divendres, 18 de novembre de 2016

La fila i el iogurt..

Estava en una paradeta que munten els nens de 6é per guanyar diners pel viatge final de curs.

Ho munten a l'hora d'anar a buscar els nens.

Una de les coses que venen es uns iogurts amb topings (coses a per sobre).

Com tenen molt èxit, a mi em fa pal tenir que fer cua on se'm cola fins i tot l'apuntador. Per que els nens el tema cues no el gestionen gaire bé..o més dit, el gestionen basant-se en la llei de la selva. Com a molt els hi dic als nens que hi vagin ells.

Un dia vaig arribar aviat i era dels primers. Vaig pensar anar a buscar els iogurts, aixi ja els tindria quan sortissin els nens.

Vaig anar a la paradeta i demano 3 iogurts, al costat tenia una altra mare que conec que també te 3 fills i demana 3 iogurts més.

El nen de la paradeta agafa 3 iogurts, en principi eren els meus ja que jo ho havia demanat primer i la mare del costat ho havia escoltat. De cop comença a dir la mare del costat, referint-se als iogurts que estaven davant meu: "posem cereals, gominoles, un pal d'aquests..."...

Vaig flipar, s'acabava d'apropiar dels meus 3 iogurts. I va quedar clar que havia utilitzat el morro a saco, ja que el nen de la paradeta no va preparar els altres 3 iogurts. Va entendre que erem parella i que tots 2 parlaven dels mateixos 3 iogurts.

Li vaig dir que volia 3 iogurts, el nen va dubtar i va dir: "3 més?"....jo li vaig dir: "no, no, si aquests 3 no eren meus, bé, ara ja no son meus...".....

Em va servir els 3 iogurts i tots contents...però clar, que pots esperar d'una societat on la majoria de la gent creu que si no vas aixi per la vida et trepitjaran...tenen el morro activat permanentment per evitar que la resta del món els trepitgin....

Estava content de no actuar com ella i encara em va fer estar més content per no ser com ella, quan va passar el següent fet.

Quan aquesta mare li va donar els iogurts als seus fills, un d'ells es va ficar a plorar desconsoladament per que el iogurt tenia massa pocs topings....la mare li va agafar el iogurt i va anar a demanar més topings a la paradeta...el nen semblava que li havien robat el monopatí...

Si a sobre que tinc el detall de comprar aquests iogurts als meus fills, que haurien d'estar super agraïts de que els hi compri, em ve un fill meu plorant per que li falten topings...li agafo el iogurt i m'el foto davant seu. Segur que la lia...però el pròxim dia no plora..

I llavors vaig pensar una cosa que em va dir un dia la seva mare sobre aquest fill....es veu que quan juga a futbol i perd s'enfada molt i tira patades a la banqueta, que no li agradava que faci aixó...però si plora quan no te els topings adequats es normal que reboteixi la banqueta quan perd...tot va lligat...

Com deia un comentarista de la NBA, el gran Andres Montes: "Blanco y en Botella.....Leche".

si hi ha una possibilitat entre 1 milió...soc jo...

En un blog que alguna vegada he entrat per llegir algun post sobre futbol, hi va haver una conversa entre l'autor del blog i un internauta que li va fer una pregunta sobre el seu fill i el futbol.

L'autor del blog li va contestar al pare que no es preocupes tan pel seu fill, que el deixes ser feliç i jugar amb els seus amics, que mai arribaria a ser professional i per tant, no creessim falses espectatives.

El pare, una mica mosca, va contestar com podia afirmar amb tanta rotunditat que el seu fill mai seria professional. Si no l'havia vist jugar mai. Com s'atrevia a jutjar-lo.

I l'autor del post va fer una resposta que la tinc guardada a la memoria. Una resposta simple, molt simple però a la vegada clarificadora de com funciona el cervell del 99% dels pares que tenen un fill que ho fa més bé que la mitja.

Li va dir:

"Si et dic que el teu fill te 1 possibilitat entre 1 milió d'arribar a ser professional del futbol, tu pensares irremeiablement, que aquesta possibilitat es el teu fill.

Prefereixo dir que el teu fill mai serà professional...només m'equivocaré 1 vegada de cada 1 milió de vegades que ho dic."

Com diria el meu fill..."Zasca" o "Turn Down for What"...coses del jovent que els vells ja no entenem...

Si s'emprenya, millor..el companyerisme en segon pla..

Com últimament, el futbol em dona motius per trobar un forat i escriure al blog.

Es fàcil de resumir i explicar.

Estaven jugant un partit l'equip on juga el meu fill(8)....quedaven 5 minuts per acabar el partit, canvien a un jugador per un altre.
El jugador que surt del camp, enfadat, fa un gest de queixa cap a l'entrenador i no li dona la ma al jugador que sortia i tenia la ma estesa.

Es una actitud molt reprovable i una falta de respecte a l'entrenador i als companys.

Evidentment a ningú li agrada que el canviïn i menys si es tracta de nens que son força competitius. Això es normal. Però encara que siguin nens han de tenir clar unes normes de conducta bàsiques.

Tothom es pot equivocar però en un equip s'ha de mirar, per part dels pares i de l'entrenador, que tothom tingui present que forma part d'un col·lectiu i que als companys s'han de respectar. Si no sempre et pot quedar jugar a tennis o a golf.

Però aquest fet no es el més greu. Els nens poden actuar per molts motius...per que els pares no els han corregit, per que tenen un mal dia, per que imiten el que veuen a la tele...

El més greu es el següent dia a l'entreno, on 2 pares estan parlant sobre això. Al final la conclusió que treuen es que saben que es políticament incorrecte el que fa el seu fill però ja els hi agrada. Els hi agrada que sigui tan competitiu i que s'enfadi...per tant, segurament el corregiran, perquè es el que toca, però no s'acabaran de creure el que li estan diguen...

Volen que el seu fill tingui més i més ambició, que ho demostri...com un signe de "macho", de marcar terreny, de deixar clar que el normal seria jugar tots els minuts possibles i qualsevol altra cosa es normal la seva reacció encara que no ho pugui dir obertament....

El meu fill mai ha fet aquest gest, i si algun dia el fa, en mig del partit faig un crit i el nano va a donar la mà al seu company o ja pot marxar del camp. Si ho veig, no permetre que el meu fill tingui una falta de respecte en vers a un company d'equip, que tenen el mateix objectiu, que entrenen junts cada setmana...

De fet, analitzant-ho bé, si vols que el teu fill sigui competitiu, que s'enfadi amb l'entrenador o amb un company es perdre competitivitat. Ja que la culpa del canvi (si es que hi ha culpa) la posa a sobre d'una altra persona.

Als meus fills sempre els hi dono un consell...

En el moment que dones la culpa o t'enfades amb algú per una cosa que et passa a tu, perds control sobre la teva vida. Ja que, com es culpa de l'altra, tu no pots influir en la situació.

Sempre has de creure que les coses et passen per accions que has fet tu i les coses que et passen per accions dels altres, com tu no pots fer-hi res, millor no perdre-hi temps.

Quan els meus fills em diuen: "No he estudiat perquè tu no venies a preguntar-me la lliçó, jo t'estava esperant...", "No he pogut entrenar aquell ball per que la entrenadora estava amb un altra persona..", "No ho he pogut fer per que m'han canviat...", "M'ho he deixat per que tu no m'ho has dit...", "Es que em te mania..."..

M'emprenya molt...

La majoria de professors, entrenadors fan la feina però tenen una vida, una parella, uns hobbies, miraran un peli a la nit, aniran de compres, soparan amb els seus amics, miraran vídeos xorres al whatsapp.....per que t'hauria de tenir mania un professor o entrenador? prou feina te....i si et te mania el 99% segur es que deus fer alguna cosa que li molesta/irrita...

Agafa el màxim de responsabilitat sobre la teva vida i llavors podràs millorar-la molt més i tot anirà molt millor.

Si et canvien potser es que no ho has fet prou bé, potser hi ha algú que ho fa millor que tu, potser el partit estava guanyat i l'entrenador ha volgut que jugui tothom.....respectar a l'entrenador, entrenar millor per que l'entrenador vegi que ho fas bé...i espera al final de temporada....que estàs jugant el que esperaves? doncs segueixes, que creus que hauries de jugar més, doncs marxes...però sempre pensant que tu controles i que tu has de decidir...

Si creus que tot es culpa dels demes...et converteixes en una persona menys valida, menys capacitada per trobar solucions als problemes que et trobaràs al llarg de la vida...

