divendres, 3 de setembre de 2010

Confiança cega o confiança ingenua?

Em costa molt entendre la desconfiança malaltissa que regna a la nostre societat i que es un dels causants de la infelicitat que pateixen molts humans.

En aquest post em referiré mes a la confiança en el mon de la parella, encara que suposo es extrapolable a molts altres sectors.

Ningú confia en ningú, les parelles tenen comptes separades per si les mosques, això es meu i no teu, i si faig això i passa allò, i si m'enganya.

No puc entendre una vida així, has de confiar en la gent que tu has escollit tenir al teu costat i sinó pots confiar en ells, expulsa'ls del teu costat.

No puc entendre com parelles tenen comptes separats perquè així no hagin de justificar els seus "gastos" davant del l'altre...ostres! si confies en la teva parella, si realment creus que es una persona digne de compartir la vida amb tu, has de confiar en ell. Si s'ha gastat calers en una cosa es perquè creia que havia de fer-ho. I si no s'està d'acord, doncs se'n parla.

No puc entendre els problemes que tenen algunes parelles degut a hobbies, que normalment solen ser mes antics que la propia parella. Sovint aquest hobbies causen problemes perque roben temps d'estar amb la parella o amb els fills, però tothom necessita el seu espai i s'ha de confiar que aquella persona fa allò perque li agrada, el fa sentir viu i s'ha de confiar que quan nosaltres tinguem el nostre hobbie, la nostre necessitat, també serà respectada. Perque l'altre confiarà que si necesitem fer allò es perquè realment ens ve de gust.

I si realment cubrir aquella necessitat pot causar problemes, doncs s'en parla, però no s'intenta extirpar la necesitat de l'altre com si fos un cancer.

De fet, tots aquests problemes de parella, alguns mes enllà de la confiança, que es el que vull explicar en aquest escrit, crec que mereixen un post a part que potser algun dia faré.

Evidentment, la confiança te una pega, algú pot trair la teva confiança però es molt millor viure un temps amb confiança i ser traït que no pas viure la vida buscant en quin moment et trairant.

Tot es molt fàcil, o si mes no, molt mes fàcil del que sembla.

Quan parlo de parella em refereixo a una parella que has escollit per tirar endavant un projecte (casa, carrera, fills.....el que sigui)..lògicament a una parella que saps que es circumstancial se li ha de tenir la confiança necessària per a una persona que creus que es circumstancial, no pas per res mes.

Viure la vida confiant amb els que has escollit es molt mes fàcil (quan dic confiar, a vegades es pensa que es sinònim d'ingenuu, però aquest pensament surt de boques desconfiades).

De fet, la vida es basa en confiances...tots treballem el primer mes de feina pensant que al final ens pagaran...però i si no ens paguen? millor cobrar per avançat?

No entenc com algú pot decidir tenir fills amb amb una altra persona, que per mi es el projecte de mes envergadura possible i desprès la relació estigui plena de desconfiances, de pors, de inseguretats...com pots escollir algú per tenir fills que et generi tots aquests "problemes"? em sembla impossible que es pugui dur un projecte a bon port si aquestes son les premisses inicials.


Lògicament, la vida es plastilina i el que avui es blanc demà es negre, i el que avui funciona demà pot deixar de fer-ho i parelles ben avingudes es torcen. Però això es la vida, en alguns moments algú o tots dos poden tenir projectes diferents, visions diferents, necessitats de canvi....el que sigui...i això pot passar a tothom però, per mi, saber que existeix aquesta possibilitat no es prou motiu per desconfiar.


Sempre hi ha la persona que diu que la meva visió es molt ingènua i que m'enduré molts de pals a la vida. De moment he viscut 30 anys molt feliços amb la meva filosofia i pocs pals m'he endut..quan dic això, em diuen que he tingut sort (sempre la sort com si la vida fos una loteria, algunes vegades ho es però la gran majoria de vegades la vida no es una loteria).

De totes maneres encara que la meva filosofia funcioni, de moment, gracies a la sort, una cosa tinc clara, quan la vida em doni un pal per culpa de la meva filosofia, com a mínim, gracies a la meva filosofia de confiar amb qui tinc al costat, m'haurà ajudat a ser feliç fins la milessima de segon abans de caurem el pal a sobre.

I gracies a la meva filosofia em sentiré feliç fins al següent pal que em caigui.

Viure una vida de desconfiances, de pors, de neguits, de decisions preses pel que pot passar amb els que tens al costat, per si t'enganyen, per que fan, perquè faran, perquè fan això o perquè deixen de fer-ho.....viure així es tenir a algú que et dona pals continuament, concretament tu mateix. I de totes maneres tampoc ningú t'assegura que no et donaran un pal mes d'una vegada.

Es com demanar que et facin mal continuament perquè així el dia que algú et faci mal no farà tant mal.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada