dilluns, 21 de desembre de 2009

Anti-Microsoft?...

Trencant una mica la línia del blog vull fer un post a favor d'una empresa en concret. Bé, més que a favor, fer pensar un moment a tots aquells que tenen una opinió negativa d'aquesta empresa.

La meva intenció no es dir que Microsoft son uns angelets, no, Microsoft es una empresa capitalista pura i dura. Vol fer mes calers com sigui....vaja, com la resta de grans multinacionals.

En la meva ruta pel mon, i suposo que per la meva feina de pseudoinformatic, m'he trobat a multitud de gent molt critica amb Bill Gates i la seva companyia i fins i tot patien un odi visceral.

Anem a veure en quins punts es recolza aquest odi:

1.) El Windows va copiar el sistema operatiu de l'Apple. No va inventar res.


D'acord, potser si però Google tampoc va inventar els cercadors i cada vegada que cerquem en google no diguem....hey! que google es va copiar d'altres. A mes, van ser els usuaris que van escollir en massa a Windows quan podien escollir Apple. Perquè? Hi han molts motius però aquí van els mes evidents:


Totes les empreses informàtiques venien per a informàtics i Bill Gates tenia l'objectiu de que a cada casa hi hagués un ordinador. Cosa impensable en les primeres èpoques dels ordinadors personals. Internet va acabar d'ajudar a Bill Gates a complir el seu objectiu però cal destacar que la resta de companyies no tenien com objectiu fer arribar la informàtica d'una manera tan global com ell. Un dels èxits de Microsoft es aquest, fer un sistema pel gran públic. A vegades no te tant valor un invent en si com la seva utilitat, o la filosofia amb que s'aplica.

I aquí tornem a Google, ja estaven inventats els cercadors però van saber donar-li un enfoc i van apostar per millorar la tecnologia de cerca. Aquí es on està l’èxit, no pas en el invent en si.



2) El Windows es penja mes que altres sistemes operatius


Mes que qué? Evidentment un sistema operatiu que pot funcionar (o que hauria de funcionar) amb qualsevol ordinador del mon (tingui els components que tingui i siguin de la marca que siguin) te mes probabilitats de tenir problemes que no un altre que el propi fabricant del sistema operatiu es el que ven els ordinadors. Apple ven el seu sistema operatiu amb l'ordinador, per tant, no hi ha sorpreses, aquell sistema operatiu només funciona amb aquell conjunt de peces, no han de fer que funcioni amb qualsevol combinació de peces.

Per tant, en aquest sentit no es poden comparar els dos sistemes operatius. Ja que tenen filosofies diferents, la filosofia de Microsoft es de "hardware obert" i la de Apple es de "hardware tancat". Per últim ens queda Linux, que també segueix la filosofia Microsoft, hauria de funcionar amb qualsevol ordinador.

El linux també es penja, el que passa que no sol portar de base tots els drivers [programets pq s'entengui el sistema operatiu amb tots els dispositius] i això fa el sistema mes estable, en principi. Tampoc soc un expert en Linux, però es que d'això es tracta, que no s'ha de ser un expert per res. Evidentment un informàtic li es igual si es mes complicat però a una persona que no sap fer servir l'ordinador no li expliquis mes enllà de fer clic.
Jo faig servir linux per coses concretes i va bé, que quedi clar, que no faig aquest post per dir que Microsoft es millor que res.

3.)El Windows agafa mes virus que els altres


Elemental benvolgut Watson. Cal recordar que els virus estan fets per sers humans, no apareixen sols. Per tant, si tu volguessis fer un virus per "putejar" al personal, no ho faries afectant al sistema mes utilitzat?


Doncs això, el Windows te mes virus pq es el sistema més tentador per fer-los, ja que les accions del virus tindran mes ressò. Fixem-nos que fa poc han aparegut dos virus i un d'ells força perillós pels Iphones de la casa Apple, perquè?..perquè l'utilitza molta gent.


Si ara de cop Apple fos líder mundial en venda d'ordinadors PC, seria també líder mundial en afectació per virus. Així de fàcil.

4.)Microsoft es un monopoli

Molta gent no li agrada Microsoft perquè considera que es una empresa amb massa poder. Efectivament es líder mundial de venda de sistemes operatius, i es pot considerar pràcticament un monopoli en aquest camp. Però cada dia milions de persones cerquen a Google, pengen vídeos a Youtube, pugen àlbums a picassa, miren mapes a Google Maps, corren carrers amb el Street View, miren la terra des del cel amb Google Earth, consulten el seu correu amb gmail, generen documents amb Google Docs, Escriuen als seus blogs a Blogger, naveguem per Internet amb el Google Chrome.....tots aquests serveis son propietat de l'empresa Google. Som conscients de l’ informació que te Google de nosaltres? del poder que te aquesta empresa? Te el poder d'amagar informació ja que s'està convertint, una empresa privada, en el subministrador de continguts per Internet mes fort i quasi únic entre la majoria d'usuaris.

Si parlem de Monopolis, hem de fer-ho de tots...tant de Microsoft, com de Google, com de molts altres....de fet, l'objectiu d'una empresa es aquest, que tothom necessiti el producte que ell fabrica. Les lleis han de procura que això es faci de manera correcta.

5.) Bill Gates cau malament.

Potser es massa ric, potser no te una historia personal tant de Hollywood com el propietari d'Apple, potser fa ràbia però no entenc perquè ha de fer-ho mes que qualsevol altre gran empresari. Te una fundació que es la fundació privada del món que destina mes diners a l'ajut del continent Africà. Ni bo ni dolent, es així. Encara que també hi ha qui diu que les fundacions les fa per evitar o evadir impostos....algú li sona la fundació del Palau de la Musica, o la fundació del Barça...algú ha pensat com es que hi han tantes fundacions?...doncs, si, moltes es creen perquè serveixen per evitar impostos o obtenir beneficis fiscals...però a canvi han de donar diners per alguna causa..si, així funciona el món. Però com a mínim amb les fundacions s'aconsegueix que diners privats ajudin a persones necessitades o a causes socials.

6.) El Windows es de codi tancat

O sigui, com a usuaris no sabem que fa el Windows mentre l'utilitzem i no sabem quines coses malèfiques pot fer amb la nostre informació... com tampoc sabem que fan les companyies de telèfon amb les nostres trucades, que fan amb la informació que descarreguem per Internet, on guarda Google les meves cerques, qui llegeix els nostres perfils al facebook....

Hi han tantes coses que se’ns escapen que fer servir aquest argument per atacar a Microsoft no te sentit.
Una altra cosa es que algú cregui que la informàtica ha d'estar basada en programari lliure, es respectable però Microsoft no te la culpa de res. Els que creguin en la utilització del software lliure, que l'utilitzin. Si s'utilitza massivament llavors les empreses hauran de reaccionar...però totes les empreses, no pas Microsoft sol.

Podria afegir 10 o 12 punts mes però simplement volia confrontar molts dels pensaments negatius cap a aquesta empresa.

No defenso a Microsoft, no defenso a en Bill Gates, simplement intento posar cada cosa al seu lloc des de el meu humil punt de vista. Cadascú que esculli el sistema que creu que es millor, però estic en contra d'aquesta satanització de Microsoft, perquè si hi han raons per satanitzar-la, també n'hi han per moltes altres empreses.

Que l’informàtica sigui avui el que es es, en una part, gracies a Microsoft. També gracies a Internet, al google, al youtube, al mail, al Linux, a Apple, a IBM.....

diumenge, 22 de novembre de 2009

Dieta Equilibrada?

Fa temps que volia escriure sobre el que crec sobre la alimentació, no soc un expert, però si mes no les meves impressions. Però he trobat un escrit que defineix molt bé una part del que jo volia dir.
Fa poc ha sortit un estudi on diu que la culpa de l'increment d'obesitat infantil es que els nens no fan esport, inclus deien que les nenes eren mes propenses a patir obesitat per que a l'hora del pati passen mes estones parlant que fent esport, a l'inreves dels nens.
Un 10 per l'estudi. Veure el món d'una manera tant simple es no es digne dels temps que corren. El mon no es simple, es molt complex, i mai s'ha de simplificar d'aquesta manera. Encara que es cert que tothom volem saber el motiu de tot encara que sigui impossible saber-ho.
Els nens no fan tant esport com abans? com abans de que? per culpa de les consoles? o per culpa dels pares que els deixen jugar massa a les consoles? per culpa de la mala alimentació? o per culpa de la baixa qualitat de l'alimentació que podem obtenir? podem optar a una alimentació saludable? o tot el que hi ha al mercat no deixa de ser productes manufacturats i tractats amb decenes de productes afegits com fertilitzats, fungicides, herbicides, pinsos, medicaments als animals..es necessari?
No vull parlar del tema de l'obesitat, potser el tocaré un altre dia. Simplement volia notar, parlant d'un tema d'alimentació, la simplificació que fem de les coses per trobar raóns a fets que no tenen una ùnica raó.

Una dieta equilibrada no es menjar de tot, ni menjar els aliments que ens diuen que son millors, una dieta equilibrada es menjar el menjar que ens proporciona la naturalesa en el moment que el proporciona.

Aquí us paso un petit tall, d'un escrit força llarg, que vaig trobar per internet d'un suposat mestre d'agricultura japonès (Masanobu Fukuoka). No se si la seva filosofia es correcta, no se si el que diu realment es realitzable, però si mes no, el que diu lliga en part amb el que penso.

"VIVIENDO SOLO DE PAN

No hay nada mejor que consumir alimentos agradables, pero para mucha gente comer es sólo una manera de nutrir el cuerpo, tener energía para trabajar y vivir muchos años. Las madres suelen forzar a sus hijos a comer -incluso si no les gusta el sabor de los alimentos- porque es “bueno” para ellos.

Pero la nutrición no puede separarse del sentido del gusto. Los alimentos nutritivos buenos para el cuerpo excitan el apetito y son deliciosos por sí mismos. La nutrición idónea es inseparable de un buen sabor.

Hasta hace poco la comida diaria de los agricultores de esta zona consistía en arroz y cebada con miso y vegetales en salmuera. Esta dieta proporcionaba una larga vida, una fuerte constitución y buena salud.

Una vez al mes tenía lugar un banquete con vegetales estofados y arroz al vapor con judías rojas. El cuerpo sano y robusto del agricultor podía nutrirse bien con esta dieta simple a base de arroz.

La dieta tradicional de Oriente, a base de arroz integral y hortalizas es muy distinta a las dietas de las sociedades de Occidente. En el Occidente la ciencia de la nutrición cree que a menos que se ingieran ciertas cantidades diarias de carbohidratos, grasas, proteínas, minerales y vitaminas, no puede mantenerse una dieta equilibrada y buena salud.

Esta creencia da lugar a que la madre atiborre de alimentos “nutritivos” a sus hijos. Se podría suponer que la dietética occidental con sus elaboradas teorías y cálculos, no dejaría lugar a duda sobre la dieta más idónea.

En realidad resulta que crea más problemas de los que resuelve.

Un problema es que en Occidente la ciencia de la nutrición no hace ningún esfuerzo para ajustar la dieta al ciclo natural. El resultado es una dieta que aparta al ser humano de la naturaleza. Los resultados más desafortunados son el miedo a la naturaleza y un sentimiento de inseguridad general.
Otro problema es que se olvidan enteramente los valores espirituales v emocionales incluso a pesar de que los alimentos están directamente relacionados con el espíritu y las emociones humanas.
Observando el ser humano sólo como un objeto fisiológico es imposible lograr un entendimiento coherente de la dieta. Cuando se recogen y mezclan confusamente unidades y trozos de información, se obtiene como resultado una dieta imperfecta que se aparta de la naturaleza.
“Dentro de cada cosa subyacen todas las cosas pero si se juntan todas las cosas no puede aflorar ni una sola”.
La ciencia occidental es incapaz de entender este concepto de la filosofía oriental. Una persona puede analizar e investigar una mariposa tanto como quiera pero no puede fabricarla.

Si se pusiera en práctica a gran escala la dieta científica occidental ¿qué tipos de problemas se supone que ocurrirían?

Durante todo el año debería poder conseguirse ternera de gran calidad, huevos, leche hortalizas pan y otros alimentos. Se necesitaría una producción a gran escala y un almacenamiento a largo plazo.

En Japón la adopción de esta dieta ha llevado a los agricultores a producir en invierno hortalizas veraniegas tales como lechugas pepinos, berenjenas y tomates. No pasará mucho hasta que se les pida a los agricultores caquis en primavera y melocotones en otoño.

Es irrazonable esperar que pueda conseguirse una dieta completa y equilibrada simplemente proporcionando una gran variedad de alimentos independientes de la estación. Comparadas con las plantas que maduran de forma natural, las hortalizas y frutas que crecen fuera de estación, necesariamente bajo condiciones antinaturales, contienen pocas vitaminas y minerales.

No es sorprendente que las hortalizas de verano cultivadas en otoño o invierno, no tengan el sabor y la fragancia de aquellas que se cultivan bajo el sol mediante métodos naturales. El análisis químico, las tablas de nutrición, y otras consideraciones de este tipo son las principales causas de error. La alimentación indicada por la ciencia moderna se encuentra lejos de la dieta tradicional japonesa y está minando la salud de los japoneses. "


El text sencer es molt interessant, ja dic, no se fins a quin punt cert o fals, però com la veritat es tan relativa, tampoc m'importa gaire la seva veracitat. M'importa que es interessant i que m'ha fet rumiar.

Si busqueu al google el següent text:
La Revolución de una brizna de paja

Aquesta frase es el títol de l'escrit on he extret aquest text.

O bé, busqueu a la wikipedia el seu nom (Masanobu Fukuoka), podreu ampliar la informació.

Segurament aquest text em donara peu a algun altre post. Molt interessant.

diumenge, 1 de novembre de 2009

Mentida "piadosa" als nens...

Serà un post breu.

Cadascú es lliure de fer el que vulgui però no trobo correcte el fet d'utilitzar mentires per manipular als nens. Soc incapaç de fer-ho.

Ho resumiré ràpid.

Hi han atraccions a la ciutat. Vaig a buscar la meva filla a l'escola i em diu que vol anar a les atraccions, aquell dia no tenia pensat anar-hi i li dic que no, que ja tindrem dies per anar-hi. Reacció de la mestra, dir-li a la meva filla que les fires estan tancades.

Ho sento, no vaig poder evitar "desautoritzar-la". Vaig dir-li a la meva filla, davant de la mestra: "No, estan obertes però avui no hi anirem, tenim molts dies de festa per anar-hi".

O alguna vegada que algun pare m'ha fet servir amb el seu fill com "evitador de conflicte": "Hey! Gaby, oi que ja han tancat les fires?" ...esperant la meva complicitat i que digues que si, per a veure si aconsegueixen calmar la rabieta del seu fill. Doncs, ja els aviso, però no puc evitar dir que les fires estan obertes però que potser als seus pares no els hi va bé anar-hi.

Ostres! es que fem servir mentides constantment per tot amb els nostres fills....deixem les mentides i potser creixeran en un entorn on els hi serà mes fàcil entendre que el mon es com es.....i que les fires hi son cada dia, obertes fins a les tantes de la nit esperant a que hi vagin a gastar cales, que viuen d'això....però que no hi anirem perquè estem cansats, perquè no volem gastar, perquè ja hi hem anat o perquè tenim alguna cosa millor a fer...

Se que son mentides "inofensives" per evitar el conflicte amb els nens...però, una pregunta...quin gran especialista ha decidit que es correcte evitar els conflictes amb els fills?...si els conflictes hi son, que hi siguin. Fa mandra suportar la rabieta, les llàgrimes i l'espectacle?...si, la veritat fa mandra.

Però per la mandra no tinc pensat dimitir de la meva feina de pare. Si, he dit feina.....perquè ser pare es una feina, amb moments grandiosos però també amb moments mes durs però en tots ells segueixes sent el pare, no pots deixar de ser-ho.

Vigila amb els caramels a la porta de l'escola...(o la por innecesaria..)

Fa temps que tenia aquest escrit guardat al blog com a borrador i no aconseguia trobar temps per acabar-lo però avui he llegit la Contra de la Vanguardia on entrevistaven a una mare americana que parlava del tema que tenia pendent. L'educació als nostres fills basada en la por.

Recomano llegir aquesta entrevista, aquí us deixo una part:

"
¿Estoy ante la peor madre de América?

Ese título me han colgado.

¡Algo habrá hecho para merecerlo...!

Sí: confiar en la vida, en el mundo, en la gente y en mi hijo.

¿Confiar?

Confiar en que mi hijo Izzy, a los 9 años, podía ir y volver él solito de casa al colegio.

¿Y podía?

Claro: desde pequeño ha viajado en metro conmigo y su padre, y días antes de dejarle ir solo, repasamos el trayecto con él.

¿Y qué decía Izzy al respecto?

Como la mayoría de chavales, él anhela sentirse independiente, autónomo, sentirse mayor: le ilusionaba moverse solo por Nueva York, y sabíamos que tenía plena capacidad para hacerlo. Y le dejamos hacerlo.

¿Y dónde estuvo el problema, pues?

En que un policía, al verle solo en el metro, le detuvo: "¿Dónde vas solo, tan pequeño? ¿Lo saben tus padres?", le preguntó. No se creyó que le hubiésemos dejado moverse solo por el metro de Nueva York...

¿Y qué pasó?

Se lo llevó a comisaría y me llamaron a casa.

Vaya susto, ¿no?

Me sobresalté. Por teléfono le confirmé al agente que yo había permitido a mi hijo salir solo. El policía no daba crédito: "¿Y no le preocupa lo que pueda pasarle a su hijo?", inquiría, atónito. ¡Temí ser arrestada!

¿Y no le inquietaba que fuera solo?

¿Qué podía pasarle? ¿Ser robado? ¿Agredido? ¿Secuestrado? ¿Violado? ¿Asesinado? ¿Descuartizado? ¡Por favor! Ese modo de pensar tóxico es mayoritario hoy en mi país, con unas consecuencias espantosas...

¿Qué consecuencias?

Tener tanto miedo a monstruos que atacarán a nuestros hijos ¡convierte a los padres en verdaderos monstruos para sus hijos!

Tanto como eso...

¡Los padres roban a sus hijos la infancia y el gusto por la vida, inoculándoles recelo y miedo! Están encapsulándolos, incapacitándolos para vivir en sociedad. Mire, yo relaté lo sucedido con mi hijo Izzy en mi columna periodística, y asistí a dos reacciones...

A ver: una...

Se me acusó de desocuparme de mi hijo, de ser mala madre, negligente, perezosa, pasota, culpable de lo que le pasara a mi hijo...

La peor madre de América, vamos.

Pero la otra cosa que pasó es que recibí cartas de chavales. Le leo una: "Tengo 15 años. Me llevan en coche de casa al colegio, mi vida es ver la tele, videojuegos... Es divertido un rato..., ¡pero no tengo libertad!: no puedo jugar en el jardín porque mis padres tienen miedo a que me secuestren o me maten. ¡No quiero que mis hijos, si un día los tengo, vivan como yo!".

Se trata de un caso extremo...

No, es común. Cuando yo era niña, correteábamos por la calle, los niños repartían diarios, las niñas de 12 años hacíamos de canguro a niños pequeños, o cantábamos por las casas pidiendo aguinaldos... ¡Nada de eso se permite hoy! Sólo un 10% de los niños de mi país van solos al cole.