De fet, en aquest equip ja hi ha uns altres pares que han anat a parlar amb l'entrenador, despres d'un partit, amb no gaires bones maneres per que el seu fill va jugar 2 parts(n'hi ha 4)...que venien de molt lluny només per jugar això...vaja, a principi de temporada, quan van decidir venir a l'equip hi havien els mateixos quilometres de casa seva al camp que ara...no s'ha estirat la terra...tu, com a pare, havies d'assumir totes les possibilitats d'anar a jugar a un equip tan lluny de casa, les bones i les dolentes...

Els humans tendim a creure que el que ens passa dolent es per culpa dels demes i el que ens passa bo es culpa nostra. No es fàcil treure aquest pensament, es com una mesura d'auto-protecció del nostre cervell.

I es una de les mesures d'auto-protecció que m'esforço a trencar en els meus fills, per ajudar-los a la seva vida. Però segons el caràcter de cada ser humà, no es fàcil fer-ho ja que sol ser més fàcil creure que tu no tens culpa de les coses dolentes que et passen.

Gasto moltes energies amb aquest tema cada vegada que un fill meu vol culpar a algú dels seus "fracassos" o frustracions...i no sempre ho aconsegueixo...

I encara que el futbol no es el millor exemple per moltes coses, també hi han jugades on es veu que a part de ser un esport competitiu també es un espectacle que ha de servir d'exemple a tots els nens i nenes que el veuen. Poques, però aquest vídeo en recull algunes.....



Com a pare estaria molt més orgullos d'un fill meu si fes una jugada d'aquestes que es veu al vídeo que no un gol que es regateja a tot un equip des de mig camp. La primera acció segur que seria "culpa" en part de la meva educació..regatejar-se a tot un equip es nomes "culpa" del seu talent  jo no hi tinc res a veure...

dijous, 27 d’octubre de 2016

Amenaça d'un company de fútbol

Cada vegada començo a tenir més clar que el meu fill(8) va decidir correctament al voler anar al equip gran de la ciutat en comptes de fer cas al seu pare que era molt contrari.

L'ultim partit, el meu fill va sortir de titular en la posició de migcampista, quan normalment sol jugar de defensa.

Fins aquí res a dir. Decisió de l'entrenador. Has d'acceptar on et fa jugar l'entrenador i fer-ho el millor possible, juguis a on juguis.

El partit va ser força dolent tot i que van guanyar.

El meu fill va marcar un gol, el primer que marcava amb aquest equip. Ja havien marcat tots els jugadors menys ell. No es un problema, simplement informació per ficar-nos en situació.

El partit s'acaba, anem al cotxe i el que podries pensar com a pare es que potser el nen et diria: "He fet el meu primer gol!!", "que tal ho he fet de mig?", "No em jugat gaire be avui, no?", "estic content", "no estic content"...no se, podia dir mil coses després del partit a l'entrar el cotxe...no miro de xerrar gaire després del partit ja que ell està cansat i no te ganes però sempre intercanviem algunes paraules...

Doncs aquell dia no va dir res d'això...em va sorprendre molt el que em va dir...directament, sense parlar res del seu partit individual ni del partit com a col·lectiu, em va dir:

- Gaby, saps que m'ha dit en Pau (un company d'equip seu) abans de sortir al camp per començar el partit?

-No, que t'ha dit? - vaig dir jo.

- M'ha dit que qui em pensava que era per treure-li el lloc, que no ho torni fer, que si el volia deixar en ridícul....que ell era el migcampista titular i que ell ho feia molt bé i ell (el meu fill) no en sabia prou.- I segons el meu fill, amb to d'amenaça.

El meu fill no li va contestar res, es va quedar cardat, mai un company li havia dit una cosa aixi.

Aquest fet va ser la unica cosa que li va venir al cap després de 2 hores jugant en un camp de futbol.

Recordem que son nens de 8 anys.

Jo li vaig dir que no s'enfades amb el nen, que fes servir la seva energia per entrenar i millorar i que no gastes ni una gota d'energia contestant al seu company o emprenyant-se amb ell. I si hi havia una pròxima vegada, simplement que li digues que anés a parlar amb l'entrenador per demanar els motius.

Estic content de l'experiència que tindrà el meu fill com a persona.

Sabrà tota la merda que som com a persones, tota la competitivitat animal que desplega el món del futbol, tota la pressió que fiquen els pares als seus fills i aquests no poden controlar tota aquesta pressió i la canalitzen en mode verbal, d'agressivitat, de nerviosisme...sino estan complint les expectatives dels seus pares o les seves pròpies.

Ell segueix estant content d'estar on està però no esperava mai que un company d'equip li parles aixi.

Coses del futbol.

dimarts, 11 d’octubre de 2016

Les màquines no s'equivoquen

La meva parella fica el despertador abans d'anar a dormir.

Son les 0:52 i fica el despertador a les 7:52. El mòbil li diu que l'alarma sonarà "d'aqui 8 hores"...s'estranya...8 hores? però si de 0:52 a 7:52 hi van 7 hores...estava segura que la màquina s'estava equivocant..

Jo, que estava al costat (com a bon informàtic) li vaig dir que segur que hi havia un motiu, les maquines mai s'equivoquen..som els humans que ens equivoquem...encara que tampoc entenia el motiu pq digues que faltaven 8 hores per l'alarma...

Vaig rumiar i vaig entendre que l'unic motiu que tindria una maquina per dir 8h de 0:52 a 7:52 es que cregues que hi havia un canvi d'hora pel mig. Però es clar, erem el dia 11 d'octubre, el dia 11 d'octubre no es fa el canvi d'hora. Per tant, aquesta teoria, que era la lògica, no es complia..

Però mentre ho deia la meva parella anava pensant...i va saltar....ha! clar!!!....vaig canviar la data del telèfon per poder seguir jugant a un joc que caducava passats uns dies...

Aquí tenim l'exemple clar que la maquina mai s'equivoca. Tenia justament la data que toca fer el canvi d'horari i, per tant, la maquina va fer el canvi d'horari.

Es el que em sol passar a la meva feina, molts dels errors son causats per humans que enganyen al sistema tant com poden i llavors diuen que la maquina s'equivoca.

En resum, com ja he dit les maquines mai s'equivoquen si tenen tota la informació entrada i correcta. El dia que les maquines portin els cotxes es veurà que el número d'accidents disminuirà dràsticament...com molt altres coses....

On son dolentes les màquines, ara per ara, es a gestionar fets excepcionals, com per exemple que tingui una data falsa per poder jugar a un joc però que sàpiga que es falsa i utilitzi la bona per poder ficar l'alarma.

:)

Deures Malefics

Estava en una xerrada on hi havia una professora i una mare que era super mega anti-deures.

Jo, fins aquell moment no tenia una opinió formada sobre el tema. No tenia clar si estava a favor o en contra dels deures a l'escola.

D'entrada crec, com tot a la vida, que si son coses necessàries, que serveixen, estan rumiades i amb una mesura justa, no els trobo malament. Encara que també es podria pensar que ja haurien de fer tota la feina a classe.

En aquesta conversa la mare anti deures veia com una aberració i un "atras" que es fiquessin deures als nens...no tinc clar per que tant rebuig, no vaig parlar personalment amb ella.

Però la professora, que estava a la conversa va fer una xerrada molt bona. La mare anti-deures va quedar fora de joc.

D'entrada la professora va dir que com a professional, si cregues que els deures fossin dolents els trauria.....però creia que no eren dolents si es feien bé.

A part, també havia de ser conscient - li deia a aquesta mare - que molts pares volent deures pels seus fills, creuen que aixi arribaran més preparats i agafaran més hàbits quan vagin a l'institut. La mare anti-deures es ficava les mans al cap que hi haguessin pares que demanessin a l'escola més deures...

Això se que passa quan algun any alguna professora "mes moderna" no ha ficat deures...sobretot a cursos de 5é i 6é.

La mare anti-deures seguia defensant la seva postura.

La professora va seguir el seu discurs i va dir:

"Encara que estiguis en contra dels deures, per que els teus fills facin 20 minuts de deures al cap de setmana, no els hi passarà res, no agafaran cap trauma ni quedaran tocats per la seva vida futura. El problema pot ser el teniu els pares, que us ratlla que els vostres fills tinguin deures per que mai esteu a casa...voleu fer mil coses, arribeu el diumenge al vespre i llavors us ratlla que el vostre fill tingui que acabar els deures de pressa i correguen..."

Toma ya....

Jo de petit odiava els deures, mai trobava el moment per fer-los i evidentment crec que si s'han de fer han de ser en la seva justa mesura....i si jo tornes a ser petit els suprimiria...però clar, la meva opinió no te el mateix pes que gent que te experiència i ho ha rumiat...

La professora argumentava que sempre s'havia de mirar que fossin deures motivadors, no repetitius però que encara que fossin repetitius, els deures tenen una missió que va més enllà del seu contingut. Es la millora de la responsabilitat de l'alumne.

L'alumne s'ha de fer responsable d'una feina a fer, pq no tindrà cap profe a casa que li digui, de trobar el seu moment, el seu espai i portar-ho fet el dia acordat. Com moltes de les feines futures que haurà de fer..ajuda a millorar la organització, la responsabilitat i la autonomia del nen..

La mare antideures s'estava creuant i al final va marxar...tampoc se si pq tenia que marxar o pq no tenia més raons o per que no creia amb cap de les raons que li donava la professora...

Però en el fons la reflexió es clara: Molts pares deleguen el futur dels seus fills en l'escola, la societat, els professors, els entrenadors, la universitat, els polítics, els directors, les lleis, la CEE, la llei de la relativitat, la llei de la gravetat i la llei de Murphy...

La meva intenció es impactar el màxim possible en els meus fills educant-los com jo crec, amb els meus valors, els meus principis..per tant, si ho aconsegueixo, l'impacte que tindré als meus fills espero que sigui moltíssim més que l'impacte que rebran de l'escola, professors, polítics, lleis...per tant, facin deures o no facin deures, sigui modern o antic...no m'afecta gaire ja que espero que l'escola no tingui un gran impacte amb ells....
No se, espero que el meu impacte sigui d'un 70% i l'escola un 30%...

Per tant, els pares que es preocupen i s'escandalitzen del problema greu que es fer deures potser es que el seu impacte a la educació dels seus fills serà un 30% i delegaran a l'escola un 70%....sino no puc entendre aquesta opinió talibana dels deures...

En un entorn no radical, podem discutir si es millor fer deures o no, i de quina manera...però mai si d'entrada, una cosa que no afectarà gaire al teu fill(vaja, si no et fiquen 3/4 hores de deures cada dia) ho veus com una cosa desastrosa, ja que llavors no es pot parlar...aquesta mare creia que els pares que volien deures pels seus fills eren com cavernícoles..els trobava "atrassats"...

I com tot a la vida, es difícil que les coses siguin blanc o negre...

dijous, 6 d’octubre de 2016

El meu fill es un "Messi" i no veig la realitat...i el futbol...

El tema futbol es un tema recurrent. Dona molt per parlar.

Com ja vaig explicar varies vegades en el blog, el meu fill el volia un dels equips "grans" de la ciutat, vaja, dels equips que fitxen en comptes d'agafar els que s'apunten..

Jo era i soc reticent, amb 8 anys, a anar a un d'aquests equips a menys que ho tinguis molt clar i que ho hagis rumiat bé...sense deixar-te arrossegar per pensaments com "el meu fill es en Messi"..entre d'altres..

I sobretot utilitzar aquest fet, com qualsevol altra que ens pot passar a la vida, per que el teu fill maduri, pensi i tregui les seves conclusions...

Molts pares que conec, quan el seu fill el van venir a buscar, no van voler escoltar res dels que els hi deien la gent que ja hi havia estat o la gent del club...no dic que se'l hi hagi de fer cas però com a mínim escoltar la seva opinió..

La majoria de pares pensen, a dins seu, que aquestes coses negatives que te anar a un equip gran (també en te de positives, com tot a la vida) als seus fills no els hi passarà, això els hi deu passar a la resta però els seus fills son d'una pasta especial..

Una de les coses que la majoria dels pares que han passat per un equip gran et diu es:

  • Allà no ets ningú, quan no et necessitin t'avisaran amb poc temps i et substituiran
  • Allà es igual de que juguessis al teu ex-equip..et faran jugar del que ells creuen
  • Allà no et deixaran ser el rei del mambo al camp, has de complir un posicionament i unes regles i no tots els jugadors s'adapten a això
  • Allà no pots parlar amb l'entrenador ni res...si el teu fill no li entra a l'entrenador, jugarà poc encara que l'any anterior haguessis marcat 50 gols...
  • La mitja es que els jugadors estiguin 2/3 temporades...ells sempre van fitxant els jugadors que destaquen...i per que sigui el teu fill no el veuran tant bo com tu el veus..el mon es molt gran i hi han molts de nens que ho fan bé...
I molts més punts que la gent que hi ha estat et diu...

No vull dir que no s'hi hagi d'anar però t'has de ficar en el cas que el teu fill allà sigui un jugador normal....per que clar, si penses que el teu fill es un jugador extraordinari, evidentment pensaràs que tots aquests avisos no afectaran al teu fill..

Si ets conscient de les coses bones i les dolentes que te el canvi...el mes provable es que visquis l'experiència de manera positiva...

El meu fill al final va acabar anant a l'equip gran, tot i que els hi vam dir que el nen no hi anava, al llarg de la temporada anterior.
Durant el campus d'estiu el van convencer...
Jo li vaig donar la meva opinió mentre ell no ho tenia clar...quan ja ho tenia clar, encara que fos de manera suggestionada, no tenia sentit que li negues...tenia tota la meva informació i ja sabia el que es podia trobar..

Ara, allà passa una cosa curiosa...

El pare que no tenia tant clar que el seu fill hi anes (jo) està content i el nen també, de fet, molt content...molts dels pares que volien i que inclus em van criticar que el meu fill no hi anes, ara no estant tant contents...

Bàsicament jo no vaig idealitzar el canvi sino que inclus el vaig voler veure una mica pitjor per que el meu fill fos conscient i els altres pares van idealitzar el canvi i clar, qualsevol cosa que no sigui com esperaven es una petita frustració..


Tinc una teoria, que diu que en un equip de futbol, com a molt i poden haver 2/3 jugadors que acaparin més joc que la resta...bàsicament per que nomes hi ha una pilota i el temps es el que hi ha....

Per tant, si aquest equip gran fitxa un equip nou sencer de jugadors que destacaven molt als seus equips, que es el cas de l'equip del meu fill, es matemàticament impossible que tots els jugadors fitxats acaparin el mateix joc que acaparaven en els seus equips d'origen...la majoria perdrà protagonisme...

Això no es bo ni es dolent...quan formes part d'un col·lectiu es una possibilitat...el problema no es el fet sino els pares que veien al seu fill unic i ara veuen que han de compartir el protagonisme...i això afecta a que no juga tant, a que no toca tantes pilotes, a que intervenen altres jugadors, a que passen fases del joc que l'equip te altres vies de crear joc i que no passi pels seus peus, a que el canviin sino ho fa bé quan abans no el canviaven mai...

Vaja, que alguns pares poden començar a pensar que el seu fill no li saben treure el potencial, que no l'estan aprofitant, que com es que no entenen el seu fill, que el fan jugar a on no toca, que juga massa poc...

Jo tenia clar que el meu fill anava a un equip a ser una peça més..aprendra molt, tindrà companys molt bons que el faran millorar, tindrà bons entrenadors....però serà una peça de l'engranatge, simplement..no pas l'engranatge sencer que podia ser a l'equip origen...la majoria de pares no tenien clar aquest concepte..

En resum, està bé ser ambiciós, està bé tenir somnis, està bé tenir motivacions però sempre tocant de peus a terra, sempre escoltant a la gent que te experiència....llavors faràs el que vulguis però sempre s'ha de mirar de no prendre decisions visquen en un núvol, per tu i pel teu fill....

Doncs això, les decisions sempre amb el cor però amb els peus a terra i amb informació de tots els costats...la que ens agrada escoltar i la que no es agrada tant...

Al final la majoria s'adaptarà i entendrà la situació...però el període de frustració del pare i el nen es podria haver evitat amb una mica de realisme...

Educació amb càstig?

No soc un pare que cregui que educar amb càstig sigui una norma prou bona com a dir que es la manera d'educar correcta.

Però tampoc vull caure al "bonisme" de dir que castigar a un nen es com si fossis digne de ser investigat per els serveis socials.

A casa ens moguem en el difícil equilibri....

Crec que, com a pares, em d'aplicar el sentit comú i intentar deduir si el càstig es proporcionat i el més important, si el càstig provocarà l'efecte desitjat, que es que el nostre fill aprengui per a la pròxima vegada. Que maduri i que sigui conscient dels seus actes i les seves conseqüències.

Aquí explico un cas personal..

Els divendres sol ser un dia que venen alguns amics del meu fill a casa, coincideix que no tenim cap extra-escolar, que l'endema no hi ha cole, que estem tranquils...venen a casa i alguns dies fem pizzes casolanes i es queden a sopar, inclus es queda algun pare.

El meu fill s'espera els divendres amb moltes ganes.

Un divendres, quan estava esperant a l'escola per que sortissin, va venir cap a mi la meva filla petita(4) i la meva filla gran(10) però el meu fill(8) no apareixia.

D'entrada pensava que encara no havia sortit la seva classe, com vaig xerrar amb les meves filles, no m'havia fixat si per allà corrien més nens de la seva classe. 

Despres d'esperar una estona, vaig començar a pensar que segur que havia marxat amb un dels pares que ve sempre els divendres a casa. Era quasi segur.

La meva filla gran, però, em va dir que creia que havia anat a la classe a buscar alguna cosa. Hi anem i no hi es.

Evidentment, després de perdre 20 minuts entre esperar i pujar a la classe, la conclusió semblava evident. Segur que estava amb aquest pare.

Vaig sortir fora de l'escola i em vaig trobar el meu fill amb aquest pare i el seu fill. Evidentment era molt fàcil deduir que el meu fill estaria amb aquest pare. Jo m'hi porto molt bé amb ell i trobo normal que el meu fill pogues decidir que si ells venien a casa, si estava amb ells ja n'hi havia prou.

Però jo, en aquell moment, i degut a comportaments anteriors on el meu fill havia obviat normes bàsiques, com notificar que marxava d'un lloc, vaig creure que no havia obrat correctament. Sabia que el que anava a fer em causaria problemes...i més davant d'altres pares, allà a l'escola.

Vaig renyar al meu fill i li vaig dir que ja m'imaginava que estava amb aquest pare però que la seva obligació, quan surt de l'escola es venir-me a buscar, fer-me 2 petons, dir hola i llavors explicar-me que va amb aquest pare.

No ja per jo saber que està bé, que també, sino per que forma part d'una família i si es transmet la informació tot va més bé. Per exemple, si hagués dit amb qui estava jo no hagues perdut 20 minuts entre esperar-lo i buscar-lo.

Com creia que despres de reiterades vegades fent coses similars no acabava d'entendre el que li deia, vaig decidir que aquell divendres no vindria cap amic a casa nostra.

L'emprenyada va ser monumental (ell s'ho espera molt..a part de que te baixa tolerància a la frustració)..vaig tenir que perseguir-lo pel carrer, emprenyar-me i finalment agafar-lo del braç i arrossegar-lo fins al cotxe.

Amb alguns pares, nens i professors mirant l'escena.

Li vaig dir a l'altre pare que sentia el canvi de plans, que no tenia clar si era el correcte el que jo havia fet però que d'alguna manera li havia de fer entendre. 

Però l'important no es el càstig, no es res de res si llavors aquesta acció no serveix per alguna cosa.

La setmana vinent, el divendres, ell tornava a tenir la il·lusió per que vinguessin els seus amics i algun pare a casa nostra.

Jo, premeditadament,quan vaig anar a buscar els meus fills a l'escola em vaig ficar en un lloc amb visibilitat reduïda quan ja tenia a les dues nenes i vaig esperar que passava.

El nen em va buscar, em va dir hola, em va fer 2 petons i em va dir que se'n anava amb aquest pare i el seu fill cap a casa nostra.

El vaig felicitar per aprendre dels seus errors i li vaig fer notar el poc que costava tenir el seu divendres somiat només tinguen uns mínims d'educació i de pensar amb els altres.

L'altra pare, que va dubtar dels meus mètodes la setmana anterior, em va dir..."va funcionar"...

Jo conec al meu fill, i se que algunes coses, quan les fa malament masses vegades, les paraules ja no li fan afecte. Si la setmana anterior, en comptes de castigar-lo li foto el rotllo moral...aquesta setmana o l'altra o l'altra hagués repetit sense cap mirament el seu comportament.

Es una llàstima que el càstig sigui una eina sobre les paraules?..doncs si...

Que el càstig es útil quan es un nen petit però que a mesura que creix es més difícil que tingui sentit?...també..

Que es una opció que en aquest cas va aconseguir el que volia?....doncs també...

Estic segur que ara, el meu fill, haurà de despistar-se molt per no venir a buscar-me, quan surt de l'escola i dir-me hola.

I total tampoc es un trangul tant difícil...quan vagi a l'institut ja no l'aniré a buscar i per tant, s'estalviarà de tenir que venir-me a dir hola....3 anyets i se li acabarà la penitencia... :)

dimarts, 23 d’agost de 2016

Control Parental = Renuncia parental ?

Fa uns dies vaig coincidir amb una família que tenien un fill(11) amb una consola portàtil. Fins aqui tot normal.

El nen jugava mentre esperavem a que ens portessin els plats del restaurant. Aqui podria ser més discutible si el nen ha de jugar per no avorrir-se mentre espera o s'ha d'avorrir i aprendre a esperar o saber gestionar el seu avorriment..però vaja, no ens enganyem, cada vegada es més habitual veure nens als restaurants amb mòbils/tablets per jugar...

El que no se es com ho feia abans la mainada als restaurants..potser ja no hi anaven perquè s'avorrien i la liaven i ara els pares poden anar a un restaurant...jo vaig a restaurants (dels tipus que puc gaudir amb els meus fills..tinc clar que tinc fills) sense aparells i els nens, la majoria de vegades, saben esperar i no hi ha un cataclisme. Aixo si, si els hi dones una maquineta a cadascú, podria xerrar amb la meva parella com si no tingues fills...com si no tingues fills....com sino tingues fills....

El que vull tractar però es un altra tema que em va fer reflexionar i que també els hi va passar als meus fills.

El nen tenia instal·lat un control parental a la consola portàtil. Al cap d'un temps determinat la consola es bloquejava i el nen no podia jugar més. Si es portava bé, els pares li incrementaven el temps. Podien definir el tipus de joc, les hores, els dies, les hores segons els dies...es podia controlar tot.

Per mi, relegar el control de la maquineta a un software que gestiona la utilització de l'aparell no em sembla la manera més didàctica.

El pare ha d'educar al seu fill per que faci un us responsable de l'aparell. Segurament tocarà barallar-te amb el teu fill, tenir roces i punts on xocaràs però l'alternativa, evitar el xoc i que ho gestioni una màquina es delegar responsabilitat.

Però encara hi ha una cosa per mi més important.

Una de les feines més importants dels pares es formar als nens perque madurin, creixin, siguin responsables, tinguin autocontrol, sapiguen trobar els límits ells sols...

Per tant, el control parental evita que el nen tingui la oportunitat de madurar el seu autocontrol, de passar el límit i nosaltres poder-li corregir, de trobar punts de conflicte pares-fills i veure si el nen es capaç de millorar el seu autocontrol o no. Perdem informació de com madura el nostre fill controlant els seus impulsos..que no ens hem d'enganyar, el 90% dels nens si els deixen escollir voldrien estar 8 hores amb aparells...els hem d'ajudar a gestionar..i ha entendre que un dia es poden passar de les hores raonables però que es una excepció.

A la nostra vida també fem excepcions de tant en tant...un dia anem a un restaurant més car del compte, un dia anem de viatge, un dia ens passem masses hores mirant una serie, un dia ens passem amb la xocolata...no es un problema si som prou responsables per gestionar-ho i que a l'endema tornem a la situació responsable.

En resum, em sembla que el control parental dels videojocs (pel que fa al temps de joc) es una renuncia dels pares i es una oportunitat perduda per què el nen maduri i aprengui a autoregular els seus impulsos...

Jo sempre els hi dic als meus fills que poden jugar sempre que vulguin a maquinetes com una cosa divertida, com una manera de passar l'estona però el que sempre m'han de demostrar es que ells controlen la maquina...si detecto que es la maquina que els controla a ells (que no saben parar quan toca) llavors faré de policia per racionalitzar l'us a mínims o a zero durant uns dies. Passats aquests dies tenen la oportunitat de tornar-me a demostrar que ells controlen...evidentment no sempre es fàcil...però vaja, molts adults son incapaços de controlar els seus impulsos per tant no podem creure que els nens d'entrada ho faran sense una feina de fons per part dels pares...

Es la meva opinió...potser equivocada..

dimarts, 21 de juny de 2016

Em faré el xulo

No m'agrada fer-me el xulo, de fet, em considero una persona força humil i que sempre pensa que les coses es podrien fer millor o que segurament algú ho faria millor que jo. Miro de ser força auto crític amb mi mateix.

