dimarts, 17 d’agost de 2010

Per què tens 2 fills?

Aquest post parla d'experiències que veig en moltes parelles quan es decideixen a tenir el segon fill.

La primera vegada que vaig ser conscient del problema vaig pensar que era un cas aïllat però fa un parell d'anys (suposo quan el meu entorn va ampliant la família) vaig arribar a la conclusió que no era un cas aïllat, sino més aviat molt comú.

Parlo del que els hi passa a moltes parelles, concretament a la part de parella de sexe masculí, quan decideixen tenir el segon fill.

Moltes dones matxaquen a les seves parelles home perquè no les deixen mai soles amb els dos nens a l'hora, que es massa feina, que s'estressen, que no pot amb tot, que no pot fer res....bla, bla..

Tinc amics que jugaven a basquet amb mi que els han fet persecució psicologica els ultims mesos fins que el noi ha deixat el basquet...total, en un dels casos no venia ni els entrenos, nomès als partits,i com a màxim eren 3 hores fora de casa a la setmana i durant el periode que encara va poder jugar, estava obligat a buscar cangur (la iaia, germans/es, amics....qui sigui) mentre dures el partit per que la dona no estes amb els dos fills a l'hora.

O un altre cas, on li agradava anar a veure el futbol amb els amics i ara ja no pot..(aquest molt tipic..)

O un altre cas on un altre amic feia una caminada MENSUAL amb els amics, que durava tot el diumenge, que també ha estat molt pressionat per deixar-ho...i està clar que ho acabarà deixant.

Pel mateix motiu...la parella no s'en veu en cor d'estar amb els dos nens a l'hora, se li fa gros.

Primer de tot, perque quedi clar, se del que parlo perquè tinc dos fills(i força seguits)...vull dir que no es un post on teoritzo sobre coses que no conec.

Segon, i més important, si no et veus capaç d'educar a dos nens a l'hora, perque els tens?
No es obligatori tenir dos fills, ni un tampoc...
Estar clar que el normal, i més avui en dia que tothom treballa, et trobis en situacions on estaràs sol amb els nens, això ja ho saps de sobres abans de tenir-lo.

Molts diran que es clar, que fill únic, que el malcriaran, que s'avorrirà, que no se que....el que vulgueu, però si el fet de tenir un germà li provoca que es quedi sense (pare/mare) durant un període de la seva vida ja que està incapacitat/da per exercir aquesta funció sino es amb ajuda externa....no es pitjor això, que no tenir un fill únic?

Se que estic tocant temes molt delicats i que alguns poden dir que la vida d'avui amb les feines tothom va molt estressat, que no se que més....mentida, a més recordem que estic parlant de temps d'oci....ja queda clar que el temps de treball, els nens no estan amb el pare/mare.

Amb això vull dir que es fàcil tenir cura de dos nens a l'hora?..no, es dur en molts moments, acabes agotat en molts altres però ets pare i si els has tingut es per això...per deixar totes les forces per educar-los, per corretgir-los, per fer-lis entendre la vida tal com tu la veus...durant les 24 hores del dia, si fa falta.

Ja se que he enfocat el Post, com si el problema el tingues el sexe Masculí, se que cada cas es un món i no vull generalitzar..només que al meu entorn es així, i no es que vegi la realitat amb una visió masculina (que potser si) però la meva parella(que es dona) pensa exactament igual que jo.

Com, a una persona que treballa cada dia, que cuida als seus nens durant la setmana sempre que pot, que el cap de setmana el passarà integrament amb els nens menys unes hores, pot ser-li negat aquest mínim dret?

Com potser que una persona jove i amb energia, no sigui capaç d'ensurtir-se'n durant unes hores de cuidar els seus propis fills?

Es importantissim que cada membre de la parella pugui tenir els seus espais d'oci (sempre segons el temps lliure que disposi la parella en global).

Jo gaudeixo molt amb els meus fills i aquest estiu estic de sol a sol amb ells, sense la meva parella que treballa molt i m'ho passo de conya...hi han moments durs? es clar, com totes les coses que necessiten una entrega del 100% durant un temps prolongat.....

Aquest post, l'escric perquè em sap greu veure com hi han moltes parelles que entenen el segon fill com una presó, que els obligarà a deixar tot.

L'escric perquè em sap greu que amics meus siguin una mica menys felicos per culpa de tenir un segon fill, però no ho son pel fill en si, sino per la visió de l'altre membre de la parella sobre aquest segon fill.

Em sap greu pels fills, que no tinguin uns pares capacitats (o com a mínim això diguin) per cuidar-los tots sols durant unes hores (no estic parlant de cuidar-los 365 dies a l'any, 24h al dia)

Em sap greu per aquestes mares que no siguin capaces de gaudir, tot i la duresa de la feina, d'aquests dos trossos de vida que tenen al costat.

Aquest post no vol parlar de renuncies voluntàries, això cada persona sap les seves prioritats. Jo també, quan vaig ser pare per primera vegada, i per segona, vaig renunciar a algunes coses de la meva vida perquè creia més important gastar aquell temps amb els fills.

Tampoc vull parlar sobre "capritxos", com podria ser....vull sortir divendres, dissabte i diumenge fins a les 6h del matí (que tampoc estaria malament si s'ha pactat amb la parella i llavors tu ho compenses d'una altre manera)

Tampoc estic parlant de que un membre de la parella tingui hobbies i l'altre que es foti..

Estic parlant de coses essencials (evidentment no et moriràs sino les fas però t'empobreixen com a persona)...cada persona te alguna cosa que troba essencial o que es important per a ella, per sentir-se més viva...

I el mes important per a ser pare, es sentir-te viu, sentir-te vital, sentir-te ple d'energia i això hi ajuda tenir algun hobbie on puguis recarregar piles.... llegir, escriure, correr, sortir a la nit, xerrar, veure el futbol amb els amics, jugar a squash, fer xerrades, ajudar en una ONG, en un club, en un associació,....

Si tu compleixes com a pare/mare, i els casos que estic pensat a l'escriure el post, així ho fan, com poden arribar a la conclusió que la millor solució es la reclusió del pare al costat de la mare peti qui peti?

En el meu cas personal, jo jugo a bàsquet i la meva parella sap l'important que es per mi (i més ara que em queden pocs anys per seguir jugant) mai es plantejarà de suggerir-me que plegui com jo mai l'hi plantejaré que deixi de fer els seus hobbies mentre siguin compatibles amb els horaris familiars, es clar. (I evidentment es queda sola amb els nens quan jo jugo)

Per molt important que sigui el bàsquet, si un dia no puc anar-hi perquè la meva parella te feina, està malalta, el que sigui....jo no aniré a bàsquet....però això es de sentit comú, no?

De fet, em sembla que aquesta repressió cap a les seves parelles l'únic que provoca es que la parella es desgasti, perdi força, perdi ganes i per tant sigui pitjor el remei que l'enfermetat.

I que aquests fills perdin un trocet de pare, ja que es un trocet menys feliç, del que podria ser.

Tinc pendent un Post on vull explicar el meu concepte de parella, i està clar que en el meu concepte de parella no pot existir el que he explicat aquí.

I com sempre, si algú creu que no tinc raó, ho sento, es la meva humil opinió.

6 comentaris:

  1. Ostres Gaby, m'han agradat els teus comentaris, a veure què m'aconselles...
    El meu home i jo tenim una nena. Ell treballa moltes més hores que jo i també els dissabtes i jo faig només 20h setmanals, faig jo les feines de la casa, tinc cura de la nena quan no és a l'escola, super, dinars, cap de setmana etc.. perquè tinc més temps lliure, i a més ho faig encantada.

    Ell els dissabtes treballa, i entre setmana al migdia i els diumenges matí, la majoria de dies surt en bicileta, o altres activitats ...
    Ell compleix tots els seus objectius i inquietuds i no li "obligo" mai a quedar-se amb mi i la nena.. perquè jo sé que ell necessita desafogar-se de la feina i aquesta és la seva manera, i jo també faig coses amb la nena, no em quedo a casa.. però em fot que quan li demano per tenir un segon fill em diu que NO perquè no podrà fer res del que fa.. es veurà agobiat..m'haurà d'ajudar.. i no pot asegurar que les coses vagin com van ara...però i jo què.. no em puc sentir realitzada si això per mi seria la meva màxima il·lusió? creus com jo que és una mica egoísta, no té en compte els meus sentiments?

    ResponElimina
  2. Primer de tot, moltissimes gràcies per llegir el blog.
    Ho escric sense ànim que ningú ho llegeixi però quan algú em llegeix, com tu, es molt agradable.

    Pel que dius, primer de tot, suposo que ja saps que jo sóc un simple pare que dona la opinió del que veu al seu voltant i no pas cap professional que et pugui donar una opinió vàlida pel que dius.

    La meva opinió es basa en la manera que entenc la paternitat, la meva personalitat, les meves experiències, el meu entorn i la manera de ser dels meus fills i la meva parella....amb això et vull dir que el que dic, es aplicable al meu model però cada persona te el seu propi model.

    Conec una parella que ell no es feliç realment amb ella, no li agrada la seva parella però a l'hora, al ser una persona molt insegura i inestable li fa ser molt feliç tenir algú al seu costat i formar una família. Te una estabilitat social amb bon sou, muller i fills...te un entorn que el cobreix, portava molt de temps sol, no trobava el nord i això li dona estabilitat...tot i que la seva parella només es un instrument per aquesta estabilitat...sempre, quan parla, veus que no te res a veure amb la seva dona, no enganxen en res, no estan d'acord amb res....

    Amb això et dono un exemple, d'un cas per mi, impensable, quasi còmic..i en canvi es real i podem dir, que aquesta persona es molt més feliç ara que abans de tenir una família com la que te...encara que la seva parella no li faci el pes..i cap consell meu pot ser vàlid en aquesta parella com tampoc ho es amb la teva (no dic que la teva parella sigui com aquesta...je, je)

    Tot i les voltes, aquí va la meva opinió.

    Primer de tot, està clar que tenir un fill ha de ser desitjat pels dos...si es força a un dels dos es provable que la parella tingui problemes. A menys que vulguis tenir el fill si o si, i pq creus que es el moment, que el vols ara i t'es igual les conseqüències.
    Per tant, està clar que si ell no vol, no vol a menys que vulguis enfocar el fill des del punt de vista d'una mare soltera "encoberta"...


    Una altre cosa es el motiu pq no vol i alguna frase que em sobta, no se si es literal.

    Es respectable no voler tenir fills, ja que tothom te uns projectes vitals, unes inquietuds...el que sigui, que potser no encaixen (o això creuen) els fills a la seva vida. Com es respectable que la teva parella no vulgui tenir més fills.

    El que trobo molt greu, es això que diu de que "t'haurà d'ajudar"...ostres, que vol dir, que ara no t'ajuda? com a membre d'una parella ha d'ajudar a la mesura de les seves possibilitats, per això ha volgut crear una estructura al seu voltant que així ho requereix. (filla i parella)
    I que "no pot assegurar que les coses aniran com van ara"? ostres, tal com ho has escrit sona com amenaça.

    Està clar, que pel que dius la seva postura es clarament egoista, però ser egoista no sempre es dolent, ell pensa que te/fa coses que no està disposat a perdre...llavors ets tu que has d'analitzar si per tu te certa coherència la seva manera d'actuar.

    Jo crec que el problema pot estar en que ara viu la paternitat de manera egoista, o com a mínim del punt de vista teu, això sembla. El problema no es el segon fill, no apareix l'egoisme pel segon fill, pel que dius. Te una actitud on prioritza la seva persona per davant de tot i per tant, no voler el segon fill es la conseqüència de com viu la paternitat ara.

    ResponElimina
  3. [continuació]...

