"ANEU A PRENDRE PEL SAC!"

I no em cansaré de repetir un gran i petit diàleg de l'Emilio Duro:

Un noi es troba a un altre i li diu:

-Oye! Por que nunca me coges el telefono?

- Por que eres tu.

Mirem de no compartir gaire temps amb gent tòxica...encara que, per desgracia, no sempre es possible.

A i B: la diferencia de la lletra...

Últimament l'esport infantil es una font de temes del meu blog.

Suposo que es un lloc on es més fàcil que es despertin reaccions més primàries que no pas en un entorn més calmat, com un dinar o un berenar o la mateixa feina.

Ens fiquem en situació.

En el Club del meu fill(7 anys) tenen masses jugadors per fer un sol equip i potser una mica justos per fer-ne 2. Al final decideixen fer-ne 2, aixi els nens poden jugar més minuts als partits.

Com sempre s'ha fet, des de temps immemorials, un equip es el "A" i l'altra es el "B".

Alguns dels pares del "B" (on juga el meu fill) es van molestar molt que el seu fill estigues al "B". Creien que seria un trauma, que el nen ja estava marginat, que s'ho passaria malament per no estar a l'equip dels bons.

Resulta que els 2 equips, al meu entendre, son força equilibrats. No n'hi ha, d'entrada, un que es pugui dir clarament que es l'equip dels bons i l'altra dels dolents.

I això, aixi d'entrada, es bastant evident de veure-ho. De fet, parlant amb gent del club, que es qui van decidir fer-ho aixi, també t'ho reconeixen..
Que per mi, si volguessin, també tenien dret a fer un "A" de bons i un "B" de dolents...això ja es fil·losofia del club, i si estas allà has de respectar la seva fil·losofia o marxar a un altra on encaixis més...

Però els humans, o alguns, no poden veure la realitat o pitjor encara, una lletra "B" fa que siguin incapaços de veure la realitat.

Tot i la evidencia que els 2 equips son força equilibrats, alguns pares continuen fent comentaris despectius (amb elegància, però els fan) sobre el tema del "A" i el "B"....

Com quan el "A" perd:
- "Ha!, no eren tan bons?  Si al final ja estem bé al "B""
o
- "Clar, a l'"A", com que està a un nivell més alt, ja veus..."
o
-" Al final resultarà que no son tan bons..."

Inclus ja donen per descomptat que el "A", pel fet de ser "A", ja està a un grup més fort. I es mentida, els grups son aleatoris. Tot i aixi, les derrotes de "A" i "B" son molt semblants...

Però el que em maravella encara més, es el fet que al poc temps ja es veia que el "B" era més bon equip que el "A", o si més no, més equilibrat. Encara que sobre el paper crec que van repartir el talent.

Però a la pràctica va resultar que alguns jugadors del "B" han rendit millor que altres del "A". Vaja, jo ho veia.

Inclus 2 pares del "A" (els que tenen els nens més bons) vaig veure que es queixaven de l'equip que tenien i que estava desequilibrat. El "B" era millor. I els seus fills podrien creixer més si els seus fills poguessin jugar amb el "B", on l'equip es més equilibrat.

Tot i saber això, alguns pares del "B" encara fan frases on demostren que segueixen pensant que el seu fill està en una segona categoria, com si valgues menys que els del "A".

-" MIra, a mi ja més igual estar al "B", si el meu fill està bé"...Com volguen dir...mira, el "B" es l'equip dels dolents però com el meu fill no es queixa...ja passo d'emprenyar-me..

Segueixen pensant que els seus fills estan a l'equip dels dolents....Com una lletra no els deixa veure la realitat? Com pot ser? que veuen ells? quan miren el partit....o que veig jo...

Aquestes coses em fan reflexionar i em treuen les ganes de col·laborar, de fer coses amb altra gent...cada vegada veig més gent que basa les seves opinions amb coses que no son racionals. Que parlen i pensen des de l'estomac i no son capaços d'analitzar el que veuen...

Es molt difícil col·laborar, proposar fer coses amb gent que te aquesta visió...per que això que passa amb la seva visió del "A" i el "B" es pot estendre a qualsevol altre conversa, qualsevol altra situació de la vida...

No m'agrada tenir tractes amb gent aixi, si ho puc evitar, per que a la llarga sempre tindràs problemes. Sempre veuran fantasmes o vasaran les seves opinions amb visions massa simples de la realitat...mai res es blanc o negre...

Crec que aquest tipus de gent, que tenen opinions tan superficials, com que la lletra l'equip de futbol del seu fill no li deixi, ni un foradet per poder raonar més enllà, m'aïlla...i fa que tingui ganes d'inverir temps amb la gent que m'estimo i la meva feina, que també m'agrada molt.

Però no de xerrar, col·laborar, si hi ha gent aixi...per que acabes parlant de fantasmes, esperits i tot tipus de visions que els hi provoca la lletra "B". I sino es una lletra serà qualsevol altra cosa que els hi serveixi d'excusa per apuntalar el seu raonament i quedar-se allà en bucle...

Ja se que segurament sembla un xorrada, però per mi no, es un reflex de com es una part de la gent. En les coses més banals, com un equip de futbol de nens de 7 anys, es reflecteix la personalitat de les persones...

Molta gent no te capacitat de raonar d'una manera una mica elaborada, i no dic ser un Einstein, jo tampoc soc un lumbreres, però si ser capaç de veure una cosa amb els teus ulls i saber construir una opinió amb el que acabes de veure.

Aquests pares es quedaran la resta de la temporada creguen que el seu fill està a l'equip dels dolents.

Que, de fet, quan jo era petit, també hi havia equip "A" i "B" i "C"...i llavors ningú trobava estrany que al "A" hi haguessin els bons, al "B" els no tant bons i al "C" els més dolents....era una manera de que tothom pogues progressar al seu ritme i segons les seves aptitutds..i cap pare, que jo recordi, anava a queixar-se al club de per que separava els nens per nivells.....semblava una cosa logica.

Avui dia, tenim als nens tan sobre-protegits que molts pares pateixen per que el seus fills agafin qualsevol trauma amb qualsevol cosa i que això els hi destrossi la vida. Volen tenir els fills entre cotons...

Però, si això es la vida...

Jo sempre solia estar als equips "B" i no tenia cap trauma...de fet, com m'agradava molt jugar, era una motivació per ser com els del "A", que eren els bons...jo volia ser com ells però no ho era...i era part del meu creixement personal entendre que hi ha gent que te facilitats per una cosa i altres que no, que hi ha gent que ha d'entrenar molt dur i altres amb poc entrenament aconsegueixen resultats com els teus o millors....

A part, jo el que vull extreure del futbol, pel meu fill, es que aprengui a pertanyer a un grup, a compartir, a liderar quan ho pot fer i a ser ajudat quan ho necessita, a resoldre els seus conflictes dins del grup, a saber que en un grup no sempre pots fer el rol que tu voldries i t'has d'adaptar..i que sino vols tot això...pots anar a fer Tennis o Golf...

I això es pot fer estiguis al "A", al "B" o al "K"...

De totes maneres, tampoc es problema, si els pares els hi amaguen la realitat, només ho podran fer durant un temps...al final la vida els hi ensenyarà als seus fills, que no tot es de color rosa i sempre ets el millor, com a les pel·lícules de Hollywood...

I sino, tinc una solució..l'any vinent, si també hi han 2 equips, en comptes de "A" i "B", proposo ficar 2 noms neutres:

- Tortugues i Llebres (Aquest no, que provocaran una reunió fulminant amb el coordinador  per que el seu fill haurà d'anar al psicòleg d'urgència, si es una tortuga, evidentment...)

- Ànecs i Granotes (Potser les granotes no son encertades, al final poden creure que els han separat per aparença física...)

- Gats i Gossos (No tinc clar si ser gat es millor que se gos...depenen de les preferències dels pares poden arribar a pensar que ser gat es millor i llavors tenir el nen dels gossos traumatitzat per la discriminació canina..o com els gats i els gossos no es solen portar be entre ells, algú pot interpretar que els han separat per avinences..com es que el meu fill no es porta bé amb en Tomàs? Que tenen algun problema?)

-Princeses i cavallers (evidentment aquest no funcionaria, patirien per l'orientació sexual del seu fill...segur que deu afectar molt aquestes coses...)

- Nord i Sud (clar, depen...hi ha gent que pensa que quan més al sud, més vagos....segur que t'etiquetin el nen de vago no deu ser gens agradable...)

- Lleopards i Guepards ( Aquest si, son animals molt semblants i la majoria de la població no els sap diferenciar...per tant, no tindrien pebrots de saber quin es l'equip bo...encara que un dels 2 equips fos millor, el nom de l'equip ja els despistaria mitja temporada....això si,  quan vagin a la wikipedia i comprovin que el guepard es el mamífer més ràpid, segurament començarem a tenir un problema....)





dimecres, 9 de desembre de 2015

Enginyeria Social i virus

Fa temps ja vaig comentar algun tema d'aquests al blog. Però vull insistir.

Avui a una de les feines on programo m'he trobat en un fregat, i no es la primera vegada que em passa.

Hi ha un virus (realment no es un virus, es el timo de l'estampita o altrament dit enginyeria social.) on
rebs un email d'un contacte (amic, familiar, company de feina, amant, novia, sogre, cosí....) on et diu que es un document urgent. Normalment en Castellà...alguna cosa bona ha de tenir parlar un idioma minoritari..la gent no fa "virus" en català...

A l'obrir l'email apareix un enllaç a un document, suposadament a un document del google drive..al fer clic a l'enllaç ens porta a una pàgina que sembla la que té google quan volem introduir l'email i la contrasenya per accedir a un dels seus serveis.

Però resulta que la pàgina en questió no es de google...sino uns senyors que han fet una copia...l'usuari, com tot deu te una compte a google, entra l'email i la contrasenya, per loguejar-se a google pensant que veurà el document i el que acaba de fer, es escriure el seu email i contrasenya per que el dolent de la pelicula pugui fer el que vulgui amb ell...el mateix usuari li dona la contrasenya al dolent..
No fa falta que faci servir tècniques avançades de programació...el 80% dels usuaris escriuen el seu email i contrasenya a qualsevol lloc que aparegui el logo de google...per tant, fem una web amb el logo de google i la gent escriurà allà el que li diguem, aixi de fàcil.

Resulta que aquesta vegada la infecció era més elaborada i divertida.

La primera infecció d'aquest tipus que vaig veure era que el "dolent" utilitzava l'email i la contrasenya cedida pel seu propietari per entrar al seu correu i autoenviar el mateix "virus" a tots els contactes de la seva llibreta de direccions.

Per tant, te una capacitat d'arribar a molta gent...per cada un que infecta (que li dona la seva contrasenya) te molts contactes per repetir el mateix sistema.

Com deia, l'infecció d'avui era més elaborada. Seguia fent la primera part, que era reenviar el mateix "virus" a tots els contactes de l'infectat. Però també creava alguna regla divertida...que feia que tots els emails nous anessin a la paperera directament....per tant, un usuari no gaire avançat creia que no rebia correus.

I encara alguna cosa més divertida, si enviaves un email a la persona infectada, la persona infectada et responia diguen-t'he que podies obrir tranquil·lament l'email, que no era cap virus. Evidentment això ho feia el dolent, no pas l'infectat. Per acabar de picar si tenies algun dubte...

Ho he trobat molt divertit...com a mínim ha tingut la gentilesa de no eliminar tots els correus, que això si que seria molt més greu...

Fora conyes, que la gent no estigui un mínim a l'aguait d'aquestes coses te uns costos per una empresa força grossos. En aquest cas que explico només era un infectat..però refer el correu, si son 50 o 100, ja es més cardat....encara que tinguis una consola d'administrador on ho pots manegar tot.

El primer que s'ha de fer, si es creu que ja las pifiat i estàs infectat, es anar corrents a canviar la contrasenya...però per evitar infectar-vos amb "virus" tipus engany, com aquest, crec que hi ha una prova que es sol garantir a la majoria de casos i evita aquests enganys.

LA BARRA DE DIRECCIONS


Sempre que cliquem un enllaç d'un email, ens hem de fixar l'adreça on hem anat a parar. Si la web sembla google però l'adreça diu alguna cosa aixi com: "www.davemyweb.donkeydonkey.mytaylorisrich.com"

Doncs està clar que no es google.

I si fica www.goooogle.com, tampoc...te masses os....

Nomes amb aquesta petita pràctica, cada vegada que tinguem un dubte...ens carreguem el 98% d'enganys d'aquest tipus.

Que hi han maneres de fer que a la barra d'adreces fiqui google però no sigui google?...doncs si, però llavors seria un virus molt més xungo que ha entrat a dins del nostre ordinador, no pas un engany d'enginyeria social com aquest.

A veure si, entre tots, anem agafant més cultura informàtica, ja que per sort o per desgracia, em de conviure amb ella...i aixi evitem problemes...

Nota: L'infectat em preguntava: "Que hi guanyen aquesta gent fent això?, Guanyen diners?"...en principi no guanyen res...putejar a molts usuaris, i fer rebentar el cervell dels de google per veure com poden mirar d'evitar aquests problemes i que els hi pugi l'ego als dolents de veure com son capaços de putejar la gent amb un truc digne de nens de P5....i com els dolents deuen estar per Rusia o ves a saber on...doncs tampoc crec que els busquin gaire...


dijous, 3 de desembre de 2015

La por i els fills...

La meva filla (9 anys), un parell de dies a la setmana, va a patinatge a les 18:15h però el meu fill comença entreno a les 17:30h...per tant, deixo a la meva filla (entrenen de costat) uns 50/55 minuts abans de començar el patinatge.

Es queda ella sola (vull dir, sense pares) al pavelló.

S'asseu a una taula que hi ha a consergeria i allà aprofita per fer els deures fins que no comenci. Trobem que es una manera d'aprofitar el temps i de poder anar més tranquil·la al vespre. I també un bon tracte per acabar els deures si vol fer totes les extraescolars que vol fer.

Es un moment molt bo per fer deures, no te res que l'entretingui. A casa sempre hi han més coses.

En una altra extra-escolar que fa, juntament amb 2 nenes més de la seva classe, em van demanar que les portes jo.
 La nostra proposta va ser portar-les a les 17:00 (comencen a les 18:30h) al bar del centre esportiu (un centre esportiu familiar on hi passa molta gent), deixar-les allà, i que fessin deures totes 3 soles i llavors entressin quan comences l'entreno. Aixi, sortint de l'escola, ja podiem anar directa a l'extraescolar i jo no m'havia d'esperar i fer més viatges.

Al vespre, com sempre, quan estiguessin, ja les aniríem a buscar.

Els pares van enviar uns whatsapps fulminants a la meva parella on, sense dir-ho, ens tatxaven d'inconscients. Deien que era massa estona deixar-les soles. I que ho veien perillós.

Segurament soc un inconscient però potser trobo que la neurosis ens domina massa.

Evidentment hi ha gent dolenta al món..però pensar sempre el pitjor, no se si tampoc es del tot correcte i sa.

Al final, com evidentment cada pare te dret a educar i fer amb els seus fills el que creu que es millor ( i nomes faltaria) m'emportaré les nenes a casa sortint de l'escola i s'estaran a casa meva fins arribar just a l'hora per l'extra-escolar.

No vull fer una critica als altres pares, potser l'equivocat soc jo. Però si que em xoca que gent molt semblant poguem tenir criteris tant diferents.

Em recorda a una historia que em van explicar d'estats Units, on estan tant malalts que alguns pares s'estranyen que altres pares els hi deixin els nens: "I no malpensen de mi? I com ho saben que no soc un violador?".

No se, potser soc inconscient però tinc la consciencia molt tranquila i crec que ajudo molt a la meva filla donant-li, a mesura que madura, espais de responsabilitat. Jo, quan tenia 9 anys, atravessava tot un poble caminant per anar a entreno. Eren uns 25 minuts anar i 25 minuts tornar...i també hi havien bojos.

Egoisme esportiu

El meu fill mitjà (7 anys) juga a futbol i li he inculcat molt el tema de joc en equip.

Sempre li explico que els grans jugadors, quan han passat de nivell es quan han entes que, per ser més bons com equip, havien de fer que els seus companys fossin més bons.

Jo soc un gran fan d'en Michael Jordan, per mi, el millor esportista de la historia. Però en Michael Jordan, quan va fer el gran salt de qualitat i va poder aspirar a guanyar titols, va ser quan va entendre que necessitava que la resta de l'equip es sentis important, cadascú amb el seu rol. En un altra post explicaré aquesta història que crec, poca gent ha detectat i es molt interessant. Es el que ha aconseguit fer en Messi i potser no tant en Cristiano Ronaldo.