Però hi ha moments on no pots evitar fer-te el "xulo", fardar i fer veure que per ser humil i intentar ser bona persona, no et fa en el tonto del poble.

Últimament m'han passat forces coses i crec que me'n passaran més on potser em tocarà anar una mica de "xulo", tot i que odio fer-ho.

El cas que us explicaré ara es força trivial però quan ho vaig respondre em vaig quedar força a gust.

També apareix el meu fill, però es que va passar aixi...

El meu fill (8) aquest any el volia fitxar un equip gran, ho fa bé, es van fixar en ell i ens van trucar i ens van fer una reunió per explicar-nos el projecte i que anessim cap allà.

Nosaltres, per molts motius que en aquest post no venen al cas, vam decidir que era millor seguir al equip de poble on juga ara. Evidentment el nen hi està d'acord, li vam explicar els pros i contres, li vam dir la nostra opinió, li vam deixar escollir i ell va creure que el millor era el que nosaltres li deiem.

Fins aquí per situar-nos.

On bé el problema? en l'entorn...

Alguns tiets, avis, germans, amics...etc. no veien bé la decisió. Creien que ens equivocavem. Inclòs 1 hora abans de la reunió un familiar em va enviar un email d'una pàgina explicant-me l'error que era que el nen no pogues anar a l'equip gran.

Ara tampoc entraré a discutir qui tenia rao. El que si que tinc clar es que amb 8 anys i per un joc ningú s'equivoca i el que es pensa pq et ve a buscar un equip gran amb 8 anys ja seras bota d'or al cap de 4 anys va molt equivocat. Per que si tots els nens d'equips "grans" arribessin a ser en Messi, Iniesta o Maradona....necessitariem 200 camps nous i santiagos bernabeus per que poguessin jugar tots...

Però vaja, això tampoc ve al cas...

El problema ve amb una frase que em va dir algú, quan ja haviem comunicat la nostra decisió al club gran.

Va ser una frase aixi com: "Ja està bé la vostra decisió, tu ets aixi, veus la vida diferent, nosaltres som més competitius i veiem les coses diferents i per això et deiem que el nen hi anés".

Ja se que no puc fer-hi res i normalment no li faria cas però m'emprenya que per que intento ser bona persona, per què he optat d'estar més temps amb els meus fills, per que professionalment no he arribat tant lluny com altres, per què no guanyo més diners que altres..gent que te unes bones feines, que guanyen molts diners creguin que tinc una actitud poc competitiva, poc avesada a l'exit personal, professional....vaja, que soc un perdedor...

La gent diu que una persona es competitiva si te reconeixement social, si guanya diners, si te un BMW, si va a Estats Units...sino ets un perdedor, no ets competitiu i vas per la vida com olorant lliris mentre camines...

No vaig poder evitar comentar-li a una de les persones tot l'equivocat que estava a l'entendre que era una persona poc competitiva, amb poc esperit de superació i de prosperar.

Li vaig explicar un resum de la meva vida per que entengues que la meva decisió de no portar el meu fill a un equip gran no te res a veure en ser competitiu o no, te a veure amb la meva missió de ser pare i de mirar el millor pel meu fill, i que per considerar-me poc competitiu potser hauria de restablir les eïnes per valorar-ho...

El que vaig dir més o menys va ser això:

"Tu has entrenat durant 10 anys seguits per arribar a ser jugador de basquet professional? Tu t'has aixecat durant 10 anys a les 7 del matí per anar a entrenar? Has anat ha entrar amb tots els equips que podies fins a les tantes de la nit? Has deixat de sortir per la nit, de tenir novies, de fumar i de beure per que volies aconseguir el teu somni? jo si....
I saps el tranquil que estic al saber que no he complert el meu somni simplement pq era impossible? per que no tenia el talent per fer-ho...

Si no hagues fet tot això sempre tindria el dubte de com hagués anat si hagués entrenat més. Estic segur que poquissims dels jugadors de bàsquet professional han entrenat més que jo...per tant, jo vaig fer tot el que estava a les meves mans, que era entrenar i millorar fins al meu màxim nivell...

Quin somni has perseguit tu? per que has lluitat? Simplement has seguit el camí escrit, el que et deia que si feies una carrera guanyaries diners, llavors has tingut talent per aprofitar aquest camí escrit, això es veritat...

Tu has fet una carrera........jo vaig decidir que volia ser informàtic, quan el bàsquet es va acabar i vaig passar hores i hores i hores programant fins a poder-me guanyar la vida amb això sense fer ni un sol curset...no et diré que es el treball més difícil del món però sense esforç, amb ganes de progressar i voler ser competitiu no ho hagues aconseguit...

Abans  de tenir fills vam decidir amb la meva parella el lloc on voldriem viure el dia que els tinguessim, un lloc on creiem que ells serien feliços, i vam lluitar pq això fos possible...i de moment ho es..

Com moltes altres coses que he fet....volia fer un conte infantil i el vaig fer, volia pintar un graffiti a l'escola i ho vaig fer, volia aprendre a fer castells de sorra i en vaig aprendre, volia tenir el control de la meva vida, poder anar a qualsevol festa dels meus fills sigui l'hora que sigui, i de moment, ho he aconseguit i ja van 10 anys...,....xorrades per tu? per mi son super importants..

I el més important, quantes persones coneixes que treballin del que més els hi agrada al món, del que es el seu hobbie,i que puguin tenir una vida familiar on puguin portar els seus fills al cole, els puguin recollir, els puguin portar  a les extraescolar, els hi fassin el sopar......i sense ser de casa bona?

Potser algun dia s'acabarà però ara per ara es aixi...

Diguem que es el que creus que et fa més competitiu que jo? (es queden cardats pq veuen que l'unic que els fa més competitius que jo es la feina...la resta no fan res a la seva vida, aixi que es pugui dir que s'esforcen per aconseguir una fita, projecte...pq no tenen temps)

Crec que soc molt més competitiu que tu, ja que quan tinc una cosa entre cella i cella m'hi barallo fins que ho aconsegueixo o fins que ja es impossible d'aconseguir...però miro de no quedar-me en dubte mai amb les coses que realment m'importen...

Però clar, com no guanyo 2500 euros al mes, com no tinc un càrrec directiu, com no tinc un cotxe xulo, com visc en una casa petita, com mai treballaré en una gran empresa, com sempre hauré de vigilar amb els diners, com tinc 3 fills i faig moltes hores de pare, com miro de no anar de cabron per la vida...doncs soc una persona amb poc caràcter competitiu, soc un perdedor i que te una visió hippie de la vida...

Està bé però si canvies els paràmetres de mesurar veuràs que no pots dir que sigui un persona amb poques ganes de lluitar, de competir...simplement que lluito i competeixo per coses molt diferents a les que la societat dona notorietat.."

Aquesta conversa, més o menys aixi, la vaig tenir amb dues persones que em van tatxar de poc competitiu, en diferents dies, per no veure que era la ostia que el meu fill anés a l'equip bo i que no anar-hi era més o menys com de perdedors...

Una pregunta, miraven el millor pel nen? analitzaven com es el nen i com era el club on anava? sabien quin entrenador tindria al club nou? sabien quin entrenador tindria a l'equip actual? sabien si el nen encara tenia marge de millora al club on està o ja no podia progressar més? sabrien que el meu fill seria un putu numero i que només s'aprendrien el nom si era dels bons? la resta de jugadors potser l'any seguent ja no hi serien..S'han preguntat si el nen està preparat per anar a competir o en el fons el que vol es jugar sense tenir problemes?...no, no s'ho han preguntat.............

Jo he estat més intel·ligent, he analitzat la situació, he ajudat al meu fill a que tingui tota la informació per que pogues decidir. Crec una actitud madura.

També li podria haver inflat el cap i dir-li que aniria a un super club, que era un camí per arribar al Barça i bla, bla, bla...i llavors, amb aquesta informació tant mal intencionada el meu fill hagués dit que si sense pensar-s'ho..

He ajudat al meu fill a pensar i analitzar les situacions per que pugui ser competitiu a la vida no pas prendre una decisió simplement pel color d'una samarreta sense pensar res més...

Ja està, necessitava escriure-ho al blog...

dijous, 5 de maig de 2016

Les excepcions, les meves esteles a la mar

Hi ha un poema mundialment famós d'en Machado que diu:

Caminante, son tus huellas
el camino y nada más;
Caminante, no hay camino,
se hace camino al andar.
Al andar se hace el camino,
y al volver la vista atrás
se ve la senda que nunca
se ha de volver a pisar.
Caminante no hay camino
sino estelas en la mar.