Habrá aumentado la inseguridad...

¡Mentira! El índice de seguridad vuelve hoy a ser el mismo que el de 1963, y Nueva York es de las ciudades más seguras del país.

Entonces, ¿a qué responde tanta sobreprotección?

La televisión sabe que repetir sucesos luctuosos, crímenes, tragedias, niños secuestrados, una niña asesinada... nos estremece, atrae, magnetiza y vende. Y lo hacen: ¡los repiten sin descanso! ¿Pasa esto en España?

Estamos en ello.

El efecto de esto es que la gente se queda con un mensaje: "La calle es peligrosa, ¡mi hijo está en peligro!". E incluso algo peor...

¿Qué?

¡Acabas viéndote a ti mismo como criminal! "Si un vecino me deja a su hijito, ¡qué irresponsable es!, porque yo podría...".

¿Qué medidas tomaría usted si mandase en Estados Unidos?

Que no se arreste y enjuicie - como ahora-a padres que dejan un rato a sus niños solos en casa o les permiten salir solos a la calle.

Pobres padres...

Y pobres hijos: cosificados, convertidos en inútiles, no sabrán desenvolverse mañana. ¡Démosles la oportunidad de espabilarse!

¿Cómo?

Déjale que vaya a comprar el pan o el periódico, déjale que complete una vuelta a la manzana en bici él solo, déjale que vaya a comprarse un helado... Enséñale, ¡y suéltale! Ser buenos padres consiste en eso.

¿Qué otro consejo daría?

Me escribió el otro día un señor de 90 años: "Recuerdo el día en que, con 10 años, me dejaron subir solo al tren...". Tras casi un siglo de intensa existencia, ¡Segunda Guerra Mundial incluida!, al final de su vida, ¿quién era ese hombre, quién había sido siempre? ¡El niño valiente que subió solo al tren...!

Confianza es el mensaje, ¿verdad?

Confía más en lo que ves que en la tele: ¿secuestran cada día a un niño en tu ciudad?

¡No!

Pues no lo secuestres tú: ¡tenemos secuestrados a nuestros hijos! Alguien me soltó: "Esta madre prefiere darle a su hijo un día de diversión a una larga vida", ¡dando por hecho que alguien matará a mi hijo!: así de aberrante es la mentalidad estadounidense.

¿Qué es lo peor que le han dicho?

"¡Ojalá algo horrible le pase a tu hijo, para que aprendas!".
"

Vivim en una societat repleta de noticies tràgiques que ens deformen la nostre realitat i vivim en un món fictici amb moltes pors inecessaries, o com a mínim, no haurien de ser pors que ens afectessin tant.

En aquest escrit em vull referir a les pors que els inculquem als infants, els mes petits, del mon que ens envolta.

Un nen petit, que sempre està amb nosaltres o a l'escola, no li fan falta la majoria de pors que els pares li transmetren.

Les violacions son un fet terrible però quantes violacions es produeixen cada dia a la nostre ciutat? quants assessinats de nens? quantes agressions gratuites? quants segrestos? quantes intoxicacions per menjar caramels d'algun desaprensiu a la porta de l'escola? quants atropellaments? quants atracaments?

Crec que hem de donar llibertats als nostres fills perquè experimentin amb la vida, però ull, quan dic llibertats em refereixo a que es puguin desenvolupar lliurement dins de les normes que els pares impossem. Si, si, impossem. Les normes bàsiques s'imposen, la resta es poden negociar.

Estic fart que em mirin malament quan deixo anar sola a la meva filla de tres anys a premer el boto per creuar un semafor. Es prou madura per saber el que fa. Que pot entrebancar i caure a la carretera? ja l'he preparat perquè sigui conscient que aquest fet es pugui produir, per tant, va en compte. Però jo vull que maduri, que senti que cada vegada es mes responsable dels seus actes que no pas agafar-la de la mà fins a premer el boto i no deixar-la anar fins a creuar.

Es habitual que em mirin malament perque el meu fill cau a terra i me'l quedo mirant mentre s'aixeca.

Es habitual que si tiren el xumet a terra em mirin malament perque no el recullo, l'han tirat ells, no pas jo i es el seu xumet, per tant, la seva responsabilitat.

Es habitual quan explico algun fet al meu fill algu digui: "Encara es petit per entendre això...".

Hi ha mes risc amb la meva visió? A curt termini potser te mes risc la meva filla però a llarg termini em sembla que s'intercanviaria el risc.

Jo soc el primer que no vull que a la meva filla li passi res, per això la preparo per madurar i per ser responsable. No deixaria premer el boto del semafor a la meva filla si ella no fos concient del perill dels cotxes.

I una altre cosa, desenganyem-nos, nomes el fet d'estar vius pot provocar el risc d'un accident o de la mort, no es pot evitar aquest risc per molt que es vulgui. Per tant, no es pot viure constantment amb aquesta por, per molt aterradora que ens sembli la idea del que pugui passar.

Fa uns mesos va sortir una noticia on una nena d'un any va morir al caure per unes escales, mentre jugava amb les seves germanes. Una noticia tragica i desgraciada. Però per això no hem de deixar baixar les escales de casa nostre al nostre fill, si ja està capacitat per fer-ho? El risc es inherent a la vida.

Potser quan aquesta criatura tingui 18 anys, la diferencia entre la vida i la mort pot estar en decidir pujar o no a un cotxe conduit per un noi/a borratxo. Potser la desició dependrà de les decisions que l'haguem deixat pendre i de la responsabilitat sobre aquestes decisions.

Els nens han de caure, s'han de fer mal, s'han de perdre, han de veure el perill per madurar i entendre que la vida es un joc on moltes decisions tenen consequencies....

Recordo quan era petit que les nostres mares ens avisaven constantent dels perills d'agafar caramels repartits per un home a la porta del col·legi...quants nens van morir o resultar intoxicats?...que jo conegui...cap!..però la meva mare ens va posar aquesta por al cos per si les mosques.

I si vaig a un restaurant i el cambrer es un psicopata i tira veri a tots als plats? i si vaig pel carrer i un home te un atac de cor mentre condueix i s'estimva contra mi?

Fa poc vaig llegir una noticia on un home havia mort degut a que una dona s'havia suicidad des de un balco amb tan mala fortuna que va caure sobre aquest senyor. Mort a l'acte.

La vida es massa complexe per posar nom a tots els perills, es impossible. El que si podem fer es donar als nostres infants la responsabilitat de decidir sobre els seus actes, de rebre les seves consequencies i això farà ciutadants amb mes criteri davant dels posibles perills.

[pendent d'ampliar....]

dimecres, 16 de setembre de 2009

El concepte Tribu

El nostre cervell està dissenyat per classificar qui son els bons i qui son els enemics. Necessita saber a quin grup pertanyem, quina es la nostra tribu, per sentir-nos part d'alguna cosa.

Amb l'edat crec que aquesta necessitat de pertànyer a un grup, a una tribu es sol dil.luir però sempre alguna cosa queda. Per evitar aquesta tendència natural del nostre cervell necessitem un esforç per la nostra part.

Segurament hi ha gent que te mes marcat el concepte de tribu que altres, degut a la seva predis posició genètica.

El nostre cervell simplifica la realitat per classificar que es bo i que es dolent, es una eina de supervivencia, en un moment de la historia humana on no es necessària aquesta classificació. La gran majoria de vegades, els que tenim considerats d'una altre tribu, no representen un perill real cap a nosaltres. No ens mataran, ni ens feriran.

Personalment tinc molt poc desenvolupat la necessitat de pertànyer a una tribu i això no vol dir que no pertanyi a un grup en concret de la societat i diferent a altres, hi han moltes persones que podríem considerar de la meva tribu però la diferencia es que jo no m'identifico amb ells.

Jo m'identifico amb les persones que m'agraden, que em fan sentir bé, que comparteixen gustos o aficions, que em fan pensar, que...etc. independentment de la tribu que siguin.

Per això em costa molt identificar-me amb una tribu en concret. Català o castellà, del Barça o del Madrid, Blanc, Negre, De dretes o d'esquerra...

No em puc identificar amb un grup que està composat de tanta gent i tant diferent. Em nego a sentir que pertanyo a un grup on hi ha gent que pensa, actua, diu, fa coses que jo mai acceptaria.

Com son temes delicats, prefereixo fer un exemple mes neutre però igual d'explicit.

Si em sentis de la Tribu del Barça segurament veuria com a tribu rival l'equip del Madrid. Aquest fet no em permetria gaudir dels grans jugadors que pugues tenir el Madrid. Per tant, si gaudeixo del futbol, si m'agrades aquest esport el que voldria es gaudir el màxim, veure jugar als millors jugadors del món i disfrutar veient-los.

Aquest es un exemple banal però prou explicit del que comporta pertànyer a un a tribu. Està clar que hi ha moltissima gent que te una necessitat imperiosa de pertànyer a una tribu i no deu entendre el que dic.

No es que no vulgui mullar-me, no es que no vulgui comprometrem amb ningú, si una persona que m'es pròxima, que crec que val la pena lluitar per ella, em necessita o crec que el puc ajudar, jo estaré allà..però independentment de la tribu que formi.

Es inevitable que hi hagin tribus que em senti mes identificat que altres però no vull pertànyer a elles, no em vull identificar com a participant, no vull tallar la meva llibertat per poder escollir el que crec en cada moment.

Seguin amb l'exemple del futbol:

Mai diré que soc del Barça pq se que significa que llavors ets enemic del Madrid i jo del futbol l'unic que vull es gaudir dels grans jugadors, dels que fan coses que cap mortal pot fer, juguin a l'equip que juguin.