Son exemples que li fico per que vegi que no estic teoritzant, sino que hi han casos pràctics.

Quan el meu fill juga a futbol i veig que intenta regatejar o xutar i tenia algun company més ben situat, sempre li dic que hauria de passar-la a menys que no vegi clarissim que la seva opció es millor.

Estic content de veure que enten el que li dic i poques vegades intenta jugades egoistes, on intenta seguir encara que tingui companys sols. Enten que es un esport d'equip.

El que em sobta, però tothom es lliure de fer el que vulgui, son els pares que el seu fill intenta agafar la pilota i passar pel mig de 4 defenses, quan tenia un company sol per passar...i animen al seu fill.

El que em sobta son els pares que paguen als seus fills per cada gol que fan...llavors aquests nens nomes veuen la porteria, evidentment.

Jo no m'hi fico..però si que em fixo amb la majoria de pares que nomes volen (i veuen) l'èxit del seu fill...encara que sigui evident que el que han fet no era el millor per l'equip.

A l'últim partit, quan va acabar, el meu fill va anar on estavem nosaltres, els pares, i em va dir:

- Gaby, avui he fet un hat-trick!!!...

Un pare, va intervenir, abans que acabes el meu fill...

- Un hat trick? No, avui no has fet cap hat trick...

El meu fill s'el va mirar, i va dir:

- Si, un hat-trick d'assistències. Han marcat 3 gols per assistències meves... - va dir.

El pare es va quedar una estona parat i va dir "Ha"...com volen dir, "Ha! pobre nano, si li fa il·lusió comptar les assistències com a gols"...

El que em va agradar es que jo mai he fet referència a donar assistències (passades que acaben en gol) utilitzant nomenclatura de gols, com fer servir "hat-trick", que vol dir fer tres gols.

En canvi, ell, degut a tenir interioritzat que es un esport d'equip i que sempre s'ha de mirar d'escollir la millor opció (si el meu pase es més profitós que un xut o un regat) ell sol, va elevar l'assistència a la categoria de gol.

Els nens et fan enfadar molts dies però aquests petits detalls, on veus que la filosofia de vida que vols que mamin els hi està calant, em fan sentir bé.

Se que aquesta anècdota pot semblar una xorrada però per mi no ho es. I encara em dona més valor el fet que veig que no es fàcil. Veien com alguns nens s'enfaden si no poden xutar la falta ells, o xutar el penal, per exemple...i els seus pares no els corregeixen desprès.

Ja arribarà el dia on segurament tiraran a les escombraries el que els intento transmetre....l'adolescència es un bon moment per fer-ho...però de moment, em dono el plaer de gaudir com ens anem transmetem els valors de la nostra família en tot el que mirem de fer...

Els cèntims del futbol i la etica

Avui parlava amb una noia que li semblava un escàndol que els futbolistes guanyessin tant. Deia que no era ètic, que era immoral, que no era just...

Jo no ho trobo ètic ni no ètic. O dit diferent, si no trobo ètic que els futbolistes guanyin tant diners hauria de no trobar ètic moltes altres coses que ens afecten diaria i directament.

Jo li he dit que tampoc es ètic que ella pugui tenir tanta roba gracies a que la India/China exploten a gent, si tot es fabriques aquí, potser no podria comprar a aquests preus i no podria tenir tanta roba.

Que pogués utilitzar tot d'aparells electrònics i quan es fes malbé fos més barat comprar-ne un de nou que reparara-lo, per que qui ho fabrica li paguen una misèria treballant 16 hores.

Que pogués menjar carn cada dia gracies la matança indiscriminada de milions d'animals cada dia. Sense pensar en el seu patiment.

Si mirem el nostre entorn, el nivell de coses que fem, directa o indirectament, nosaltres mateixos que no es pot considerar gaire ètic...no se si ens permet criticar gaire l'ètica econòmica del futbol.

Prefereixo que si el futbol mou milions, ho cobrin els jugadors que no pas que s'ho quedi algú més.

Per tant, jo veig bé que els futbolistes famosos guanyin aquests diners, si els diners son generats pel propi futbol i de manera legal.

Al final, el trist de tot això es que els futbolistes guanyen molts diners per que hi ha molta gent disposada a pagar per veure'l i de retruc, moltes marques volen utilitzar aquest aparador per arribar al públic. Es un circ que la gent vol veure i pagar per ell.

Si ningú mires el futbol, en Messi passaria de cobrar el que cobra a ser mileurista en prou feines....sino que els hi preguntin als millors del món en altres especialitats...no se, l'esgrima, per exemple...

Els pares i...MI HIJA NO...

La meva parella es va currar moltes hores, perseguint patrocinadors, per un trofeu de patinatge del
club de la meva filla gran (9).

Com s'ha de ser agraït, va pensar enviar fotos als patrocinadors mostrant la utilització dels seus patrocinis. Nenes patinant per davant de l'esponsor, nenes que agafen les aigües que havia regalat un patrocinador, enviar el cartell on havíem afegit els patrocinadors...vaja, detalls.

Al trofeu hi havia un fotògraf professional, i d'entre les fotos que va fer, n'hi havia una xulissima d'una nena mentre passava per davant d'un cartell d'un sponsor.

La meva parella va pensar que l'esponsor fliparia amb la foto, i que segur que la faria gran per ficar-la a la seva botiga. Ja que era una botiga especialitzada en el món dels patins.

La meva parella ho va comentar i els pares de la nena es van mostrar una mica reticents i van fer la broma que clar, "i si la fan en gran i la veu tothom?", i que no havien cobrat drets d'imatge..això ultim amb broma però d'aquella manera...com que algú faria publicitat amb la seva nena a canvi de res, que ho fessin els de la botiga, si volien...

La meva parella, que ho havia pensat per el patrocinador i pels pares, pensant que seria un orgull...veient que no els hi acabava d'agradar, es va començar a mosquejar...va dir: "No us preocupeu, no passa res, quan acabi el trofeu li tiro unes fotos a la meva filla i aixi a la botiga tindran un poster d'ella.....a mi em faria molta il·lusió..."...nyac! splash! crack!...el cervell dels pares va canviar a l'instant i van dir que no, que no, que no...que tranquila, que ja podia fer servir la foto sense cap problema, que els hi feia molta il·lusió....

Si es que la gent nomes veu fantasmes i te ganes de tocar el que no sona...amb lo fàcil que es la vida....

Evidentment no penjaré aquesta foto juntament amb aquesta entrada del blog, no sigui que encara rebi una denuncia...n'he fet servir una que no em portarà problemes....

Molts dels pròxims posts van encaminats a la operació "Tancada a la cova"...que es el que acabaré fent....la gent està fatal, s'inventa neures, es busca problemes, veu fantasmes...i arriba a un punt que veure aquestes ganes de complicar-se la vida fa que et vulguis aïllar per ser feliç.....


dijous, 29 d’octubre de 2015

OMS i la carn mortal

Com tothom sap, fa uns dies ha sortit una noticia, on la Organització Mundial per la Salut, alerta de la certificació que menjar carn processada (fuet, xoriç, frankfurt, sobrassada, pernil dolç...) augmenta el risc de tenir càncer.

Jo, des de que vaig veure aquest vídeo, que em va fer reflexionar, he reduït les ingestes de carn al mínim. Si puc escollir miro de no menjar-ne, però si em conviden a una barbacoa o no he cuinat, i hi ha carn, en menjo.

Però s'ha d'anar molt alerta amb això del menjar.

Segur que no es bo menjar carn processada cada dia però potser tampoc es bo menjar mongeta tendre cada dia si l'han ruixat amb pesticides, o si ve d'un païs on no tenen els controls que tenim aquí. O potser tampoc es bo menjar fruita que fa sospitar que sigui grossa, maca i brillant, digna més aviat d'una peli d'animació 3D que no pas de la realitat.

O potser no es bo alimentar-se d'hidrats de carboni que provenen de la farina blanca, hi ha gent que diu que es dolenta. O del pa de betzinera, o menjar galetes on utilitzin oli de palma...o potser tampoc es bo utilitzar l'oli d'oliva....fa uns anys la gent cuinava amb oli de girasol per que no es tenia tant clar que l'oli d'oliva fos millor.

Com tampoc deu ser bo estar en una ciutat on respirem fums de diesels, que es veu que son tan tòxics i tan difícils de fer "menys tòxics", que les marques han de fer trampes pq tots estem més tranquils.

