divendres, 26 de juny de 2009

Tota una vida diguen "papa"...

En el moment que vaig ser pare em vaig plantejar una cosa, entre moltes altres, com volia que em diguessin els meus fills.

L'habitual es no decidir res, ja està escrit, m'haurien de dir "papa".

Però perquè m'han de dir "papa" sino es el meu nom? La meva mare em diu pel meu nom, els meus amics em diuen pel meu nom, la meva parella em diu pel meu nom, els meus avis....tothom em diu pel meu nom...menys els meus fills?


Si ens parem a pensar bé, els meus fills em diran "papa" tota la vida simplement perquè durant un any i pico de la seva vida els hi era massa dificil dir el meu nom. Tota la resta de la seva existencia sabran dir el meu nom amb la mateixa fàcilitat que diuen "papa".


Ja se que pot semblar una reflexió una mica tonta i de fet ho es, que em diguin d'una manera o altra no canvia res. Simplement m'agrada trobar una certa logica en les coses i raonar-les i en aquesta en concret no veig la lògica.


Està clar que en totes les cultures es solen utilitzar paraules fàcils per nombrar als familiars mes directes...iaia, abu, nona, abba, papa, mama, mum, dad...però que una cosa la faci tothom no es motiu suficient per fer-ho.


Jo als meus pares els hi dic "papa" i "mama" perque es el que em van ensenyar i ara seria massa tard i massa extrany canviar-ho però tenia clar que els meus fills volia que a mi em diguessin pel nom. A la meva parella li diuen "mama" perquè li agrada mes, es la seva lliure opció, no es tracta d'imposar la meva visió a la familia.


Moltes vegades, quan algú escolta que els meus fills em criden pel nom pensen que no soc el pare de veritat, de fet això no em preocupa...mentre ho sapiga jo. El que si trobo mes injust, però tampoc em preocupa, es la gent que pensa que em diuen pel meu nom perque vull ser un pare enrotllat, vull ser un colega.


Jo no soc un colega dels meus fills, soc el seu pare i quan els he de renyar els renyo, i si he d'alçar la veu la alço i si els he de donar una lliço perquè aprenguin els hi dono.


Es veu que a finals dels 70, una corrent hyppie feien cridar pel nom als pares perquè aixi era mes "guay", i mes colega....no es el meu cas.


Inclus, alguna vegada algú s'ha molestat per escoltar que em crida pel nom...li he preguntat perquè li molestava i m'ha dit que m'han de dir "papa" perquè sempre s'ha fet i es el normal..

Per mi no es un motiu prou convincent fer una cosa perquè sempre s'ha fet, encara que se que faig moltes coses simplement perquè sempre s'han fet i no he parat a pensar en elles..però mira, amb aquesta si que hi he pensat..


De fet, si ens hi fixem ningú mai diu "papa" quan parla del seu pare, com a mínim a casa nostre, entre persones que no son familia pròxima, per tant "papa" queda reduit a un cercle intim, el cercle on vam apendre a parlar i on ens era mes fàcil dir "papa" que Gaby, quan encara no en sabiem gaire.


Vull que em diguin pel meu nom per una sencilla raó...perquè es el meu nom.


Tampoc els obligaré a fer-ho, evidentment...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada