dimarts, 23 d’agost de 2016

Control Parental = Renuncia parental ?

Fa uns dies vaig coincidir amb una família que tenien un fill(11) amb una consola portàtil. Fins aqui tot normal.

El nen jugava mentre esperavem a que ens portessin els plats del restaurant. Aqui podria ser més discutible si el nen ha de jugar per no avorrir-se mentre espera o s'ha d'avorrir i aprendre a esperar o saber gestionar el seu avorriment..però vaja, no ens enganyem, cada vegada es més habitual veure nens als restaurants amb mòbils/tablets per jugar...

El que no se es com ho feia abans la mainada als restaurants..potser ja no hi anaven perquè s'avorrien i la liaven i ara els pares poden anar a un restaurant...jo vaig a restaurants (dels tipus que puc gaudir amb els meus fills..tinc clar que tinc fills) sense aparells i els nens, la majoria de vegades, saben esperar i no hi ha un cataclisme. Aixo si, si els hi dones una maquineta a cadascú, podria xerrar amb la meva parella com si no tingues fills...com si no tingues fills....com sino tingues fills....

El que vull tractar però es un altra tema que em va fer reflexionar i que també els hi va passar als meus fills.

El nen tenia instal·lat un control parental a la consola portàtil. Al cap d'un temps determinat la consola es bloquejava i el nen no podia jugar més. Si es portava bé, els pares li incrementaven el temps. Podien definir el tipus de joc, les hores, els dies, les hores segons els dies...es podia controlar tot.

Per mi, relegar el control de la maquineta a un software que gestiona la utilització de l'aparell no em sembla la manera més didàctica.

El pare ha d'educar al seu fill per que faci un us responsable de l'aparell. Segurament tocarà barallar-te amb el teu fill, tenir roces i punts on xocaràs però l'alternativa, evitar el xoc i que ho gestioni una màquina es delegar responsabilitat.

Però encara hi ha una cosa per mi més important.

Una de les feines més importants dels pares es formar als nens perque madurin, creixin, siguin responsables, tinguin autocontrol, sapiguen trobar els límits ells sols...

Per tant, el control parental evita que el nen tingui la oportunitat de madurar el seu autocontrol, de passar el límit i nosaltres poder-li corregir, de trobar punts de conflicte pares-fills i veure si el nen es capaç de millorar el seu autocontrol o no. Perdem informació de com madura el nostre fill controlant els seus impulsos..que no ens hem d'enganyar, el 90% dels nens si els deixen escollir voldrien estar 8 hores amb aparells...els hem d'ajudar a gestionar..i ha entendre que un dia es poden passar de les hores raonables però que es una excepció.

A la nostra vida també fem excepcions de tant en tant...un dia anem a un restaurant més car del compte, un dia anem de viatge, un dia ens passem masses hores mirant una serie, un dia ens passem amb la xocolata...no es un problema si som prou responsables per gestionar-ho i que a l'endema tornem a la situació responsable.

En resum, em sembla que el control parental dels videojocs (pel que fa al temps de joc) es una renuncia dels pares i es una oportunitat perduda per què el nen maduri i aprengui a autoregular els seus impulsos...

Jo sempre els hi dic als meus fills que poden jugar sempre que vulguin a maquinetes com una cosa divertida, com una manera de passar l'estona però el que sempre m'han de demostrar es que ells controlen la maquina...si detecto que es la maquina que els controla a ells (que no saben parar quan toca) llavors faré de policia per racionalitzar l'us a mínims o a zero durant uns dies. Passats aquests dies tenen la oportunitat de tornar-me a demostrar que ells controlen...evidentment no sempre es fàcil...però vaja, molts adults son incapaços de controlar els seus impulsos per tant no podem creure que els nens d'entrada ho faran sense una feina de fons per part dels pares...

Es la meva opinió...potser equivocada..

4 comentaris:

  1. No se com està la teva generació però la meva generació ja està perduda, ja no tenim autocontrol, no tenim mesura, ens llancem al oci i al plaer tan com podem i més, passant de les nostres obligacions i deures i llavors ja ens lamentarem que no tenim temps i que em fracassat, i les generacions més joves que la meva encara va a pitjor. El que vull dir es com coi vull ensenyar autocontrol a un fill quan ni jo mateix en tinc. Per sort, de moment no tinc fills i així evito crear nens malcriats, però veig a venir que algun dia la parella em convencerà per tenir-los i llavors em convertiré en el protagonista de pare horrible que apareix en els teus posts perquè malcriaré els meus fills bàsicament ignorant-los i deixant-los fer el què vulguin perquè jo sóc així. En resum, la societat se’n va a la merda perquè la gent cada vegada es més com jo i menys com tu, o sigui que ja pots començar a educar-nos a tots o estem perduts.

    ResponElimina
    Respostes
    1. Jo soc del 79...o sigui que no se si som de diferent generació o no..
      Tothom vol viure bé, tenir oci i plaer i no treballar gaire a menys que la seva feina formi part de l'oci. Crec que no ens em de sentir culpables per això.

