diumenge, 23 de desembre de 2012

La plastilina es barreja segons el poder adquisitiu

Moltes vegades tenir diners fa que se'ns adormi el cervell. No parlo de ser ric, simplement parlo de tenir diners per comprar coses.

Quan no tens diners per comprar has d'expremer la teva creativitat per a realitzar o tenir el que vols...quan tens diners oblides que hi han altres maneres de fer les coses diferents a comprar-les. I sino ho fas es perquè fas un esforç o bé perque per sort, ja ets un bitxo raro.

Fa uns dies estava jugant a plastilina amb els meus fills i la plastilina ja estava sota minims, quedaven pocs colors.
Necessitava color verd però no en tenia...nomes tenia blau, groc, vermell, una mica de blanc i poc negre.

El dia abans ja vam desistir de fer una figura perque necesitavem el verd. Vaig dir que ja ho comprariem a l'endema..però a l'endema ho vaig oblidar i venien alguns dies festius, amb totes les botigues tancades.

Vaig necessitar no poder gastar diners unit amb la necessitat/ganes de fer el nino amb plastilina amb els meus fills, per caure que barrejant el color blau i el groc, apareixia el color verd.

Ja se que es molt evident, i molts ho troben logic, però aquesta vegada el meu cervell tenia el xip de comprar color verd i es va negar a utilitzar la creativitat per resoldre el problema.

Ens passa constantment, solucionem els nostres problemes/necessitats amb diners. No te res dolent comprar coses, tots ho fem, el problema es quan ens tornem tant robots que no sabem resoldre cap problema/dubte/necessitat sino passem per caixa. De fet, moltes vegades ni ens plantegem que hi han opcions.

Aquests dies de festa, me proposat fer-me un escriptori, amb fustes de palets, que em van portar per encendre el foc.
Fa mesos que vull moure l'escriptori de lloc però es massa gran per la nova ubicació. I fins fa uns dies, la única solució era recórrer botigues fins trobar-ne un...avui he començat a fer l'escriptori i queda la mar de xulo i a sobre, aprofitaré l'espai al màxim.

Esta bé, de tant en tant, veure que hi han més solucions que treure la cartera de la butxaca.

dimarts, 18 de desembre de 2012

Troba la diferència (idea a casa/idea a fora)


De manera gratuïta estic desenvolupant una aplicació per l'AMPA de l'escola dels meus fills. 

Com la vull fer ben feta i vull que sigui potent, necessito dedicar-hi moltes hores. Com no en tinc, vaig fent mica en mica.

Hi han parts d'aquesta aplicació que ja es poden utilitzar i la gent l'utilitza. L'entorn més pròxim (família) creu que tinc ganes de complicar-me la vida, per que no cobro? no tinc prou feina? Per que ho faig? que en trauré?

Les persones que utilitzen el sistema m'agraeixen la feina perquè els hi resulta, a alguns, útil. Però ho veuen com una ajuda solidaria. (Que també ho es).

La meva idea, com tots els projectes/hobbies que he iniciat, es intentar que aquest projecte pugui ser rendible, que pugui fer del meu hobby una manera de viure. Potser aquest exemple ho serà o potser no. 

Però està clar que amb el procés que estic fent estic aprenent, m'estic formant, m'obligarà a desenvolupar coses que encara no he tocat gaire (aplicacions per mòbil, per exemple?)..i tot que no funcioni, el que he après em donarà feina en el futur en un moment o altra. Normalment ha funcionat així.

El fet de fer gratis un projecte (sobretot en el camp de la informàtica)  es la millor prova de foc per veure com reacciona la gent, si respon, a que respon, que fas, que no fas...alguns inclús et proposen idees que troben a faltar...vaja, tinc més de mig centenar de treballadors, que treballen gratis per mi. M'ajuden a desenvolupar la meva aplicació, la mantenen viva, em posen a prova, la fan fallar...jo els hi facilito la vida i ells m'ajuden a desenvolupar la meva aplicació. 
A més, com no tinc gaire temps...el fet que la aplicació estigui en un entorn real, m'obliga a fer coses...hi ha gent a darrera que l'utilitza i m'obliga a trobar temps d'on sigui. Si fos un simple hobby que fes a estones, degut a la falta de temps, acabaria mort en un calaix.

De fet, he intentat tenir alguns matins lliures per intentar aconseguir les funcionalitats previstes dins del termini establert. La gent que sap això "flipa". Has deixat de treballar(unes hores) i guanyar diners  per fer això gratis? 

Doncs la majoria de gent del meu entorn no entén aquest procés (tot i que em guanyo la vida degut ha fer aquest procés en moltes ocasions en el passat). No entén perquè "perdo" el temps d'aquesta manera. Per que?

I aquí es on volia arribar. La nostra cultura no es una cultura emprenedora, es una cultura del funcionari, del treball fàcil, de l'endollisme, del fer el mínim per anar tirant, de l'aparentar, de la falta d'esforç, del resultat ràpid, no es pot esperar....

Encara hi ha la cultura de cerca una bona empresa o ser funcionari..(està bé però quina bona empresa i quin funcionari? si estem en crisis...)

Se que es un tòpic aquestes frases...però potser son més certes del que ens agradaria.

Però el que m'ha fet decidir a fer aquest post ha estat un estranger que ha utilitzat l'aplicació en els últims temps...aquest estranger no va dubtar ni un moment a dir-me: si la desenvolupes més la pots intentar vendre, aprofita l'escola per millorar el sistema i que tingui més funcionalitats, saps si hi han altres aplicacions semblants?.......vaja, tot el que estava al meu cap...i que sempre està quan faig alguna cosa d'aquestes.

Amb això no vull dir que el meu projecte funcioni, de fet, el més normal es que no acabi funcionant, com la majoria de projectes. Però es igual. No importa si funciona o no.

La diferencia es l'actitud de la gent. El meu entorn proper entén aquest projecte com un entrebanc i només el veuria com un avenç si guanyes 2000 euros al mes o si surtis a la tele entrevistat. Altres cultures veuen el projecte un avenç per intentar guanyar-te la vida en el futur. De fet, ja veuen tenir una idea, per xorra que sembli, un gran avenç.

Això si, les idees han d'anar acompanyades de molt treball, passió i entrega...sinó no fa falta que la portis a terme, no perdis el temps, ja hi haurà algú al món que la desenvoluparà millor que tu.

Jo el que intento amb els meus fills es això, que tinguin idees, que sigui creatius, que pensin coses, que tinguin temps per tenir i desenvolupar idees (aquest es el punt clau) i espero que el dia que en tinguin, com a mínim, no les vegi com entrebancs sinó com a motors que els ajudaran a créixer, passar-s'ho bé i arribar a un nou destí.

dimarts, 11 de desembre de 2012

Les cadires de la meva filla....

La meva filla, de 6 anys, tenia una fulla de deures on havia de dibuixar les cadires que hi havien a casa.

Segurament no estava molt per la feina i no feia les cadires..Deia que no sabia com fer cadires. Llavors la meva parella li va comentar que dibuixes com una especie de 4...i ella, al peu de la lletra, va dibuixar literalment quatres.

Ens vam enfadat una miqueta per la seva falta d'esforç i el seu passotisme. Li vam treure els deures i li vam dir que ja els faria més tard, quan estigues més concentrada. Es va enfadar força.

La nostra manera d'actuar va ser la manera correcta? No ho se, segurament no, però va anar així.

A la tarda, abans de marxar al partit, li vaig ensenyar a fer cadires, començant fent una ratlleta i un altra desplaçada, i llavors unint-les.



Quan vaig tornar, vaig veure els deures fets, amb unes cadires molt dignes i que, principalment, no quedava dubte del que eren.

A vegades volem que ens donin resultats i no tenen les eines o no saben el camí. Potser el problema no es que no estigues motivada, que no es volgués esforçar o que estes passota....potser, simplement, trobava avorrits uns deures que li demanaven coses que no sabia fer.

En el moment que li he ensenyat a dibuixar una cadira, que ella creia que era xulissima, s'ha hipermotivat i ha començat a dibuixar cadires per veure si li podien sortir millors.




I encara millor, ella soleta a deduït que, amb el mateix sistema, podia fer taules.

També li he recordat que te la sort de poder accedir a internet per consultar com es fan les coses. Tenen un ordinador per a ells i sempre intento que tingui un sentit per a ells, ensenyar que aquella eina es ùtil.

Des de llavors, els dos germans grans (6 i 4 anys), sempre que volen fer un dibuix que no saben fer, van a Internet i miren exemples.

Ha vegades simplement la nostra feina es ensenyar-lis el camí perquè trobin motivant el que han de fer i no pas tancar-lis la porta al morros quan no fan una feina o no la fan com esperàvem.

Cada vegada tinc més clar que es impossible fer una feina molt ben feta sinó et motiva fer-la, sinó t'agrada prou, sinó trobes alguna cosa que doni sentit al que fas. I molt menys avui en dia, on tenim tants inputs que ens poden distreure.

La vida es massa curta per perdre-la mentre ens avorrim dibuixant cadires....es mil vegades millor perdre el temps dibuixant cadires que ens entusiasmen.

divendres, 9 de novembre de 2012

Quin sistema educatiu ni que hosties...

Moltes vegades he parlat de la importància de la passió, de saber transmetre la passió per les coses.

Potser el que diré ara no es gaire popular o si, no ho se.

L'altra dia, quan estava en una conversa amb una persona que defensava un model educatiu, que es veu hi porten els fills les eminències del món de la tecnologia, vaig caure en el sentit de tot plegat, vaja, com a mínim el meu sentit.

Es veu que aquest sistema educatiu no permet la tecnologia a les aules (fins a una edat determinada). Es considera que la tecnologia fa les coses massa fàcils i no fan esforçar-se als nens ni troben perquè s'han d'esforçar a fer una cosa que ja fa la màquina. Segons ells, la maquina perverteix l'aprenentatge. Hi han una serie de habilitats manuals que sinó es fan, tampoc es faran algunes connexions cerebrals.

Hi han multitud de corrents educatius amb diferents metodologies. Cadascuna d'ella considera que els nens, al seu sistema, surten més ben preparats que als altres. Ells estimulen coses importantissimes per l'infant que els altres no fan.

Sempre m'he preguntat com podia saber que tenien de bo aquests sistemes, pensava que era difícil saber si era millor o no, però si podia saber si m'agradava més que els altres. Llavors vaig arribar a la conclusió: Si m'agrada el sistema segur que es millor que l'altre, ja que es difícil ser objectiu, no es fàcil evaluar que es millor o pitjor per un infant des de un punt de vista educatiu.

Fer fitxes? Dibuix lliure? Escriure a x anys? No tenir pressa per escriure? Barrejar edats? NO barrejar? Classes amb molt contacte a la natura? que els nens juguin sempre? tractar als nens com adults? o no? que sempre estiguin sentats? que tinguin llibres? que no en tinguin? estimular la seva creativitat? fer-los metòdics? Mai dir NO? Mai dir SI? o mai dir MEC?

Segur que autèntics especialistes poden saber que es millor per un infant, analitzant com aprenen, com maduren, com funciona la seva biologia..però per mi no. Com puc saber quin dels sistemes educatius es el millor? (NO per portar als meus fills, jo els portaré al mateix lloc (de moment estic content), sinó per saber-ho, per tenir un criteri)

Després de portar anys escoltant gent que creu en sistemes educatius "alternatius" (que no vol dir pitjors ni millors...simplement que no es la corrent majoritari) i de gent que creu en el sistema més estàndard he arribat a la conclusió. Ja se quin es el millor sistema educatiu:

CAP!!!

L'únic sistema educatiu que funciona es un professor compromès, un professor professional, un professor amb passió pel que fa i de retruc un equip directiu igualment compromès, professional i amb passió pel que fan.

Si els nens fan servir l'ordinador i s'utilitza per aprendre, per estimular la seva creativitat i el professor els motiva i els explica amb passió la matèria, si ho fan amb ordinador o no, no afectarà.

Per tant, crec que es perd molt esforç intentant definir un sistema educatiu optim sense incidir en els professionals. Si es tenen bons professionals, bons equips directius i bons pares, segueixin el sistema que segueixin, si hi creuen, serà un molt bon sistema.

Perque.......que es un bon sistema? Que tots arribin a ser Enginyers? Que cap abandoni l'escola? que acabin tinguen feina? Que siguin persones emocionalment molt estables? Que acabin guanyant 3000 euros al mes? Que siguin bones persones? Que puguin llegir un llibre en 1 hora? Que es un bon sistema? I com es mesura si es un bon sistema?

Per exemple, Hi han grans universitats o grans Masters caríssims on la majoria de alumnes que hi van, acaben ser alts càrrecs de grans empreses. Es que els preparen molt bé? O es que els pares d'aquests nois, molts son empresaris o gent amb influencies i molts diners, i fan que es moguin per un món on sigui més fàcil accedir a aquests càrrecs?

O una escola amb molts alumnes amb problemes d'exclusió social i una altra de classe mitja-alta sense exclusió social, serà millor la segona pq acabaran més a la universitat? El mateix projecte amb professors diferents, pares diferents o alumnes diferents pot obtenir resultats totalment diferents.


Per tant, pels resultats es difícil discerní que es èxit o no.

Bons professionals que creguin en el sistema, el fan bo, mals professionals que no creguin en el sistema, fan dolent qualsevol sistema.

No perdem temps a definir quin sistema educatiu volem, fins que no puguem garantir tenir bons professionals, ben preparats i que els eduquin per saber transmetre passió pel que fan. Fins que no poguem garantir tenir bons equips directius que sapiguen escollir la millor manera, segons la seva realitat, d'educar les criatures. I Fins que no tinguem uns pares implicats en l'educació del nostres fills..tots els sistemes fallaran.

Si només fos el sistema el culpable de l'èxit o no, perquè no copiar l'escola nordeuropea, que diuen que treu molts resultats? Perquè no es el sistema sino els professionals i els pares.

Es com dir que el Barça guanya gracies al sistema de joc que te. Fa servir un sistema totalment innovador,  quasi cap equip del món juga igual..llavors, si es el sistema, perquè no tothom el copia? perquè el Logroño no juga com el Barça i aixi tornara a primera divisió?

El sistema no es la part més important.

Si al Barça li treus a en Messi, Xavi, Iniesta, Busquets, Pedro....i  en fiques uns altres, utilitzar aquest sistema et porta a la ruïna total, es un suïcidi intentar tocar la pilota contínuament, si la perd massa sovint. te la trauran i et faran ocasions de gol.

Si tens bons jugadors pots utilitzar aquest sistema sino no. Si son jugadors dolents potser només et queda el sistema de tancar-te a darrera i resar perquè no entri cap gol.

Encara m'en recordo quan a l'epoca d'en Michael Jordan a l'NBA es parlava que es guanyava per una tactica ofensiva que es deia el triangle, que era revolucionaria, que el seu entrenador utilitzava la filosofia zen...i bla, bla, bla....Els Bulls van guanyar 3 campionats seguits, va plegar en Jordan 2 anys i els bulls no van guanyar cap campionat. Va tornar en Jordan 3 anys més i van guanyar 3 campionats seguits en un equip on tots els jugadors menys un eren diferents dels 3 primers campionats.

El culpable de les victòries era la tàctica del triangle? era la filosofia Zen? o era tenir el millor jugador del món?

Doncs deixem-nos de histories i lluitem per tenir bons professors, per ser més estrictes en la seva selecció, tenir bons equips directius ben formats i amb capacitat de decisió per millorar els seus equips i tenir més bons pares.

Un bon professor ha de ser un bon comunicador, un bon gestor de les emocions dels nens, un entusiasta del que fa, amb ganes d'aprendre...es difícil? tenir un 100% de professors aixi es impossible però millorar el percentatge crec que es molt possible.

Llavors qualsevol sistema es tornarà bó..i si creiem que hi ha un sistema que es millor que els altres, el podrem implantar perque tindrem els millors professionals educant als nostres fills.


I per ultim...En Messi es el millor jugador del món i cobrà mes que la majoria...si un professor es millor que un altra, s'esforça més, fica més passió...cobra més que un altra que es grata el que no sona? no.

Si un jugador de futbol no està al nivell per jugar al Barça, el mantenen? no. Si un professor no es un bon professor, el mantenen? Si.

La crisis no ajuda a que aixo vagi cap aquí però tampoc podem tenir tot el dia la paraula crisi per tapar-ho tot.

I que consti que aquest escrit no es cap critica al professorat, que n'hi de molt bo. Es simplement la meva reflexió mentre intentava saber quin sistema era millor i perquè.

dimecres, 31 d’octubre de 2012

Tots som Millet...

La de gent que he sentit queixar-se dels polítics, que tots roben, que si en Millet, que sinó va a la presó, que si aquell o aquell altre...

I tothom que diu això, te part de raó.

Però la poca o molta raó que poden tenir la gent que diu això, es perd amb els seus actes més mundans.

Estic en unes fires, en un dia que fan tarifa reduida i com es lògic, està a rebentar de gent, amb cues força llargues.

Estic fent cua amb els meus fills, a punt de pujar a l'atracció, quan de cop, davant meu, es col·loquen una nena i la seva mare, puc escoltar perfectament el que es diuen elles dues.

Filla: Ja ens toca?, que ràpid!!
Mare: (a l'orella) Es que ens em "colat"...
Filla: (Amb cara de tallada i mirant dissimuladament cap endarrere) Si?
Mare: Si. (i li fa "ssssssst!" ficant-se el dit davant els llavis i acabant amb un petó a la galta de la nena)

Jo no he dit res i els de darrera n'hi se'n han adonat . Podria dir alguna cosa però prefereixo explicar-lis als meus fills i que es fixin en el que acaba de fer la senyora del davant. El meu caràcter no em permet dir-li res, perquè no podria fer-ho sense fer-li un sermó de si aixi educa a la seva filla, que si es la manera d'anar per la vida,....i bla, bla, bla....i fa mandra quan estas passant-ho bé.

El que si provaré el pròxim dia, a veure que passa, es "col·lar-me" davant de la que s'ha "colat"...estic segur que es queixa, i algú inclús m'insultarà i tot.. (el que ja seria genial es passar la noticia als de darrera i que tota la cua es "coles" a la "colada"..però això crec que només pot passar a una pel·licula...)

Hi ha molta gent que està convençuda que s'ha d'anar per la vida aixi, que si no ho fas tu altres ho faran, que els nens s'han d'espavilar, que sinó no seran ningú, que tothom s'aprofitarà d'ells si van de bons per la vida...

Hi ha la filosofia de creure que tots som iguals o la de pensar que jo soc superior als demés i per tant les meves necessitats son prioritàries...vaja, el mateix que deuria pensar en Millet quan agafava diners per pagar-se la boda de la nena...

Frase de Gandhi

Hi ha una frase superconeguda d'en Gandhi, que no per famosa deixa de ser, per mi, una de les millors frases celebres de l'historia.


Potser no s'aconsegueix la felicitat, nomès seguint aquesta frase. Potser la felicitat es una mica més complexa de definir.

Però el que si tinc clar que s'aconsegueix, si es segueix el missatge d'en Gandhi, es pau interior i equilibri..i això està clar que es una de les potes de la felicitat.

dimarts, 30 d’octubre de 2012

Si tingues diners, si tingues temps....

Em sembla que en algun altre post n'havia parlat però fa poc ha tornat a mi el mateix pensament i volia plasmar-ho al blog.

Quanta gent diu: Si tingues diners faria....., quan tingui diners...., ja ho faré quan tingui diners....i mentre no te els diners, espera a que apareguin.

Fa molts anys vaig fer un curs d'animació amb plastilina (stop-motion) on el professor va dir una de les frases que més em van marcar en la meva vida.

Va explicar la historia real d'ell i els seus amics, quan eren joves. Tots volien ser directors de cine, volien fer les seves pel·lícules, però cap tenia recursos per comprar-se una càmera per fer un curt, ni focus per la iil·luminació, vaja, res de res..... I com no trobaven recursos simplement buscaven la manera de trobar-los o esperaven a veure si el futur els hi portava, cadascú de la seva manera.

En canvi aquest professor tenia clar que volia ser director de curts (concretament animació infantil) i sense cap recurs va començar a pensar histories per explicar, a fer guions, a fer "story boards" de com haurien de ser les preses de la càmara, a dissenyar personatges, titols dels curts....

El professor ja tenia tota la feina feta, només li faltaven els recursos tècnics. Però amb la feina feta va poder presentar el seu treball a altres professionals que ho van trobar interessant i van subministrar-li els recursos necessaris. Amb el poc que va guanyar amb el seu primer treball(fent de director) es va poder comprar una càmara per grabar el seu segon projecte que ja tenia pensat de cap a peu. Només faltava ficar-si.

Moltes vegades, quan diguem si tingues diners, si tingues temps, si.....en el fons son excuses per la mandra que ens fa, per la falta de constancia que tenim, per la falta d'esperit de sacrifici, per trobar una excusa per sentir-nos bé i creure que fem tot el que podem....

Crec que la majoria de vegades, l'únic que ens falta es la passió i la constància per tirar endavant els nostres projectes/somnis.

Per mi, la frase "si tingues diners..." o "si tingues temps..." en coses que realment trobem importants per nosaltres, s'haurien d'extirpar del nostre diccionari i només fer-les servir per coses que si tinguéssim diners/temps de sobres potser faríem però que no son importants per nosaltres.

Jo he mirat de fer-ho i la veritat em va bé, ja no tinc excuses per no fer el que vull fer, si una cosa tinc moltes ganes de fer-la miro quines opcions tinc per fer-la, sinó n'hi han miro de quina manera puc anar avançant feina, o miro si algú pot ajudar-me a aproximar-me...però miro de tallar les frases maleïdes per les coses important de la meva...per les coses no importants si que la faig servir.....

I si algun dia la dic, reflexiono sobre si es una excusa per no fer-ho o es que no m'interessa prou el tema com per barallar-m'hi més...

dimecres, 24 d’octubre de 2012

Dialeg de feliços...

Dona suposadament feliç - Ets feliç?
Home feliç - Soc el màxim feliç. Tinc una feina que m'encanta, amb flexibilitat per estar amb la família, tinc una família meravellosa, una parella increïble, visc a un lloc que m'agrada, tinc i tenim projectes de futur que ens fan engrescar...que més puc demanar? no em puc imaginar que em faltaria per ser més feliç
Dona suposadament feliç - Home, sembla que surtis d'un conte de fades. La vida no es de color rosa. Aixo ho dius perquè quedar bé però sempre et falten coses per ser feliç. La felicitat complerta no existeix. Per exemple, que no hagis de pagar hipoteca, no et faria més feliç?
Home feliç- No, seria igual de feliç, això si, sinó hagués de pagar hipoteca tindria cèntims al banc per poder gastar....
Dona suposadament feliç- Veus!!! veus!! com encara es pot ser més feliç!!
Home feliç - Si, em podria comprar 1 Ipad per cada membre de la família, podria tenir un cotxe més gros, podria menjar parmesà cada dia, podria comprar-me una roomba....però tu i jo no estàvem parlant de diners.

Woody Allen : Els diners no donen la felicitat però donen una cosa tant semblant que es necessiten verdaders especialistes per trobar la diferencia.
Diversos Estudis Científics: Els diners son molt i molt importants fins arribar al nivell que et permeten sobreviure/viure...llavors només son importants si tu vols, no sembla que augmenti la felicitat a mesura que augmenten els diners, passat el nivell de "supervivencia"...

dimecres, 19 de setembre de 2012

separacions de parella (l'amor no existeix)

Segurament es una coincidència còsmica però resulta que tots els meus millors amics, que tenien parella, s'estan separant en els últims mesos.

Molts d'ells amb fills, altres no.

Tot el que diré aquí no es una lliçó cap a ningú, es un post que volia fer molt de temps sobre la parella i tot aquest seguit de separacions al meu voltant m'ha fet recuperar aquell post, guardat en mig de la pols, per reflexionar sobre el que per mi es tenir una parella i tenir un projecte vital que faci que valgui la pena.

Primer partim de la base que genèticament no crec que siguem animals monògams, per tant d'entrada si ens deixem portar  pels instints més profunds, es possible que molts dels humans tinguin la necessitat (o la sensació de necessitar-ho) de cercar una nova parella en algun moment de la nostra vida, o si no la busquem, si que quan trobes algú que t'atrau pots deixar-te portar pels instints. D'entrada això no es dolent ni bo, simplement es així.

S'ha de deixar clar que no considero que el fet que algú t'atregui sigui dolent, i segur que hi han parelles que troben genial tenir diferents parelles sexuals mentre estan junts. Però em de reconèixer que en la majoria de relacions, les parelles no accepten de bona manera que un dels membres tingui una relació sexual/emocional amb algú altre. De fet, es el motiu de moltes separacions.

Tot el que explicaré es partint de la base que les parelles no tenen problemes greus, tipus violència, tipus personalitats impossibles d'unir....parteixo de la base d'una parella ben avinguda en els seus inicis, que es respecten, que engeguen un projecte, com viure junts o tenir fills, i llavors, per x motius la cosa es torça i acaben trencant peres.

Hi ha una altra cosa que la gent a vegades no te clar.

L'Amor no existeix. Ho tinc molt clar.

Existeix l'enamorament, això està clar.
Quan t'enamores es produeixen un seguit de explosions químiques al teu cos que et fan només pensar amb aquella persona, no veus res al món, et sembla que no pots viure amb ningú més..vaja, et tornes tonto i t'incapacita parcialment per fer moltes coses.
Es un proces evolutiu, t'enamores/t'atreu i sens un desig irrefrenable per tenir sexe/lligam emocional amb aquella persona. Sense aquest enamorament potser ens hauríem extingit, es un mecanisme de preservar l'especie.

Però l'enamorament boig s'ha d'acabar, es un malbaratament d'energia brutal, i el nostre cos no pot viure eternament enamorat bojament (sinó crec que tenim un problema). Alló típic de: "Penja tu, no tu, no tu, no tu, va tu, no tu que has trucat...", tota la vida aixi i les factures de telefònica et destrossen les finances.

Llavors queda l'amor cap aquella persona, però que es l'amor? repeteixo, l'amor no existeix.

Es com un post que vaig fa temps sobre la consciencia humana, que tampoc crec que existeixi. No existeix a cap lloc del cervell un lloc on puguem trobar la consciencia. La consciencia es produeix per un bon sistema de records/memòria, un bon sistema d'anàlisis sobre aquests records/memòria que ens permet treure conclusions i pensaments sobre els records de la memòria.

Per mi mai trobaran la consciencia al cervell, com mai trobaran la velocitat al motor d'un cotxe.
 La velocitat no existeix al motor d'un cotxe, la velocitat es pot produir per un sistema de propulsió, unes rodes, uns engranatges, una aerodinàmica i un llarg de peces/tecnologies que produeixen que un cotxe pugui tenir velocitat..la carcassa d'un cotxe mai podrà moure ni un mili metre sense les peces que hi han al motor.

I l'amor es el mateix, no existeix.

Crec que quan saps això, es més fàcil entendre que ficar en risc la teva parella, sinó es te un problema insalvable, potser no es la millor opció.
 
Doncs que es el que definim com amor, sinó existeix?

Si tens respecte cap a la teva parella, si penses amb les coses que saps que li agraden, si parles amb ella les coses que et preocupen, si confies en la teva parella, si et sents responsable de tot el que afecta a la parella, si t'esforces i et cuides perquè la teva parella tingui motius per sentir-se atret/a per tu, si estas predisposat a sacrificar una part de la teva vida per ella,  si sens admiració per la teva parella, si encara que algun dia faci mandra intentes mantenir el foc del sexe encès, si saps que una persona necessita el seu espai per créixer, si respectes la seva forma de fer i sentir i mil coses més..i si això es mutu, podríem definir-ho com amor a la parella. Sense això, no hi ha amor.

Per tant, l'amor no es res..o potser ho es tot, si cuides tot pots definir-ho com amor..sinó cuides res o poques coses, l'amor no existeix.

Per tant, si tenim clar que l'enamorament es real però s'acaba i l'amor simplement es treballar cada dia per mantenir unes actituds, davant de la parella i la vida...que ens fa pensar que amb una nova parella serà diferent?

Jo no crec en les mitges taronges, la mitja taronja te la fabriques tu i la teva parella a de fer una mitja taronja de tu. I això requereix un esforç mutu, una posició alegre i optimista a la vida, una empatia i ganes de compartir.

Perquè si creus haver trobat una mitja taronja i no segueixes els punts que abans he esmentat, aquella mitja taronja serà podrida en poc temps.

La part difícil, al llarg del temps, potser es la fidelitat sexual a la parella. Hi han molt punts a la vida on pots sentir-te "tentat" o deixar-te portar pels instints, hi ho trobo genial si una parella accepta això, però si saps que això pot posar en risc la teva parella, potser has de mirar de no caure masses vegades. (o cap)

A més jugant a aquest joc pots enamorar-te..i ja sabem que l'enamorament son uns processos químics que et deixen KO i t'incapacitat temporalment..i es una llastima tirar per la borda un projecte vital bo, com a parella, per un enamorament que marxarà i, on passat un temps, hauràs de lluitar per mantenir la nova parella i s'et presentaran més ocasions per enamorar-te....es com un bucle infinit.

Jo personalment, vaig deixar la meva parella fa molt temps perquè em vaig enamorar d'algú altra, potser pq no cuidàvem prou la parella o potser perquè em vaig deixar portar.
Al cap d'un temps vaig veure clar el que estic diguen aquí i vaig tenir la sort que la meva parella creia moltíssim en el nostre projecte com a parella, i vam poder arreglar-ho tot.
Però el normal es que ja no ho haguéssim arreglat mai més.

Ara soc una persona molt feliç al costat d'una parella meravellosa..però ho es perque jo m'ho curro cada dia perquè ho sigui i ella s'ho curra cada dia perque ho sigui.
El dia que un baixi la guàrdia durant un temps prolongat, deixa la porta oberta a que passin coses.

Tot i aixi, sempre poden passar coses, sempre entres en contacte en gent nova, gent fresca però crec que val la pena lluitar pel teu projecte vital si creus que funciona i te un sentit.

A part, van les persones que no volen parella, jo estic parlant de les persones que creuen que es millor tirar endavant amb una parella al costat.

Mentre escric aquest post sentia la sensació de predicador, llegint versos de la biblia. I com tinc 3 fills, i molts es creuen que soc de l'Opus, encara em fa més aquesta sensació.

Però de veritat crec el que dic, encara que sembli carrincló o antic.

A mi m'ha funcionat i em fa feliç..i quan veig parelles que es trenquen, i que creia que eren felices, o que podien ser-ho simplement esforçant-se una mica més, amb els punts que abans parlava, doncs em sap greu i més si hi han fills pel mig...

Algunes separacions ho son perquè es impossible conviure amb l'altre i no s'ha de forçar una cosa que es impossible que funcioni.........però moltes, també ho son, simplement per jugar amb foc, quan a casa tot el que passava es podia solucionar, tornant a fer de la teva parella, una mitja taronja.

Més de 10 minuts fent alguna cosa? o com APMitzar la vida...

Per mi es molt important poder dedicar temps a fer alguna cosa.

Tenir prou tranquilitat per poder agafar una passió, una inquietud, una curiositat i dedicar-li tot el temps necessari.

Avui en dia ens preocupem de que els nostres fills estiguin preparats i facin mil coses però per mi, es tant important la preparació i el coneixement com l'avorriment. Si un nen te temps per avorrir-se, una de les habilitats que pot desenvolupar es la creativitat, si un nen no te temps d'avorrir-se li serà dificil desenvolupar la creativitat.

L'Avorriment potser un generador d'idees..que faig? que puc fer? que es allò d'allà? potser amb allò d'allà podria fer això? potser podria fer allò que fa temps que volia fer? Sino tens temps per avorrir-te, si la teva vida està programada al mil·límetre, es difícil fer aquestes preguntes.

Per mi la creativitat es una de les característiques fonamentals per a ser feliç i això intento transmetre als meus fills.

Això si, l'avorriment que es útil es l'avorriment que podem gestionar, on podem prendre una iniciativa per modificar aquest estat. Si el nostre avorriment es d'origen extern, com una classe avorrida o un treball avorrit, i no podem fer res per canviar això...llavors aquest avorriment crea frustració i es de difícil aprofitar.

Estem acostumats a rebre inputs continus, curts i superficials, com el twitter.

No renego de les noves tecnologies, son genials. El tema es dedicar temps al que facis, aprofundir en alguna cosa, curiosejar....

Un exemple, vaig passar una xerrada genial de l'Emilio Duró, fa un any aproximadament. La xerrada durava 1 hora 49 minuts...i moltíssima gent, tot i les grans opinions de molta gent, no s'ha atrevit a mirar-lo degut a la seva llarga durada.

Solució: es veu que corre un vídeo resum de l'Emilio Duró que escurça el vídeo en 15 minuts. Un temps suficient perquè tothom s'atreveixi a mirar-lo.

La gent s'esta APMitzant. L'APM està genial per assabentar-nos de coses que en principi no ens interessen i no tenim temps de dedicar-li...però no podem convertir les coses que ens agraden en APMs, sino serem infeliços.

No podem ser feliços sinó tenim passions, sinó fem l'esforç de dedicar temps a alguna cosa que ens agradi, a parar i pensar que es el que ens agradaria fer, temps per avorrir-nos perquè del nostre cervell puguin aflorar idees, preocupacions, sentiments, iniciatives, nous reptes...i dedicar molt temps a alguna cosa també generà l'avorriment necessari per millorar aquella cosa que fem o deixar de fer aquella cosa per fer-ne una altre.



dimarts, 10 de juliol de 2012

Banquers a la pressó de pet...

Una amiga que treballa en un ajuntament d'una gran ciutat em va explicar que molts dels nous pobres que van a demanar ajudes tenen carregues hipotecaries d'algunes entitats bancaries, en un tant per cent molt alt de Bankia i bancs semblants que ara han petat..de la Caixa, el Banc de Sabadell i altres, pràcticament no n'hi han.

Pensava que Bankia i tots aquest havien rebentat donant diners per fer Aves, pavellons, aeroports, Cristianos Ronaldos, campanyes polítiques, urbanitzacions fantasmes i demes...

Però el tema d'hipoteques, pensava que tothom era més o menys igual, que totes les entitats havien comés els mateixos errors, que tothom havia cregut que allò era el correcte..

Doncs, no, em va explicar que Bankia (o algun dels seus antics noms) havia donat hipoteques a gent que cobrava el PIRMI.
Evidentment ningú va obligar a aquesta gent a fer la hipoteca però es pot entendre que van jugar amb molta gent. Necessitaven clients per endossar hipoteques i agafaven a tot cristo que passava per allà.

No se si es veritat, però jo li dono crèdit a la informació.
  • Quan aniran a la pressó tots aquest arquitectes econòmics que han ensorrat a famílies i bancs? 
  • Alguna estadística que digui el % de persones que no poden pagar l'hipoteca, de quina entitat son? 
  • Potser ens endurem sorpreses i haurem d'investigar alguna cosa..o no? 
  • Si resulta que un % dels hipotecats amb problemes o dels impagats/embargats son d'unes mateixes entitats, no es mereix, ni que sigui, fer-li una ullada? 
Ha!, no...si total els bancs no els podem deixar caure....

Potser millor no remenar gaire res, ja que llavors el culpable serà amic de no se qui i no entrarà a la presó fins que es mori...con el nostre amic Millet, que li registren la casa després de 3 anys, a veure s'hi troben alguns milions d'euros sota la rajola...jo, amb només 3 anys no hagués tingut temps d'amagar cap prova que em pugui fer culpable....
I el jutge, es veu que diu que les entitats bancaries no han col·laborat gaire amb la investigació...ostres!..jo em pensava que quan la justícia demanava informació s'havia de fer si o si...i si es dificultava o es mentia es podia considerar delicte, no?

I encara més, llavors el polític de torn te la barra de sortir i dir que ens han de pujar l'IVA perque treballem massa en negre..ostres!...esta clar que som un país de pandereta però estic alucinat, ens tracten com inutils, s'ens riuen a al cara i no pasa res...

Es tard i no estic gaire clarivident...però saber que un alt tant per cent de la gent que està fent cua a aquest ajuntament, per rebre ajudes socials, va firmar hipoteques amb unes caixes/bancs en concret, i veure que no passa res, m'indigna moltíssim...


En el fons, suposo que soc un punyetero pringat i no estic a l'alçada d'entendre un sistema i el critico sense coneixement....

divendres, 6 de juliol de 2012

La Passió mou el món..

He escrit molts Posts en aquest blog sobre importància de la passió a l'hora de fer les coses, aconseguir, convertir la nostra feina, tasca, hobbie en una passió que faci que allò que fem ens sembli el millor del món.

La passió quan fem una cosa fa que tinguem la necessitat de pensar com millorar allò que fem, per tant, fer aflorar la creativitat, la tenacitat, la paciència, la il·lusió...i un llarg etcètera.

Un amic em deia que la passió enfocada a la cosa incorrecte no es bona, per tant, la passió no es bona ni es dolenta, depen on l'enfoquem. Potser si, però prefereixo una vida on m'apassioni tot el que faig (o com a mínim lluiti per que sigui aixi) encara que la passió la utilitzi a fer aspes de moli que no pas una vida grisa i plana on tant més igual tot i on renego tot el dia de tot. Per tant, descartant malalties patològiques, la passió a l'hora de fer les coses sempre es bona.

Segurament escriure molts més posts sobre la passió a l'hora de fer les coses, sobre la manera d'aconseguir que t'apassioni el que et toca fer, sobre com deixar de banda una cosa que no t'apassiona...


