dimarts, 9 de juny de 2009

i despres que?

[mail enviat a Catradio al programa eduqueu les criatures el 16/04/2008]

Bones,

Us volia enviar unes petites reflexions que he tingut a partir d'una conversa de fa pocs dies.

Potser no es gaire interessant però aqui va...

Soc pare de dos fills i estic dedicant moltes hores a tots dos, la meva feina ha passat a un segon terme (menys hores), i com soc informatic passar-ho a segon terme es una sentencia de mort al ritme que canvia tot.

Parlant amb una persona em deia que no hauria de renunciar a la meva feina per els nens, que un dia creixerant...i llavors, que?

"Els nens es faran grans i llavors que faras?".
Te rao, si no dedico moltes hores a la meva feina aquests proxims anys, segurament serà mes dificil trobar bones feines (o trobar-ne, sencillament) d'aqui uns anys. Estaré desfassat. Això ho tinc clar.

Però i sino dedico moltes hores als meus fills ara, que passara d'aqui uns anys quan siguin grans?..que ja no podré recuperar aquest temps mai mes.

Totes les opcions son bones i no vull fer una critica als que intenten conciliar una vida professional dura amb la familia. Però trobo un sense sentit el raonament d'evitar gaudir al màxim dels meus fills pel que pugui passar. Que passi el que vulgui, jo ara vull gaudir dels meus fills i mentre pugui ho faré. Quan siguin grans ja m'espavilaré.
La vida son quatre dies i si per mi ara mateix el mes important son els fills, doncs es així..
Aquest raonament crec que està calant a moltes parelles joves..com a mínim al meu entorn hi ha un porcentatge elevadissim de persones que son o volen ser funcionaris...per tenir horaris que permetin fer el que estic explicant.(..d'acord també pels bons sous, i sense estres, i per evitar la crisis..tot una mica....je, je...bé, el tema funcionariat seria un altre tema molt llarg...je, je)

De fet, el raonament aquest de "i despres que faras?" es com si una persona que per ella el mes important es la feina, gaudeix amb la seva professió, dedica totes les hores que pot a ella...algu ve i li diu.."No hauries de treballar tant, quan et jubilis que faras? si nomes saps treballar et deprimiras.". Doncs benvinguda depressió si aquesta persona li ha emplenat tant la seva feina durant un temps de la seva vida.

O com si un esportista d'elit li diguessin que no hauria de ser professional perque als 30 anys no podrà treballar mes "i despres que?"...

A la vida res es immutable, hi ha moments bons i dolents volguem o no.

Escollim el cami que escollim sempre hi haurà moments que dubtarem de si ho hem fet bé o de si ho hem fet malament, doncs com a mínim, quan escollim un camí que sigui perque ens apassiona aquell camí...quan s'acabi el cami ja veurem que farem.

Logicament, sempre es bo un equilibri entre tot plegat. Però volia comentar aquesta frase que he sentit mes d'una vegada de "i despres que?" i que crec que està feta amb una visió de persona que viu en el futur...i com deia molt bé el professor Pannikar: "El futur es la mort"...potser una mica dàstric però raó te l'home.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada