dilluns, 20 de febrer de 2012

El USB de la nostra memoria..

Quan era petit sempre pensava la meravellosa eina que era el nostre cervell. Quan recordava alguna cosa del meu passat sempre pensava quina maravella, on guardava les imatges i els videos dels meus records? Era capaç de guardar imatges del meu passat i recuperar-les, com fariem amb un ordinador.

Si un científic investigava prou temps hauria de trobar aquelles imatges guardades en algun lloc del nostre cervell. Per tant, connectant en algun lloc del nostre cervell es podria revisar totes les imatges i vídeos de la nostra vida.

Però una vegada vaig escoltar un cientific que em va tirar per terra aquell pensament que portava arrosegant des de petit.

Vaig escoltar un científic que em va demostrar que no guardem cap imatge en cap lloc. Guardem emocions però no com imatges...enlloc guardem imatges ni vídeos de la nostra vida. Per molt que busquem en un cervell no trobarem imatges ni vídeos...trobarem emocions que hauríem de desxifrar per convertir en imatges o vídeos...i això ja sembla més xungo.

El que va dir aquest cientific recordo que em va marcar molt, potser es molt evident per tothom però per mi, fins aquella data no ho va ser.

Aquest cientific va dir que les imatges que "veiem", quan recordem algun fet, que hem viscut en el passat no existeixen, segons abans de recordar-les..existeixen emocions que "transformem" en imatges quan ho recordem...

La prova era molt evident....(segons ell)

Nosaltres sempre mirem el món des de els nostres ulls...per tant, a la nostra memòria hauria d'estar guardada la imatge tal qual la vam veure.

Sino ho provoquem "a posta", per regla general, quan recordem un fet del passat veiem les imatges com s'hi s'haguessin gravat amb una càmera, ens veiem a nosaltres mateixos des de fora...cosa impossible si guardéssim la copia exacte del que veuen els nostres ulls.

Inclus moltes vegades, el que "veiem" quan recordem, no es el que va passar (o no te perque ser-ho) sino el que volem recordar, o el que el nostre cervell vol recordar...moltes vegades son "imatges" subjectives...no reals, com les d'una càmera.

Personalment, quan recordo fets passats, alguns els recordo com si els veies amb els ulls i altres els recordo vistos des de fora...però curiós, des de que se que acostumem a recordar veient les imatges des de fora, ara, el meu cervell, sol recordar com si ho veiessin els meus ulls i no tant com si estigues gravat amb una càmera....autosuggestió?...

Curiós fet, no soc científic, no puc demostrar res d'això, potser es mentida i es una autosuggestió d'una autosuggestió, però en el fons no es important si es veritat o es mentida, sinó que t'obre els ulls a pensar que les coses poden ser diferents, a pensar que no tot ha de ser com creiem que es......

2 comentaris:

  1. Ostres, és interessant tot plegat,
    jo mai m'havia preguntat on guardavem les imatges, pensava que junt amb "els escrits", ( com en els blogs hehehe! )
    Crec que el científic te raó, doncs ho acabo de posar en pràctica, al voler recordar un tiet-avi que tenia, de debó ho he vist claríssim, he hagut d'anar a buscar el record de sentiments, tant sols així he aconseguit la imatge, (o almenys m'ho ha semblat!)

    Una cosa és clara, tot i que és un altre tema, quantes coses recordem gràcies a que ho hem anat alimentant, explicant, veient fotos, vídeos,...i que d'altre manera ja haurien desaparegut del nostre USB :-)

    ResponElimina
  2. (Ep! tot un repte escriure les parauletes per demostrar que tinc un cervell orgànic! ;-)

    Ho endevinaré ara?

    ResponElimina