Però per molt bé que ho faci, per moltes paraules que utilitzi, no podré descriure millor el que significa sentir passió per una cosa com el vídeo que m'han passat avui.


L'historia comença amb una professora d'ESO que es queda a l'atur, degut a una reestructuració de l'escola que va decidir tancar la única línia que tenia d'ESO.


Com qualsevol persona, quan et quedes a l'atur suposo que vols trobar una nova feina, i si t'agradava la feina que feies, esperes trobar-ne una d'igual.


Pots quedar-te esperant, pots queixar-te, pots enviar currículums com fa el 99% i que fa que tinguis les mateixes possibilitats que els altres...pots fer moltes coses, però si t'apassiona el que feies suposo que el correcte seria lluitar i ser creatiu per trobar maneres de trobar una nova feina, demostrar que ets diferent, que ets bo, destacar....


Aquesta professora va decidir fer un vídeo-currículum molt original (ajudat per la seva parella que treballa en el món de la imatge/disseny) per enviar-lo als diferents centres on podien necessitar els seus serveis. Després de veure aquest vídeo, jo, us asseguro que si tingues 1000 currículums i necessites una professora, la fitxo a ella amb els ulls tancats. No dubtaria ni un moment. No em faria falta mirar els 999 currículums restants.


Sense coneixer-la de res, em sembla que aquesta dona trobaria feina de professora per molta crisis que hi hagi, per molta oferta que hi hagi... mentre algú necessiti professors aquesta professora tindrà feina..i si no es aixi, llavors pleguem tots..sino aprofitem el talent, la passió dels nostres professionals, pleguem.
No vull viure en un món d'amargats i de cares llargues, de persones que a la seva feina fan la momia, vull viure, i desitjo que els meus fills visquin en un món ple de gent com aquesta professora...

Mireu el vídeo tranquils, sense soroll, sense que ningú us molesti, crec que val molt la pena...





I aquí podeu llegir una entrevista que li van fer al diari ARA:
http://www.ara.cat/societat/professora-triomfa-YouTube-curriculums-narriben_0_731327039.html


dimarts, 3 de juliol de 2012

Si ets feliç, amaga-ho, no sigui que sospitin

Per sort, les coses ens van molt bé, tenim unes feines que ens agraden, podem gaudir dels nens, vivim en un lloc que ens agrada, amb el que guanyem no anem sobrats però podem tirar endavant força bé, tenim projectes presents i futurs, em arribat a on estem amb el nostre esforç...en definitiva, que sento que soc molt feliç i que tinc la millor vida que podria tenir. No em se imaginar que em faltaria per ser més feliç potser es que soc conformista, que soc ingenu, que soc tonto o potser es que realment no em fa falta res.

Doncs això en aquesta societat no està ben vist. O potser el que no està ben vist es dir-ho.

Potser demà tota aquesta felicitat s'ensorra com un castell de cartes, ja que la vida i les situacions sempre són fràgils i fàcils d'esquerdar amb qualsevol tonteria. Demà potser hauré d'escriure que tot s'ha ensorrat i estic lluitant per tornar a trobar una situació que em faci feliç, però ara mateix això no passa.

Parlant amb un amic m'explicava una anècdota d'una noia que havia renyat al seu home per arribar a casa massa content. Que ella havia passat un mal dia, que els nens, que la feina, que això, que allò...no entro a discutir la situació puntual però si el fet de ser socialment sospitós un somriure massa durador.

Fa poc, en una conversa, algú em va fer la típica pregunta que fan a tothom:

-Que, com va tot?

La suposada resposta estandar seria: "bé, anem fent", "bé, no ens podem queixar", "mira, vaig tirant", "Tal com està tot, no em queixaré", "Mira, aquí aguantant"...i un llarg etcètera de respostes prefabricades que solen sortir de les boques de la majoria.

Doncs jo vaig contestar:

-Genial!, Millor que mai..

L'altre persona es va sorprendre. Va voler preguntar que era el que em feia estar tant content, que em passava per dir "Genial" i no "mira, bé, com sempre"...Potser es que no treballava perquè m'havia tocat la loteria? Potser es que era un vividor i no fotia pal a l'aigua? Potser algun familiar m'havia deixat una herència? Potser a la meva feina em pagaven massa bé? Potser tenia un amor platònic, com a les pel·lícules? Potser tenia un contracte milionari amb Google? Potser tenia un Porche Cayenne nou de trinca esperant-me fora? Potser em deia Millet de cognom?

I si t'escolta el jefe, potser pensarà que et paga massa bé o que potser treballes massa poc o que a la feina no treballes prou..això si, pensar que t'agrada la feina, això no...

Que estrany tot plegat, que no puguis dir que tot et va bé perquè llavors ja passis a ser sospitós d'alguna cosa......

Que es això? Una herència religiosa que deia que a la vida hem de patir? o es que som aixi genèticament?

Això ja ho deia l'Emilio Duró en aquella famosa xerrada que vaig penjar al blog fa temps.

"Si alguien dice que es feliz, el otro piensa: pues ya le irá mal."


Doncs ja m'anirà malament però no em quedaré esperant, de moment jo vaig fent....

dimarts, 26 de juny de 2012

Arròs integral: Beri-Beri

Fa unes setmanes van explicar una història molt i molt interessant al programa QueQuiCom?.

Es tracta de l'història de l'enfermetat del BeriBeri. Es una enfermetat molt comuna a l'Asia Oriental durant bona part del segle XX.

El més curios es com els petits canvis poden generar grans alteracions.

Us explico l'historia.

A l'Asia Oriental la seva dieta era a base d'arròs, era el seu principal aliment. Durant la Industrialització la gent es va començar a posar malalta de BerBeri. Ningú sabia perquè. Principalment la gent de classe baixa, amb poc poder adquisitiu.

No sabien si era una enfermetat que es transmetia per l'aire, pel contacte, pel menjar...fins que un dia un doctor va començar a donar el mateix menjar que menjaven les persones malaltes a les gallines.....aquestes gallines també van agafar l'enfermetat de BeriBeri.

Llavors va concloure que debia ser el menjar, concretament hauria de ser l'arròs. Potser portava algun tipus de contaminant o toxic que el feia nociu per les persones.

Per assegurar que la transmissió era pel menjar va separar dos grups de persones sanes i un grup continuava menjant arròs i els altres no els hi donava arròs. Va resultar que el grup que menjava arròs es ficava malalt i alguns morien i el grup que no menjava arròs no es ficava quasi ningú malalt i ningú moria.

Va moure els pacients de lloc per tornar a fer la mateixa prova i aixi descartar que no s'infectessin per alguna cosa de l'ambient. Però no...seguien ficant-se malalts els que menjaven arròs....per tant estava clar que el culpable era el menjar.

Però per molt que l'analitzaven no trobaven cap componen tòxic ni com es podia contaminar l'arròs, si feia milers d'anys que era la dieta principal d'aquell poble, que era diferent ara?

Fins que van trobar la solució.

Durant la industrialització les màquines permetien, d'una manera molt fàcil, eliminar l'embolcall natural de l'arros, un embolcall molt ric en fibra. (Vaja, que l'arròs no es blanc, sino que te com una especie de clova).

Aixo feia que l'arròs tingues més bon aspecte, que fos més fàcil de ingerir i que bullis molt més ràpid, i en qüestió de temps tothom menjava arròs blanc.

Però resulta que la clova de l'arròs tenia elements, vitamines essencials per un poble com aquell que només menjava arròs...i a apart, al treure la clova també s'arrencava un petit "cor" que te l'arròs que porta molts nutrients.

Si us fixeu, l'arròs blanc clàssic no acaba amb punta rodona, sinó que te un petit forat a una de les puntes...aquí es on anava aquest "cor" ple de nutrients que desapareixia al treure la clova de l'arròs.


Historia curiosa, que no vaig trigar a explicar als nens i que la van trobar molt divertida, ja que vaig fer que fossin investigadors i anessin descobrint ells sols el perquè de la malaltia. Com ja sabien alguna historia de mariners que es posaven malalts per estar molt de temps en un vaixell, sense totes les vitamines necessàries, van acabar deduint el motiu.

I també vaig aprofitar per explicar la mania que sembla que tenim els humans amb els menjars blancs....el sucre el blanquejem perque no tenyeixi, la farina la blanquejem perquè no tenyeixi..per tant, també, d'alguna manera, li treguem l'embolcall natural per fer-lo maco però menys nutrient..

I ja que parlem de vitamines, una definició curiosa:

VITA-MINA = Mineral Vital



divendres, 15 de juny de 2012

Tècnica per Gaudir els nens

Cada vegada que estic cansat o potser em fa mandra no jugar amb els nens (sinó tinc una causa major que no puc evitar) penso amb mi mateix amb 60 anys, a la taula, mirant els meus fills i pensant que ha passat tot molt ràpid i que potser no els he gaudit prou...com algú alguna vegada m'ha dit.

No es per ser depresiu es per donar-me energia..quan penso aixó m'enxufo i es impossible que no tregui forces d'on no en tinc i jugui amb ells, em tiri per terra, rigui o el que faci falta encara que només hagi dormit 4 hores, tingui un mal de cap terrible i només pensi en anar al llit.

Encara que es pot donar la paradoxa curiosa que estic utilitzant el meu jo futur amb 60 anys, per vèncer el meu cansament causat per dormir poc i potser, per culpa de dormir poc, no arribi a 60 anys...però això ja es un altra tema....

dimarts, 12 de juny de 2012

Acudit vital

Un bon amic, aquest cap de setmana, em va explicar un acudit que vaig trobar genial.

Un professor li pregunta a un alumne:


 - Pere, que vols ser de gran?

 - Feliç! - li contesta.

 - Em sembla que no has entès la pregunta..- Li diu el professor.

 - I vostè em sembla que no ha entès la vida...

divendres, 1 de juny de 2012

Historia del pare, el nen i l'Ase

Fa uns dies, al Versió Rac1, van entrevistar a un psicòleg o no se ben bé que era que va dir moltes coses interessants, però va explicar una fabula que em va agradar molt.

Aquell mateix dia vaig explicar el conte als nens, i els hi va agradar molt. El nen em va demanar que repetís el conte al cap d'uns dies.

Aquí va el conte: (més o menys era aixi...)

Un dia, un pare, un fill i el seu ase volen anar al poble del costat per anar a mercat. El camí que separa els dos pobles es llarg i dur, ja que els separa el desert.

Van anar caminat i portaven el burro al costat preparat per carregar tot el que comprarien...

A l'arriba al poble veí, uns veïns del poble els van veure arribar.
El pare va escoltar el que es deien els veïns: "Mira que tontos aquests dos, tenen un ase i no l'han fet servir per travessar el desert. Quin fart de caminar. Hi ha gent que no pensa."

Al següent dia que anaven al poble veí, el pare, va pensar amb el que va escoltar l'ultim dia. Aquesta vegada, a sobre l'Ase, hi va pujar el fill. El pare anava caminant al costat agafant la corda de l'ase.

A l'arriba al poble, el pare, va escoltar el que deien els veïns: "Mira quin fill més maleducat, ell que es jove i te les cames fresques, fa creuar caminat el desert al seu pare."

Al següent dia, al marxar cap al poble veí, l'home va recordar el que va passar l'ultim dia. Aquesta vegada pujaria el pare sobre l'Ase i el nen aniria caminant.

A l'arribar al poble, el pare, va escoltar a uns veïns que deien: "MIRA!, quina cara que te aquest pare. Fa caminar tot el desert al seu fill i ell assegut a l'Ase"

El pare ja estava preocupat perquè no veia solució.

El següent dia, a l'hora de marxar cap al poble veí, el pare va tenir en compte tot el que havia escoltat els altres dies, i per evitar que diguessin res més, va optar per pujar tots dos sobre l'Ase durant tot el camí.

A l'arribar al poble veí, el pare va escoltar el que deien uns veïns: "MIRA quins animals!! estan bojos? Aquest ase es morira tan de pes durant tant temps. Quina manera de maltractar un animal!"

El pare ja no sabia que fer per anar amb l'ase i el nen al poble veí, i que ningú el critiques.

Finalment se li va acudir anar al poble del veí caminant tots dos i portant l'Ase a coll. Es la única combinació que quedava.
 

Moraleja/Moralina : Si fas cas als demés acabaràs amb un burro a coll

dimarts, 29 de maig de 2012

Frase de Freud

A la Contra de la Vanguardia entrevistaven a Gabriel Rolón i apareixia aquesta frase de Sigmund Freud. La trobo genial.



Cuando los nazis quemaron toda su obra, Freud dijo: "La humanidad ha avanzado mucho; en la edad media me hubieran quemado a mí"
 

divendres, 25 de maig de 2012

I tu, com t'ho fas amb 3?

Fa uns dies, mentre passejàvem tota la família, ens vam trobar una coneguda.

Aquesta coneguda te un fill petit, de la mateixa edat que el nostre  fill mitjà. Vaja, 4 anys.

Durant la conversa, entre ella i la meva parella, jo estava amb els nens però vaig poder escoltar un tall de conversa que em va fer riure una bona estona..

Coneguda: Ostres!..jo, amb només un fill, tinc una feinada de por per sopar. Com t'ho fas tu amb tres?

Parella: Doncs, tiro més arros a l'olla.


Un "gallifante" per ella.

dijous, 17 de maig de 2012

Que es la felicitat? [part 2]

En un post molt recent intentava explicar la meva definició de felicitat. Evidentment es meva i no te perquè ser la bona....suposant que hi hagi definició bona.

Però algú em va fer notar la seva disconformitat amb la meva teoria, deia que si jo creia que si demà deixo de viure, i crec que puc marxar tranquil, perquè estic fent tot el que crec, vol dir que tinc una vida sense projectes per acabar, sense reptes, sense il·lusions per complir.

Em deia que ell tenia molts projectes per fer, que els volia fer, que volia viatjar, que volia muntar una empresa, que volia tenir fills i encara no ho havia fet, però que ara estava fent el que creia i si es moris ara, no podria marxar tranquil, tot i que es feliç. Si tens projectes pendents, segons ell, no pots creure, al morir, que has fet tot el que creies.

Tot i que te dret a pensar-ho, per mi, pensar aixi, es incorrecte. Una de les coses que ajuden a ser feliç es tenir projectes, il·lusions, tenir temes pendents per fer. Però la felicitat no està a realitzar-los. La felicitat esta en tenir-los i cuidar-los independentment de si els acabem fent o no.

A la vida sempre es recomanable tenir projectes vitals que et donin força, lluitar per ells però independentment de si el realitzes. Jo vaig malgastar 10 anys de la meva vida, entrenant més hores que ningú, per a ser jugador de bàsquet i no ho he aconseguit. Aquells 10 anys em van ajudar a entendre moltes coses, algunes d'elles com saber que no importa el resultat. Tu lluites pel que creus, t'hi entregues i si saps que has fet tot el que has pogut, llavors, encara que no aconsegueixis el que vols..tota aquella experiència et serveix per muntar un nou projecte, un nou objectiu, una nova il·lusió.

I de fet, per la mateixa regla de tres, com no vaig aconseguir el meu objectiu de ser jugador de basquet, quan hem mori hauria de ser un amargat..ja que se que el projecte que li he dedicat més temps i energia de la meva vida, mai es complirà.

Personalment trobo incorrecte tenir uns objectius a la vida predefinits i que son els que hauran de marcar l'èxit de la nostra vida. La vida es canviant i els objectius també ho han de ser, no pots marcar-te uns objectius vitals i pensar que sinó els realitzes has fracassat.

De fet, he arribat a la conclusió que soc capaç de trobar projectes, il·lusions, motors nous encara que visques 300 anys..per tant, jo tampoc, en teoria, podria marxar tranquil sense realitzar-los.

Però, en el fons, el mes important per a ser feliç no es realitzar tots les teves il·lusions, projectes, encara que evidentment fa feliç veure que en pots anar realitzant algunes.

El que et fa feliç, per mi, es ser capaç de treure il·lusions, passions, projectes al llarg de la teva vida del no res.

 La felicitat, crec, esta més en la capacitat d'inventar-te noves il·lusions, projectes..que no pas passar la vida perseguint ilusions antigues que potser les persegueixes més com un esclau, que un dia et vas dir que faries allò, que no pas com una il·lusió.

En resum, no em precupa si els meus projectes es realitzen, em preocupa barallar-me pels meus projectes, lluitar per ells...i el dia que s'acabin, ser capaç de trobar-ne d'altres que potser ara no em puc ni imaginar. I el que em fa feliç es tenir la sensació que quan arribi el moment els trobaré..


En una xerrada d'un enginyer molt conegut, anomenat Randy Pausch, va fer servir una frase que vaig trobar genial:

"La Experiència es allò que s'obté quan no obtens el que vols"

Doncs això, jo vull obtenir experiència per créixer a sobre d'ella i cada dia poder veure la vida de més amunt, veure-la més clara i nítida..i els projectes, il·lusions em serveixen per això...no els persegueixo quan ja veig que no els puc atrapar..en busco d'altres..

dilluns, 30 d’abril de 2012

Video Motivacional de singulars

Mirant/escoltant un dels programes antics de singulars, un emprenedor català va passar aquest vídeo al programa. Creia que era un vídeo molt inspiracional sobre perdre la por al fracas.

Que passa si t'equivoques? i que passa sinó fas res?

Es un vídeo molt curt i força bo.

dimarts, 24 d’abril de 2012

Els videoclubs i el final de la crisi actual

Faré un paral·lelisme entre com estem sortint de la crisis i la historia dels videoclubs. Veureu com el món s'acabarà abans que algú tingui collons de sortir de la crisis de veritat.

Repassem la historia dels videoclubs.

Apareixen els primers reproductors de cintes i s'obre un nou mercat..en comptes de mirar pelis al cine també les podrem mira a casa. La cosa te èxit i comencen a sortir videoclubs a cada cantonada. La època daurada dels VHS fa furor i els amos de videoclub tenen un negoci rodó.

Empreses fabriquen màquines per poder llogar pel·lícules amb un videocaixer, com aquell que va a treure diners.

Tot va sobre rodes fins que comença la crisis dels videoclubs. Provocat per l'augment d'amplada de banda d'Internet, del format de compressió DivX i dels programes d'intercanvi de fitxers (i no pas dels topmanta, que crec van tenir una incidència menor). La gent ja no lloga tantes pel·lícules, se les baixa gratis d'Internet i en pot veure tantes com vulgui a cost zero.

Els videoclubs, la gran majoria, tanquen i els que no ho fan malviuen intentant reconduir el seu negoci.

L'única opció viable es sumar-te a l'enemic. Distribuir, llogar pel·lícules per internet amb streaming (sota demanda). Però les grans empreses no volen, com internet es el seu gran enemic veuen aquest pas com a perillós. S'estan resistint a permetre aquest pas. Per tant, si jo vull muntar un videoclub online per distribuir pelicules, no puc, mai em donaran els permisos per fer-ho.

