divendres, 31 de desembre de 2010

Els pares tenen ganes d'escola......

Aquest post ja el tenia pensat escriure'l aquest estiu però, per ase o per bèstia, es va quedar al fons del sac dels Posts però escoltant converses d'alguns pares i mares ha tornat a aflorar a la superfície.

Es tracta de la típica frase "tinc unes ganes que ja sigui el dia 10 de Gener"...com a l'estiu era "tinc unes ganes que ja sigui setembre".
A veure, no sóc ingenu, i ja entenc que tenir la mainada per casa cansa.
Però, vaja, la majoria de l'any veus els nens, menys el cap de setmana, quan ja surten rebentats de l'escola i una època que els pots gaudir i jugar amb ells amb totes les seves plenes forces, que son 20 dies, i quan en portes 8 o 9 ja penses en que s'acabi quan abans millor?

Ja se que pot semblar un Post per fer-me el pare superguay, i de debò que no es la meva intenció, simplement em xoca molt, es com si em fessin un pessic quan sento un pare/mare dir aquestes frases.

Pot ser molt divertit passar un Nadal amb la mainada, pots fer moltes coses amb ells però el problema es que la majoria de pares no pensem en les coses que podem fer amb ells sino amb les que no podem fer per "culpa" d'ells. I es clar, si t'ho mires així...pot tenir un punt d'agobiant.

  • Jo aprofito que els meus fills pinten per aprendre jo a dibuixar...m'imprimeixo un dibuix amb la impressora i despres el copio en un altre full...pràcticant una mica ja m'en recordo de dibuixar varies figures sense tenir el model davant....al final en sabré i tot...
  • Aprofito que juguen a plastilina per fer ninots de plastilina amb la forma d'un bolet, d'en bob esponja, d'en pingu...i llavors juguem amb aquestes figures...(No intenteu fer figures amb la plastilina pels nens...es una merda!....la bona es la Jovi de tota la vida)
  • Aprofito que no s'han d'aixecar aviat per poder veure una pelicula a la nit amb tota la família....
  • Aprofito per portar-los a alguns parcs infantils de Nadal i que juguin....
  • Aprofito per fer una excursió amb ells...(excursió curta, la qüestió es fer un passeig no arribar a un objectiu.....sino es quan t'estresses...si vols arribar fins a no se on, no funciona gaire amb nens petits...el que funciona es una excursió fins a enlloc i tornar)
  • Aprofito que fan la migdiada per fer la meva feina
  • Aprofito que dormen a la nit per fer més la meva feina
  • Aprofito per veure les persones que se que els nens adoren però veiem poc...siguin de la família o no.
  • Aprofito per que quedin amb els seus amics a casa o fora, amb la avantatge que no fa falta mirar el rellotge..
  • Aprofito que m'ajudin a fer el dinar tot i que la cuina quedi pitjor que l'anunci d'Ikea..
I mil coses més.
Algú pot pensar que no explico les coses dolentes i que ho pinto de color rosa. Clar que hi han coses dolentes amb la convivència amb els petits, com la funció de pare, a part de passar-t'ho bé també es educar-los, es produeixin conflictes que has d'intervenir, que t'has d'enfadar, que crides i els renyes....però quan algú ha d'aprendre una cosa no es fàcil.

I cal recordar que als nostres fills no els estem ensenyant a conduir, no els estem ensenyant a escriure o a dibuixar, els estem ensenyant a viure, a comportar-se, a respectar-se,a tenir paciència, a ser ben educats, a gestionar les seves emocions perquè no explotin quan tenen un problema, a controlar les frustracions, a gestionar el seu cansament i això es el la feina més difícil del món...
I moltes vegades, jo no ho aconsegueixo, però la qüestió es ser conscient que es la meva feina com a pare i que m'ho passaré molt bé amb els meus fills però a la vegada que m'ho passo bé hi hauran moments que hauré de fer de pare i EDUCAR-LOS tant bonament com pugui.

Jo tinc molt clar, com suposo la gran majoria de gent, la educació que vull donar als meus fills com a pare i quan realment ho pots fer es en aquestes dates, Nadal, setmana santa, estiu....

Per això quan algun pare diu la frase que està fart de nens es com si sentis pena pel nen, sento com si el seu pare ha renunciat una mica a educar al seu fill.

Per descomptat, parlo de pares que tenen la sort de tenir festa quan tenen festa els seus fills petits, els pares que treballen mentre els seus fills tenen festa no crec que diguin la frase del Post.

Moltes vegades, en moment de "conflicte educacional" amb els meus fills també em ve al cap la frase però he aconseguit quasi extirpar-la....ja que se que cada vegada que penso en la maleïda frase es una renuncia a la meva funció de pare i per tant intento substituir la frase "quines ganes que tinc que comencin l'escola" a "com puc fer per capgirar la situació i que entengui el que l'hi estic diguen?", "com puc fer perque ell s'ho passi bé i jo també?", "Quins jocs podem jugar i que siguin divertits", "Sino menja, com puc, ara que tinc temps, preparar-li el menjar perquè li entri més pels ulls?"....i així mil preguntes més que intento buscar resposta....a vegades amb sort i altres no...

Bon Cap d'any i gaudiu de la mainada tot i que sigui esgotador en alguns moments...com ja he dit altres vegades, tota la feina que requereix plena dedicació durant moltes hores, esgota. Com treballar 12 hores davant d'un ordinador pensant i treballant amb pressió o com educar els nostres fills....

dijous, 16 de desembre de 2010

Innovar: Guardiola i la filosofia del corner

Tot i que no acostumo a parlar de futbol al blog, crec que val la pena parar-se a pensar la revolució que està fent en Pep Guardiola i els seus jugadors.

Fa 100 anys que el futbol està inventat i Guardiola, gracies als jugadors que te i a la filosofia que ell ha mamat i ha millorat, ha canviat alguns paradigmes d'aquest esport.

Els corners, per exemple.

Fa unes setmanes vaig escoltar una retransmissió de TV3 on en "pichi" alonso "criticava" la forma de tirar la majoria dels corners del Barça, tots els acostuma ha tirar en curt per seguir fent rondos. Recordo que va fer el comentari que si els corners tirats així es coneixien com "gilicorners" els del Barça serien "Supergilicorners" o alguna cosa així.

Qualsevol seguidor o entrenador, fa 1 any, li expliques que un equip, com a tàctica, treu tots els corners en curt per tornar la pilota al mig camp i et diria que només se li podria acudir a un boig, que no tenia cap sentit, que els corners són per penjar-los a l’àrea i crear una oportunitat.

El Barça ha re inventat el futbol, no juga a marcar gols, no juga a arribar a l’àrea, no juga a defensar-se, no juga al contraatac, no juga a centrar pilotes, no juga a res conegut....simplement juga a tenir sempre la pilota, que el rival no la tingui mai.

Perquè tirar un corner a l’àrea si un 90% dels corners penjats a l’àrea acaben refusats i probablement a mans del rivals, que llavors poden atacar-te i fer-te un gol. El treuen en curt i així segueixen amb la possessió.

Perquè xutar de fora l’àrea si es pot seguir tocant, només està permès xutar quan les probabilitats de fer gol siguin altíssimes. Per això intenten arribar a dins de l’àrea, a dos pams de la ratlla de gol.

Si jo tinc la pilota tu no la tens.

Es revolucionari, com es que s'han tardat 100 anys a fer-ho?

Guardiola ha portat a l'extrem més estremíssim la filosofia que havien començat altres entrenadors.

Inclús els seus propis aficionats, tot i ser conscients que el seu equip juga molt bé i es un equip històric, quan l'equip no marca o li costa trobar oportunitats, li costa no irritar-se amb aquest joc. Volen que xutin, que pengin pilotes, que tirin corners a l’àrea....encara no estan preparats del tot per entendre aquest joc a menys que es guanyi, com s'està fent ara...

Evidentment, aquesta filosofia només es pot realitzar amb jugadors com els que te el Barça.

Com tampoc es pot jugar a esperar i sortir al contraatac sinó tens jugadors molt ràpids a davant o com no pots jugar a la defensiva sinó tens jugadors molt físics i disciplinats per mantenir l'ordre.

Amb aquest Post no vull fer propaganda d'en Guardiola, no es un deu, s'equivoca, com tothom, quan no guanyi el faran fora, com tots els entrenadors però si vull parlar de la innovació.

Aquestes reflexions ens demostren que sempre, en qualsevol camp de la nostra vida, les coses es poden fer diferents encara que pensem que ho fem de la manera ideal. Tot es pot millorar encara que sembli que funcioni.

L'evolució es natural al ser humà, tot evoluciona, tot canvia però sempre es gracies a visionaris que ens ajuden a veure-ho diferent. La majoria acabem creient que les coses son com son per que sempre s'han fet així, perquè m'han ensenyat a fer-ho així o perquè la lògica(basada amb el que ens han ensenyat) em diu que s'han de fer així...

A la vida em de fer un esforç per veure la vida des de molt lluny, amb molta perspectiva..a veure que no hi ha solució idònia, som nosaltres que em de veure la nostra solució, la nostra manera d'entendre la vida, de viure-la...independentment de les regles preestablertes.

Tot i que no soc culer, si que m'agrada gaudir de la gent que fa que la seva feina sigui un art i a més un art innovador en tots els àmbits i en el camp de l'esport tenim el Barça actual, en Michael Jordan o Magic Johnson....com també ho van fer Einstein, Newton, Galileu, Darwin...

Visionaris que ens han fet evolucionar, en els seus diferents camps, per passar a un següent nivell en el camp on treballaven.

On estan els pares????

Hi ha un video a la xarxa, que ja havia inclos a un post de l'any passat, que m'agrada per aquestes dates poder recordar.

Parla, en 60 segons i amb molta ironia, del PROBLEMA dels nens avui dia.

Molts pares son tan reals com ho son els reis mags...o sigui, un producte de la nostra imaginació.


diumenge, 28 de novembre de 2010

La prova del got..

Tinc una teoria, força xorra, que em serveix per demostrar científicament si un adult a compartit taula, en un àpat, amb nens petits de menys de 3 anys.

Aquesta teoria em serveix per veure, d'una hora lluny, i sense fer-li canviar bolquers, ni donar biberons, si aquell adult a tingut un contacte més o menys continu amb aquests petits extraterrestres que anomenen nens.

Es la teoria del got.

L'experiment requereix, simplement, la tècnica d'observació directa mentre l'infant està a taula dinant / sopant....

Fas parar taula a l'individu i veus que fa amb els gots dels nens....si els hi fica aigua perquè ja tinguin el got ple i sense que els nens ho hagin demanat, tens la prova inequívoca; aquell individu no ha conviscut en una taula amb cap menor de 3 anys.
Direm que aquest individu es un NO.CO.TA.NE3 - No Compartit Taula nen 3 anys)

Però, si es tractes d'un individu NO.CO.TA.NE3 despistat, i no fica aigua al got d'entrada, encara podem fer una ultima comprovació per demostrar la teoria. Em d'esperar a que el nen demani aigua i demanar a l'individu que empleni el got, si emplena el got fins a dalt de tot, ja em caçat a l'individu. Es un NO.CO.TA.NE3 sense cap mena de dubte.

Però, en el fons, els NOCOTANE3 es poden caçar sense fer cap de les dues proves descrites. No fa falta observar-lo mentre es realitza l'àpat, simplement podem utilitzar una bàscula i pesar la baieta abans de sopar i pesar-la després.

Si la baieta pesa més al final de l'àpat, acabem de demostrar científicament que aquell adult es un NOCOTANE3.

Pot semblar conya i ho es però us asseguro que sol complir-se força sovint.

Suposo que els que teniu fills recordeu casos en que els nens han fotut el got pels aires a causa que algú no ha tingut en compte que un got ple d'aigua, a la taula d'un nen, sol caure de la mateixa manera que el sol surt cada dia.

I segur que hi han moltes altres proves científiques per certificar que un adult no ha estat contaminat amb la visió de la vida d'un ser inferior a 3 anys.

divendres, 19 de novembre de 2010

Evitar el Conflicte...i els nens

Conec casos de forces pares que utilitzen la tècnica de "evitar el conflicte" amb els seus fills. Eviten situacions que saben poden descontrolar-se, encara que els hi vingui de gust, eviten la rabieta, la frustració, la gelosia, els nervis....del nen davant d'alguna situació en concret.

Tampoc vull demonitzar aquest mètode, que tots els pares em utilitzat sense excepció en molts casos. Vull fer esment en els pares que utilitzen aquest mètode per sistema o molt sovint...evidentment molts dies per molts motius no et ve de gust el conflicte i si saps com evitar-lo.... miraràs de fer-ho.

Donaré algun exemple per ficar-nos en situació.

Uns pares els hi ve de gust anar a les fires de la ciutat forces dies, perquè saben que es una vegada a l'any però deixen d'anar-hi perquè el seu fill sol marxant plorant perquè no es conforma amb les atraccions en les que ha pujat.

Acaben anant-hi el dia/es de rigor i punt.
Aquí no discuteixo si han d'anar-hi cada dia o un dia, a fires, cada pare sap el que pot/vol fer. Discuteixo el deixar de fer coses per evitar el conflicte.

Més exemples, molts pares que eviten anar a sopar fora amb el nen pq si va a dormir després de les x hores, o sino el banyen pq es relaxi, o sino, o sino....evidentment cada pare coneix el seu fill i sap en quines situacions es provable que hi hagin problemes, i el que no faras es provocar-ho cada dia...però sino 40 vegades al mes doncs només 4 vegades al mes....però no tallar-ho en sec per evitar el conflicte.

O un altre exemple, un pare que a l'anar a buscar als seus fills a l'escola, per evitar que els seus nens escoltin que alguns nens van a fires, marxa ràpid i per l'altre porta.

Doncs la meva opinió es que no es la manera que jo crec que s'han d'educar els nens.

Si tu creus que no has d'anar a les fires, no s'hi va i punt.
Si els teus fills escolten que altres van a fires i volen anar-hi, doncs els hi dones els arguments de la teva negativa.
Si ho entenen perfecte i sino ho entenen, també perfecte, perquè els estàs ajudant a madurar, a creixer, a aprendre a controlar les seves frustracions, a entendre que no tothom fa el mateix, o no pot fer el mateix, a entendre que la vida està plena de situacions on ens agradaria fer moltes coses però no sempre pot ser.

I de retruc, amb el temps acabes guanyat llibertat com a pare per fer més coses amb els teus fills ja que segurament podràs sortir d'una millor manera de les diferents sortides, viatges, passeigs, convivència en general amb els teus fills.
Si pots aconseguir una convivència madura amb els teus fills als 3 anys, gracies a la maduració que provoca l'enfrontament amb el conflicte (i molts altres mètodes) perquè esperar als 4 o als 5.

L'esforç d'enfrontar-te al conflicte te beneficis a curt plaç. A vegades fa mandra, es dur i pots perdre els nervis...però crec que val la pena. I evidentment, com he comentat abans, tampoc em de ser uns kamikazes i anar tot el dia enfrontant-nos a tots els conflicte o buscar-los expressament..perquè sino acabaríem boigs tant els nens com els pares.

Enfrontar-te al conflicte de manera prou regular es una molt bona manera d'educar als teus fills. No crec que s'hagi de fugir del conflicte de manera sistemàtica, això provoca una sobreprotecció que es veure reflectida en el futur d'una manera o altre i segurament de manera més aviat negativa.