En definitiva, està bé tenir informació però tampoc cal angoixar-nos massa.

Al final de tot, fem el que fem, i mengem el que mengem, de moment, ens morirem igualment. Per tant, tenir-ho en compte, perfecte, ser un esclau de la informació, potser tampoc cal.

A part, la majoria de gent som una colla de incoherents, per tant, en el fons, ni tan sols ho hauriem d'escoltar.

Jo, per exemple, no menjo gaire carn però si cau un pot de Nutella a prop meu, el converteixo en un iogurt..de fet, sempre he pensat que la Nutella es un iogurt encobert....no tinc clar que la Nutella sigui millor que un fuet..de fet, crec, sense fer cap estudi, que deu ser mil vegades pitjor....

I si resulta que menjar una bona dosis de Nutella te el mateix risc que 1000 fuets? si ens basem en els ingredients que porta, podria ser...

O per exemple, avui, mentre esperava que el meu fill acabes l'entreno de futbol, quan ja començavem a marxar, ha sortit el tema de la carn i hi havia una mare que estava molt preocupada, que li semblava que ara, comprar carn o fer entrepans d'embotit, era fer mal als seus fills. Que s'ho miraria més.

No està malament la reflexió sino fos per que ella estava fumant mentre m'ho deia i per que, mentre estava al bar del camp de futbol esperant, amb el seu fill petit, li anava donant cèntims per que es comprés patates, xuxes, xupapus i demes, per aixi ella poder xerrar amb les altres mares i que el nen estigues entretingut.

No se si te sentit preocupar-se per la carn i deixa de preocupar-se per la resta.

No se si es molt més saludable 2 xupapus, un estrep i una bossa de patates que un frankfurt de fires, amb el certificat de la OMS al costat.

dijous, 22 d’octubre de 2015

Ments Creatives

Hi ha un fet molt evident i que ens hauria de fer rumiar.

Els personatges més creatius en els seus sectors(sigui tecnologia, esports, matemàtiques...) han aparegut de fora del sistema estàndard.

Abans de seguir, s'ha de diferenciar ser molt intel·ligent, tenir molt talent a ser creatiu. Hi han molts nens superdotats, amb altes capacitats, però la majoria no faran cap teoria ni cap descobriment ni cap aportació a la societat des de un punt de vista de crear una cosa nova.

Per tant, ser creatiu, es diferent a ser molt intel·ligent. Encara que segur que també pot anar lligat però no d'una manera directa.

El que més em preocupa es el fet que comentava abans, es necessari que les persones no passin pel sistema per a ser creatius? o les persones creatives no s'adapten bé al sistema i es busquen la vida?

Per explicar un cas molt clar. Els jugadors de futbol.

D'on surten els jugadors més creatius? els que fan jugades que no s'han vist mai? els que et fan aixecar de la cadira....

La majoria de jugadors super creatius venen de Brasil. (Romario, Pele, Neymar, Ronaldinho, Ronaldo....)

La majoria d'aquests jugadors son els que fan que l'esport agafi una altra dimensió..

Per que?

Bàsicament per que aquests jugadors s'entrenen i aprenen a jugar en un entorn lliure, on ningú els fa passar per l'aro, on ningú els intentar fer un motlle, on ningú els hi aixeca la veu, o una cella, quan es fa una cosa no esperada. Aprenen a jugar al carrer, aprenen a jugar lliures.

Un jugador super creatiu, que faci coses molt diferents, a Europa es dificilissim que pugui arribar a ser professional. Primer de tot, no tindrà un espai on poder imaginar, inventar, somiar noves jugades, nous moviments...moments on deixar la ment lliure.
I segon, si intenta aconseguir aquests moments dins d'un entreno d'un equip, l'entrenador ràpidament li dirà que no faci tonteries i que faci el que ell li havia dit que tenia que fer. Que es cenyeixi al guió.

I recordem, un jugador pot ser super tècnic i super bo a Europa..però aqui em refereixo a ser creatiu, que, com deia, es diferent...

Quan jo era petit, quan anava a veure partits de bàsquet de la meva ciutat, era molt divertit veure els partits on hi havien els jugadors bons, per que eren jugadors que havien aprés al carrer, cada jugador bó era diferent, feien coses diferents, tiraven diferent entre ells..

Ara, si mires un partit de nois de categories preferents hi han jugadors super atlètics, super tècnics, amb grans fonaments però la majoria son jugadors iguals, juguen molt semblant...llavat de casos extraordinaris. Abans, cada equip d'un cert nivell, tenia jugadors peculiars que valia la pena veure'ls jugar.

El mateix passa amb els camps on s'innova des de abaix (la innovació des de dalt, es un altra tema ja que intervenen grans empreses amb molts diners).
Per que s'innova tant a Estats Units? Google, Apple, Facebook, Twitter.....bàsicament per que te mecanismes fer desenvolupar la creativitat fora del sistema estàndar escolar.

Una gran idea pot trobar finançament, recolzament i estatus social fora del sistema estàndar que podria ser la universitat o l'empresa, on també tot s'uniformitza, i pot arribar a florir fora del sistema.

Per tant, en resum, el sistema mata la creativitat dels individus, els intenta fer iguals..i de fet, encara pitjor, si algú intenta ser creatiu i es surt del guió, el propi sistema el penalitza fins que torni ha agafar el camí "correcte".

Es impossible encabir la creativitat en el sistema? es normal que la creativitat només aparegui en entorns no gaire "regulats"?

Potser es aixi, potser sempre ha estat aixi...però trobo que hauria de ser diferent...

dijous, 15 d’octubre de 2015

Donació d'agraïment

Avui, ara fa 5 minuts, acabo de fer una cosa simple, molt simple, però que em fa sentir orgullós.

Fa temps que segueixo un blog anomenat http://eltamiz.com/, es un blog de ciència però explicat en mode formació/ciencia ficció/entreteniment.

La persona que fa aquest blog fa uns articles sublims. Ficant al servei dels simples mortals com jo coneixements super avançats que, d'una altra manera, mai arribaríem a tenir.

Tot i ser articles força llargs, eren autentiques obres d'art, t'enganxaven...eren dignes de substituir a molts professors de moltes escoles per aquest blog. De fet, als comentaris d'aquest blog moltes vegades li deien que havien començat a estudiar física gracies a llegir habitualment el blog.

Ara fa uns mesos que l'autor del blog no publica res...quan abans publicava molt sovint i inclús et podies subscriure, pagant una mínima quantitat, i a canvi rebies els articles en PDF. Com una revista.

La feina que ha fet es el que dona nom a compartir el coneixement, dona sentit ple i es la màxima expressió del que permet fer internet...que cracks ens ensenyin coses quan no tenim la sort d'estar al seu costat per enriquir-nos, es genial.

Per tot això he decidit fer-li un donatiu. Ha fet una feina brutal, jo m'he enriquit moltíssim gracies a ell i ara, que pel que es veu, te unes circumstancies personals adverses per continuar escrivint al blog. Aquest moment es quan he cregut, definitivament, que era l'hora d'agrair-li tot el que ell m'ha donat.

No el conec de res, no l'he vist mai però no fa falta..

Al seu blog es permetia fer donatius i l'acabo de fer...he donat 12€, es poc, molt poc en comparació al que jo he tret d'ell, però ho he fet i estic content de poder agrair-li tot el que ha fet, amb paraules i amb cèntims.

Si em sobressin els calers, aquest home es mereixeria que li dones el sou d'un mes, com a mínim...però no es el cas...

Algú pot trobar que es injust que doni diners a gent que potser no ho necessita quan hi ha tanta gent necessitada, i segurament te raó, però en aquest cas no es un acte de solidaritat amb algú que ho necessita, es un acte d'agraïment a algú que m'ha ajudat a creixer com a persona, a ser una persona més rica.

Es molt difícil compartir el coneixement altruistament, i més de la manera que ho feia ell, que menys que ser agraït?

dimecres, 14 d’octubre de 2015

les coses xules passen a les excepcions

Vull defensar una teoria que tinc sobre saltar-se la rutina de tant en tant.

Esta bé tenir regles però a vegades s'han de saltar per que apareguin coses xules.

La frase que acostumo a utilitzar es: "Les coses xules passen quan fem excepcions".

Com exemple, una mica banal, explicaré una cosa que va passar a l'escola dels meus fills.

Vam fer una excepció, una cosa que no era el que tocava, que no era el procés a executar de manera rutinaria i va generar un resultat imprevist. I en aquest cas un resultat imprevist que ens va semblar molt positiu.

Era una tarda entre setmana. Jo havia anat l'escola a una reunió d'inici de curs, on es presentava el nou curs i també s'aprofitava per fer una mostra de les activitats d'extraescolars de migdia i de tarda.

La meva parella també estava per allà però havia de marxar a portar la nostra filla gran a una extraescolar. Jo, a l'acabar la reunió, me'n tornava a treballar.

El meu fill mitjà(7 anys) es va quedar "atrapat" a una demostració d'una extraescolar nova, una extraescolar de jocs de taula.

El que tocava fer, quan marxaven tots 2 pares, es que el nen marxes amb la meva parella a portar la germana a l'extraescolar. De fet, aquesta era la nostra planificació. La meva parella agafava nens i marxava i jo em quedava a la reunió i llavors tornava a la feina.

El nen estava entusiasmat amb els jocs de taula i els professors també ho estaven amb ell...hi havia bon filing...

Volia quedar-se si o si...

Però, i si quan la meva parella tornes, ja s'havia acabat la demostració?
L'escola encara estaria oberta...s'hauria d'esperar per allà..

El nen es volia quedar i el vam deixar quedar.

La meva parella se'l va trobar 2 hores despres, a la mateixa taula, mig a les fosques (era al patí) i només quedaven els profes de l'extraescolar i ell. Encara estaven jugant a jocs de taula.

El nen s'ho va passar genial, va tenir una tarda diferent jugant amb adults a jocs de taula que mai havia vist i que, per a ell, eren super divertits.

Mai s'havia apuntat a cap extraescolar (menys una que vaig fer jo de programació per a nens), no li agradava cap, i aquella experiència li va servir per voler aquella extraescolar. Ara fa, cada dijous al migdia, una extraescolar de jocs de taula on s'ho passa de conya.

El meu fill va tenir una tarda extraordinària simplement per que vam fer una excepció al que tocava fer, al que teniem planificat/pensat.

Es una simple xorrada pero a l'hora, quan al vespre parlavem amb el meu fill sobre aquella tarda, vam estar super orgullosos de saltar-nos el que teniem previst. Vam crear una tarda fantàstica pel meu fill simplement generant una excepció.

Evidentment a la vida has de tenir un mínim de pautes, de planificació, de guia....però has de permetre fer excepcions sempre que convingui....

En el tema fills, molts pares (amb fills petits) fugen de les excepcions per que afegeixen incertesa, caos, al planing establert.

Encara recordo una xerrada amb un altra pare, parlant de les excepcions....ell em deia que crear rutines anava molt bé ja que tot solia anar més bé amb la mainada. Les excepcions normalment li portaven problemes amb els fills.

Jo li vaig dir que nosaltres també tenim rutines, per exemple, cada vespre tenim la rutina de sopar.

Va riure....jo entenc que amb els nens crear rutines generà menys incerteses i fa que la sensació de control sigui més gran.

Però el que trobo un desastre es caure ens mans de la rutina..ser un nazi de les rutines i veure les excepcions com coses indesitjables que faran explotar pels aires tot el guanyat gracies a les rutines, la sensació que es pugui perdre el control de la situació....

Com els pares que es fiquen super nerviosos sino poden dutxar al seu nen a les 19:35h, ja que despres no es calma i despres no sopa i despres no dorm i despres....
Està bé tenir aquesta rutina...però si un dia estem un un entorn relaxat i estem bé....molts pares(sovint mares) marxen corrents del lloc on estiguin per no perdre la rutina.

A mi m'agrada fer excepcions, i m'agrada que el meus fills estiguin acostumats a fer excepcions i a comportar-se quan fem coses no previstes, en hores no previstes.

Alguns dies ens ho han fet pagar, evidentment son nens, però a llarg termini ens ha fet més lliures per no sentir-nos esclaus d'una planificació de ferro que tenim sobre els nostres caps...

En resum, com deia abans: "Les coses xules, les coses importants, solen passar quan fas excepcions".

Aquesta frase es una de les frases de capçalera que sempre tinc present. Està als meus "10 manaments".

divendres, 18 de setembre de 2015

Independència: El meu procés

NO m'agrada parlar de política al blog, de fet, crec que ho he fet poquissimes vegades. Però ara, avui, em ve de gust.

Vull parlar de la independència, la independència de Catalunya.

Sempre he estat una persona molt passota amb tot el tema de tenir un país propi. No pas per sentir-me espanyol o poc català, bàsicament per que em relliscaven els països. No tenia un sentiment de pertanyensa al grup. Jo i els meus, ja en tenia prou.

Tinc part de la família catalana i part de la família d'Extremadura, potser per això la meva joventut era força neutra. Mai vaig tenir un sentiment nacional de cap costat.

En canvi ara, els últims anys, tinc un sentiment, unes ganes, una il·lusió per veure Catalunya independent.
No insultaré a ningú, no cridaré a ningú, no moriré per ningú, no soc cap holigan, soc molt feliç a la meva vida, no necessito emprenyar-me amb ningú. Simplement, si em deixen votar, votaré que si.

El tema del post seria analitzar per què una persona no independentista, com jo, ara ho es. Qui es el culpable, quines son les causes.

Crec que tothom, a la seva manera, te el seu orgull, i a ningú li agrada que s'en riguin d'ell, que el ridiculitzin, que l'utilitzin..d'entrada, crec que això no agrada a ningú.

La cabrejada ve a partir de tots els fets de l'estatut. Aquella epoca es va unir estatut, papers de salamanca, Cope, PP...una serie de noticies, fets que em van despertar.

Encara recordo una noticia que em va fer emprenyar molt on s'explicava que el PP havia recorregut alguns punts de l'estatut que també tenia l'estatut d'Andalucia i allà no havien dit res.

Llavors comences a pensar..però per que? aquí que passa?

Estava clar, el PP, a part que segurament a una part del partit el tema català no deu ser el que els hi agrada més del món, va utilitzar l'estatut i tot el que olores a català per guanyar les eleccions. Va creure que atacant l'estatut català demostraria que era un partit molt patriota i tothom el votaria. Van utilitzar qualsevol cosa que olores a català per "rizar el rizo", com per exemple tot el referent als papers de Salamanca...se'n van dir algunes de grosses..

Puc entendre que el PP no estigui d'acord amb l'estatut de Catalunya però no puc entendre que l'ataqui indiscriminadament, que paralitzi el tribunal constitucional, que faci les mil i unes per derrocar al PSOE utilitzant els catalans com a armes.


Jo personalment, quan algú m'utilitza, em vol utilitzar per els seus propis interessos aquest algú ja queda descartat per sempre. El PP, després de la seva política durant els últims anys amb Catalunya, on creia que això li servia per guanyar vots, per mi, es un partit invotable.

Però fins aquí, la única conclusió es que mai votaré al PP, com molta gent mai votarà al PSOE, o a convergència o a ERC.

On ve l'altra part? el que em fa fer el salt.
Aquest partit que per mi es invotable, que ha faltat el respecte al meu idioma, i a la gent que viu a prop meu resulta que treu majoria absoluta a Espanya.

Com potser que un partit que es invotable per qualsevol que tingui un cert apreci al català i a Catalunya, pugui treure majoria absoluta a la resta d'Espanya? Com potser que la utilització del català i Catalunya per fins purament electorals, sense cap escrúpol, no afecta a la resta de l'estat? Tenim realitats diferents?

Aquesta reflexió es la que em va fer arribar a la conclusió simple de la Independència.

Prefereixo pertanyer a un col.lectiu on hi hagi un cert orgull de ser del al grup. No a un col.lectiu on un atac/utilització d'una part del col.lectiu tingui redits reals a les eleccions.

Crec que si realment hi ha una realitat a fora on això no els afecta sino que inclús els reafirma, si em deixen escollir prefereixo deixar de pertanyer ha aquest grup.

Si em deixen escollir crec que prefereixo que Catalunya sigui un país.

I no ho penso per un motiu econòmic, a la meva vida la majoria de decisions son emocionals no econòmiques. Decideixo treballar menys per estar amb els meus fills, decideixo que la part emocional, que es voler estar amb els meus fills superi a la part econòmica.

M'és igual si sent independents serem més rics o menys, m'és igual.

I més igual per que crec que si aconseguim ser un país que es pugui sentir mínimament orgullós del que es, això, més tard o més d'hora, serà positiu.
I evidentment , no se els meus fills, però ja descarto sentir-me orgullós de ser espanyol, per tant, potser em podré sentir orgullós de formar part d'un país nou. No em puc sentir orgullós en un país on governen els mateixos que em van utilitzar per un grapat de vots.

Ara he explicat els motius que m'han fet voler votar per la independència però falta el que encara em fa més independent..que em tractin de tonto...

Primer m'utilitzen i llavors em tracten de tonto...

Alguns diuen que l'escola catalana a rentat el cervell als catalans, que ha inculcat el sentiment independentista. Això es fals...a mi mai ningú a l'escola m'ha parlat de Catalunya independent ni m'han dit res contra Espanya.
Podríem discutir si els últims anys la proporció de castellà a les aules, en zones catalano-parlants,  es insuficient. Però això no crea independentistes..i les zones 100% catalano-parlants a Catalunya no son majoria, ni de bon tros.

Algú pot dir que el rentat de cervell a les escoles es ara, amb els joves..que abans no passava..això també ho he escoltat...em tracten de tonto?
Suposant que s'està menjant el tarro als joves, qui es el que votarà a les eleccions? quina edat tenien la majoria de persones que van anar a la manifestació de l'11 de setembre? 15 anys?

Molts eren families senceres. Que passa, que l'escola aprofita per rentar el cervell dels pares a la vegada que els nens? fan reunions a les nits per augmentar la secta? Em sembla increïble...

L'altre fet es culpar a la TV3 de la creixen onada independentista. Primer, som tant rucs, en l'era digital, amb internet i tants canals que ens enganyi TV3 i no poguem contrastar-ho? Evidentment TV3 te una línia..però vaja, TV1 també en te una, TELE5, la vanguardia.....siguin mitjans privats o públics sempre hi ha una linia..però em considero prou intel·ligent per saber , encara que sigui una mica, treure conclusions del que sento.

O culpar a l'Artur Mas del creixent augment de l'independentisme...però com poden creure això? La gent o ja era independentista de sempre o s'ha pujat al carro pels mateixos motius que jo..tot el que va fer el PP i mitjans pròxims durant tota l'epoca de l'estatut..
Si, en el fons, el que ha provocat aquesta crescuda independentista ha estat el PP. Però no ho reconeixen i segueixen tractar-nos de tontos, dient que hi ha un polític que ens està manipulant.

O quan en Rajoy diu que en Mas hauria de ser el president de tots els catalans i no d'una part...doncs ell va lluitar per ser president d'Espanya utilitzant una part del seu país per treure redits electorals..

Tots els polítics intenten treure redits de tot el que poden però en aquest cas, em va molestar moltíssim.

No poden tractar a tanta gent d'idiota, com si estiguessin lobotomitzats. Per què hi ha tanta gent que vol la independència? Que ha passat? Que s'ha fet malament?..això ningú hi rumia...

O el tema del català...per que algunes zones que parlen català fora de Catalunya han canviat el nom del seu idioma? LAPAO? SI hi hagués una decisió acadèmica/científica a darrera no diria res, si ho fan per que els hi dona la gana, cap problema, tothom pot fer el que li doni la gana...però el que emprenya es que simplement es per no dir-li català...que passa amb el català? els hi fa vergonya parlar-ho? Poden fer el que vulguin però mira, em dona mal rotllo el possible motiu...

Un altra cas es el tema Pujol. Si ha fet alguna cosa malament ha de pagar davant de la justícia però el que a mi m'emprenya es que segur que hi ha molts polítics que han fet coses malament però en aquest cas, es va gratar per derrocar l'independentisme, per fer mal......encara recordo aquell SMS d'un ministre crec, on deia a aquella noia que va filtrar dades "vas a salvar españa"..o alguna cosa aixi..
Nomes busquen merda per destruir una cosa que ells mateixos han creat..

A mi, el que m'agradaria es que el cas Jordi Pujol es descobris per la lluita contra el frau no com a maniobra política per influir en una situació que ja l'han pifiat prou. O com va passar a les ultimes eleccions, on diversos mitjans van treure noticies de comptes a Suïssa del president de la Generalitat. Sense cap prova, o com a mínim això ha semblat, i te pinta que es va fer per influencia a una part dels votants...jo mateix conec algun cas de canvi de vot a ultima hora per aquest motiu..

De fet, el que han aconseguit es que els casos de corrupció ja no m'afectin tant ni m'influeixin..per que penso que ni deuen haver a cabassos i només surten a la llum els que interessen per influenciar a la gent...en el meu cas, aconsegueixen l'efecte contrari..

I ara, les ultimes noticies on canvien lleis per poder atacar al president de Catalunya. Ho podien fer després del 9N o abans però ho fan ara, abans d'unes eleccions autonòmiques i espanyoles...amb la
intenció de treure redit electoral, o fer parlar a diversos presidents i associacions per espantar als catalans...tornen a fer el mateix que ja van fer amb l'estatut..


Aquest a estat el meu procés cap a la independència..i tinc molt clar qui m'hi ha portat...i no es diu Mas, Forcadell, Pujol ni Piqué ni Bugs Bunny..es diu PP i per acabar de rematar, la seva majoria absoluta que els reafirma...

I crec que la majoria d'independentistes nouvinguts han seguit un camí força semblant al meu.

Segurament alguns també han arribat ha aquesta conclusió pel tema econòmic en comparació a altres zones d'Espanya. També tinc en compte aquest punt, però per mi no es el principal, per que tinc clar que si al final Catalunya fos independent (que es força difícil), els primers anys serien força durs...tothom voldria putejar a Catalunya per evitar que altres regions fessin el mateix. Això es un fet....però al final, amb prou constància, això desapareixerà més tard o més d'hora. I com jo tinc fills, puc perdre jo però ells dubto que perdin.

No crec que a Catalunya hi hagi una majoria absoluta d'independentistes i si restes la gent votarà que no per por al canvi (els humans solem ser força contraris als canvis, aixi d'entrada...ja veurem si m'equivoco), d'entrada no es guanyarà per un 60%. Però s'ha de veure...

No tinc cap problema a acceptar el que decideixin les urnes...però després d'això que he explicat, em costa entendre que altra gent no hagi vist el mateix que jo...

Però vaja, això es la grandesa de la democràcia i la llibertat..tothom veu la realitat com vol o com pot..

I per acabar, una selecció de links on es recorden algunes de les coses que van passar durant el cas de l'estatut , papers de Salamanca i tota aquella època...vaja, les que em van fer independent....

No tinc gaire temps per buscar els millors links però crec que resumeixen el que he intentat explicar abans...

Alfonso Guerra i la seva "cepillada" a l'estatut

PP recorre punts de l'estatut català que son quasi idèntics a l'Andalus però allà no diuen res (bis)


Exministra Trujillo es pregunta per que serveix saber català

PP - Campanya eleccions 2012

Campanya PP aragon sobre el català Sino parla en catala no deixen anar a fer pipi als nens a les escoles

Militar creu que els militars han de frenar l'estatut

Conde-Pumpido ordena investigar el artículo de 'Avui' contra los militares

Defensa arresta a un coronel que firmó una carta crítica con Mena

El PP intenta bloquejar el constitucional per  liquidar l'estatut

Articles Estatut

Defensor del pueblo i l'estatut

PP i recurs a la lley audivisual

Peces-barbas i els catalans

Cope

Recurs del CAC apareixen declaracions en diversos mitjans sobre catalunya

dijous, 3 de setembre de 2015

Les Lleis i les seves ganes d'aplicar-les

Avui llegint un article d'un diari, un lector, anomenat "indomita terra", ha realitzat aquest escrit que he trobat molt bo.

Tracta sobre les lleis, la seva necessitat i la seva aplicació.

No l'havia escoltat mai. L'afegeixo tal com l'havia escrit ell/a...

********

En el primer día de clase, el profesor de “Introducción al Derecho” entró al aula y lo primero que hizo fue pedir el nombre de un estudiante que estaba sentado en la primera fila:

- ¿Cuál es su nombre?

- Mi nombre es Nelson, Señor.

- ¡Fuera de mi clase y no vuelva nunca más! – Gritó el maestro desagradable.

Nelson estaba desconcertado. Cuando volvió en sí, se levantó rápidamente recogió sus cosas y salió de la habitación.

Todo el mundo estaba asustado e indignado, pero nadie habló.

¡Muy bien! – Vamos a empezar, dijo el profesor.