Els pocs que ho estan aconseguint, son webs que darrera hi son les pròpies empreses. O bé alguna empresa americana que bé, allà tot es una mica diferent, però també m'agradaria saber qui hi ha darrera.

Els estan piratejant per davant i per darrera, estan tenint (segons diuen) pèrdues millonaries però no tenen pebrots de permetre a les empreses que ho vulguin, distribuir pel·lícules per internet. Per por a incrementar el pirateig? per por a perdre el control? quin control?

Millor ficar-te en aquest món i mica en mica es veurà com es regula. Foten les culpes al pirateig a les pèrdues al cine...mai vaig escoltar que el cine tingues pèrdues per culpa dels videoclubs i segur que també en devia provocar.

Els senyors de Youtube (google) ja estan començant a llogar pel·lícules per Internet, igual que altres plataformes. Netflix, una plataforma de lloguer, nascuda a EEUU encara no s'ha pogut implantar a España degut a tots els problemes legals que s'està trobant.(altres, com filmin.es, distribuidor de pelis independents on-line, també s'estan fent un lloc). Google també està intentant començar a fer una GoogleTV, tal com va fer Apple.

Ha tingut que petar tot, que desapareguin quasi tots els videoclubs,que s'envagi a prendre pel sac tot per començar a canviar les normes, i despres de més de 10 anys de crisis.
 I els que comencen a fer-ho son grans empreses, no puc fer-ho jo, ni el meu veí.

Jo vull poder llogar una pelicula un dissabte a la tarda per veure amb els meus fills, en pagaria tranquil·lament 2 o 3 euros. Es un preu just per poder veure la pelicula que vols, quan la vols amb una qualitat digna...doncs no puc..en canvi els meus amics, si la baixen il·legalment la poden veure...

Fa unes setmanes em feia gracia que els meus fills veiessin la peli "Atrapado en el Tiempo" de Bill Murray..doncs nomé tenia dos opcions..patejar-me totes les grans superfícies a veure qui la tenia o demanar-li a un amic que se la descarregui...evidentment vaig fer la segona opció, encara que m'hagués agradat poder-la llogar on-line..[Mai m'he descarregat res il·legal, per això ho vaig demanar..però això ja es un tema per un altre Post]

Els grans imperis son gegants que triguen molt a canviar, veuen els canvis com a perillosos..i en canvi el que han anat fent es perseguir la pirateria, protegir cds i dvs perquè no els copiïn, fent campanyes anti-pirateig, reinventat el 3D, reinventat el dvd amb el Blu-ray, protegir amb mil lleis els drets d'autor (que no estic en contra, si es fes bé) i mil xorrades més per aferrar-se al passat sigui com sigui, no volen canviar el sistema i no el canviaran fins que no es cremi totalment...

Aixi canvien els monstres mundials...molt a poc a poc, amb por per perdre el seu estatus, i fins que no peta tot.

Doncs la historia dels videoclubs es l'historia d'aquesta crisis actual. No s'arreglarà res fins que peti tot i tothom estigui dos pams sota l'aigua...llavors els grans, que semblen com deus grecs, donaran permís per fer canvis de debò.

Fins llavors ens espera la mateixa agonia que els videoclubs....

Nota: Espero equivocar-me i que el que acabo de dir sigui una autentica xorrada...sinó...que xungo...



dilluns, 26 de març de 2012

Encara som massa animals....

L'altra dia, parlant amb un antic amic, sobre la crisis i tota la pesca vam arribar a un punt de la conversa on he arribat algunes vegades més amb altra gent.

Alguns dels meus interlocutors (pocs però alguns) arriben a la conclusió que som massa gent i per això no hi ha feina per tothom (quan fa uns anys en sobrava de feina), i alguns m'han arribat a dir que abans això es solucionava amb una guerra, que aixi es feia neteja. Que cada no se quants anys hi ha una guerra...

Això em demostra que encara estem en un estat molt poc avançat de l'evolució, tampoc fa falta ser un "lince" per veure-ho, només fa falta veure les guerres que hi ha al món.

En ple segle XXI i encara algú pensa que la crisis s'acaba fent una guerra?

Amb aquests pensaments tant primitius, si que hi haurà una guerra a la mínima que ho permetin..

Permetin-me possar un exemple, copiat de la Xina, per evitar que siguem massa gent. Es posa una llei que al segon fill et claven uns pals d'impostos i veuras com la gent s'ho pensa.

Evidentment una guerra seria una neteja molt més ràpida.

Amb això no vull expressar cap opinió sobre tenir fills o no, sobre sobrepoblació o no, o sobre política de control de natalitat.

Simplement vull fer notar que encara hi ha persones de la nostra societat que pensa que els problemes es poden arreglar amb guerres. Segur que hi han guerres que si no s'haguessin fet, ara estaríem molt més cardats però jo crec que ara mateix, creure que una guerra, en el nostra país, pot arreglar alguna cosa, es creure massa en l'instint de la violència.

dissabte, 10 de març de 2012

Per a que serveix profe? Aprendre jugant

Una de les feines que tinc es formar a adults en l'àmbit de la informàtica.

Sempre miro que la feina que em toqui fer, sigui la que sigui, em motivi i sinó em motiva miro la manera de donar-li la volta per trobar alguna cosa que em faci enganxar-mi.

En el cas de les classes, a part de seguir el temari que toca, miro d'innovar (dins de les meves limitacions) i penso maneres d'enganyar als meus alumnes.
Que aprenguin coses noves sense que se'n adonin, mentre juguen, intentar que no vegin una cosa farragosa per aprendre sinó un repte que no poden evitar enfrontar-si.

Crec que tots tenim clar, a aquestes alçades del segle XXI, que el ser humà, quan fa els grans aprenentatges a la seva vida es mentre juga, mentre gaudeix fent alguna cosa. Es molt més difícil aprendre quan el que fas no et motiva.

Podríem dir-ho diferent, hi ha milions de maneres diferents d'aprendre però n'hi ha una que es la millor, aprendre jugant, innovant, creien que ets tu el que fas els passos per descobrir aquest nou coneixement, ajudant a l'alumne a perdre la noció del temps mentre realitzes aquest aprenentatge.

Si aconsegueixes que un alumne perdi la noció del temps mentre realitza un exercici, que quedi submergit en aquell mon i desaparegui la resta de coses, llavors, crec, que com a professor has fet la teva feina.

Llavors queda la part de l'alumne de tenir la força de voluntat de seguir durant mes o menys temps repetint aquell coneixement, ja que en tot domini d'un coneixement hi ha una part d'aprenentatge inicial i una altra part de repetició fins al domini desitjat.

Quan preparo exercicis es sempre el primer que tinc en compte.

Aquest exercici es prou atractiu perquè sigui inevitable saber com es resol? Sino ho es, com ho puc fer-ho?
Es igual que no ensenyis tot el temari, es igual que només facis el 60% del temari, es igual que cap exercici tingui utilitat pràctica. (que també miro que en tinguin)

Si has estat capaç de fer gaudir a un alumne en una matèria, de passar-s'ho bé, d'estar predisposat a resoldre qualsevol problema futur...serà capaç de resoldre molts més problemes que si s'explica el 100% del temari però l'alumne no s'ha divertit mentre feia la materia.

Un parell d'exemples:

Classes de Powerpoint:

Tot i ser un programa relativament fàcil d'utilitzar, com puc esprémer el màxim als meus alumnes perquè absorbeixin el programa, perquè, sense que se'n adonin, s'estiguin convertint en uns experts?

Doncs descarregueu aquest powerpoint de StarWars que fan tots els meus alumnes.

Star Wars (powerpoint)

I en el cas d'Excel, descarregueu aquest exercici on simulem un ascensor d'una casa. Es un joc però per a realitzar-ho es necessita un domini i un coneixement del programa que va més enllà de l'usuari estandar.

Ascensor (excel)

Alguns podeu pensar que son dos exercicis xorres...i efectivament, trets de context son xorres. Però es indiferent, amb ells aconsegueixo que siguin experts amb aquests programes...i llavors seran capaços de resoldre exercicis xorres o seriosos. I com es divertien mentre el feien, el seu cervell ha absorbit molt més bé tots els coneixements que han utilitzat mentre el resolien.

Anomeno a aquests exercicis, exercicis "karate kid". No semblen servir per el propòsit del curs però fan molt més del que sembla, com el senyor Miyagi amb en Daniel, a la pelicula, amb tot allò de "dar cera, pulir cera"...(l'únic que a la peli estava putejat mentre donava cera i jo intento que s'ho passin bé)

"La letra con sangre entra" ha passat a l'historia.

De fet, la gent més talentosa sol ser la gaudeix amb el que fa, sol ser gent apassionada amb el que fa. Per tant, la feina d'un professor es fer apassionar als alumnes amb la matèria que toca.

Evidentment hi ha materia més fàcil d'apassionar-se que altra...però si heu vist prou episodis de "quequicom?" (programa de ciencia del 33) us adonareu compte del temps que em perdut a la nostra vida escolar.
El que han costat molts conceptes que ens han volgut explicar al llarg de la nostra vida escolar i amb un simple "quequicom?" pots veure la llum de coses molt complexes.

I es una roda que ajuda als meus alumnes però també m'ajuda a mi. Els meus alumnes son feliços perquè aprenen sense ser conscients que aprenen de la manera clàssica i jo, com veig que s'ho passen bé, em motiva per superar-me i fer exercicis que encara els motivin més.