Aquest poema, que he llegit diverses vegades als meus fills, se'n poden treure diverses conclusions. La que treure ara, ja n'he parlat diverses vegades en aquest blog.

"Son tus huellas el camino y nada más"...


Vull parlar d'això, ara...


Quan mires endarrere, d'entrada no veus les teves petjades rutinaries, les del dia dia, les petjades que has de fer, que s'han de fer però que per la seva automatització, quan miris endarrere ja hauran desaparegut, no guardaràs gaires records d'aquestes petjades.


Les petjades que veuràs, quan miris endarrere, son les petjades del dia que et vas enamorar, del dia que vas decidir fer una cosa que potser no tocava però volies, del dia que et vas esforçar per una cosa i al final va sortir, d'aquell partit que vas jugar i la gent et va aplaudir, d'aquell conte magnífic que et vas inventar pels teus fills...i un llarg etcetera...


Per tant, com moltes vegades he dit al post, les coses xules a la vida solen passar quan fas una excepció, una cosa no prevista, quan et saltes el que tocaria i fas el que volies...


No es pot fer cada hora del dia, ni cada dia però s'ha de fer amb certa regularitat...hi han d'haver excepcions a la vida.


Dilluns passat en vaig fer una. I em va fer feliç fer-la..de fet, prou feliç com per què valgui la pena escriure aquesta entrada al Blog.


Dilluns passat venia en Carles Capdevila (director diari ARA i conferenciant sobre educació infantil entre altres coses). Era a les nou de la nit. Era al poble del costat, on els meus fills fan extraescolars. 


Volia anar-hi però pensava que era a les vuit, poc despres que els meus fills acaben les extraescolars...al saber que era a les nou de la nit em va fer mandra esperar-me..estava cansat i els meus fills també...podia quedar-me jo i que s'endugues els nens la meva parella...però al final vaig anar cap a casa...tot i que tenia ganes d'anar-hi i també tenia ganes que m'acompanyes la meva filla gran (9)..


A l'arribar a casa em sabia greu no haver-hi anat, i em sabia greu que la meva filla no el pogues escoltar...es un conferenciant molt divertit...


Ho vaig comentar amb la meva parella i em va dir...."doncs ves-hi...llavors t'arrepentiràs"...i vaig pensar.."estic molt cansat, tinc mal de cap, la meva filla anirà a dormir massa tard...però es veritat que em bé de gust"....


Vaig agafar la meva filla gran i el cotxe i vam anar cap a la xerrada. Al poble d'on veniem fa 5 minuts......


Vam arribar tard però vam arribar.


Estava el pavelló ple..ens vam seure i ens ho vam passar molt bé. Vam riure molt i molt amb tot el que deia. es un autèntic showman de la comunicació...


Mentre anava fent el discurs anava ruminat una cosa....ostres, aquest home ens està entregant un trocet d'ell, dels seus pensaments, de les seves reflexions, del seu temps...estem passant una estona genial, riguent, aprenent, reflexionant i sobretot fent una excepció...convertint el meu dilluns normal en un dilluns excepcional...En un dilluns que perdurarà en el temps per sobre de la resta de dilluns que ja estan eliminants de la meva memoria...

Com li puc agrair? Com puc donar-li un trocet de mi, encara que sigui una milessima part del que ens està donant a nosaltres?

Vaig pensar que em faria il·lusió regalar-li el conte que he fet...es un trocet de mi, de la manera com jo veig l'educació..

Però tenia un problema, estava al poble del costat, no tenia cap conte a sobre i si m'esperava a acabar la conferencia per anar a casa, al tornar ja no hi serien...i si marxava abans em perdria un tall de conferencia que valia molt la pena..

Vaig rumiar que hi havia una família al costat d'on es feia la xerrada que em van comprar el llibre per Sant Jordi. Els hi vaig dedicar als seus fills. Es una família que conec i que tinc confiança...podia anar a "robar-lis" el conte? Era correcte? Estava bé?... no ho se, però em venia de gust fer-ho...

A l'acabar la conferencia li vaig explicar la idea a la meva filla...va flipar...li va semblar una idea xorra però a l'hora divertida...anirem a 2/4 de dotze de la nit ha agafar un conte que em van comprar una gent, i que està dedicat, per donar-li a un senyor que no conec però que em ve molt de gust donar-li les gràcies...

Vam anar corren a buscar el llibre a casa dels veïns, ens el van donar i vam tornar corrents per enganxar en Carles Capdevila...encara estava firmant llibres....

Li vaig donar i li vaig explicar que era una situació una mica surrealista...ja que li volia regalar el meu conte en senyal d'agraïment però que no en tenia cap..i que li havia anat a "robar" a uns veïns.....li vaig explicar que estava dedicat però que la dedicatòria no era per a ell...era pels veïns que ja no el tenien...

Va riure, em va preguntar si tindria problemes, en to de conya, i jo li vaig dir que no, que ja portaria un altra llibre a la família.

Al cap d'un parell de dies vaig donar un altra llibre a la família que li vaig "robar", amb una dedicatòria molt millor que la primera.

En resum els hi deia que gracies a ells, que em van donar el llibre que els hi havia venut uns dies abans, jo vaig poder fer la segona excepció de la nit, la segona cosa no prevista...que era regalar-hi el meu conte a una persona que em venia de gust que el tingues. Per tant, aquell conte que ja no tenen te una història excepcional que farà que tots plegats recordem aquell dia..i el segon conte, per a mi, ara te un valor molt més gran que el primer conte que els hi vaig vendre. El primer conte venia d'una operació de compra/venda...el segon conte prové d'una operació excepcional...

Tot i que vaig estar a punt de no fer el que vaig fer, aquell dilluns va ser un dilluns excepcional compartit amb la meva filla...

Recordarem els riures compartits, recordarem les corregudes per anar a buscar el llibre i la cara d'incredulitat dels veins, recordarem la cua que feiem mentre esperavem per regalar-hi, recordarem que era quasi la unica menor que hi havia a la sala, recordarem a la iaia que deia que potser era massa petita per entendre el que s'havia dit i la meva filla s'estranyava, ja que ho havia entès pràcticament tot, recordarem la cara de sorpresa d'en Carles Capdevila quan li vam explicar que li regalavem un llibre "robat" i dedicat a un altre...recordarem moltíssimes coses que van passar en una fracció d'un parell d'hores...i segurament no recordarem res del dimarts o el dimecres següent...

I quan tiri la mirada endarrere, com deia Machado, només veure les empremtes que he deixat però les que perduraran més seran dels empremtes com les d'aquest dilluns, de dies excepcionals, de dies no normals...

Cada dia no pot ser excepcional però al mirar endarrere em de trobar dies excepcionals amb algun tipus de regularitat...cada mes, cada trimestre, cada any...el que sigui però els hem de trobar...es el que emplena les nostres vides...com a mínim a mi...

dimarts, 19 d’abril de 2016

El meu conte

Fa temps que no escric res al blog, tot i que sempre intento fer-ho. M'agrada. Però he estat molt liat les ultimes setmanes.

Explicaré una mica que ha passat....

No m'agrada la gent que fa promeses a principi d'any, rotllo, aquest any aniré al gimnàs, aquest any aprendre angles...trobo que els nostres projectes, hobbies, il·lusions no han d'estar lligades al moment que la terra dona una volta sencera al sol.

Però tot i aquest pensament, aquest any jo també em vaig fer una promesa. Els humans som aixi, bastant contradictoris.... :)

Quan va començar aquest any em vaig prometre que per Sant Jordi faria un conte infantil. L'any passat ja vaig intentar fer-ne un però al final era massa ambiciós i el temps disponible massa poc.

Aquest any vaig baixar el nivell d'ambició, faria un conte més sencillet però que comuniques alguna idea/idees interessants als nens.

Han estat unes setmanes plantejant la portada, les il·lustracions i els textos. Tot i ser un conte molt senzill...sempre tot porta feina.

Les ultimes setmanes han estat de força angoixa...ho he fet tot a ultima hora, de pressa i corregueren, sense tenir un conte "pilot" per veure com quedava.

Ho vaig enviar a una empresa d'internet...

I si l'empresa era un timo?, i si m'havia equivocat en la portada i tot sortia mogut? i si el conte tenia algun fallo de format que no es veia la pdf? I si arribava tard? i si....

Avui m'han arribat els contes impresos, amb tapa dura.

Quan he obert la primera caixa i he vist tots els contes, impresos perfectes, amb tapa dura......crec que cap regal de reis en tota la meva vida m'ha fet més feliç que el moment en que he obert la caixa i he vist el conte.

Estic molt feliç de poder acabar aquest propòsit. Es podia fer molt millor però no amb el temps que disposava.

Una amiga em va dir que "deu està en els detalls", referint-se que si feia les coses ràpid no em quedaria tant bé...i te raó, però sino ho feia ràpid no ho tindria per Sant Jordi i llavors tindria un conte més perfecte però jo seria una mica menys feliç.

Ja he parlat amb l'escola dels meus fills i podré fer una parada per vendre el llibre, on els centims recaudats aniran a un projecte per l'escola, i l'ajuntament de la meva ciutat em permet tenir una taula per la jornada de sant Jordi, per vendre el llibre.

Estic molt feliç. Estic molt tranquil.

Total, el que he fet no te cap mèrit. No guanyaré diners, ja que en tirades curtes el preu de cost dels llibres es força alt, no em faré famós, no faré res...però he complert un objectiu que m'havia marcat....i això no sol passar. Normalment el dia a dia t'arrossega i les coses van quedant al tinter.

El que queda d'any ja no fa falta que faci res.... :)

I en el fons no ho he fet del tot per mi...ho he fet pels meus fills. Ells sabien aquest objectiu, aquesta il·lusió que tenia per fer aquest projecte..i els hi havia de demostrar que val la pena esforçar-se per allò que et fa il·lusió...

Potser no ha estat molt educatiu fer-ho a ultima hora, de pressa i correguen...llavors no em podré queixar si estudien o fan els deures el dia abans....si jo també ho faig... :)

Ara esperar a que passi la setmana, que no plogui i a gaudir de poder compartir el meu conte amb la gent que li vingui de gust.


Nota: El llibre va d'un nen que te preguntes científiques però els seus pares estan massa ocupats per donar-li respostes. Al final acaba pujant a la lluna a preguntar-li.

Preguntes com:

  • Per què el cel es blau?
  • Per què a l'estiu fa calor?
  • Per què la lluna fa llum?


Adjunto algunes il·lustracions del conte....



dissabte, 20 de febrer de 2016

Informes futbolístics (part 2)

Per acabar el tema del món futbolístic, una ultima anotació de la visió que tenen els pares respecte al hobby del seu fill.

Parlava amb un pare que segurament l'any vinent el seu fill anirà a un altre equip buscant que el seu fill pugui creixer i treure tot el seu potencial.

La frase que va utilitzar va ser:

-"Segurament la temporada vinent m'emportaré el meu fill a un altre equip".

No se, la paraula "m'emportaré" a mi em denota alguna cosa semblant a un segrest, a una posició dominant sense tenir en compte l'opinió del fill.

Potser aquesta es la feina d'un pare..prendre decisions pel seu fill en totes les coses.

Jo ho veig diferent...però vaja, mentre ell ho deia amb tota normalitat, a mi la frase "m'emportaré al meu fill", em feia un mal a les orelles bastant important.

Com deia a l'ultim post, crec que aquí es el nen que ha de decidir no pas el pare...per que sino no se si estàs tractant al teu fill com un simple objecte, com qui mou les fitxes d'escacs o com qui juga al monopoly.

El temps dirà...i si, prendre decisions d'aquesta manera, es millor que la meva passitivitat...no tindré cap problema a reconeixer el meu error.

Fi al tema futbol de moment....


dijous, 18 de febrer de 2016

Informes futbolístics

Com bé dic últimament, el futbol infantil es un caldo de cultiu per algú que te un blog...

Això de tenir blog ho trobo genial ja que es un lloc on puc escriure el que vulgui i queda guardat..si ho fes a un paper/diari ja l'hauria perdut.
Però el que considero un error, per part meva, es que gent que conec coneguin l'existència del meu blog. Em fa més incomode parlar depen quins temes...com aquest que parlaré ara...pot semblar que vull fardar de fill....i no es el cas, simplement un cas personal em serveix per poder parlar de com es comporta la gent.

El meu fill (8), com un parell més del seu equip, es veu que hi han alguns clubs més grans que els estan seguint i han fet un informe.

Primer de tot, a 8 anys s'ha de seguir als nens? als 11/12 encara..però a 8 anys?...suposo que en Messi ja es devia intuir alguna cosa però la resta de la humanitat encara es difícil saber si la progressió seguirà o no...

Però vaja, això no es l'important....cada equip que segueixi a qui vulgui i faci els informes que vulgui. Son els seus diners.

La segona part ve ara. Es veu que la majoria de pares, quan saben que ha vingut un equip més gran i s'interessa pel seu fill, els hi falta temps per marxar pitant a aquest equip i que el seu fill pugui, en un parell d'anys, fitxar pel Barça i despres ja ser pitxixi de la Champions League.

Es una putada pels equips petits ja que els hi es difícil fer equips bons...a la que destaca algú els equips grans els hi treuen...suposo que es llei de vida. Però per una part es pot considerar llei de vida però per l'altra es evident que juguen amb les il·lusions dels pares i els nens per manipular-los i fer creure que es una oportunitat que no s'ha de deixar passar.

Aixi el jugador podrà creixer i ser....ser que?...hi han les mateixes oportunitats de ser professional(ben pagat) que et toqui la loteria....aquest tema ja l'havia parlat alguna vegada aquí al blog.

En el nostre cas, mentre el meu fill estigui content i s'ho passi bé, no tenim intenció de marxar. I si marxem serà per que el nen creu (ell i només ell) que li agradaria canviar. Es el seu hobby no pas el meu.

Com el club no s'acaba de creure que no marxarem (vaja, això em semblà a mi) ens han proposat, en un temps record, que el nen comenci a entrenar amb l'equip dels més grans i que es faci fitxa amb els grans. Suposo amb un intent que els pares veiem que es vol potenciar al nen i que no fa falta marxar.

De fet, seguint la meva manera de veure les coses, quan em van propossar que el nen entrenes amb els més grans, els hi vaig dir que estava bé però que li anesin a explicar a ell. Era ell el que tenia que decidir. Jo, l'unic que puc opinar es si em va bé o no portar-lo a entrenar un dia més...la resta, es cosa seva.

L'unica condició que he em donat es que no deixi tirat al seu equip actual..si coincideixen partit, prioritat amb el seu equip. Li vull ensenyar al meu fill que quan agafes un compromís d'estar a un equip has de mirar d'estar-hi fins al final. Em serveix com a eïna educativa.

Els altres nens del seu equip que també els hi han fet aquests informes no els hi han proposat jugar amb els més grans. Crec que en principi ja veuen clar que els pares, davant de l'interès d'altres equips, marxaran si o si al final de la temporada. Ja els donen per perduts.

Evidentment tothom es lliure de fer el que vulgui.

Però jo faria una reflexió per als pares que marxaran....si el seu fill fos un crack dels estudis també el canviarien d'escola? anirien a una escola millor?
Farien una recerca per trobar professors que motivin als seu fill per explotar el seu potencial? S'asseurien al seu costat per fer deures més complicats per que el nen pugui treure tot el seu potencial?....tinc els meus dubtes....molts dubtes...

Ho fan amb el futbol però no ho farien en altres camps...

Llavors qui es que vol marxar? els pares? o els nens? I si els nens volen marxar, qui els hi ha "menjat" el tarró?..la majoria de nens de 7/8 anys només volen passar-s'ho bé amb els seus amics...

Jo tinc clar que si algú te un fill que es un crack ja vindràn a buscar-lo amb més insistència....sino simplement ets una eïna per que els equips més grans puguin fer equips més competitius en comptes d'aconseguir aquests jugadors via formació. Aquests equips grans volen tindré uns equips inferiors potents i fitxen per això...però se'ls i enfot el teu fill..

En canvi, a l'equip de poble/barri el teu fill tothom el coneix, et cuidaran i vigilaran que tot vagi bé. Potser no tindràs els millors entrenadors del món, ni el millor coordinador del món...però el teu fill serà tractat pel nom.

Em va fer reflexionar la velocitat a la que els pares s'enduen els seus fills a la mínima que saben que un equip més gran el vol fitxar. Potser soc jo l'equivocat però d'entrada no se si s'ha de reflexionar. De fet, la majoria dels que marxen, pel que se, no estan contents del tot al cap d'un temps, ja que, a menys que el teu fill sigui molt i molt bo, el canvi provoca que el nen jugui menys minuts...ja que el nivell es més alt.

Els pares avaluen el canvi? que esperen del nou equip?...tristament crec sospitar que l'únic que esperen del nou equip es que sigui un trampolí per somiar arribar a  jugar a primera divisió (i guanyar molts diners). Jo entenc que es millor esperar el procés d'una forma natural.