Igual que a la vida, vull viure la vida amb la seva plenitud, amb qui em doni la gana i gaudint del millor que pugui recollir d'ella, indepentdentment d'on vingui...

I això no vol dir que no tingui idees, pensaments, inquietuds, il·lusions..simplement que les tinc des de un punt de vista personal, no pel fet de ser d'una tribu, o no per sentir-me d'una tribu....[article pendent d'ampliar]

dissabte, 15 d’agost de 2009

Els anciants abans eren mes valorats per la societat? (abans era millor, part II)

Parlant de la gent gran sempre surt algú que diu que abans la gent gran era important a la societat, que es respectava la seva experiència i que ara la societat viu d'esquenes a ells.

No voleu dir que es fruit d'un anàlisis massa frívol?

He parlat amb força gent gran que ara tenen al voltant dels 80 anys i m'han explicat com es tractava a la gent gran en el seu temps. Era una curiositat que tenia.

A la nostre societat la gent gran es importantissima, es super activa, son els cangurs de moltes famílies que sense ells no podrien tirar endavant, es gasten els cales en viatges, ajuden en obres socials, tenen activitats per passar-s'ho bé...

Ara bé, que passa avui en dia quan ja no ets útil, quan ja no ets autosuficient i necessites ajuda...doncs si, es molt provable que acabis en un centre o amb algun tipus d'assistencia que no es la teva família (pq la teva família te feina, no vol fer-ho, no pot....) però....

I que passava abans?

Mentre fossin auto suficients i ajudessin a l'hort tot molt bé però els vells que ja no eren auto suficients alguns els feien dormir fora o altres "putades" per a veure si es morien, ja que eren un destorb. Les famílies mes aposentades que tenien servei els feien menjar amb el servei, per no veure'ls com menjaven. Paraules d'un veí de 80 anys quan m'explicava aquests fets: "Abans la gent era molt mes bestia, qui digui que abans es cuidava millor als vells es que no hi va ser-hi..."

No ens enganyem, un ancià que no es auto suficient sempre es un problema i que cada temps a intentat solucionar el problema..però tinc clar que abans es solucionava molt pitjor que ara.

I pel fet que molts diuen que abans el jovent s'escoltava mes els ancians...doncs es normal, abans la vida que portava el jove de la que havia portat l'ancia de jove no eren tant diferents i es podien enriquir mútuament...ara també et pots enriquir d'un ancià però es mes difícil, ja que el món ha canviat tant ràpid que s'han quedat fora de joc.
També hi ha el tema que abans tothom vivia a la mateixa casa i ara les famílies es separen..això es una causa de mes solitud dels ancians? possiblement però es una conseqüencia de l'augment de llibertats que tenim. No dubteu que si els nostres avantpassats tinguessin la oportunitat de marxar de casa i tenir casa pròpia com molts de nosaltres, també ho haguessin fet. Per tant, que els avis estiguessin a casa amb la resta de família era perquè no es podia fer de cap altre manera, no pas perquè es respectes mes a la gent gran.

Personalment m'encanta parlar amb la gent gran i saber com vivien, com pensen, quines experiències els han dut a pensar com pensen...i potser per això, pel que m'expliquen, sempre he dubtat que abans a la gent gran se la tingues mes en consideració quan ja no era útil..

dijous, 13 d’agost de 2009

Els Infants estan perdent l'infancia? (abans era millor part I)

Fa temps que escolto que els infants estan perdent la infància, que es fan adults massa ràpid, que les nenes de 11 anys ja volen ser dones, que s'ha perdut la innocencia dels mes petits..

De quina infància parlen?

Perquè el meu avi no va tenir infància(o no com avui l'entend riem), als 8 anys ja estava ajudant als pares i jugar, jugava, com qualsevol nen d'ara..el que passa que juguen diferent i només faltaria que juguessin igual.

Cal recordar que el meu avi no tenia Play, Internet, Casals, Equips d'esports, pares preocupats per l'estabilitat psicològica dels seu fill, cine, tele, piscina, cotxe, platja, joguets (ni sense piles)...per tant, com no tenien res, jugaven amb el que tenien...pedres (si, feien guerres de pedres...ara si es fessin guerres de pedres faríem un debat social per saber que està passat a la societat perquè els seus infants siguin tant depravats i besties...), pals, terra, cucs, glans, ampolles...

Algú pot dir que jugar amb la natura fa que els nens estiguin mes estimulats i tinguin mes imaginació, siguin mes creatius, mes de tot...doncs el meu avi, tot i ser una bona persona, no te estudis, li costa llegir, en 40 anys no ha après el català, no te una bona base per entendre moltes coses del món encara que les que entén es un mestre...

Per tant, el que estimula a un nen es la seva educació, que l'eduquin amb uns certs valors i amb uns certs coneixements...no pas si juga amb una play o amb un cuc. Un nen quan juga esta jugant amb ell mateix, les seves neurones estan dansant, s'ho passa bé, un nen vol jugar com vol jugar una cria de lleó però no es gaire important a que jugui..i si que es important l'educació i els coneixements que li donin a casa...

Per tant, si , jugaven "diferent" però jugaven "igual" que ara.
Crec que el tema de jugar i els nens es mereix un escrit propi que espero fer algun dia.

La innocència s'esta perdent?

Normalment la innocència d'un infant sol anar lligada al seu coneixement, quan a mes coneixement menys "innocència infantil".
Estem a la societat de la informació (que no la del coneixement)....doncs es normal que els nens perdin la inocencia abans...Els nens van de la ma de la societat on viuen..l'altra opció seria tenir-los internats a una escola perduda al mig del bosc sense noticies de res ni vivencies diferents...no crec gaire correcte.

També cal recordar una cosa, ara els nens amb 1 mes ja els treuen al carrer, veuen el món en la seva plenitud, els "papes" els treuen amb el cotxet o la motxilla des de acabats de néixer. Tenen mes inputs i molt abans que els nens de generacions anteriors, per tant fa que "espavilin" abans.

I podríem mirar-ho diferent...la "infància innocent" potser es "perd" mes ràpid que no pas abans però em guanyat amb adolescencia....ara som adolescents des de els 10 anys fins passats els 30. Ens costa madurar i passar a adults. Els nostres avantpassats havien de créixer ràpid i als 20 anys ja tenien les responsabilitats que molta gent d'ara no te als 30. Tampoc dic que abans era millor sinó que contrasto les diferències.

Els nois joves havien de madurar abans per força, ara el sistema els protegeix mes.

Per tant, algú pot creure que els nens es fan grans massa ràpid però millor que no ho compari amb el passat perquè el passat era pitjor.
La infancia te formes diferents que temps passats però segueix sent infancia.
Aquest no es un escrit sobre l'educació dels fills abans i ara, es un post contra el "abans això era millor...", abans no tot era idíl·lic...

dimarts, 11 d’agost de 2009

Frase de màrqueting per riure...

En aquests temps de crisi on totes les marques volen aferrar-se al consumidor com sigui i el consumidor li es igual tot i nomès mira el preu independentment dels milions que s'hagin gastat les marques en publicitat, on totes les marques volen distinguir-se de la resta per a veure si algú encara pica amb tecniques de marqueting super moderno-xorres que no enganyen a pràcticament ningú..
vaig veure una frase absurda en un blog, però que al llegir-la no vaig poder evitar riure una bona estona...


"HACENDADO no fabrica para otras marcas"

encara ric...

Separació d'alumnes segons capacitats?

Aquest es un post molt discutible que ni jo, que soc el que l'escric, tinc clar. Però la meva experiencia personal em diu que, com a mínim, val la pena reflexionar-ho.

Vull parlar de la conveniencia o no de separar als alumnes segons les seves capacitats (innates i/o adquirides) deixant a part si es possible o no fer-ho en la realitat. Simplement pensar-hi.

Està clar que no estic parlant d'una dissecció de les classes en el sentit de separar als molt bons, als una mica bons, als bons, als regulars, als deficients, als molt deficients...però si de separar, com a mínim, als que poden seguir la classe sense problemes i als que la segueixen amb poblemes(o no la segueixen) i per descomptat als que fan que sigui un problema seguir la classe.

Tothom que l'hi he parlat li sembla malament, i a mi, com he dit, em balla el cap sense tenir una opinió prou fonamentada.

Però, si ens parem a pensar, tot a la vida te nivells segons les nostres capacitats. Ningú creurà que el nen es traumatizarà si al bàsquet el fiquen al equip "B" perque no te nivell per estar al equip "A", o si a les classes de música està al nivell que li pertoca per qualitat i no per edat o si podrà triar la carrera que voldra estudiar segons la seva qualitat no per la seva edat, o si podrà trobar la feina que vol per qualitat no per edat (deixant de banda els "enchufats"). ...

De fet, jo he estat en equips de bàsquet, quan tenia 9 anys, on hi habia el equip "A", el "B" i el "C" i els jugadors de cada equip no estaven repartits per ordre alfabètic precisament.

A partir de quina edat crec que es podria fer (suposant que fos correcte fer-ho)...no en tinc ni idea però el que si tinc clar es que en totes les activitats de la vida es necessita que el grup sigui prou homogeni perque pugui treure tot el seu potencial. Si hi ha gent que fa endarreri molt al grup aquell grup no serà capaç de treure el seu potencial.

Jo he format a adults i puc dir que es molt complicat motivar als que estan mes capacitats (per les raons que siguin) sense desmotivar als que no poden seguir al grup i viceversa. A menys que els separis els exercicis segons el seu nivell, cosa que mai he fet de moment.

Però sino separes, com a professor veig que no podem treure tot el potencial del grup, que no puc forçar la màquina tant com alguns demanden. Em quedo a un nivell mig fent malabarismes entre colar algunes coses de nivell avançat on els menys capacitats es frustren o fer exercicis molt bàsics on els mes avançats s'aburreixen.

Podriem estar enumerant milions d'accions en la nostre vida on s'ens valorà i podrem fer o no fer coses segons les nostres qualitats innates i/o adquirides.

Se que unir als diferents nivells pot fer que algu del grup s'enriqueixi però crec que el normal es que s'emproveixi.

I torno a repetir, no proposo separar als 6 anys d'edat els alumnes, no se quina seria la edat idonea per fer-ho si es que fos bo fer-ho, però com deia, si se que a la resta de coses de la vida es sol separar segons qualitat perquè les coses funcionin de la manera mes optima possible.

Estic parlant de tractar els extrems, sobretot els que enlenteixen per sota. Se que poden ser problematiques varies, i que molts d'aquests alumnes amb baix rendiment es per culpa de la seva situació personal (pares, cultura, classe, economics...) i no pas de la seva capacitació innata però això no treu que representa un problema pel grup.

Si nomès es un o dos els alumnes que es distancien del grup general tampoc seria problema però si es mitja classe que està en un sector i mitja que està en un altre, no valdria la pena tenir-ho en compte?

Està clar que això ho dic des de la visió d'un professor que vol treure el màxim potencial dels seus alumnes...si al professor tant li es, llavors tota la discusió es absurda.

Simplement un pensament que deixó per reflexionar les seves conseqüencies...tant bones com dolentes....

divendres, 7 d’agost de 2009

UP...Obra mestra...

Recomano a tots aquells que tinguin nens que veguin la pel·licula UP de Disney-Pixar.(I als que no tenen nens...també)

Es la millor pel·licula d'animació per nens que he vist mai. Toquen temes vitals com la mort, l'amor, el compromis, les obsessions, els somnis i el mes important....fer que la teva vida valgui tant la pena que no puguis pensar que hauria estat millor fer-la diferent, encara que tenies plans de que fos diferent.

A part, dins de la pelicula ens fa veure el pas del temps, l'envelliment, el pas entre les diferents etapes de la vida d'una manera prou real...cosa molt poc frequent en pelicules d'animació infantil...normalment solen mostrar nomes una edat del personatge.

De debó, trobo que els de pixar han fet una obra mestra pel que fa als guions..espero que el temps la posi en un lloc decent...encara que em temo que caurà a l'oblit i tindrà mes historia toy story 25 que aquesta...

Aqui va un trailer:

Emilio Calatayud, clar i "català"

Gran discurs d'una gran persona, Emilio Calatayud, jutge de menors de Granada.

Es d'aquelles persones que lluiten per canviar el món i que son capaços de veure'l amb molta mes lucidesa que el 99% dels sers humans. Nomès que un 15% dels que haguin vist aquest video els hagi fet plantejar alguna cosa, es pot dir que ha estat capaç de començar a canviar el món.

Les seves paraules son fresques, divertides i per mi...certes. Toquen temes dels menors que , alguns, he tocat al blog.

Recomano el discurs:

dijous, 30 de juliol de 2009

Tingues una passió...(el bàsquet i jo)

El bàsket ha ocupat una gran part de la meva vida, ha estat la meva prioritat durant la majoria de la meva vida, res tenia importancia mes enllà del bàsket, he passat hores i hores pràcticant aquest esport..i en canvi aparentment jo no n'he tret res de profit d'ell.


Però si, m'ha ajudat a construir-me com a persona, m'ha ajudat a entendre que les persones tenim limitacions que hem d'acceptar, m'ha ajudat a entendre el que costa voler ser bo en alguna cosa, m'ha ajudat a entendre que quan vols lluitar per una cosa fermament sempre has de renunciar o posar en segon pla altres coses, no hi ha temps per tot, m'ha ajudat a entendre que hi ha persones que son millors que tu de partida, i punt, encara que tu hagis dedicant 10 vegades mes esforç, m'ha ajudat a tenir una disciplina per aconseguir el que vull, m'ha ajudat a entendre que amb esforç pots arribar molt mes lluny del que mai havies pensat encara que no arribis on havies somiat, m'ha ajudat a entendre que sempre necesites d'algu mes per competir, m'ha ajudat a coneixer gent excepcional, m'ha ajudat a allunyar-me de llocs que podrien haver estat "perillosos" en la meva juventut....
Em veuria capaç d'escriure 2 folis explicant tot el que m'ha ajudat el fet de tenir una passió per una cosa tant forta que ho emplenava tot..encara que hagi estat un jugador mediocre que passava mes minuts a la banqueta que a la pista.

Encara recordo algunes jugades on feia coses que la gent que mirava el partit no esperava i la sensació que vaig sentir en aquell moment, quan escoltes la sorpresa del public, encara es present, quan penso amb algun d'aquells moments, nomès haver viscut aquelles sensacions i poder recordar el seu "gust", encara que no es tornin a produir mai mes...es magnific.
I espero que aquelles sensacions es repeteixin a les meves passions actuals i futures..Les sensacions que tens quan surt bé allò que has dedicat tant de temps i tanta passió son sensacions que queden grabades al cervell. I una vegada la passió deixà de ser-ho encara serveixen per recordar-les i fer un "remake" de la sensació...i poder dir...ostres! tot allò, o aquell dia, o aquell instant va ser increible.

Volia utilitzar una experiencia personal per fer veure que si tens una passió, alguna cosa que t'apassioni (un esport, els fills, ajudar als pobres, escriure...) i t'hi entregues, sempre, sempre en treuras coses de profit.

Està clar que les passions també tenen coses dolentes (no parlem de gent que te enfermetats i te obsessions..parlo de passions en gent "sana")..però es que tot a la vida te coses dolentes...doncs millor tastar les parts dolentes de les nostres passions que no les parts dolentes de la resta de coses.

I també tinc clar que no pots passant-te la vida buscant passions sino que has de fer amb passió el que pots agafar en aquell moment. Les passions surten de la manera en que enfoquem les coses no pas de buscar-les.

Segurament es impossible tenir durant tota la vida el motor d'alguna cosa que t'ompli, sempre hi han moments de buidor, però si crec que vivint i involucrant-nos amb tot allò que fem sempre acabarem trobant alguna cosa que ens apassioni, un nou motor....

Crec que el millor que podem fer en aquesta vida es lluitar per les nostres passions. Les passions poden canviar en el temps però es igual que la nostre passió estigui enfocada a un esport o a un foli en blanc...la passió farà que ens sentim plens i treurem profit d'ella.

Crec que passar per la vida fent el tastaolletes, provant de tot però no aprofundint en res ens fa mes buits i ens dificulta el creixer com a persona.

Com deia l'escriptora Empar Moliner: "A la meva filla, l'unic que li dessitjo es que tingui una passió, encara que sigui coleccionar xapes..."

Estic cent per cent d'acord.

dijous, 16 de juliol de 2009

El sentit de la vida...

En aquest escrit parlaré del sentit de la vida des de la meva visió. Respecto totes les visions si son fetes des del respecte com jo.

Per mi la vida no te sentit, no te cap finalitat, com a mínim des de un punt de vista racional. Com especie pot tenir un sentit, perpetuar la especie mes enllà de les nostres vides. Però aquest es el mateix sentit que podríem trobar a la vida d'un bacteri.


El problema es que els humans som racionals, podem raonar el mon que veiem, som conscients de la nostra pròpia mort i això ens empeny a pensar que la nostra vida ha de tenir un sentit.


El que creu en Deu en teoria te clar el sentit de la seva vida, fer la paraula de Deu a la terra per poder-se guanyar el cel etern. Encara que podríem objectar que, com es que Deu necessita jugar amb els humans una vida per saber si es guanyen el cel o no?...podríem anar directament al cel...però aquest tema donaria per un escrit propi i son figues d'un altre paner que un altre dia potser tocaré..

Fem el que fem a la vida ens morirem, vivim a sota un pont o ha una mansió de luxe el premi final es la mort. Per tant la vida en conjunt no te un sentit final.
Tot a la vida ho fem per un sentit..estudiem per treballar del que en agrada o trobar una bona feina o les dues coses, fem esport per ser professional o per estar en forma, treballem per tenir diners, perquè ens agrada o per les dues coses o només per una...anem a la platja perquè ens agrada, per posar-nos morens o perquè a la nostre parella li agrada...tot te un sentit menys la pròpia vida en si...quan extrapolem i pugem al nivell de la vida...llavors podem veure que ella en si, no te cap sentit absolut.
Per això mai ens em de perdre buscant el sentit de la nostre vida, perque no el té, simplement em de buscar passions, il·lusions, que ens facin creure que la nostre vida te sentit..
Fins aquí es pot deduir que potser soc una persona trista i deprimida que no entén que fa a la vida i que res te sentit....

Doncs pensar això es una gran equivocació, no em considero una persona trista ni deprimida sinó una persona que lluita per passar per la vida intentant fer el que creu, el que li agrada, el que es pot fer, mirar de no fer gaire el mal, gaudir de tots els moments que ens dona la vida, buscant passions que donin sentit al moment actual, creant projectes engrescadors per tirar endavant, com els meus fills ...

Simplement que tot això ho faig sabent que la vida no te un sentit des de un punt de vista racional.....

dimarts, 7 de juliol de 2009

Vida a l'Univers....

La terra es el tercer planeta que gira al voltant del sol, un estel vulgar que es troba a una distancia de 150 Milions de kilòmetres del nostre planeta. El conjunt de planetes que giren al voltant del sol es el que anomenem Sistema Solar.

El sistema solar pertany a la Galàxia anomenada Via Lactea, concretament ens trobem a les afores d’aquesta galàxia. En aquesta galàxia existeixen milions i milions d’estrelles, com el nostre sol, i com es lògic, orbitant al seu voltant, la gran majoria haurien de tenir planetes.

A part, des del nostre planeta s’han localitzat milions de galàxies mes, i on cada una d’aquestes galàxies conte milions i milions d’estrelles, i segurament la majoria tindrà els seus planetes orbitant.

Ara ja ens podem fer una idea de la quantitats de planetes que existeixen. Nosaltres només coneixem 9 planetes, i en un hi ha vida, vida intel·ligent.
De cada 9 planetes 1 te vida?...
Només fent una regla de tres podríem calcular el numero de planetes que contenen vida. Se que no tenim cap prova de que la regla de tres sigui certa però....tenim cap prova que indiqui que sigui falsa?....tampoc.

Per tant, a igualtat de probabilitats, trobo mes raonable creure que la vida es una cosa normal si es donen les circumstancies idònies, com a la terra, que no pas creure que la vida es un fet extraordinari i únic que només existeix a la terra. De fet, em sembla que pensar que som uns essers especials i únics a l’univers (amb els coneixements que tenim ara) es un acte d’un egocentrisme enorme, tan enorme com el propi univers.

De fet, solem ser una espècie molt supèrbia, des del moment que creiem que deu ens ha fet la terra per nosaltres, per tant creure que som els únics sers de l’univers i a mes que som especials i meravellosos...simplement fa que ens descobrim, que se’ns vegi el llautó i ens dona pistes per interpretar que moltes de les nostres creences, com les religioses, estan infectades per aquesta supèrbia i aquest egoisme i egocentrisme humà.
El normal es que l'Univers estigui ple de vida...el dificil serà comprovar-ho..

divendres, 3 de juliol de 2009

Veritat?

Que es la veritat?

Podem afirmar que coneixement la veritat d'alguna cosa?

Sempre, quan parlem de la veritat, parlem de la nostre veritat i moltes altres vegades es la veritat d'algú altre que la agafem com a nostre sense contrastar-la.


Quantes persones al món veuen suc de taronja per què te molta vitamina C? Doncs un Kiwi te molta mes vitamina C que una taronja.

Quanta gent al món veu suc de taronja per curar-se o prevenir un refredat? I no està demostrat que el suc de taranja curi un refredat.

Quanta gent creu que les espinaques tenen molt ferro? I no en tenen gaire, mes o menys com la resta de verdures.

Quanta gent creu que abans de Cristofol Colom tothom pensava que la terra era plana? I la gran majoria de la humanitat ja tenia acceptat, des de abans de crist, que la terra era rodona.

Quanta gent creu que ara no es llegeix tant com abans? Quan fa menys de 100 anys que la majoria de la població sap llegir..el concepte abans, hauria de ser molt curt...on estan les estadistiques de vendes dels ultims 40 anys?, per exemple...

Quanta gent creu que la joventut avui dia es pitjor que els seus pares quant eren joves? Quan des de temps de Socrates ja es deia que el jovent estava perdut i que el món no anava bé.

Quanta gent pensa que es millor veure l'ampolla mig plena? I en canvi la veurem mig plena si abans estava buida i la veurem mig buida si abans estava plena. Per tant, tothom ho veura d'una manera o una altre depenen de la seva deducció de l'estat anterior del recipient no pas de si es pessimista o optimista.


Podriem continuar fins l'infinit i aconseguiriem desmontar la gran part de les convencions, rituals, costums, creences que tenim els sers humans. Necessitem tenir regles per saber que fer, saber que pensar i poder construir alguna cosa solida al nostre cerbell...però independetment de que sigui veritat absoluta o no.


La veritat absoluta, o com a mínim la posada a prova de les nostres creences a la raó, nostre i dels altres, requereix un esforç que no podem permetrens, ni per temps ni, moltes vegades per ganes. O si ho posem a prova simplement serà en un camp en concret.


Però el nostre cervell, independentment de la veritat objectiva, necesita construir el seu mon sobre alguna cosa...siguin veritat o mentira. La questió es acceptar "veritats" per anar construint el nostre mon "virtual".

Com la religió que ha estat un autentic self-service de "veritats" per a la humanitat i aquest es un dels motius del seu exit.

Tenim sort de la ciencia que ha donat veritats que acceptem com a certes sino seguiriem creient coses dels nostres avantpassats que ara ens semblen ridicules.

Viure una vida on es pugui questionar el mon constantment es dificil i el nostre cervell està dissenyat per sobreviure no per questionar-se coses constantment, a menys que ens esforcem en fer-ho.

divendres, 26 de juny de 2009

Tota una vida diguen "papa"...

En el moment que vaig ser pare em vaig plantejar una cosa, entre moltes altres, com volia que em diguessin els meus fills.

L'habitual es no decidir res, ja està escrit, m'haurien de dir "papa".

Però perquè m'han de dir "papa" sino es el meu nom? La meva mare em diu pel meu nom, els meus amics em diuen pel meu nom, la meva parella em diu pel meu nom, els meus avis....tothom em diu pel meu nom...menys els meus fills?


Si ens parem a pensar bé, els meus fills em diran "papa" tota la vida simplement perquè durant un any i pico de la seva vida els hi era massa dificil dir el meu nom. Tota la resta de la seva existencia sabran dir el meu nom amb la mateixa fàcilitat que diuen "papa".


Ja se que pot semblar una reflexió una mica tonta i de fet ho es, que em diguin d'una manera o altra no canvia res. Simplement m'agrada trobar una certa logica en les coses i raonar-les i en aquesta en concret no veig la lògica.


Està clar que en totes les cultures es solen utilitzar paraules fàcils per nombrar als familiars mes directes...iaia, abu, nona, abba, papa, mama, mum, dad...però que una cosa la faci tothom no es motiu suficient per fer-ho.


Jo als meus pares els hi dic "papa" i "mama" perque es el que em van ensenyar i ara seria massa tard i massa extrany canviar-ho però tenia clar que els meus fills volia que a mi em diguessin pel nom. A la meva parella li diuen "mama" perquè li agrada mes, es la seva lliure opció, no es tracta d'imposar la meva visió a la familia.


Moltes vegades, quan algú escolta que els meus fills em criden pel nom pensen que no soc el pare de veritat, de fet això no em preocupa...mentre ho sapiga jo. El que si trobo mes injust, però tampoc em preocupa, es la gent que pensa que em diuen pel meu nom perque vull ser un pare enrotllat, vull ser un colega.


Jo no soc un colega dels meus fills, soc el seu pare i quan els he de renyar els renyo, i si he d'alçar la veu la alço i si els he de donar una lliço perquè aprenguin els hi dono.


Es veu que a finals dels 70, una corrent hyppie feien cridar pel nom als pares perquè aixi era mes "guay", i mes colega....no es el meu cas.


Inclus, alguna vegada algú s'ha molestat per escoltar que em crida pel nom...li he preguntat perquè li molestava i m'ha dit que m'han de dir "papa" perquè sempre s'ha fet i es el normal..

Per mi no es un motiu prou convincent fer una cosa perquè sempre s'ha fet, encara que se que faig moltes coses simplement perquè sempre s'han fet i no he parat a pensar en elles..però mira, amb aquesta si que hi he pensat..


De fet, si ens hi fixem ningú mai diu "papa" quan parla del seu pare, com a mínim a casa nostre, entre persones que no son familia pròxima, per tant "papa" queda reduit a un cercle intim, el cercle on vam apendre a parlar i on ens era mes fàcil dir "papa" que Gaby, quan encara no en sabiem gaire.


Vull que em diguin pel meu nom per una sencilla raó...perquè es el meu nom.


Tampoc els obligaré a fer-ho, evidentment...

dilluns, 22 de juny de 2009

Resultats acadèmics dels alumnes‏

[Fragment e-mail enviat a Eduqueu les Criatures (CatRadio) el 16/06/2009]
Simplement volia comentar-vos sobre un tema que últimament està de moda.

Sobre la baixa qualitat de l'ensenyament a casa nostra.

Tothom s'omple la boca parlant de si s'ha de millorar el sistema, s'ha de donar mes eines als professors, mes inversió tecnològica, emmirallar-se en països amb millors resultats acadèmics....

Està clar que millorant alguns d'aquests aspectes pot ajudar a millorar una mica l'educació però la millora serà mínima comparada amb l’ inversió.

Doncs que falla?

Per mi està molt clar, l'error està al cervell dels professors, dels alumnes i dels pares. Els resultats mostren una actitud cap al sistema educatiu i no pas que el sistema educatiu sigui un desastre.

El sistema es pot millorar, com tots els sistemes, però no es el culpable de cap resultat negatiu.

El fracàs escolar no es resoldrà per molts milions d'euros que hi destinin. els cales l’únic que faran es ocultar la realitat per fer veure que anem millorant.

Mentre tinguem pares que no es preocupen pels resultats acadèmics dels fills, que tracten als fills com a nines de porcellana i deixin de veure el sistema educatiu com un ser estrany, no millorarem. El problema principal del sistema educatiu ve de casa, de l'educació i els valors que reben els infants a casa. Es la base de tota la resta de fonaments de l'escola.

No es poden ensenyar coneixements a uns sers humans que no respectin a la persona que els està ensenyant. Que no tinguin unes mínimes normes de conducta.

Si el problema fos només del sistema educatiu seriem nosaltres els únics amb mals resultats i en canvi els mals resultats s’estenen per quasi tota Europa...i no ens equivoquem, els països amb bons resultats son països culturalment diferents..per tant ens diferencia la manera d'entendre la educació i la manera d'educar dels pares cap als fills..no pas que tinguin un sistema màgic i revolucionari.

Tenen coses bones, segur, però no son la causa principal dels seus resultats. Estic tip d'escoltar critiques a un polític o un altre per els mals resultats acadèmics....no m'agrada la política però en aquest cas crec que no son els protagonistes principals, encara que també tenen el seu paper.

Els sistemes educatius han anat empitjoren a mesura que ha anat empitjoren l'educació que reben els infants a casa. Es així de simple.

