dimarts, 11 d’octubre de 2016

Deures Malefics

Estava en una xerrada on hi havia una professora i una mare que era super mega anti-deures.

Jo, fins aquell moment no tenia una opinió formada sobre el tema. No tenia clar si estava a favor o en contra dels deures a l'escola.

D'entrada crec, com tot a la vida, que si son coses necessàries, que serveixen, estan rumiades i amb una mesura justa, no els trobo malament. Encara que també es podria pensar que ja haurien de fer tota la feina a classe.

En aquesta conversa la mare anti deures veia com una aberració i un "atras" que es fiquessin deures als nens...no tinc clar per que tant rebuig, no vaig parlar personalment amb ella.

Però la professora, que estava a la conversa va fer una xerrada molt bona. La mare anti-deures va quedar fora de joc.

D'entrada la professora va dir que com a professional, si cregues que els deures fossin dolents els trauria.....però creia que no eren dolents si es feien bé.

A part, també havia de ser conscient - li deia a aquesta mare - que molts pares volent deures pels seus fills, creuen que aixi arribaran més preparats i agafaran més hàbits quan vagin a l'institut. La mare anti-deures es ficava les mans al cap que hi haguessin pares que demanessin a l'escola més deures...

Això se que passa quan algun any alguna professora "mes moderna" no ha ficat deures...sobretot a cursos de 5é i 6é.

La mare anti-deures seguia defensant la seva postura.

La professora va seguir el seu discurs i va dir:

"Encara que estiguis en contra dels deures, per que els teus fills facin 20 minuts de deures al cap de setmana, no els hi passarà res, no agafaran cap trauma ni quedaran tocats per la seva vida futura. El problema pot ser el teniu els pares, que us ratlla que els vostres fills tinguin deures per que mai esteu a casa...voleu fer mil coses, arribeu el diumenge al vespre i llavors us ratlla que el vostre fill tingui que acabar els deures de pressa i correguen..."

Toma ya....

Jo de petit odiava els deures, mai trobava el moment per fer-los i evidentment crec que si s'han de fer han de ser en la seva justa mesura....i si jo tornes a ser petit els suprimiria...però clar, la meva opinió no te el mateix pes que gent que te experiència i ho ha rumiat...

La professora argumentava que sempre s'havia de mirar que fossin deures motivadors, no repetitius però que encara que fossin repetitius, els deures tenen una missió que va més enllà del seu contingut. Es la millora de la responsabilitat de l'alumne.

L'alumne s'ha de fer responsable d'una feina a fer, pq no tindrà cap profe a casa que li digui, de trobar el seu moment, el seu espai i portar-ho fet el dia acordat. Com moltes de les feines futures que haurà de fer..ajuda a millorar la organització, la responsabilitat i la autonomia del nen..

La mare antideures s'estava creuant i al final va marxar...tampoc se si pq tenia que marxar o pq no tenia més raons o per que no creia amb cap de les raons que li donava la professora...

Però en el fons la reflexió es clara: Molts pares deleguen el futur dels seus fills en l'escola, la societat, els professors, els entrenadors, la universitat, els polítics, els directors, les lleis, la CEE, la llei de la relativitat, la llei de la gravetat i la llei de Murphy...

La meva intenció es impactar el màxim possible en els meus fills educant-los com jo crec, amb els meus valors, els meus principis..per tant, si ho aconsegueixo, l'impacte que tindré als meus fills espero que sigui moltíssim més que l'impacte que rebran de l'escola, professors, polítics, lleis...per tant, facin deures o no facin deures, sigui modern o antic...no m'afecta gaire ja que espero que l'escola no tingui un gran impacte amb ells....
No se, espero que el meu impacte sigui d'un 70% i l'escola un 30%...

Per tant, els pares que es preocupen i s'escandalitzen del problema greu que es fer deures potser es que el seu impacte a la educació dels seus fills serà un 30% i delegaran a l'escola un 70%....sino no puc entendre aquesta opinió talibana dels deures...

En un entorn no radical, podem discutir si es millor fer deures o no, i de quina manera...però mai si d'entrada, una cosa que no afectarà gaire al teu fill(vaja, si no et fiquen 3/4 hores de deures cada dia) ho veus com una cosa desastrosa, ja que llavors no es pot parlar...aquesta mare creia que els pares que volien deures pels seus fills eren com cavernícoles..els trobava "atrassats"...

I com tot a la vida, es difícil que les coses siguin blanc o negre...

10 comentaris:

  1. L'objectiu dels deures és reforçar el contingut vist a la classe, perquè les hores de classe donen per impartir conceptes i practicar-los però per consolidar-los calen els deures. No són cap caprici. El cervell aprèn coses per repetició i reforça els patrons neuronals quan els exercita de diferents maneres. Potser fer deures no impliqui un millor acompliment acadèmic en els primers anys d'escolarització, però es tracta de crear un hàbit. Els alumnes que no tenen l'hàbit durant la primària ho tindran durant l'ESO? No crec que l'edat del pavo sigui precisament la millor per començar a desenvolupar hàbits responsables i que impliquin autocontrol... Tampoc es tracta d'aclaparar els nens, però una mica de pràctica diària no és cap esforç sobrehumà, qualsevol nen pot fer-ho.

    També hi ha un problema i és que hi ha alumnes que s'acostumen a que els facin els deures dels pares (o el professor particular, si en tenen) i després ni aprenen ni fan res a classe, perquè et contesten: "ja ho faré a casa" (realment no ho faran). Tot és fruit de la tendència actual dels pares d'evitar qualsevol problema als seus fills, i per això els pares es queixen dels deures, perquè els pares es prenen els deures com si els posessin directament a ells, i no! Són pels seus fills, perquè apreguin l'habit d'organitzar-se i planificar el seu temps i esforçar-se quan cal, no pas perquè el nen sempre depengui dels pares perquè li solucionin tot a la vida, que coi aprendrà el nen si els deures estan perfectes i sense cap error perquè li han fet tot els pares? D'aquesta manera només estem creant nens mimats, incapaços d'esforçar-se, que no poden afrontar una mínima dificultat, que no toleren les frustracions i decepcions de la vida. Deixa que els fills ho intentin encara que no ho facin perfecte a la primera, els errors són els que et queden gravats i és quan realment s'aprén. Això no vol dir que quan el nen té dubtes se li expliquin els conceptes, però fer-li els deures ni de conya.

    ResponElimina
  2. Ei, hola! aquest d'aquí dalt, monsieur Pons007 ens ha recomanat el teu blog i veig que té força raó. Per cert, sóc anti-deures. El meu pare era professor i era anti-deures, perquè deia que si els pares no s'enduien feina a casa, no veia perquè els fills se n'havien d'endur. Una altra cosa és que els pares tinguin clar que el nen no és un moble més que poses al costat de la prestatgeria de l'Ikea i que, per tant, vol dir que a casa l'has d'educar també. Això vol dir esforç i renúncia -que no ha de ser pas dolent, a veure quan faràs res millor a la vida que educar els teus fills!-, això vol dir que si estan estudiant la composició del sòl tu n'estiguis al cas i vegis la manera de complementar els seus aprenentatges, una visita al museu de geologia no està malament. Ara bé, no tothom té la fortuna de poder-ho fer. Abans caldria, potser, educar tota una generació de pares. Si un s'ha decidit per perpetuar-se ha de tenir clar que els fills no són "feina", són allò que has fet perquè has volgut. Gaudeix-ne. La resta no val gran cosa, només són coses que fem entre néixer i morir, vaja, passar l'estona.

    Salutacions!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo també penso una mica com la Roselles, estudiar no es una feina rutinaria, hauria de ser una feina creativa, motivadora, engrescadora...per tant, no es pot comparar els deures amb endur-se feina a casa.

      Jo soc autonom i se'm solen barrejar les hores d'oci, les de feina i les de familia...per tant, si me'n duc la feina a casa...i no es un problema.

      Per tant crec que el debat està més en si serveixen o no i no pas comparar-ho amb endur-nos feina a casa.

      De fet, el teu pare, si era professor, estic segur que se'n duia feina a casa...encara que fossin examens per corregir... :)

      Elimina
    2. No, el meu pare era professor a les Escoles Pies i quan els seus alumnes sortien cap a casa ja sortien amb tota la feina feta. Era dels antic professors que creien que pujar un cim i llegir els clàssics feia més feina que una pila de fitxes i gomets. Ja tinc una edat. Saps? quan vam tenir fills vam intentar idear com els educaríem (no ens dediquem, ni el meu parello ni jo, a l'ensenyament), i vam decidir que ho faríem basant-nos en Aristòtil i en la meva àvia, que era d'abans de la guerra. No ens ha sortit malament del tot, no hem fet deures als fills i han arribat a la universitat, un ha excel·lit i l'altre està voltant pel món parlant set o vuit idiomes. Això sí, no he aconseguit que baixin la tapa del vàter, però no hi pateixo, segur que és perquè sóc una mare possessiva o alguna cosa d'aquestes.

      Elimina
    3. Està clar que tantes formes de pensar tantes maneres de fer.
      Jo segurament també soc com tu, intentar educar des de l'experiencia, la reflexió i no pas fitxes i gomets.