La rutina es el pitjor que pot passar a una aula. Fem amb passió el que ens toqui fer i intentem transmetre-ho a tothom que estigui al nostre voltant.

Em puc equivocar però jo m'ho crec.

dilluns, 20 de febrer de 2012

El USB de la nostra memoria..

Quan era petit sempre pensava la meravellosa eina que era el nostre cervell. Quan recordava alguna cosa del meu passat sempre pensava quina maravella, on guardava les imatges i els videos dels meus records? Era capaç de guardar imatges del meu passat i recuperar-les, com fariem amb un ordinador.

Si un científic investigava prou temps hauria de trobar aquelles imatges guardades en algun lloc del nostre cervell. Per tant, connectant en algun lloc del nostre cervell es podria revisar totes les imatges i vídeos de la nostra vida.

Però una vegada vaig escoltar un cientific que em va tirar per terra aquell pensament que portava arrosegant des de petit.

Vaig escoltar un científic que em va demostrar que no guardem cap imatge en cap lloc. Guardem emocions però no com imatges...enlloc guardem imatges ni vídeos de la nostra vida. Per molt que busquem en un cervell no trobarem imatges ni vídeos...trobarem emocions que hauríem de desxifrar per convertir en imatges o vídeos...i això ja sembla més xungo.

El que va dir aquest cientific recordo que em va marcar molt, potser es molt evident per tothom però per mi, fins aquella data no ho va ser.

Aquest cientific va dir que les imatges que "veiem", quan recordem algun fet, que hem viscut en el passat no existeixen, segons abans de recordar-les..existeixen emocions que "transformem" en imatges quan ho recordem...

La prova era molt evident....(segons ell)

Nosaltres sempre mirem el món des de els nostres ulls...per tant, a la nostra memòria hauria d'estar guardada la imatge tal qual la vam veure.

Sino ho provoquem "a posta", per regla general, quan recordem un fet del passat veiem les imatges com s'hi s'haguessin gravat amb una càmera, ens veiem a nosaltres mateixos des de fora...cosa impossible si guardéssim la copia exacte del que veuen els nostres ulls.

Inclus moltes vegades, el que "veiem" quan recordem, no es el que va passar (o no te perque ser-ho) sino el que volem recordar, o el que el nostre cervell vol recordar...moltes vegades son "imatges" subjectives...no reals, com les d'una càmera.

Personalment, quan recordo fets passats, alguns els recordo com si els veies amb els ulls i altres els recordo vistos des de fora...però curiós, des de que se que acostumem a recordar veient les imatges des de fora, ara, el meu cervell, sol recordar com si ho veiessin els meus ulls i no tant com si estigues gravat amb una càmera....autosuggestió?...

Curiós fet, no soc científic, no puc demostrar res d'això, potser es mentida i es una autosuggestió d'una autosuggestió, però en el fons no es important si es veritat o es mentida, sinó que t'obre els ulls a pensar que les coses poden ser diferents, a pensar que no tot ha de ser com creiem que es......

dimarts, 14 de febrer de 2012

ja anirà pitjor...i el meu tercer fill

Fa una setmana s'ha ampliat la nostra familia amb el tercer fill.
Tot i tenir un ultim mes molt atrafagat amb l'ingres d'una filla a l'hospital (ja està bé) i de la mare per perdues, finalment hem tingut la la tercera filla que ens otorga oficialment el titol de familia nombrosa. (Encara no se on s'ha d'anar a buscar el "susodicho" carnet)

Volia parlar d'un tema molt tractat en aquest blog. El pessimista crònic o el negativista permanent.

En una xerrada d'Emili Duró va explicar una petita història divertida sobre la capacitat dels humans de putejar-nos la vida sense que hi hagi necessitat.

Explicava com unes gaseles quan son atacades per uns lleons corren per evitar ser caçades, quan en cacen una, la resta de gaseles deixen de correr i segueixen menjant. En canvi, els humans, si ens perseguis un lleo quan atrapessin un dels nostres, la resta seguiriem corrent com bojos. "I si s'ha quedat amb gana?", "I si no li agrada i en vol porvar un altre?", "I si ens vol matar a tots?"...vaja, en resum...moltes vegades els humans patim per coses del futur i que la majoria mai passaran.

Aquest tema l'he vist reflectic en algunes persones aquests últims mesos quan parlavem sobre el tema de ser pare per tercera vegada.

De moment em tingut molta sort i la nena "no existeix"...menja i dorm...es com una nina, en contra del que molts ens havien pronosticat: que s'ens acabava la bona vida, que ara passaríem nits sense dormir, aprofita ara per treballar de nits que ja s'et ha acabat, que ja ens aplanyaven, que quina mandra, que un any sense dormir una nit sencera, que ja no podríem estar pels altres nens, que si els gelos de uns i dels altres, que ja veuràs ara els altres es portaran malament...

De fet ha passat una setmana i tot pot canviar, potser d'aquí una setmana estem nits sense dormir però a data d'avui no es aixi.

Però em fa gracia alguns dels que abans ens pronosticaven uns mesos molt durs (que potser ho seran..no tinc una bola de vidre)..ara, quan els hi expliques que es fantàstic, que la nena es preciosa, que l'altra filla està contestisima amb la seva germana i que l'agafa a coll i li fa caricies, que de moment ningú te gelos, que la nena dorm, que menja bé, que no te colics, que aquest cap de setmana em fet familia i ha estat genial, que només ens despertem una horeta a mitja nit...bla, bla...

Alguns dels Nostradamus que et preveien uns mesos/anys molt convulsos, quan els hi expliques tot això, et miren en cara de sorpresos, alguns veus a la cara que dubten que sigui veritat el que els hi expliques, altres et comenten "Home, nomes fa una setmana, segur que canviarà", altres s'extranyen de que ho expliquis riguen com voler aparentat ser feliç quan tocaria estar amargat, amb ulleres de dos pams i anar renegant de la merda que es tenir un fill petit sumat a dos més.....

Molta gent viu estancada a la por del que pot passar i potser no passarà mai, molta gent creu que no es possible ser feliç si ells no ho van ser fent el mateix que tu...la gent, abans de temps, ja pronostica el teu/seu futur abans de que passi...i la vida es massa complexe per poder predir que i com aniran les coses..es impossible preveure res.

Nosaltres hem fet el que ens venia de gust..si la nena ens deixa dormir i es porta genial..de conya i si algun dia canvia i no es aixi, doncs ja ho passarem..però de moment es genial i es el que conta..

En la mateixa xerrada de l'Emili Duró comentava una frase on explicava que si una persona diu que es feliç la majoria pensa que alguna cosa li falla.

També he de dir que molta altre gent si que simplement s'alegra del que tu expliques i punt...com tot, hi ha gent per tot....

dimecres, 1 de febrer de 2012

borratxo i nens

Aquest post fa mesos que el tenia a la llista de borradors per ser publicat algun dia. I avui m'ha vingut bé desempolsar-lo.
Es un post recurrent, que he tocat diverses vegades al llarg de la vida d'aquest blog.

La POR que inculquem els adults als nens.

Eren fires de la ciutat i ens havíem trobat diversos amics..mentre xerràvem els nens jugaven amb algun amic...i no se com, va aparèixer en escena un borratxo tipus (dels de Don Simon de tota la vida).

El Borratxo, a partir d'ara Senyor Simon, va començar a jugar amb els nens..perseguint-los, amagant-se, fent-li bromes mentre intentava no caure mentre jugava...

Els meus fills no van dubtar cap moment a jugar amb ell...estaven en un entorn conegut, els seus pares estaven al costat, hi havia contacte visual...no van trobar res estrany. 

Els meus amics es van sorprendre que els nens juguessin amb aquell borratxo desdentat, mal forjat i mal equilibrista però el que els hi va sorprendre més es que jo, mentre mirava els nens, seguis parlant amb ells. Alguns d'ells estaven patint, ho veia a la seva mirada.

Els hi vaig ser molt franc: "que creieu que els hi passarà als nens per jugar amb aquest home?, els hi traurà una navalla? jo estic aquí, que ha de passar?"

Com he dit moltes altres vegades, la majoria de pors que inculquem als nens son infundades. Jo no transmetro pors als meus fills sino crec que son importants per la seva seguretat vital. 
Com esforçar-me a fer-los veure la por que han de tenir als cotxes en un carrer..aquesta si es una por necessària, no poden creuar un carrer sense tenir por dels cotxes, ja que es un perill molt real.

Els meus amics encara sorpresos amb la nostra reacció, els nens van jugar una mica més i al cap d'una estona el senyor Simon es va acomiadar dels nens i es va esperar a creuar la seva mirada amb la meva per dir-me adeu i donar-m'he les gracies.

Aquell agraïment d'aquell home solitari, d'aquell home que ja ho donava tot per perdut i que la seva vida consistia a fer servir l'alcohol per anestesia els seus problemes em va donar la raó. Com a mínim aquella vegada.

La meva filla es va sorprendre que aquell home fos un borratxo i volia que li expliques com jo sabia que era un borratxo...i es veia d'una hora lluny, pobreta..li ho vaig explicar...ara ja sap identificar un borratxo clàssic...

 Si la majoria del temps els nens estan amb adults, perquè el hi he de posar la por al cos...la tele ens fa creure que està ple de bojos pel món, i n'hi han, segur..però a la tele, al final la majoria de vegades l'assassí es el "era una persona normal", "era muy educado", "nunca lo habria pensado", " no sospechaba nada"...de qui em de tenir por? de tothom? o simplement aprendre a tenir una mica d'empatia, d'inteligencia per captar els perills però no veure fantasmes a tot arreu.