La vida està plena de conflictes, quan abans ho entenguin més temps podrem gaudir dels nostres fills d'una manera plena i amb més seguretat que ens ensurtirem d'una manera digna de qualsevol cosa que volguem fer amb ells.

I com sempre, només es la meva humil opinió.

dissabte, 6 de novembre de 2010

Integració......

Fa temps que escolto gent que critica la falta d'integració dels nouvinguts, vaja, dels immigrants.
No es volen integrar i això causa una serie de tensions i problemes a la societat, segons ells.

En aquest post no parlaré sobre si trobo bé la integració o la no integració...de fet, tampoc tinc clar si això es un problema...o potser es un problema la pobressa i la falta d'educació no pas la no integració però, com he dit, no tinc prou elaborat el tema com per parlar-ne.

El que si tinc elaborat es l'esteriotip de molts dels mes fervents seguidors de l'integracionisme. Molts dels que critiquen a les persones que no es volen integrar i ho defensen d'una manera més dura tenen trets en comú. Solen ser gent que no s'integra quan conviu amb gent diferent a ell.

Un exemple, alguns dels més critics, que he escoltat ultimament amb la no integració dels immigrants són castellanoparlants, que viuen fa molts anys a Catalunya i no saben o no volen parlar català i tampoc s'han acabat d'atmotllar a la manera de fer d'aquesta terra. En definitiva, gent que d'alguna manera, no s'ha integrat a la terra d'acollida.

Com tot, hi ha gent de tot. Però em vull referir a les persones que opinem més extremament sobre el tema, llavors hi han moltes altres, com jo mateix, que poden tenir opinions varies i de diferents graus sense arribar a l'extremisme.

I tampoc estic fent una defensa nacionalista de la questió, ni vull obligar a ningú a parlar en cap idioma...simplement, em fa gracia les contradiccions humanes....critiques a uns per fer el mateix que has fet tu.

dimarts, 12 d’octubre de 2010

Aixi es supera la crisis...

Tot i que aquest blog no l'utilitzo per parlar de problemes personals...fa uns dies que tinc un problema que m'indica que la crisis que ha de venir serà de campionat, que som uns dels paisos menys preparats per superar la crisis, que culturalment estem a les antípodes del necessari per sortir ben parats de tot el que ve.

Us explico. Visc a zona rústica i jo, i tots els meus veïns paguem un impost municipal força inferior al que es paga a la ciutat, em part lògic, ja que no tenim carrers asfaltats, papereres, semàfors, places de pàrquings, neteja de carrers, pintar carrers, seguretat.....

Cada any he pagat l'impost que tocava.
Com estem al cul del món; al cadastre, totes les dades referents a les delimitacions de les cases estaven malament. En veure-ho, vaig gestionar els canvis per que tot estigues bé, ara fa uns 3 anys.

Ara fa una setmana m'ha arribat una carta on em demanen que pagui 1600 euros dels impostos dels ultims 4 anys i em tornen els rebuts del que he pagat aquests mateixos anys.

Es veu que a l'actualitzar el cadastre també han actualitzat el valor del sol (que feia 30 anys que no es feia.. perquè deu valer diners fer-ho...no se) i ara el meu sol te un preu molt superior al que tenia fins ara.
Fins aquí podriem acceptar que pot ser correcte, si puja el valor del sol, tocarà pagar més l'any vinent...però, perquè he de pagar en caràcter retroactiu un impost que ja he pagat?

Eren ells els que havien d'actualitzar el cadastre, son ells els que gestionen això. I els meus veïns, com no han tocat res...segueixen pagant molt poc...(ja els he avisat....que no toquin res...sino els fotran)...

Tinc la sensació d'expoli, de robatori encobert per una llei...el meu propi ajuntament, com no te ni un duro per mantenir girant la seva roda de greix, utilitza totes les artimanyes legals (ara m'he de barallar per veure si realment es legal...però de moment ja me l'han fotut) per fer pagar a tot quisqui....

Estem en crisis, costa molt guanyar els centims i aquesta gent es dedica a expoliar als seus ciutadants sigui com sigui. Ho sento, però sempre m'ha agradat anar de legal per la vida.....amb aquesta que m'han fotut i alguna altra del passat...he apres una cosa, i em sap molt greu pensar aixi, però tot el que pugui per no pagar impostos, per estalviar-me qualsevol permis d'obra, per treballar amb negre.....ho faré, i sense cap remordiment.

El mateix sistema t'obliga a saltar-te les normes sino vols que t'afussellin per tots costats.

L'unica manera que s'esta intentant sortir de la crisis en aquest pais es pujar impostos, exprimir més a les empreses i als treballadors....

Per sortir de la crisis s'ha de treballar més, s'ha d'apretar el cinturo, s'han de crear empreses per generar riquesa, s'ha d'ajudar als autonoms a tirar endavant...(ajudar no vull dir ajudes economiques sino ajudes legals, que sigui fàcil tirar endavant)...aquí no...es vol sortir de la crisis mantenint el màxim gastos possibles i treguen els diners d'on siguin i a costa del que sigui...fins que peti...(estavem en crisis però planE per aqui, ajudes de 400 euros, de la vivenda, 2500 euros per naixement..i ara no n'hi ha més...)

Avui mateix, la Generalitat, ha tret uns Bons de l'estat per demanar prestec als particulars tornat amb bons interessos...no tenen n'hi un duro...però com la majoria de la població...

Em queda acabar el post parlant de més coses de la crisis...però es tard...

dimecres, 8 de setembre de 2010

Aprendre dels altres...[quan tingui "això" faré "allò"...]

Una de les coses que m'agrada de fer-me gran es poder aprendre dels meus errors, de les meves experiències personals, dels meus raonaments i també.... aprendre dels altres.

Si aprens dels altres, si saps aprendre dels altres, si saps incorporar, dels altres, les coses que s'adapten a la teva personalitat, o si, amb les coses que tu has apres i la que aprens dels altres, pots construir pensaments/ raonaments/ filosofies/ valors/ coneixements nous es com si guanyessis temps a la vida, tu madures i els altres t'ajuden....

De fet, aprendre dels altres es el fil fonamental en el qual es sustenta l'evolució del coneixement humà durant l'historia, i ara amb internet, es multiplica per mil.

Per aprendre dels altres s'ha de ser una mica empàtic i una mica humil.....si creus que ets una persona ja feta, total i que no es pot millorar o canviar....segurament no seràs receptiu a nous aprenentatges mostrat pels altres. I si no estàs en un estat receptiu i preparat mentalment per aprendre dels altres, segurament rebutjaràs qualsevol cosa, ja que no es teva, encara que fos útil per tu.

Quan dic nous aprenentatges no em refereixo només a la típica transmissió de coneixement que es fa a l'escola.

Un exemple, simple i personal.

Quan era adolescent vaig fer un curs d'animació amb plastilina (si, si....per fer dibuixos com en pingü) amb un argentí a BCN.

Ens ensenyava a animar els objectes, a fer-ho verosimil, a escollir la millor il·luminació, ha escollir els millors materials, a fer esquelets interns pq els ninos no es deformin....etc.

Però el que més recordo d'aquell curs de força mesos es una explicació del professor que, directament, no era del curs, no era transmissió de coneixements, des de un punt de vista tècnic.