      Però també soc conscient que l'escola fa una feina i si no estic d'acord en el sistema tampoc passa res, ja que l'influencia com a pares hauria de ser molt més forta que la que fa l'escola.

      I de fet es el que intentava dir jo al post i el que tu dius a la resposta...l'impacte fort dels teus fills ets tu i la teva parella...no els deures o els gomets....

      L'escola a de canviar moltes coses però la societat va a un ritme que segurament nosaltres no podem esperar el canvi..els nostres fills ja seran massa grans...ho hem de canviar des de casa i amb el que hem educat als nostres fills...si esperem a que ho facin els altres...

      I com sempre no hi ha recepta màgica...però l'important es que la teva visió de la vida t'hagi donat fruits amb els teus fills...hagin fet deures o no els teus fills serien com son...gracies a molts factors, pero principalment a tu...

      Això es l'importnat i no demonitzar als deures com si fossin una cosa super negativa...discutim-ho però sense treure les coses de lloc...

      Ultimament he vist més d'una conversa on el que defensava els deures semblava lucifer vist pels altres...

      Elimina
  3. Bones! També vinc de part d'en Pons hehehe
    En els últims temps m'he passat d'un bàndol a un altre, ara anti-deures, ara pro-deures... i M'he quedat amb el pro-deures, però amb mesura. Tinc una nena que a va a P3 i encara no ens hi hem trobat, però penso que tal i com demanem que els professors no substitueixin als pares, els pares no han de substituir als professors. Tot i que l'educació en aquest país està en hores baixes, confio que si li posen deures es que està justificat. I també és cert que els hi fas agafar una rutina, un dia seran deures, l'altre serà estudiar per un examen, l'altre fer un treball, etc. L'obligació dels pares és establir als nens aquesta rutina, i també ensenyar que les coses a últim moment no es fan bé, per nervis, mandra, i perquè mai saps com estaràs de disponible a l'últim moment.
    Amb la Clidice no hi estic del tot d'acord, perquè els pares treballem i és cert que no ens enduem el treball a casa (si més no, no tots), però no es pot comparar el estar preparant el teu fill de cares al futur, al que vulgui ser, al que vulgui estudiar, amb tenir una feina fixa i rutinària que no ens requereix una auto-superació i formació constant. Crec que hem d'aconseguir que els nens siguin capaços d'assumir curs rere curs les dificultats que comporta l'aprenentatge.
    Ves a saber, potser d'aquí 3 o 4 anys canvio d'opinió, eh? hehehe

    Salutacions!

    ResponElimina
    Respostes
    1. No tinc una opinió clara sobre el tema. I la meva lògica em diu, que si es difícil tenir una opinió segur a que es degut a que no hi ha resposta bona.

      Segons com es facin, a qui es facin, que es faci, en quina quantitat i a quina edat..

      Ho podriem dir diferent...no se si te coses bones no fer deures però veig que fer deures provoca algunes coses bones per responsabilitzar els fills. A part del contingut que puguin tenir els deures en si.

      El meu fill mitjà es molt despistat i poc responsable...entre la feina que miro de fer jo amb ell i la responsabilitat que te dels deures, que son d'ell amb l'escola, sense mi, a mi m'ajuden.

      Una altra cosa seria si te un valor acadèmic..aqui suposo que es discutible...genrt ho veure super necessari i altres ho veuran com una penitencia innecessària.

      Elimina
  4. Hola, jo també vinc de cal Pons. La meva filla ara fa 5è, però l'any passat, a 4t, uns quants pares ens vam plantejar si no hi havia un excés de deures, que ens semblava que sí. Vam fer un grup de wasap i tot, per variar, i vam parlar amb els mestres. Bé, aquell moment va passar, en definitiva estem d'acord amb que tinguin deures, però amb mesura, que no sigui un suplici i un sinvivir. Els clàssics ja tenien raó, ja, el just mitjà ;) Salut!

    ResponElimina
    Respostes
    1. Merci per passar per aquí!!

      Els grups de whatsapp els carrega el diable... :)

      Evidentment si els deures et condiciona la majoria d'hores de lleure que et queden, es molt clar que hi ha un problema..però es que aquest punt ja no em semblen deures...ja seria explotació!!!!

      Com ja he dit multiples vegades, no tinc una opinió ben formada sobre el tema, i com ja he dit abans, normalment aixo vol dir que ni son bons ni dolents...tot depen de que els hi facin fer, com, quant i per que...

      I evidentment també crec que el model Clídice es fantàstic però, com deia abans, normalment ha de ser un model fet a casa...es molt difícil trobar escoles (encara que n'hi han) on segueixin aquests paràmetres d'una manera pura.

      Fins Aviat!!!

      Elimina
  5. Ara, crec que el model Clídice és fantàstic.

    ResponElimina