I l'educació a casa ha anat empitjoren a mesura que la dona s'ha incorporat al mercat laboral. Sempre que dic aquesta frase he de remarcar, ja que son temes sensibles, que amb això no vull dir que la dona no hagi de treballar, de fet, a casa meva qui treballa mes es la dona.

Em refereixo que la societat no ha trobat encara una solució per suplir l'educació que donaven les mares les 24 hores al dia fa una generació endarrere.

Perquè recordem una cosa, l'educació no s'ensenya,l'educació s'empapa, s'encomana, s’enganxa...i això es fa amb l'exemple. Quan el fill veu als seus pares actuar d'una manera allò queda gravat com que es la manera correcta de fer les coses.(Quan son petits, es clar...de grans es una altre cosa...)

La setmana passada veu tenir a un especialista al programa que explicava el que per mi es evident...perquè els fills et respectin, quantes mes hores passis amb ells mes et respectaran.

Tornem al dilema quantitat/qualitat que algun dia ja havia comentat. I una altre cosa que jo estic plenament d'acord i que també va nombrà aquest especialista...de 0 a 3 anys es l'edat per encomanar de debò els valors.

Desprès estan mes capacitats, com deia l'especialista, per rebatre els nous valors que no hagi vist abans, per posar-s’hi de culs..vaja.

Per això em fa gracia quan alguns pares pregunten quan s'han de posar normes, quan s'ha de dir "No", quan s'ha de renyar, quan...doncs..això s'ha de fer des de el primer dia....i tal com està el tema de que els fills no marxen de casa..potser s'ha de fer des de el primer dia de vida del nen fins a l’últim dia de vida nostre...

Sempre que toco aquests temes hi ha gent que diu..."i que vols que fem, s'ha de treballar, no?"...jo no dic si s'ha de treballar o no, només dic que un dels problemes es el poc temps que passen els pares amb els fills, com solucionar-ho?..doncs cada casa es un món i jo no soc ningú per donar consells. Aquí si que l'estat hi hauria d'ajudar...

Un dels altres problemes que es troben els nens avui en dia son les separacions dels pares, molts dels nens son de pares separats. Això no hauria de ser un problema si els pares son adults madurs i responsables que son capaços de mantenir una coherència amb l'educació que se li dona a l’Infant tant per una part com per l'altre.

Però sabem que la realitat no es així, ens trobem amb molts adults egoistes que l’únic que volen es compensar als seu fill del temps que no estan amb ell, o deixen d'educar per la mandra, o per pensar que ja ho fa l'altre o per intentar comprar el seu fill o no comunicar-se amb l'altre part per marcar unes pautes comunes...

També hi han problemes socioeconòmics o de classes que fan que l'alumne parteixi amb desavantatge, això també està clar.

Una vegada solucionat (no tinc clar com fer-ho, la veritat) el tema de l'educació a casa es pot parlar de millorar la motivació dels professors, si un professor no rendeix que se’l pugui despatxar, apretar mes als alumnes, canviar el sistema educatiu, mes eines tecnològiques.....bla, bla

He de dir, tot sigui de passada, que em va sorprendre que en el programa sortissin mes d'un pare diguen que cada divendres li compren un "Gormitti" perquè el nen s'ha portat bé. Ho trobo fatal. Si vols comprar-li, compra-li però no a canvi de res. Està clar que un dia en concret et pots marcar un premi si el nen s'ha portat bé però fer una "llei" a casa on sigui automàtic "portar-me bé 5 dies = gormitti comprat perquè si"...no em va semblar gaire educatiu....ha veure que faré jo quan m'hi trobi...

diumenge, 21 de juny de 2009

La Religió va ajudar a la humanitat?

No crec amb cap religió ni en cap deu tot i que respecto a tothom que hi creu si ho fa de la mateixa manera que jo no hi crec, amb respecte cap als demes.

Sempre havia pensat que la religió havia estat un entrebanc a l’evolució com a societat en els temps moderns però si creia que la religió havia estat un element molt útil perquè en el passat la societat es pogués tirar endavant.

Creia que la religió en el passat havia estat útil per a controlar el poble, d’unir el poble en temps mes difícil que l’actual. Sempre havia pensat que tot i les grans barbaries que s’han fet en nom de la religió havia tingut el seu sentit i que en aquells moments va ser útil.

L’altre dia vaig escoltar una tertúlia on un historiador va dir algunes coses que em van fer repensar la meva estructura interna, la meva idea sobre la religió en el passat.

La religió va ser útil en uns temps molt difícils o els temps van ser difícils perquè la religió tenia molta força?

Aquest historiador va dir que abans de crist ja s’havia inventat un tipus de maquina impulsada en vapor, abans de jesucrist ja havia pensadors que creien que la terra era rodona inclús algun va definir la circumferència de la terra i es va equivocar per poc, com per exemple, Eratostenes, concretament al segle 3 abans de crist.

Mes tard, Ptolomeu va definir una altre teoria on deia que la terra era el centre de l’univers , aquesta va ser acceptada per la religió cristiana i els sers humans van trigar quasi 2000 anys en poder capgirar aquesta creença.

Com a curiositat, cal destacar que Ptolomeu era un científic pagà, però les seves teories van ser acceptades per l’església tot i que a la seva bíblia no parlava de res sobre cap teoria. I que Ptolomeu va apendre les bases del seu coneixements a la biblioteca d’Alexandria, cremada posteriorment per els cristians.

Explicava que Teodosi, l’emperador romà nascut a Segòvia va instaurar la religió cristiana com a única al seu imperi, va fer destruir tot rastre de paganisme (creences no cristianes) a tot arreu, entre altres llocs la biblioteca d’Alexandria, un dels bressols del coneixement humà ja que cal recordar que llavors no hi havia fotocopiadores ni molt menys Internet per a distribuir els coneixements i que la gent que sabia llegar era una minoria. La biblioteca d'Alexandria va ser durant dos segles un lloc on els erudits de tot l'imperi estaven allà mantinguts per l'estat estudiant i redactant nous coneixements.

També cal destacar que tots els tractats clàssics de ciència grega han arribat als nostres dies gracies a manuscrits àrabs, ja que els originals van ser destruïts pels cristians. *[Falta contrastar-ho amb altres fonts.]

I que al segle 7 els musulmans van tornar a cremar la biblioteca d’Alexandria, o el que quedava d’ella, i no va quedar res de la biblioteca, ni tan sols es sap on estava situada.

Venia a dir que el “forat” que va suposar la edat mitja per al ser humà va ser en part fruit d’aquesta destrucció. Es probable que la revolució industrial que va suposar el principi dels temps moderns s’hagués pogut avançar molts segles.

Amb això no vull indicar que la culpable del no avenç de la societat es la religió catòlica, per mi la culpable es la religió, en aquest cas la religió catòlica però podria ser qualsevol altre que es cregués amb la veritat absoluta i volgués destruir tothom que pensa diferent a ells.

Es probable que sense una influencia tant forta de la religió en la nostre societat poguéssim estar en un estat molt mes avançat. Potser la discussió que tenim ara sobre el medi ambient, sobre les energies renovables, sobre la crisis del capitalisme….la haguessin resolt ja els nostres rebesavis i nosaltres estiguéssim en una societat molt mes avançada..

La veritat no la sabrem mai, potser era necessari passar per aquest periode mes fosc de l'historia per arribar a on som ara però amb aquesta informació crec que com a minim poden dubtar-ne....

dimarts, 9 de juny de 2009

i despres que?

[mail enviat a Catradio al programa eduqueu les criatures el 16/04/2008]

Bones,

Us volia enviar unes petites reflexions que he tingut a partir d'una conversa de fa pocs dies.

Potser no es gaire interessant però aqui va...

Soc pare de dos fills i estic dedicant moltes hores a tots dos, la meva feina ha passat a un segon terme (menys hores), i com soc informatic passar-ho a segon terme es una sentencia de mort al ritme que canvia tot.

Parlant amb una persona em deia que no hauria de renunciar a la meva feina per els nens, que un dia creixerant...i llavors, que?

"Els nens es faran grans i llavors que faras?".
Te rao, si no dedico moltes hores a la meva feina aquests proxims anys, segurament serà mes dificil trobar bones feines (o trobar-ne, sencillament) d'aqui uns anys. Estaré desfassat. Això ho tinc clar.

Però i sino dedico moltes hores als meus fills ara, que passara d'aqui uns anys quan siguin grans?..que ja no podré recuperar aquest temps mai mes.

Totes les opcions son bones i no vull fer una critica als que intenten conciliar una vida professional dura amb la familia. Però trobo un sense sentit el raonament d'evitar gaudir al màxim dels meus fills pel que pugui passar. Que passi el que vulgui, jo ara vull gaudir dels meus fills i mentre pugui ho faré. Quan siguin grans ja m'espavilaré.
La vida son quatre dies i si per mi ara mateix el mes important son els fills, doncs es així..
Aquest raonament crec que està calant a moltes parelles joves..com a mínim al meu entorn hi ha un porcentatge elevadissim de persones que son o volen ser funcionaris...per tenir horaris que permetin fer el que estic explicant.(..d'acord també pels bons sous, i sense estres, i per evitar la crisis..tot una mica....je, je...bé, el tema funcionariat seria un altre tema molt llarg...je, je)

De fet, el raonament aquest de "i despres que faras?" es com si una persona que per ella el mes important es la feina, gaudeix amb la seva professió, dedica totes les hores que pot a ella...algu ve i li diu.."No hauries de treballar tant, quan et jubilis que faras? si nomes saps treballar et deprimiras.". Doncs benvinguda depressió si aquesta persona li ha emplenat tant la seva feina durant un temps de la seva vida.