Va explicar que quan ell era jove, molts amics seus del sector de les arts, sempre estaven pendents de quan arribarien ha tenir aquella càmera per fer aquella pel·licula, de quan tindrien un estudi per tenir un lloc on fer les animacions, i ell, mentre els seus amics lluitaven (o esperaven) per tenir els mitjans tècnics per fer els seus projectes ell, sense cap material tècnic anava creant guions per a futures series, anava apuntant idees, anava dissenyant personatges per evolucionar-los, pensava titols, noms,....
La diferencia va estar en que quan als seus amics van arribar a tenir els mitjans tècnics no tenien res a fer amb els mitjans, havien de començar i en canvi ell, quan va tenir els mitjans tècnics ja podia començar a treballar, i molt ràpid, ja que ho tenia tot pensat i estudiat..i també habia descartat totes les idees, que al madurar-les, creia que no servien.

Es el millor que vaig apendre. Se que sembla una xorrada però el cervell humà i més quan ets adolescent, sempre tendeix a pensar en l'objecte....quan tingui això faré allò, quan tingui diners llavors podré comprar allò que em servirar per fer allò altre....si realment ho vols i no pots tenir allò que creus t'ajudarà...no es millor buscar una alternativa per arribar al mateix camí?

I com qualsevol adolescent, ja també pensava sovint que no podia fer coses perquè no tenia alguns mitjans...vaig aprendre a fer les coses, sino tinc tots els mitjans per arribar a "D"....doncs faig fins a "C"...i ja ho tindré tot preparat per "D"...

Això no vol dir que sigui la clau per triomfa (que es el triomf?, això serà algun dia un POST), no vol dir que seràs més feliç (o si)...simplement que vaig apendre una cosa que, d'alguna manera va modificar la meva estructura mental...i que ara, en part, jo sóc qui soc, gracies a aquest aprenetatge i mil més.

I també he de dir-vos, que altres alumnes no van utilitzar aquesta lliço ja que ni tan sols la van escoltar, perquè seguien pospossant projectes fins que no tinguessin X cosa.

Apendre dels altres, com abans he dit, es la millor manera per guanyar temps a la vida. Aprens de tu i aprens dels altres....la combinació perfecte.

divendres, 3 de setembre de 2010

Confiança cega o confiança ingenua?

Em costa molt entendre la desconfiança malaltissa que regna a la nostre societat i que es un dels causants de la infelicitat que pateixen molts humans.

En aquest post em referiré mes a la confiança en el mon de la parella, encara que suposo es extrapolable a molts altres sectors.

Ningú confia en ningú, les parelles tenen comptes separades per si les mosques, això es meu i no teu, i si faig això i passa allò, i si m'enganya.

No puc entendre una vida així, has de confiar en la gent que tu has escollit tenir al teu costat i sinó pots confiar en ells, expulsa'ls del teu costat.

No puc entendre com parelles tenen comptes separats perquè així no hagin de justificar els seus "gastos" davant del l'altre...ostres! si confies en la teva parella, si realment creus que es una persona digne de compartir la vida amb tu, has de confiar en ell. Si s'ha gastat calers en una cosa es perquè creia que havia de fer-ho. I si no s'està d'acord, doncs se'n parla.

No puc entendre els problemes que tenen algunes parelles degut a hobbies, que normalment solen ser mes antics que la propia parella. Sovint aquest hobbies causen problemes perque roben temps d'estar amb la parella o amb els fills, però tothom necessita el seu espai i s'ha de confiar que aquella persona fa allò perque li agrada, el fa sentir viu i s'ha de confiar que quan nosaltres tinguem el nostre hobbie, la nostre necessitat, també serà respectada. Perque l'altre confiarà que si necesitem fer allò es perquè realment ens ve de gust.

I si realment cubrir aquella necessitat pot causar problemes, doncs s'en parla, però no s'intenta extirpar la necesitat de l'altre com si fos un cancer.

De fet, tots aquests problemes de parella, alguns mes enllà de la confiança, que es el que vull explicar en aquest escrit, crec que mereixen un post a part que potser algun dia faré.

Evidentment, la confiança te una pega, algú pot trair la teva confiança però es molt millor viure un temps amb confiança i ser traït que no pas viure la vida buscant en quin moment et trairant.

Tot es molt fàcil, o si mes no, molt mes fàcil del que sembla.

Quan parlo de parella em refereixo a una parella que has escollit per tirar endavant un projecte (casa, carrera, fills.....el que sigui)..lògicament a una parella que saps que es circumstancial se li ha de tenir la confiança necessària per a una persona que creus que es circumstancial, no pas per res mes.

Viure la vida confiant amb els que has escollit es molt mes fàcil (quan dic confiar, a vegades es pensa que es sinònim d'ingenuu, però aquest pensament surt de boques desconfiades).

De fet, la vida es basa en confiances...tots treballem el primer mes de feina pensant que al final ens pagaran...però i si no ens paguen? millor cobrar per avançat?

No entenc com algú pot decidir tenir fills amb amb una altra persona, que per mi es el projecte de mes envergadura possible i desprès la relació estigui plena de desconfiances, de pors, de inseguretats...com pots escollir algú per tenir fills que et generi tots aquests "problemes"? em sembla impossible que es pugui dur un projecte a bon port si aquestes son les premisses inicials.


Lògicament, la vida es plastilina i el que avui es blanc demà es negre, i el que avui funciona demà pot deixar de fer-ho i parelles ben avingudes es torcen. Però això es la vida, en alguns moments algú o tots dos poden tenir projectes diferents, visions diferents, necessitats de canvi....el que sigui...i això pot passar a tothom però, per mi, saber que existeix aquesta possibilitat no es prou motiu per desconfiar.


Sempre hi ha la persona que diu que la meva visió es molt ingènua i que m'enduré molts de pals a la vida. De moment he viscut 30 anys molt feliços amb la meva filosofia i pocs pals m'he endut..quan dic això, em diuen que he tingut sort (sempre la sort com si la vida fos una loteria, algunes vegades ho es però la gran majoria de vegades la vida no es una loteria).

De totes maneres encara que la meva filosofia funcioni, de moment, gracies a la sort, una cosa tinc clara, quan la vida em doni un pal per culpa de la meva filosofia, com a mínim, gracies a la meva filosofia de confiar amb qui tinc al costat, m'haurà ajudat a ser feliç fins la milessima de segon abans de caurem el pal a sobre.

I gracies a la meva filosofia em sentiré feliç fins al següent pal que em caigui.

Viure una vida de desconfiances, de pors, de neguits, de decisions preses pel que pot passar amb els que tens al costat, per si t'enganyen, per que fan, perquè faran, perquè fan això o perquè deixen de fer-ho.....viure així es tenir a algú que et dona pals continuament, concretament tu mateix. I de totes maneres tampoc ningú t'assegura que no et donaran un pal mes d'una vegada.

Es com demanar que et facin mal continuament perquè així el dia que algú et faci mal no farà tant mal.

dimarts, 17 d’agost de 2010

Per què tens 2 fills?

Aquest post parla d'experiències que veig en moltes parelles quan es decideixen a tenir el segon fill.

La primera vegada que vaig ser conscient del problema vaig pensar que era un cas aïllat però fa un parell d'anys (suposo quan el meu entorn va ampliant la família) vaig arribar a la conclusió que no era un cas aïllat, sino més aviat molt comú.

Parlo del que els hi passa a moltes parelles, concretament a la part de parella de sexe masculí, quan decideixen tenir el segon fill.

Moltes dones matxaquen a les seves parelles home perquè no les deixen mai soles amb els dos nens a l'hora, que es massa feina, que s'estressen, que no pot amb tot, que no pot fer res....bla, bla..

Tinc amics que jugaven a basquet amb mi que els han fet persecució psicologica els ultims mesos fins que el noi ha deixat el basquet...total, en un dels casos no venia ni els entrenos, nomès als partits,i com a màxim eren 3 hores fora de casa a la setmana i durant el periode que encara va poder jugar, estava obligat a buscar cangur (la iaia, germans/es, amics....qui sigui) mentre dures el partit per que la dona no estes amb els dos fills a l'hora.

O un altre cas, on li agradava anar a veure el futbol amb els amics i ara ja no pot..(aquest molt tipic..)

O un altre cas on un altre amic feia una caminada MENSUAL amb els amics, que durava tot el diumenge, que també ha estat molt pressionat per deixar-ho...i està clar que ho acabarà deixant.

Pel mateix motiu...la parella no s'en veu en cor d'estar amb els dos nens a l'hora, se li fa gros.

Primer de tot, perque quedi clar, se del que parlo perquè tinc dos fills(i força seguits)...vull dir que no es un post on teoritzo sobre coses que no conec.

Segon, i més important, si no et veus capaç d'educar a dos nens a l'hora, perque els tens?
No es obligatori tenir dos fills, ni un tampoc...
Estar clar que el normal, i més avui en dia que tothom treballa, et trobis en situacions on estaràs sol amb els nens, això ja ho saps de sobres abans de tenir-lo.

Molts diran que es clar, que fill únic, que el malcriaran, que s'avorrirà, que no se que....el que vulgueu, però si el fet de tenir un germà li provoca que es quedi sense (pare/mare) durant un període de la seva vida ja que està incapacitat/da per exercir aquesta funció sino es amb ajuda externa....no es pitjor això, que no tenir un fill únic?

Se que estic tocant temes molt delicats i que alguns poden dir que la vida d'avui amb les feines tothom va molt estressat, que no se que més....mentida, a més recordem que estic parlant de temps d'oci....ja queda clar que el temps de treball, els nens no estan amb el pare/mare.

Amb això vull dir que es fàcil tenir cura de dos nens a l'hora?..no, es dur en molts moments, acabes agotat en molts altres però ets pare i si els has tingut es per això...per deixar totes les forces per educar-los, per corretgir-los, per fer-lis entendre la vida tal com tu la veus...durant les 24 hores del dia, si fa falta.

Ja se que he enfocat el Post, com si el problema el tingues el sexe Masculí, se que cada cas es un món i no vull generalitzar..només que al meu entorn es així, i no es que vegi la realitat amb una visió masculina (que potser si) però la meva parella(que es dona) pensa exactament igual que jo.

Com, a una persona que treballa cada dia, que cuida als seus nens durant la setmana sempre que pot, que el cap de setmana el passarà integrament amb els nens menys unes hores, pot ser-li negat aquest mínim dret?

Com potser que una persona jove i amb energia, no sigui capaç d'ensurtir-se'n durant unes hores de cuidar els seus propis fills?

Es importantissim que cada membre de la parella pugui tenir els seus espais d'oci (sempre segons el temps lliure que disposi la parella en global).

Jo gaudeixo molt amb els meus fills i aquest estiu estic de sol a sol amb ells, sense la meva parella que treballa molt i m'ho passo de conya...hi han moments durs? es clar, com totes les coses que necessiten una entrega del 100% durant un temps prolongat.....

Aquest post, l'escric perquè em sap greu veure com hi han moltes parelles que entenen el segon fill com una presó, que els obligarà a deixar tot.

L'escric perquè em sap greu que amics meus siguin una mica menys felicos per culpa de tenir un segon fill, però no ho son pel fill en si, sino per la visió de l'altre membre de la parella sobre aquest segon fill.

Em sap greu pels fills, que no tinguin uns pares capacitats (o com a mínim això diguin) per cuidar-los tots sols durant unes hores (no estic parlant de cuidar-los 365 dies a l'any, 24h al dia)

Em sap greu per aquestes mares que no siguin capaces de gaudir, tot i la duresa de la feina, d'aquests dos trossos de vida que tenen al costat.

Aquest post no vol parlar de renuncies voluntàries, això cada persona sap les seves prioritats. Jo també, quan vaig ser pare per primera vegada, i per segona, vaig renunciar a algunes coses de la meva vida perquè creia més important gastar aquell temps amb els fills.

Tampoc vull parlar sobre "capritxos", com podria ser....vull sortir divendres, dissabte i diumenge fins a les 6h del matí (que tampoc estaria malament si s'ha pactat amb la parella i llavors tu ho compenses d'una altre manera)

Tampoc estic parlant de que un membre de la parella tingui hobbies i l'altre que es foti..

Estic parlant de coses essencials (evidentment no et moriràs sino les fas però t'empobreixen com a persona)...cada persona te alguna cosa que troba essencial o que es important per a ella, per sentir-se més viva...

I el mes important per a ser pare, es sentir-te viu, sentir-te vital, sentir-te ple d'energia i això hi ajuda tenir algun hobbie on puguis recarregar piles.... llegir, escriure, correr, sortir a la nit, xerrar, veure el futbol amb els amics, jugar a squash, fer xerrades, ajudar en una ONG, en un club, en un associació,....

Si tu compleixes com a pare/mare, i els casos que estic pensat a l'escriure el post, així ho fan, com poden arribar a la conclusió que la millor solució es la reclusió del pare al costat de la mare peti qui peti?

En el meu cas personal, jo jugo a bàsquet i la meva parella sap l'important que es per mi (i més ara que em queden pocs anys per seguir jugant) mai es plantejarà de suggerir-me que plegui com jo mai l'hi plantejaré que deixi de fer els seus hobbies mentre siguin compatibles amb els horaris familiars, es clar. (I evidentment es queda sola amb els nens quan jo jugo)

Per molt important que sigui el bàsquet, si un dia no puc anar-hi perquè la meva parella te feina, està malalta, el que sigui....jo no aniré a bàsquet....però això es de sentit comú, no?

De fet, em sembla que aquesta repressió cap a les seves parelles l'únic que provoca es que la parella es desgasti, perdi força, perdi ganes i per tant sigui pitjor el remei que l'enfermetat.

I que aquests fills perdin un trocet de pare, ja que es un trocet menys feliç, del que podria ser.

Tinc pendent un Post on vull explicar el meu concepte de parella, i està clar que en el meu concepte de parella no pot existir el que he explicat aquí.

I com sempre, si algú creu que no tinc raó, ho sento, es la meva humil opinió.

dissabte, 7 d’agost de 2010

Algú em pot ajudar?

Cada cop costa més trobar algú que sapiga alguna cosa sobre algun tema....el que sigui.

On estan els bons professionals?

Si anem a un gran magatzem i demanem opinió, el venedor, sap el mateix que nosaltres o una mica més o pitjor, menys que nosaltres.
Algú pot pensar que es normal, i efectivament es normal que no coneguin el que venen ja que solen ser gent amb poca experiència a la botiga, amb poca formació, amb sous més aviat baixos i que no tenen pensat estar en aquella botiga gaire temps més.....

Algú pot pensar, que anant a la botiga de barri, a la botiga especialitzada, això no passa.....doncs, està passant.
Cada vegada a la botiga especialitzada trobem el perfil de persona sense coneixements i que quan els tingui (si es que els arriba a tenir mai) marxarà.

Un exemple, buscava una pintura especial per a rajoles de cuina i wc...jo no en tinc ni idea, per tant vaig a un gran magatzem a que m'assessorin...l'unic que en puc treure es que la dita pintura existeix i m'explica on la tenen però no em pot explicar res dels millors materials per pintar-la, del tractament previ, del tractament posterior, si s'escau...

No content amb el tracte vaig a una botiga especialitzada i encarà pitjor i a sobre em ven un producte que no em serveix però segons ell va de perles.

Llavors recordo una botiga especialitzada que fa uns anys em van atendre molt bé....vaig anar-hi, hi havia el mateix noi, em va donar la pintura, en va dir el "rodillo" ideal, em va explicar que millor abans de pintar passar-hi disolvent per a treure la bruticia de les rajoles i que després de pintar hauria d'estar uns 4/5 dies sense mullar les rajoles. I que no em preocupes al principi, que es necessiten de 4 a 5 capes per quedar blanc immaculat si el color anterior es fosc.....i el millor, em diu, "jo per pintar un lavabo de color blau fosc vaig necessita 5 capes"....INCREIBLE, la persona que em ven el producte no només coneixia el producte sino que l'havia fet servir alguna vegada.....

D'això es dedueix que la botiga del bon venedor hauria de vendre com xurros i les altres no vendre tant...i aquí es on hi ha el problema, això no passa (i si passa es molt secundari), a la gran majoria ens es igual si en saben o no, comprem i després ja veurem si funciona, o si es el que voliem, o si ho fem bé....però això es un sistema molt ineficient, ens em d'aprofitar del coneixement dels experts i això no està passant.

L'única manera de tenir una opinió d'un expert es pagar-ho...o sigui, fent venir a un pintor, en aquest cas (que també podriem veure si sap alguna cosa) i que ens ho expliques.

Ningú sap res, cada vegada hi ha menys professionals bons a l'atenció al públic. I quan n'hi ha un, que passa? se'l rifen?....no, el fan fora i en fiquen un de més econòmic.

No hi ha formació, ni tant sols la majoria de professionals es formen, ja no en coses que NO fan sino en les coses que SI fan cada dia...es fan les coses per inèrcia.

Suposo que es l'economia que obliga als comerços a actuar així però si els consumidors fossim més selectius, a l'hora de gastar els nostres cèntims, potser canviaria la cosa.

Sort que encara queden alguns bons professionals, però que els has de buscar després de trobar molts incompetents.
També sort que existeix internet, on moltes vegades pots aprendre el suficient com per fer el que ells volen....que vagis a la botiga, compris i marxis i aixi, quantes més vegades millor.

Vaja, es el mateix que les benzineres...fica't la benzina tu, paga i marxa.

Coneixements o reflexions que em van marcar...

Fa temps que penso en escriure un Post sobre coneixements que, al adquirir-los em van marcar, o em van sorprendre el suficient, en el seu moment o encara ara, com per encara recordar-los. O bé altres pensaments propis que són deduïts de coneixements adquirits i que també en van marcar d'alguna manera.

La veritat, la gran majoria d'aquests "impactes" del coneixement, no seria capaç d'ubicar-los en una edat concreta...no en tinc ni idea però si se que encara me'n recordo.

Aquí van alguns d'ells, en ordre aleatori...

La llum que ens arriba i veiem, d'algunes estrelles, va sortir de l'estrella molt abans que existissin els dinosaures a la terra (o més abans). Aquest coneixement encara el trobo fascinant.


A la terra no hi ha cap persona que estigui cap per vall. Com pensava fins llavors, bàsicament perquè a la terra existeix abaix i a dalt perquè tenim un terra on trepitgem i/o una gravetat que ens xucla. A l'espai no existeix a dalt i abaix, per tant les persones que viuen al pol sur no estan cap per vall o no ho estan més que els del pol nord.


Hi ha gent que, quan nosaltres celebrem les festes de nadal ben abrigats, ells els celebren en bermudes.(Austràlia, per exemple). Aquest, si recordo que era força petit i em va xocar molt, suposo influenciat pels dibuixos animats on al nadal sempre neva.


Ser conscient de la immensitat de l'univers. Que el sol es una estrella mes, i que les altres estrelles son sols com el nostre, o molt mes grosses. Suposo que aquest es un coneixement que ens ha marcat a tots quan van ser capaços de ser conscients de la immensitat de l'univers.


Quan vaig saber que no fa gaires segles, els humans de raça negra eren considerats una especies diferent que es situava entre els humans i els monos, i era acceptat per la majoria de "científics" de l'època. Hi havien gràfiques que així ho representaven.


Que els objectes no tenen color, o més ben dit, que el color que veiem no es de l'objecte directament sinó del sol (o bombeta o qualsevol font externa de llum), la llum porta tots els colors i l'objecte "xucla" uns colors i en rebot uns altres, que son els que li "donen color".


A Egipte, Eratostenes, va definir el perímetre de la terra i ho va fer amb TRIGONOMETRIA. Sabien que era rodona i sabien el seu tamany molt abans de Crist.

Que l'aire pesa. Sempre m'ha fet gracia recordar quan em van explicar això...l'aire pesa?...doncs no ho semblava. Resulta que el nostre cos genera una pressió externa igual al pes de l'aire. Per això a l'espai, a part d'afogar-nos per la falta d'oxigen, el nostre cos explotaria, ja que faria una pressió externa per contraresta la pressió d'un aire que no hi es...Sempre m'ha semblat curiós.

Quan vaig arribar a la conclusió que utilitzar a deu per explicar la creació de tot no arreglava res...perquè llavors, qui ha creat a deu?...ens quedem igual, no sabem el creador inicial, però a sobre amb un deu que no se que fer-ne. (Mai he estat creient però recordo que pensava que com a mínim als creients podien estar tranquils creient amb deu, quan vaig arribar a aquesta conclusió, llavors tampoc vaig acabar d'entendre els creients...), tampoc recordo a quina edat va ser...

La contradicció del coneixement de l'univers infinit. Com potser una cosa infinita?però encara es pitjor creure que es finita, si es finita que hi ha quan s'acaba?..res?...je, je...Una pregunta que només te dues respostes i totes son 100% inassimilables per la ment humana (o com a mínim per la meva)

Un coneixement relacionat amb un exposat abans, saber que a la època de Cristòfol Colom ja es coneixia de feia 2000 anys que la terra era rodona.

Quant vaig cauré en compte que si al sistema solar hi han 8/9 planetes i en 1 hi ha vida, i a sobre es vida intel·ligent, l'insensat que es, amb els coneixements que tenim ara, dir que la vida es un fet marevellos i únic.
Amb la informació que tenim fins ara (de 9 planetes 1 amb vida), el normal es creure que l'univers està ple de vida. Encara que només sigui per estadística.

Quan vaig entendre el concepte mil anys llum....vol dir que trigaríem 1000 anys anant a la velocitat de la llum...i a la terra pots tocar un interruptor per encendre una bombeta a l'altre costat de món i seria practicament instantani...encara ara, aquestes distancies em meravellen.

Quan vaig saber que un dels motius de l'odi cap als Jueus, des del món cristià, es el fet que "Jueu" s'assembli foneticament a Judes...el apòstol que va trair a Jesús. Que Judes també era Jueu, com altres apòstols i com havia estat el propi Jesús. Bé, els altres motius tampoc son gaire més consistents que aquest. Tampoc es que m'importi molt el tema, el que m'encuriosia es perquè tanta gent volia matar els Jueus en diferents moment de l'historia, que havien fet....(Per cert, amb això no m'estic posicionant de cap manera amb Israel, només anoto un fet que em sembla curiós i prou interessant per comprendre els sers humans i les seves pors i neures..)..Busqueu antisemitismo a Wikipedia i llegiu..


Quan vaig ser conscient de la meva pròpia mort....encara que el que més em va xocar es saber que jo deixaria d'existir però la terra seguiria girant, altres persones vivim, descobrint coses i jo no ho veuria...aquest si recordo que era força petitó i que em va xocar força.

Quan vaig llegir això que va descobrir l'Einstein de que el temps no es una línia recta..sinó que depèn de la velocitat a la que et mous...de fet, encara em sobta...L'exemple aquell dels dos bessons que un es queda a la terra i l'altre fa un viatge a la velocitat de la llum (suposant que es pot fer...que de moment es físicament impossible, bé, això diuen...jo ni plim) i quan es retroben un es vell i l'altre força mes jove....em sembla encara de ciencia-ficció....


Segur que en tinc molts més però ara no em venen al cap.....

dimecres, 28 de juliol de 2010

Prohibir les curses de Braus

En aquest Post no parlaré si em sembla bé la prohibició, a Catalunya, de les curses de Braus, tot i que em sembla bé. (Encara que també hauríem de prohibir altres espectacles, com el corre bou, tot i que no es mati a l'animal)

Ni tant sols parlaré del que penso de les diferents votacions dels polítics envers el tema.

Parlaré de....CANÀRIES.

Les Illes Canàries tenen prohibides les curses de Braus des del 1991. Algú es va queixar? Algú va dir que enviaria una petició al congres per fer-la festa nacional? Algú va dir que ho enviaria al Tribunal Constitucional?.....ningú. Ni PP, ni ningú van aixecar prou la veu en aquell llunya 1991.

Aquest es el problema, tot el que surt de Catalunya es mirat amb lupa, amb rencor, amb odi...tot està malament, tot es recriminable....i simplement pel fet geogràfic d'on surt la proposta.

Això no es democràcia real....on les lleis son acceptades de diferent forma segons els teus orígens. Com l'estatut, alguns dels punts que el PP va titllar d'inconstitucionals, a l'estatut de Catalunya, figuren a l'estatut andalús i ningú ho va titllar d'anticostitucional.

La veritat, jo arriba un punt que no em sento ciutadà de res....simplement amic de les persones que estimo. Em considero cada vegada mes apàtrida...però quan veig aquests canvis de criteri, amb la gent que es catalana, com jo, doncs la veritat....encara no entenc com a la manifestació del passat 11 de Juliol no eren 4 o 5 milions.

Potser si ens canviem el nom, no parlem català, renunciem als nostres costums, deixem de lluitar pel que es creiem..ha! calla, després ja no seriem catalans.....però en contra partida després ja ens acceptarien tots els estatuts i totes les prohibicions de "corridas" i el que fes falta.

Herois Quotidians: TV3

Avui m'ha tornat a caure a les mans un dels millors programes, des de el meu humil punt de vista, de l'historia de la televisió.

Potser exagero però parlo del programa emes per TV3, realitzat, entre d'altres, per l'Empar Moliner anomenat Herois Quotidians.

No va durar gaire per antena...potser el seu humor no es el majoritari entre la població però crec que era un programa amb un humor molt àcid, molt crític amb la societat i molt semblant, salvant les diferencies a l'humor absurd dels Monthy Phyton.

Per mi, una obra mestra. Em sobta que programes així puguin tenir tant poc èxit. Encara que entenc que molta gent no li faci gens de gracia aquest tipus d'humor.....potser el raro sóc jo....no se.

Aquí us deixo un vídeo, agafat a l'atzar:




Al 3alaCarta es poden trobar tots els episodis sencers.

Aquí:

dijous, 22 de juliol de 2010

Professor.......Per a que serveix això?

A mesura que em faig gran m'en dono compte de l'important que son alguns coneixements matemàtics que no tinc gaire integrats, degut al meu poc interes durant la meva vida formativa i sobretot ho noto per la meva feina d'informàtic on les mates son força recurrents.

Llavors em pregunto, i veig clar un problema dels meus anys d'escola. Dels meus professors, concretament.

Per exemple, vaig passar moltes hores calculant sinus, cosinus, tangents, hipotenuses (o sigui TRIGONOMETRIA) i realment ho feia per fer però sense veure clar quina utilitat pràctica tenia.

Per a que servia? Que tenia allò que era tant important?

OSTRES! Algú sap que amb trigonometria, abans de Crist, Eratostones va poder calcular el perímetre de la terra amb les ombres que generaven diferents cossos a dos punts allunyats. Sabien el tamany de la terra, amb trigonometria. Ho he descobert fa pocs anys.
I també es pot calcular aprox. la distancia de la terra al sol, o de la terra a la lluna... INCREÏBLE!...Perquè mai ningú m'ho va explicar? potser la meva predisposició a escoltar la Trigonometria hauria canviat.

Que costava vestir la trigonometria amb histories com aquesta, fent aquest càlcul, vestint amb el que significava a l'època aquest descobriment, que va significar a l'historia, quins altres matemàtics creien coses diferents, fer un debat...etc.

Evidentment no tota la formació acadèmica pot ser divertida..però per transmetre coneixement es necessita transmetre passió, entusiasme, curiositat, diversió....

No es poden transmetre coneixements com aquell que parla amb la paret, esperant que la paret xucli els coneixements, la majoria de vegades la paret, l'unic que farà serà rebotir els coneixements.

Conec moltíssima gent que ha estudiat una carrera simplement pq un professor els va fer estimar una materia en concret, un bon professor, una bona formació, te una influencia clara en les decisions futures i per tant, en la vida dels alumnes.

Tenim eïnes per fer aquest tipus de formació, es necessari que........NO; es imprescindible que els alumnes experimentin els seus coneixements...no pas escoltar-los.

Es imprescindible tenir alumnes molt ben formats, molt ben preparats...i no se si anem cap aquí.

Amb això, també vull dir que, per mi, la feina de professor es la mes important del món (desprès de pare/mare) i algun dia faré un post sobre això.
Recordem que un metge, per exemple, abans a tingut un professor o que es poden tenir professors i no tenir metges però el que es impossible es tenir metges sino han tingut professors que els transmetin els coneixements...

Algú ha de tenir passió per formar, per intentar fer estimar l'aprenentatge....sino es difícil treure grans professionals de qualsevol àmbit.

dilluns, 19 de juliol de 2010

L'Excel·lència del Periodisme: Versió RAC1 (Toni Clapés)

Fa molt temps que segueixo el programa Versió RAC1, d'en Toni Clapés i fa temps que volia fer aquest Post.
És l'únic programa on brilla la investigació periodística en totes les informacions que donen i això que suposadament es tracta d'un programa d'humor.

La veritat tinc la sensació, quan escolto el programa, que escolto una realitat fresca, diferent però sobretot molt veraç i on tot es fica en dubte i s'escolten els millors especialistes en cada materia.
De debò, el meu canal d'informació principal del que passa al món es aquest programa.

No m'agrada parlar molt bé de les coses, sense intentar veure el costat negatiu, ja que sempre hi han matisos però en aquest cas, el nivell de la informació es tant alt, comparat a la resta, que no puc fer mes que obviar els possibles aspectes negatius, si es que n'hi han.

De fet, últimament, crec que les seves critiques són tant profundes, fresques i contundents sobre casos actuals que a vegades he pensat que alguna mà negra estaria tentada de fer-los el llit, de liquidar-los radiofonicament parlant, ja que potser fiquen massa sovint el dit a la llaga.

Però per molt que digui, res senten millor que alguns exemples, alguns més punyents i alguns més simpàtics.

Alguns dels mes divertits...
A la grossa del 2008 una dona va dir que tenia el numero premiat a la butxaca i que l'havia rentat a la rentadora..tots els mitjans anaven plens, tots donaven la noticia com a bona..en Toni Clapés va desemmascarar la trampa , tot i que va ser un cop de sort, segons ell...el que està clar que si no hagues estat crític amb la noticia, hagues colat com a la resta de mitjans.

Durant el mundial de Sudàfrica 2010, hi havia el famos pop Paul, que feia la previsió dels resultats dels partits. Va correr el rumor que era el mateix pop de l'ultim mundial. Van convidar un especialista en pops, que va dir que un pop, si arriba a viure 3 anys ja es moltíssim, solen viure 2 anys. Molts mitjans donaven la noticia per valida.

En l'accident de l'atracció del Pèndul, del Tibidabo, on va morir una nena de 15 anys hi convida a un antic encarregat que dona una visió diferent del que va passar, real o no, no ho se, però han buscat una opinió que pot donar una informació que ningú està donant.