- ¿Para qué sirven las leyes? preguntó el maestro – los estudiantes seguían asustados, pero poco a poco empezaron a responder a su pregunta:

- Para tener un orden en nuestra sociedad.

- ¡No! – Respondió el profesor.

- Para cumplirlas.

-¡No!

- Para que las personas equivocadas paguen por sus acciones.

- ¡No!

- ¿Alguien sabe la respuesta a esta pregunta!

- Para que se haga justicia – una muchacha habló con timidez.

- ¡Por fin! Es decir, por la justicia.

 - Y ahora, ¿qué es la justicia?

Todos empezaron a molestarse por la actitud tan vil del profesor.

Sin embargo, continuaron respondiendo:

- A fin de salvaguardar los derechos humanos …

- Bien, ¿qué mas ? – preguntó el maestro.

- Para diferenciar el bien del mal, para recompensar a aquellos que hacen el bien …

- Ok, no está mal, pero respondan a esta pregunta:

-“¿Actué correctamente al expulsar a Nelson del aula?”

Todos estaban en silencio, nadie respondió.

- Quiero una respuesta por unanimidad!

- ¡No! – Todos contestaron con una sola voz.

- Se podría decir que he cometido una injusticia?

- ¡Sí!

- ¿Y por qué nadie hizo nada al respecto?

- Para que queremos leyes y reglas, si no tenemos la voluntad necesaria para practicarlas? Cada uno de ustedes tiene la obligación de hablar cuando es testigo de una injusticia. Todo . ¡No vuelvan a estar en silencio, nunca más! Vayan a buscar a Nelson – dijo.

- Después de todo, él es el maestro, yo soy un estudiante de otro período.

- Aprendan que cuando no defendemos nuestros derechos, se pierde la dignidad y la dignidad no puede ser negociada.

diumenge, 23 d’agost de 2015

Siempre queda comida en el plato, dale suplemento vitamínico....

Acabo de veure un anunci i m'ha semblat sorprenen.

Parla del problema que els nens els hi costa acabar-se el menjar del plat i que això es un problema pels pares i per la seva nutrició..per que preocupar-se?

Anunciaven un suplement vitamínic per donar-li al nen per que els pares estiguin tranquils encara que no s'acabin els àpats.

Millorar donar-li Pediasure...un complement vitamínic i deixar de preocupar-nos.

Per a quant una pastilla per curar l'avorriment dels nostres fills?

Per quant una pastilla per que s'adormin quan es portin malament?

Per a quan una pastilla per reduir "l'edat del pavo" i aixi els pares estiguem més tranquils?

I encara més, per a quan un fill que tingui imprès al cul "Made In China" i amb l'obsolescència programada aquesta, que al cap d'uns anys s'espatlli i el poguem llançar.

Eps! Qui no vulgui tenir fills es lliure però que ens vulguin colar que ja no haurem de discutir amb els nens per acabar-se el plat....em sembla surrealista...

Que ens quedarà als pares per fer amb els fills si acabem aniquilant tots els conflictes? A si, poder llegir tranquil·lament a una amaca.
Tenir fills no es fàcil però sembla que anem a una societat on ho farà fàcil tot...segur que es bo però potser hi han coses que ens hauriem de revisar..

A part, estem a la societat amb més opulència de la nostra història. Que passa als nostres menjars? quan algú es pot creure que no ingerim les vitamines suficients...

Potser es que no estic gens avançat...d'aquí 100 anys potser es normal i soc jo que ja em començo a fer vell..

O potser tinc raó i aquesta empresa no vendrà gaires complements amb aquest anunci..

dissabte, 22 d’agost de 2015

Vesteix-te de seda i ningú sabrà que ets una mona...

Sempre havia sentit dir la frase:

"Encara que la mona es vesteixi de seda, mona es queda".

Cada vegada que em faig més gran, tinc més clar que aquesta frase es falsa. Molt falsa.

De fet, el món està ple de mones vestides de seda, amb ganes que la gent els vegi com a princeses belles i dolces. I no deixant que ningú els descobreixi.

Jo tinc molts defectes, com suposo la majoria dels humans, però si tinc alguna virtut es el meu compromís, la meva sinceritat i honradesa.

En relacions laborals m'he trobat molta gent que tenia una visió més pobre que la meva, amb menys coneixements que jo però s'havien disfressat de seda.

Sota un caràcter més agressiu, sota unes decisions que deixaven clar que eren inamovibles ja que eren infal·libles, sota el nom d'alguna especialitat de nom nou que assegurava que era la revolució i una visió que canviaria el món.

Amb aquestes característiques aconseguien convencer a la persona adient que la seva decisió era la millor.

En el fons tampoc analitzo si eren les millors decisions o no..ja que necessitariem una maquina del temps per provar totes les possibles decisions per saber quina era la millor.

El que si analitzo es que en el fons, les decisions no nomes pensaven en el millor per l'empresa on oferien la seva opinió, hi ha un alt punt d'egoisme, de pors a perdre pistonada, de ser el centre d'atenció sempre, a creure que som una peça fonamental o a vendre la moto.

En canvi, jo analitzo les situacions i constantment penso que es el millor per l'empresa, com si fos meva, intento avançar cap a camins segurs, que no es dispari el pressupost, que siguin opcions fàcilment realitzables a curt termini per poder comprovar que son utils, intento ser creatiu en les meves solucions però quan detecto que ens trobem un problema que ens pot encallar, busco una draçera/solució diferent i també se que no tinc la veritat absoluta, puc enriquir-me de les opinions dels altres.

Aquest ultim any m'he trobat fent molta feina encarregada per gent que tenia una visió egoista de la seva feina..en el fons, no els hi importava si trigavem un any o dos, en el moment que hi havia un problema no podien arribar a pensar que potser la seva proposta es podia flexibilitzar. Era aixi, costes el que costes. Era la solució única.

Aquesta gent genera toxicitat a l'empresa. Genera costos brutals ja que es necessita molt temps per desenvolupar el seu pla. I en el fons, no està pensant amb l'empresa, pensa en ells mateixos i la seva genialitat.

Però aconsegueixen convencer constantment a qui toca. Per que es mostren segurs...


Jo, al intentar ser sincer, coherent, no conflictiu, dialogant, vaja, intentar aprofitar al màxim el que jo costo a l'empresa, optimitzar al màxim el meu suposat talent...això no es tant atractiu. Es molt més atractiu algú que et diu que aniràs a la lluna i que ja sap anar-hi.

El que tinc clar es que al final, quan passa prou temps, tot cau pel seu propi pes. Algu que ha propossat solucions que han suposat molts diners a l'empresa i no han servit per res..o perque no eren prou utils o perque potser son utils però el temps de desenvolupament se'n va molt més lluny del que l'empresa podria soportar. Jo no els convenceré mai d'entrada, l'unic que puc fer es esperar...

I en molts casos la gent li agrada ser enganyada. Prefereix sentir una historia maca, encara que no sigui la que s'adapta més a les seves necessitats, que una visió més real i més factible.

Per tant, la frase, més real seria...Si la mona es vesteix de seda, ningu sap que es una mona.

Tot i saber això, jo mai seria feliç vestit amb seda, prefereixo que tothom sàpiga que soc una mona.

dimecres, 22 de juliol de 2015

Vull ser Youtuber!!

Parlant amb un noi, em va explicar que coneixia una noia que era blogger i que guanyava calers i que les marques comercials li pagaven la roba i no se quines més coses.

Deia que s'estava plantejant obrir un blog, que estava super bé viure d'això.


Evidentment està super bé viure del que t'agrada però jo no vaig poder evitar dir-li:

"Doncs jo conec un noi, que guanya molts de calers, nomes per xutar una pilota, que es diu Messi. Per que no quedem per entrenar a futbol, deu ser la canya viure fent això.."

Evidentment es genial guanyar-te la vida fent una cosa que t'agrada però el que mai funcionarà (sino tens calers prèviament) es fer una cosa simplement per guanyar calers (a menys que sigui robar o estafar...)...ja que no superaràs els primers mesos de vida.

Aquests que es guanyen la vida fent de blogger o youtuber son una combinació de talent en el seu camp, una passió i entrega més enllà de la majoria, normalment força persistència i una bona dosis de sort d'estar el el moment adequat en el lloc adequat.

La gent que viu d'això son rara avis...pots intentar-ho però sempre des de la passió mai com a objectiu de fer-te ric...sino al cap d'uns mesos de navegar sol, tiraràs la tovallola.