O com si un esportista d'elit li diguessin que no hauria de ser professional perque als 30 anys no podrà treballar mes "i despres que?"...

A la vida res es immutable, hi ha moments bons i dolents volguem o no.

Escollim el cami que escollim sempre hi haurà moments que dubtarem de si ho hem fet bé o de si ho hem fet malament, doncs com a mínim, quan escollim un camí que sigui perque ens apassiona aquell camí...quan s'acabi el cami ja veurem que farem.

Logicament, sempre es bo un equilibri entre tot plegat. Però volia comentar aquesta frase que he sentit mes d'una vegada de "i despres que?" i que crec que està feta amb una visió de persona que viu en el futur...i com deia molt bé el professor Pannikar: "El futur es la mort"...potser una mica dàstric però raó te l'home.

dijous, 30 d’abril de 2009

Dues Xerrades Genials

Deixo aqui dos videos de dos discursos que trobo genials.
Segur que la majoria ja els heu vist...

Un del enginyer americà randy Pausch



La primera part d'un discurs de Steve Jobs (creador d'Apple)



I la segona part del discurs de Steve Jobs....

dimecres, 29 d’abril de 2009

Que es un amic?

[Fragment mail enviat el 03/02/2009 en motiu del meu aniversari]
Sempre he sentit dir que els amics son aquelles persones que mai et fallaran, que sempre estaran al teu costat quan els necessitis, que vindran quan facin falta.....

Personalment trobo que es una definició d'amic molt egoista....em sembla una definició de nen petit..."com ara necessito als meus amics i no m'ajuden...doncs ja no son els meus amics", no trobeu?

Els amics son humans i també tenen problemes i projectes que a vegades els separen de nosaltres. Els amics s'equivoquen, com nosaltres.

Fa poc en Lluis Gavaldà va donar una definició d'amic que trobo que es la ideal: Un amic es aquell que tot i que et "falli", tot i que vegis poc, creus que val la pena tenir com amic.

Cap amic meu m'ha fallat, ni ho podrà fer mai...ja que no espero res d'ells que no sigui que em deixin considerar-me amic seu.

El coneixement ens fa infeliços?

[mail enviat el 11/02/2009 en resposta a un altre mail sobre el coneixement i la infelicitat que provoca, també apareix la crisis...una mica de tot...]
Que bé....una resposta!!!...je, je.....mira, ara no t'hauria de respondre perquè hauria de fer feina...però que carai...una vegada que tenim una xerrada filosòfica via email....no la desaprofitarem.....

No estic d'acord que a mes coneixement mes por (i infelicitat) però si que a mes coneixements mes incerteses..però es dolenta la incertesa? potser per a una persona que necessita tenir-ho tot sota control, que necessita una explicació per tot...potser si que per aquesta persona pot ser dolenta la incertesa.

Però per a mi tenir mes coneixements m'obre mes la ment, estic capacitat per entendre mes coses, per entendre que hi han moltes maneres de veure les coses, per a entendre que no tot te explicació i que una cosa que no tingui explicació es simplement perquè la ment humana (en general o la meva, en particular) no esta capacitada (per sempre o circumstancialment) per trobar una explicació. Que hi han mil maneres de fer una cosa ben feta, que hi han mil maneres de fer una cosa mal feta, que hi han mil maneres de solucionar una cosa mal feta i mil mes per espatllar una cosa ben feta.

La vida es incerta, tot depèn, no hi han veritats absolutes i això, per mi, es una eina per afrontar millor la vida. Inclús aquesta incertesa et permet re inventar-te a tu mateix al llarg de la vida i no quedar-te estancat en una visió única i exclusiva.

Per a mi aquesta incertesa ens acosta a la vida.

A mi el coneixement em porta a creure que la vida de un ser humà no te un sentit en concret (potser si com a espècie..perpetuar l’espècie), el sentit l'he de buscar jo en el meu dia dia però no crec que tingui un sentit final...com si pot creure un creien, que pensarà que el sentit es acostar-se a la paraula de deu per al final arribar amb ell...o el cel, o el que sigui.

A mi no em genera por saber això (puc estar equivocat, no tinc la veritat absoluta), em genera tranquil·litat saber que puc arribar a trobar explicacions a moltes coses o fer teories en base a l’ utilització de la raó i del que em dicta la lògica...i el que no puc entendre...doncs, desgraciadament no ho puc entendre i no busco una explicació per tranquil·litzar-me del que no puc entendre.

En resum, que crec que el coneixement si que ens obre el camí a ser mes feliços, a sentir-nos mes realitzats, a raonar moltes de les nostres creences però molts dels problemes son que l'educació està enfocada al coneixement pur i dur i llavors fa falta unes eines (intel·ligència emocional) per a poder gestionar tot això. L'escola no educa i molts pares tampoc als infants a aprendre a controlar els seus impulsos, a gestionar les seves emocions, a ser crítics amb el veuen, a gestionar els seus coneixements, a gestionar els seus drets i deures, no s'ensenya a madurar, en definitiva.

El que les societats actuals pequen, pel que dius tu del consumisme i tot això, per a mi això no ho genera el coneixement. El consumisme, el voler mes, el mirar d'estar per sobre del veí, el veure com l'enemic el que es diferent....tot això no te res a veure amb el coneixement, te ha veure amb les bases de la nostre espècie. (enveja, ànsies de poder, competitivitat....)..som una espècie una mica mal parida...però ho som menys amb coneixement, això estic segur.

I el fet que les consultes de psicòlegs i psiquiatres estiguin plenes tampoc ho veig com una cosa relacionada al coneixement..sinó al ritme de vida que portem (o que ens fan portar)...i això torna a anar lligat a les ànsies de poder, enveges, competitivitat...bla, bla...un altre cop.

A mes has de separar una cosa molt important...llibertat i coneixements...el que provoca incertesa, por, sensació d'anar perduts, no saber cap a on dirigir la vida...no son els coneixements en si, es la llibertat. La llibertat de poder escollir casar-te o no casar-te, de poder escollir tenir fills o no, de poder escollir anar a esquiar, a sopar, a la platja, la possibilitat de ser fidel o infidel (i que tingui consequencies), la possibilitat de ser bo amb la teva feina o tenir una feina còmoda i viure la vida....això es el que ha molta gent el desborda i el supera...es la llibertat.

Per això moltes religions donen directrius a la vida, o sigui, retallen llibertats, perquè es una guia del que han de fer a la seva vida i si això va acompanyat de Deu, encara es mes creïble per un que vol creure.

Podries dir que el coneixement provoca que els individus siguin mes lliures per tant el culpable es el coneixement(per girar la truita)...potser si però a Cuba tenen força nivell cultural (o això diuen) i en canvi no son lliures. O a Japó tenen fama de tenir molts coneixements tècnics però solen ser societats molt rígides i amb poques variacions.

La llibertat i el coneixement poden portar solucions perilloses pel planeta però si hem de solucionar els nostres problemes serà amb llibertat i coneixements. Inventat nous artilugis que no destrossin tan el nostre planeta, millorant i sent mes eficients, mes intel·ligents, mes enginyosos....està clar que si tots els països fossin com Xina, on nomes produeixen però amb baixa innovació estaríem abocats al cataclisme climàtic.

Amb ignorància, falta de coneixements i falta de llibertats no arreglarem res....mira els països pobres que els hi manca (aquestes tres coses..)....i n'hi ha molts amb molts recursos naturals que podrien ser països punters(Veneçuela te petroli per un tub, Rússia te Gas i petroli, Costa de marfil em sembla que te diamants..)...en canvi un país cutre com espanya, que no te cap recurs natural per explotar es pot considerar un país avançat...el coneixement, la llibertat...i gaire res mes..serveix per avançar...avançar cap al camí correcte?...això es mes difícil..perquè no existeix camí correcte...però com a mínim avancem...i això ja ens dona mes eines per adaptar-nos a canvis futurs provocats o buscats.

Reflexiona una cosa....molts països tenen bomba atòmica però nomes un l'ha utilitzat (USA)....creus que si haguessin existit les bombes atòmiques en l’època medieval nomes s'en hagués fet servir una?...el coneixement ens pot fer crear coses horribles com una bomba atòmica però el mateix coneixement ens ha de salvaguardar d'aquests perill...encara que bojos n'hi ha a tot el mon i segur que moltes bombes no es tiren pq els altres també en tenen...però era un exemple, no se si gaire encertat.

No creus que aquesta crisis potser un desencadenant per a que el coneixement es posi en marxa per solucionar una mica tot això? jo crec que aquesta crisis farà mes pel medi ambient que 1000 cimeres de Kyoto.

I finalment, el que volia dir amb el meu últim mail es que la veritable crisis no serà l’econòmica sinó la que desencadenarà la crisis econòmica...una crisi social, un retorn al concepte de "tribu", un retorn a veritats monolítiques i absolutes, un retorn a una societat que no utilitza el seu coneixement per entendre el mon...sinó les seves pors.

La crisis econòmica s'acabarà el dia que la gent tingui cales(o sigui, feina mínimament remunerada)...si hi ha una crisis social i molts infants son nodrits i creixen amb aquestes pors (xenofòbia, odis..bla, bla...veritats absolutes que ningú es pot atrevir a qüestionar)....aquesta crisis no s'acabarà del tot fins que aquests infants es morin o tinguin descendència i aquesta es separi de les pors dels seus pares.

A mi això si que em fa por...que sectors de la societat vegin en aquesta crisis una manera d'obviar els coneixements i les llibertats adquirides per imposar veritats absolutes que donaran tranquil·litat a molts sectors amb por. (com missatges xenòfobs on s'identifiquen qui son els dolents i els culpables de tot). espero que a la majoria de nosaltres, aquests coneixements i les ganes de defensar la llibertat, ens evitin caure en aquests paranys si la crisis va mes enllà.