Si el nen es molt bo, al final serà ell que demanarà el canvi ja que veurà que la resta de l'equip potser no l'acompanya. Potser no fa falta avançar-se per que algú a fet algun informe.

Pels pares que creuen que es la millor opció endur-se al seu fill a la primera de canvi...una altra reflexió...

Quants dels nens de 9/10 anys que han jugat al Barça (i en juguen molts cada any) han arribat a ser professionals amb el Barça? i quants han arribat a ser professionals a altres equips?

Crec haver vist un documental, sobre l'arribada d'en Messi al Barça(amb 11 anys), i crec recordar que cap o quasi cap dels jugadors d'aquell equip van arribar a ser professional d'una manera que es poguessin guanyar la vida.

Amb aquestes dades crec que aquests pares haurien de reflexionar sobre si val la pena. Si ha de ser serà. En Messi el van anar a buscar a Argentina, en Neymar a Brasil,a l'Iniesta a Albacete....si el teu fill es prou bo per ser professional ja ho notaràs...sino potser fas volar coloms per adonar-ten al cap de poc que no es com esperaves.

La teva feina com a pare es educar al teu fill i no se si entra dins de la feina de pare ficar-t'he pel mig dels hobbies del teu fill i decidir per ell i jugar amb les seves il·lusions. O fer-li creure coses que no seran.

Em crida molt l'atenció tot aquest mundillo...on els equips grans fan informes de tots els jugadors que destaquen una mica i els pares que corren a la que saben que estan interessats pel seu fill...

Jo no vull que el meu fill sigui una trista mercaderia....

Però vaja, cada pare que faci el que cregui millor pel seu fill...jo només volia reflexionar sobre el tema...

Factures a la generalitat.....

Col·laboro en diferents empreses, com a informàtic..i vaig escoltar una cosa que em va sobtar una mica.

No entraré a valorar-ho...encara que segurament es una situació una mica estranya.

Aquesta empresa havia fet una feina per un departament de la generalitat. En vegades anteriors aquesta empresa havia enviat les factures directament al departament en concret de la Generalitat.

Ara ja no es pot enviar les factures de la Generalitat a la Generalitat. S'han d'enviar a la hisenda espanyola.
S'ha d'utilitzar un programa específic...i com es veu que es una mica complicat de fer anar, al final van optar per pagar a un gestor per tramitar la factura a la hisenda espanyola.

A mi em va semblar una mica fort i no vaig poder evitar pensar que es vol controlar les despeses de la Generalitat per saber on es gasten els diners.....No se si aquest pas, i molts altres que s'estan fent, es la millor manera d'intentar solucionar el "problema" que tenim a Catalunya.

Res, aquí queda dit.

dijous, 11 de febrer de 2016

La antimatèria i el càncer

En molts escrits pseudo-científics he escoltat parlar de l'antimatèria.

I que al nostre univers no pot existir gaire antimatèria ja que la antimatèria, quan es troba amb la matèria, s'eliminen mútuament.

Més o menys es això...

Doncs avui, mentre llegia un article sobre la recerca de les ones gravitatòries, he trobat un link on explicava una maquina, utilitzada en oncologia, que utilitzava antimatèria per detectar on està el càncer en un pacient.

Segurament no deu ser una cosa nova però quan he investigat més i he llegit una mica en que consistia la maquineta aquesta....he flipat...

Em ve de gust explicar-ho a mi...però com ara no tinc temps, passo el link d'un noi que ho explica d'una manera genial. Ja ho explicaré jo quan tingui temps..aixi assimilo millor el procés..

http://redesparaelentretenimiento.blogspot.com.es/2013/10/sabias-que-se-utiliza-antimateria-para.html

Un concepte que sembla de ciència-ficció actualment està salvant vides...la veritat, em sembla increïble...

diumenge, 7 de febrer de 2016

Einstein, la teoria de la Relativitat i la velocitat...i el "tocino"...

Aquesta setmana es publica la revista de l'escola dels meus fills.

Normalment sempre demanen algun escrit dels pares. Alguna vegada n'havia fet algun.

Aquesta vegada no m'havien demanat cap escrit però em venia de gust fer-ne un sobre l'Einstein i la teoria de la relativitat.

A vegades no es fàcil parlar d'alguns temes amb els petits però trobo que si aconsegueixes que ho entenguin, que siguin conscients d'algun coneixement nou, els hi obres alguna porteta al seu cervell, que els ajudarà quan pensin en altres coses.

Sempre penso que els coneixements nous, que els hi donin visions diferents, els permeten creixer intel·lectualment, els hi permeten pensar diferent davant dels problemes...encara que sigui d'una manera indirecta.

L'escrit va sobre l'Einstein i una de les reflexions que provoca la seva teoria de la relativitat.

Es curiós i divertit.

Aquí comença l'article:

"Abans de començar, per entendre aquest escrit, necessitem saber que es una galàxia.
Ho sabeu?

Una galàxia es un grup d’estrelles (com el sol) que viatgen juntes. Aquest grup d’estrelles que viatgen juntes solen donar voltes al mig de la galàxia, de la mateixa manera que la terra dona voltes al sol. El sistema solar està en una galàxia anomenada Via Lactea.

Mirem la següent imatge de la nostra galàxia per entendre-ho:






A vegades les coses no son com semblen. Com la terra, que sense fotos de l’espai o de científics que van investigar, encara creuríem que es plana, ja que ho sembla. Però que una cosa ens sembli que es d’una manera no vol dir que ho sigui.

Anem per la pregunta d’aquest escrit....

Ara, quan estàs llegint aquest escrit, estàs quiet/a?
A quina velocitat creus que t’estàs movent? 0km/h? 1 Km/h? Que creus?

La teoria d’Einstein diu que mai pots saber a quina velocitat t’estàs movent. A menys que no ho comparis amb alguna altra cosa. Mentre llegeixes aquest escrit estàs quiet/a si ho compares amb les teves parets, la teva taula, les teves finestres. Però que passa si anem a veure a l’espai si realment estem quiets?

La terra gira sobre si mateixa a una velocitat de 1700 Km/h. Guau....

Però la terra dona voltes al sol sempre, no? Per això, cada vegada que dona una volta al sol, diguem que ha passat un any. I a quina velocitat dona voltes la terra al sol?
107.000 Km/h!!!!! 

Segurament ja no estem tant segurs que realment estem quiets...
Però encara hi ha més...
El sol està quiet? NOOOOOOOOOOOOOOOOO!!! 



El sol es mou, dona voltes a la nostre galàxia, la Via Lactea. I clar, si el sol es mou, com nosaltres estem “enganxats a ell”, també ens movem. A quina velocitat dona voltes el sol al centre de la Via Lactea?
792.000 Km/h !!!!!!

Be, ja deu estar, no? Segur que ja no es deu moure res més....

Doncs no...la Via Lactea també es mou. La Via Lactea esta “unida” a altres galàxies que viatgen juntes per l’espai. Aquest grup de galàxies les anomenem Grup Local. Es creu que son unes 30 galàxies. La Via Lactea dona voltes a aquest grup local a una velocitat de:
468.000 Km/h!!!!!!!!

Ja deu estar, no?......


Doncs encara no. Aquest grup Local de galàxies viatja en direcció a un lloc anomenat Cúmul de la Verge o de Virgo.

Es creu que el grup local es mou cap aquest cúmul a una velocitat de:

2.160.000 Km/h!!!!!!!!!!!!!!!!



 


Ara ja deu estar, no?

Doncs no....els científics saben que hi ha altres coses que atreuen al cúmul de virgo, i aquest també es deu estar movent “xuclat” per alguna cosa més gran...hi han diferents teories però encara no ho saben segur...de moment el que atreu al cúmul de Virgo l’anomenen el gran Atractor..però encara han d’investigar més per explicar-ho.

Per tant, ningú sap realment a quina velocitat ens movem, ni el millor científic del món pot respondre aquesta pregunta.

El més guai de tot això es pensar que la terra es una nau espacial i nosaltres anem a dins. Estem fent un viatge per l’espai a velocitats més grans que la majoria de naus de la guerra de les galàxies!!!!!

Les coses mai son com semblen.

Estem quiets si ho comparem amb la nostra taula o la nostra cadira però estem anant a velocitats increïbles si ho mirem des de l’espai.

Si ens creguem que les coses son com ens han dit o com semblen, ens posem límits..si gratem més enllà, si tenim curiositat, sempre veurem que les coses son diferents del que pensàvem.

La realitat es súper complexa."

Aquest era el meu escrit.........