Fa uns mesos vaig fer un post sobre la gent que em proposava fer APPs per fer-nos rics.

La gent simplifica molt i veu les coses fàcils. Vol viure bé, sense treballar gaire i fent alguna cosa que els hi agradi. Es lícit voler això..

El que trobo que potser es una mica infantil es pensar que com algú li va bé ser youtuber o blogger jo també penjaré vídeos de qualsevol cosa...sense haver pensat ni quina cosa, ni que se fer, ni si el que se fer jo pot interessar a algú...suposant que aquest algú sàpiga fer alguna cosa interessant...

Jo porto 5 anys fent un blog i encara ningú ha vingut a donar-me cap euro. Evidentment a la majoria de la població mundial se li en fot el meu blog i el que jo dic no els hi interessa. (i menys en català) Com a la majoria dels que tenen un blog o un canal a youtube....ho fem per que ens agrada.

I de tots els milions de persones que fan aquestes coses per que els hi agrada, alguns, poquissims, aconsegueixen treure'n un rendiment. 

Els que ho fan per que han vist altres guanyen diners, m'hi jugo molt que el percentatge d'èxit es molt més petit (o inexistent) que del grup que ho fan per pura passió.

Però com sempre, la gent desestima la passió, la entrega i la il·lusió per canviar-la per un pur acte mecànic....faig vídeos al youtube, aconsegueixo milions de visites, guanyo diners penjant vídeos al youtube...


Això si, al cap de pocs mesos ja veuen que potser no era tan fàcil...com tampoc es fàcil ser Messi nomes per que has decidit anar a entrenar a futbol cada dia.

diumenge, 12 de juliol de 2015

Cuidem el talent o el maregem?

La historia que explicaré ara, es verídica tot i que pugui semblar rocambolesca. Ho vaig estar parlant amb els pares implicats i em va semblar força surrealista. Es per explicar-ho dues vegades...

En una escola, un nen de P4 sembla que destaca molt i la tutora contacta amb aquests pares per explicar-lis que vindrà una psicopedagoga externa per confirmar les seves sospites.

Al cap d'un any la psicopedagoga encara no ha vingut. La professora es va disculpant amb els pares sempre que es troben. Per diversos motius, la psicopedagoga està de baixa i no ha pogut vindre ningú més.

Al cap d'un any i mig la psicopedagoga apareix i li fa, durant diferents dies, unes proves.

Al final de curs, es fa una reunió entre tutora, equip directiu, psicopedagoga i pares. Però resulta que la reunió estava tothom avisat menys els pares. Truquen als pare i ha de sortir corrents de la feina per anar a la reunió. La mare, com no treballa a la ciutat, no te temps d'anar-hi.

La psicopedagoga explica al pare que el nen està molt per sobre de la mitja, que proposa un canvi de curs a curt termini ja que hi han moltes probabilitats de que el nen s'avorreixi, Diu que el departament no vol descuidar als nens que tenen tant talent. Ja que si no es fa res, sovint acaben bastant desmotivats i alguns acaben en fracàs escolar.

El pare estava una mica sorprès de la contundència de la professional, no sabia que el seu fill destacava tant. De fet, segons em va dir aquest pare, la professora del nen, que estava a la reunió també estava sorpresa. Però li va ensenyar un gràfic amb els resultats i el nen estava quasi al màxim. Li va explicar que tot i estar a  P5 llegia amb més fluïdesa que alguns dels nens que estan a tercer.. i el nivell de matemàtiques era de tercer.
Si era tan clar, com es que la tutora no ho havia detectat? O es la psicopedagoga que no ha pres bé la mesura?

La psicopedagoga tenia molt clar que per poc que es pogues, i el nen ho volgues, seria convenient avançar-lo un curs.

Com l'any següent el nen començava primer, i comporta canvi de patí, que ja compartiria patí amb tots els grans, llavors potser el canvi de curs seria més natural. Van decidir tenir una reunió a l'octubre, quan ja havia començat primer, per acabar de decidir que es feia amb el nen. Si s'avançava de curs o no.
Tot i estar el curs començat, per la professional no era un problema fer em canvi a mig curs, si es creia convenient i el nen ho veia bé.


Va passar l'estiu i va començar el curs amb professora nova, ja que de P5 a 1r normalment es te una professora diferent. Al poc de començar, la professora es fa mal i ha d'agafar la baixa. Hi fiquen una substituta.

Passa l'octubre, el novembre i el desembre i ni una noticia de la reunió que s'havia de fer, per parlar del cas del nen. Els pares pregunten a l'escola si saben com està el tema i l'escola els hi explica que, la psicopedagoga que portava el cas s'ha canviat de departament i que ara ho porta un altra noi, que encara no ha pogut venir a l'escola.
Però aquest nou  psicopedagog està en contra dels canvis de curs dels nens. No ho recomana gens. Tot i que no ha vist al nen, ni ha parlat amb els pares per la suposada reunió que tenien prevista.

L'escola, per la seva banda, com rep informacions tan contradictòries dels diferents professionals, intenta gestionar aquest cas, i algun altre que tenen, pel seu compte. Ja que de les persones que se suposa estan preparades per gestionar aquests casos, no tenen suport.

Arriba el febrer i els pares tenen la entrevista amb la professora del nen, fa poc que s'ha incorporat de la seva baixa de principi de curs. Als pares els hi transmet que el nen es bo en mates però que tampoc destaca tant en altres matèries. Diu que hi han altres nens a la classe que estan al seu nivell.

Els pares comencen a dubtar una mica de tot...a P4 la professora tenia dubtes, a P5 la psicopedagoga va dir clarissimament que era molt superior a la mitja i que s'havia de canviar de curs, que hi havien series sospites que el nen s'avorriria, 6 mesos després el nou psicopedagog diu que no s'ha de canviar de curs i la professora de 1r diu que no es un cas tant clar com podriem pensar.....quina es la realitat?..pel que se, els pares, com no tenen clar el nivell del seu fill sobre la resta, i ell està feliç, decideixen deixar passar el temps a veure si ell fa algun senyal de desmotivació o avorriment o algú de l'escola creu que s'ha d'actuar de manera diferent.

S'acaba el curs, es te l'entrevista de final de curs amb la professora, que ara ja porta uns mesos seguits convisquen amb el nen, ja que la primera part de curs, com he dit abans, va estar de baixa.

Ara diu que si, que el nen està molt per sobre de la mitja, que s'ha passat una part del curs de primer fent exercicis de segon, que acabava els exercicis molt ràpid i que inclús, a final de curs, havia notat, en alguns moments, que ja no estava tant motivat i participatiu a les classes, com si s'avorrís...quan mesos abans havia dit que no era una diferencia de nivell tant notable...
I es veu que ara que més o menys aquesta professora ho veu i que podria ajudar al nen, d'aquí 6 mesos, a mig curs,  es jubila i tornarà a entrar una nova professional...

Els pares que m'explicaven això, ja s'han donat per vençuts, i com veuen al seu nen feliç, decideixen no capficar-se més amb el tema fins que no tinguin nous indicis. Ja que estan marejats amb tants canvis d'opinió i tanta discordança.

Vull creure que realment deu ser molt difícil avaluar aquests casos i que cadascú te percepcions diferents...però d'entrada, aixi quan t'expliquen la història, sembla bastant surrealista...es com un..... ara si, ara no, ara no ho se i ara ja veurem...

Sembla com un cúmul de casualitats i mala sort..no vull pensar que es un reflex del que passa sovint....per que si es aixi, millor que aquest nen acabi ràpid els estudis i s'espavili per la seu compte a treure profit d'aquest suposat talent...o que sigui fals i aquest talent s'equipari amb la resta de nens aviat.....aixi el problema es dissol...

El que em sorprèn es que en altres camps de la vida, com pot ser els esports, acadèmies d'idiomes..etc..quan algú destaca molt per sobre de la mitja, el solen pujar amb els més grans, per competir al mateix nivell i en canvi  a l'escola això no sigui aixi...potser es que realment no es bo fer-ho, no ho se.....

Però per exemple, a l'equip de futbol del meu fill hi ha un nen un any més petit que ells...a la categoria inferior s'avorria, alguns equips contraris demanaven el dni per desconfiança...tothom ho veia..el van decidir pujar d'equip i el nen pot jugar al nivell que te, s'ho passa bé...si alguna vegada torna a tenir un nivell no idoni, per seguir jugant amb nens un any més grans que ell, estic segur que el tornaran a baixar de categoria i no passarà res...