Va ser el primer que es va fer ressò (d'una manera més global), de les opinions d'en Santiago Niño Becerra, que pots estar d'acord o no però diu coses diferents, té pensaments diferents però ja els tenia al 2006 i la gent no li agradava escoltar el que deia però en Toni el treia. Ara mengem Santiago Niño Becerra fins a la sopa.

I moltíssim casos més que ara no em venen al cap....

A part de tot això, fa unes critiques molt dures sobre els polítics i el que està passant. Dona la seva opinió, es mulla...en un món on sempre sentim les noticies com si fossin uns fets que cadascú ha d'interpretar però sense prou informació per interpretar res.

Quan tingui temps afegiré alguns talls de veu pq veieu l'estil d'en Toni.

L'únic que us puc dir, es que l'escolteu una temporada..ara ja s'acaba fins setembre...

dimarts, 13 de juliol de 2010

Si ens creiem un fet...el fem real encara que no ho sigui...

Ja he fet alguns posts sobre la credibilitat humana...sense anar més lluny, l'anterior post parlava sobre la falsa creença que els nens a les ciutats dibuixen pollastres envasats.

El 12 de Juliol (2010), a la contra de la vanguardia, van entrevistar a un científic que acabava d'escriure un llibre sobre mites científics que la gent es creu, pel motiu que sigui, en aquest cas pq suposadament "està demostrat cientificament".

De fet, desmonta un mite que sempre he trobat molt sospitós però que semblava que tothom creia...el de ficar una cullera a la boca de l'ampolla pq no perdi el gas...

Aquí va l'entrevista:


Disfrazado de ciencia

El salto del mito al logos, allá por la Grecia antigua, desembocaría en el racionalismo de la ilustración y, acto seguido, en la ciencia. Pero si convertimos la ciencia misma en mito-cambio sacerdote por científico-, comulgaremos con ruedas de molino: mitos que alguien bendijo susurrando que esoestá científicamente demostrado”, y ya no nos molestamos en comprobar, o preferimos cómodamente creer a rebatir. Por eso es de agradecer que un científico duro como Daniel Closa se entretenga en desenmascarar algunos en su libro 100 mites de la ciència (Cossetània). Por cierto, adelanto que la investigación de Closa en regeneración de tejido pulmonar nos reportará pronto una alegría.

Tengo 48 años. Nací en Cornellà y vivo en Barcelona. Soy doctor en Biología, investigador del CSIC y director del grupo de investigación del Institut d´Investigacions Biomèdiques de Barcelona. Estoy casado y tengo dos hijas, Laia (16) y Anna (14). Soy racionalista y ateo.

Ya muerto, ¿seguirán creciéndome uñas y pelo?

Es un mito. Es falso. Tu cadáver se deshidratará, retrayéndose la carne de dedos y cabeza, y por eso uñas y cabellos parecerán más largos

Una cucharilla en el cuello de una botella de cava destapada ¿conservará el gas?

¡Otro mito! Una vez abierta la botella, su gas escapa. Sólo conservas el gas que queda si vuelves a taparla herméticamente.

En mi nevera tengo una botella con cucharilla

Adoptamos el mito sobre nuestra propia percepción: preferimos creer a dudar.

Un cactus frente a mi ordenador ¿interceptará sus radiaciones dañinas?

El cactus recibe las mismas radiaciones que usted, no va a librarle de nada.

Si tomo mucha vitamina C, ¿me protejo de resfriados?

La vitamina no se acumula: si no la necesitas, la orinas. La vitamina C es útil en la síntesis del colágeno en las fibras musculares (por eso su carencia provoca escorbuto), nada más. Otro mito: “El frío nos resfría”.

¿Y no?

No: lo que te resfría es un virus. Los virus están siempre alrededor, y felizmente se quedan pegados a nuestras mucosidades, que células ciliadas arrastran, hasta expulsarlas o tragarlas, y así muere el virus. El frío ralentiza a esas ciliadas: ¡eso da más ocasión a los virus para entrar en tus células!

Cárguese otro mito popular.

“La resaca alcohólica se rebaja con más alcohol”: ¡qué excusa! Los metabolitos del alcohol (acetaldehído), intoxicantes, se diluyen en agua: contra resaca, ¡hidratación!

Otro: leí que puedo cocer un huevo con un par de teléfonos móviles

La longitud de onda de los móviles, además de ser muy inferior a los 2.500 megahercios del microondas, es dispersa, no focalizada. Inténtelo: ¡comerá huevo crudo!

¿Quién urde estos mitos científicos?

El de los móviles fue una broma por internet: su autor, Charlie Ivermee, fue el primer sorprendido por la credulidad de la gente.

Señáleme otra creencia popular.

Nacen más bebés en luna llena”. He revisado estadísticas: ¡es mentira! Más probable es que aquí nazcan más bebés nueve meses después de una victoria del Barça…

Otro: “Varios planetas alineados provocarán cataclismos en la Tierra”.

El efecto de una alineación de planetas es despreciable, este es un cálculo simple.

Cíteme algún mito muy extendido.

“El agua en un desagüe gira en sentido distinto según estemos en el hemisferio norte o sur”. Funciona para las borrascas, por ser a gran escala. Pero a escala del desagüe de una pila, ¡no!: dependerá de la forma de la pila, de cómo caiga el agua, otros factores…

Desmonte algún otro mito que todavía sea muy popular.

El del hierro de las espinacas.

¡Popeye nos enseñó que sí tenían!

Tras un incremento de anemias entre niños norteamericanos, las autoridades inventaron a Popeye: decidieron que comiese espinacas al ver en un libro que contenían un 0,03% de hierro… ¡Pero era un error de imprenta del libro!: sólo contienen un 0,003%.

¿Qué debería haber comido Popeye para meterse mucho hierro, pues?

Un hígado con perejil. O carnes rojas. O lentejas con arroz.

Señale ahora un mito pintoresco.

Mao afirmó que si todos los chinos saltasen a la vez, ¡alterarían el eje de rotación terrestre! Todos los chinos juntos pesan la diezbillonésima parte del peso de la Tierra: si saltasen a la vez… ¡equivaldría al salto de una mosca sobre un transatlántico!

¿Hay algún mito que resulte peligroso?

Tanto como eso, no…, ¡pero no necesitas beber dos litros de agua al día!: la mayor parte de esa cantidad de agua la ingieres al comer, pues todos los alimentos contienen agua.

“La dieta vegetariana es la más saludable”. ¿Mito o ciencia?

La dieta más sana es… la equilibrada. Así, una dieta omnívora equilibrada es más sana que una dieta vegetariana desequilibrada. Sí es cierto que el vegetariano suele ser más cuidadoso con su dieta…

Más mitos: “Si te arrancas una cana, te salen otras siete”.

Falso: la cana sale cuando le toca salir, y si ves más es porque estás alerta para verlas.

¿Un susto podría encanecerme el pelo?

Un fuerte estréspuede provocarte caída súbita de cabellos (alopecia areata difosa),y siendo los pigmentados más débiles que los canosos, caen antes: quedan los canosos, y parecería que la cabellera ha encanecido

Un implante de silicona ¿puede estallar en un avión en vuelo?

¡Estallarían también botellines de plástico y bolsas de cacahuetes! El cambio de presión en cabina es similar al de una cima del Pirineo, ¡y ahí no estallan pechos de silicona!

O sea, que Ana Obregón puede subir al Aneto tranquila.

Otro mito universal que vengo oyendo desde niño: “Usamos sólo el 10% del cerebro”. ¡En tal caso, ya nos hubiésemos extinguido!

¿Y es falso también que los hombres pensamos en sexo cada siete segundos?

¿Cómo se mide eso? Indemostrable. Aunqueparece que los hombres piensan más en sexo que las mujeres… ¿Será porque ellas piensan en qué hacer con un óvulo por mes… y nosotros con 600 millones de espermatozoides por semana?