      Tampoc crec que la societat se'n vagi a la merda...crec haver llegit un escrit on Socrates deia que la juventut de la seva època anava per molt mal camí i que no hi veia futur i mira..encara estem aquí.

      Crec que aixo de veure els joves pitjors que la teva joventut es una cosa que ens sol passar...potser tenim rao però com sempre ha passat, potser que ens ho mirem amb lupa.

      Jo també m'equivoco i segurament educo als meus fills d'alguna manera que altra gent deu pensar que ho faig molt malament..no hi han receptes...

      El que si que es veritat es que la majoria dels humans, si no tenen un motiu per esforçar-se, si ho tenen tot i no els hi falta de res, per regla general perden la cultura de l'esforç i es tornen menys responsables...per això millor, com a pare, que els teus fills tinguin una "mica de gana", que no ho tinguin tot solucionat i que hagin de gestionar les seves emocions, responsabilitats...

      A part, crec que hi ha de tot...jugo a basquet amb nanos de 18 a 27 anys (soc l'avi) i hi ha de tot..però la majoria semblen nanos responsables dins del que es pot ser quan tens 18 anys..

      Això que dius del fracas...que es fracassar? i tenir exit? vol dir tenir molts diners?..si es tenir molts diners, jo soc un fracassat...per mi exit es intentar aconseguir les coses que t'has propossat, des de un punt de vista realista..en el meu cas poder treballar del que m'agrada i tenir temps per estar amb els meus fills...
      Per un altra potser, que li agrada esquiar, es viure de ser professor d'esqui i viure d'això...i potser no ha estudiat res....es molt discutible que es fracassar o triomfar...conec gent que s'ha currat una carrera xunguissima, te molt bon sou i no es feliç..la fa infeliç saber que ho te tot per ser feliç però no se sent feliç...llavars es pregunten.."Però si jo em pensava que si era super enginyer, guanyava molts diners ja hauria aconseguit el meu objectiu vital i podria viure en pau.."...doncs no te pq ser aixi..

      El que si que he detectat es una creixent frustració de molts pares quan han d'estar més de 3/4 hores seguides amb els seus fills...s'atabalen, s'emprenyen i nomes estan pensant en l'hora que vingui algú a rellevar-los..tampoc se si es dolent, però a mi em xoca..

      Però, qui ho sap, potser el món que els hi espera a aquests nens, les maquines ja ho fan tot i els humans nomes tenim que estar tombats en una hamaca gaudint de la posta de sol...

      Buf! Quin rotllo t'he fotut...vaig a treballar...

      Elimina
    2. Tot depèn a partir de quants anys comptis per separar les generacions, per mi si ets un any més gran ja compta com generació diferent, imaginat cinc anys!

      Tenir una feina que formi part de l’oci? Això són utopies, no dic que la teva feina hagi de ser una tortura, però d’aquí a considerar-la oci...

      Bé, potser he exagerat una mica amb això d’anar la societat a la merda, simplement li estava donant dramatisme a la situació, el drama ven, ja ho saps.

      A mi no m’has de convèncer que ser ric no té res a veure amb l’èxit, ja se que els rics també ploren (no per experiència pròpia, eh?). Com comentes l’èxit va més relacionat en si ets feliç o no, però una felicitat més o menys constant, res dalts i baixos, no és cap èxit ser feliç una setmana i a la següent sentir-te un desgraciat. Com arribis a aquesta felicitat ja es cosa de cadascú.

      Veus, em sembla que jo seria d’aquests pares, això d’estar amb nens petits no m’agrada, tot i que m’agrada pensar que si son propis els podria tolerar, o no... Hi ha límit en quan l’edat en què adoptar? Es pot adoptar un fill de 18 anys?

      Falten molt pel món de les màquines? Es que no arribo a una dècada cotitzada i ja estic cansat de treballar XD

      Elimina
    3. Ha!, Ha!...

      Ser ric te a veure amb l'exit social, que es molt codiciat per alguns..però no per mi...

      Per mi, millor que ser ric es tenir control sobre la teva vida..que tenir molts diners també et poden ajudar a això..es poder decidir horaris, poder canviar horaris, poder gestionar el teu temps, poder escriure a aquest blog ara sense preocupar-me que un jefe em vigili i em foti bronca si ja sap que fare la feina igualment.....

      Les maquines ho solucionaran tot, segur... :)... potser ens solucionaran a nosaltres i tot...com es veu a les pelis...però crec que ni tu ni jo ho veurem... :)..per tant, o et busques una novia rica, o et fas politic sense escrupuls o vius de la beneficiencia o bé segueixes cotitzant.... :)

      Si es veritat, algunes vegades, el tema oci i feina...avui per exemple, estic treballant a casa per que vull (ningú em paga) en un projecte personal de programador (la meva feina)..ara que hi penso...si ningu em paga potser no es considera treball, no? ...:)...

      Elimina