    Jo, sincerament, si fos per la meva parella ja en tindriem 3 i tot i que mai ho hem parlat seriosament, se que si jo donés alguna opinió favorable, algun comentari....li faltaria temps per ficar-si. En el meu cas, el motiu, de moment, es que em nego a viure la paternitat des de la distancia, vull viure-la en tota la seva plenitud, totes les hores possibles, com he fet amb els dos que tinc ara. I no tinc clar, si podria fer-ho en un tercer...per motius econòmics, de projectes personals i perquè crec que m'he buidat(i vull seguir buidant-m'he) molt amb els meus fills i potser ara (tot i pugui sonar malament) em faria mandra tornar a entregar-me totes les hores possibles a un nou fill. Tot i que tampoc ho descarto d'aquí un temps.

    Evidentment no es pot comparar qualsevol hobby, qualsevol feina amb un fill. Un fill es per tota la vida, en canvi anar en bici, o la feina, avui hi son i demà pots engegar-ho tot a pendre per sac...per tant, per desgracia teva....je, je...no es pot comparar un fill amb res, tenir un fill es una experiència única i incomparable a res.

    Per tant, jo separaria el que fas tu per la família i el que fa ell per la família al tema de tenir el segon fill.

    Tu creus que el s'involucra prou amb la família, dins les seves possibilitats? les seves possibilitats son les que son perquè no poden ser diferents de cap manera o son aixi perquè a ell ja li va bé?

    Tu et sents còmoda en la teva situació?
    Creus que es egoista? (apart de voler o no tenir un fill)

    Crec que les preguntes son aquestes.

    No crec que sigui vàlid dir que com que tu li deixes fer les seves inquietuds ell no te "dret" a no deixar-te complir les teves... perquè el teu es un desig molt diferent, ES PORTAR UNA VIDA AL MÓN!!

    Son coses diferents. Creus que hi ha un equilibri entre el que el fa i el que creus hauries de fer tu? Aquest es el problema.

    El fet de tenir un segon fill, si creus que no hi ha un equilibri a la parella, si creus que no s'involucra prou, si creus que només mira per ell, potser no es la millor opció. Potser més endavant canvien les seves prioritats i llavors el segon fill es viable...com també potser que mai trobi adient tenir el segon...això no ho sap ningú, i si algú pot arribar a preveure-ho ets tu o ell, ningú més.

    A menys que vulguis tenir el segon fill peti qui peti i tingui les conseqüències que tingui (o li treus tota la pressió i te'n fas càrrec completament tu), està clar que si veus el fill com un projecte dels dos, no sembla que sigui la millor opció tenir-lo ara.

    Torno a repetir, jo separaria la vida que porteu ara, el que fa ell, el que fas tu, el que deixa de fer ell, el que deixes de fer tu..del tema de tenir el segon fill.

    Tot i que es molt humà comparar-ho, crec que no et fas cap bé diguen això de que jo li deixo fer tot i a mi no em deixa tenir el segon fill. Son dos "problemes" diferents encara que poden tenir un origen comú.

    A vegades, les parelles tenen projectes comuns que les uneixen que llavors desapareixen i es crea un distanciament, com dos linies perpendiculars, que s'allunyen...però com tot el relacionat amb els humans, es impossible saber si en el futur es tornaran a unir mil vegades, cap, dos...i tornaran a apareixer projectes comuns...

    Creus que fa bé la seva feina de pare?
    Te's igual que ho faci bé o no per tenir el segon fill?
    Esperes que si tens dos fills canviarà? o no vols que canvií? o te's igual que canvii?

    Però repeteixo, no crec que unir el que tu fas per ell amb que ell ha d'acceptar tenir un segon fill, no crec que sigui el camí, son coses diferents.

    Si creus que ara no s'involucrà prou, que tu fas masses coses sense rebre res...potser primer s'hauria de corregir tant com es pugui això i llavors potser veuras si te cabuda el segon fill, a part de la teva opino personal.

    ResponElimina
  4. [continuació 2].....

    Per últim, tu tens hobbies? a vegades es bo tenir un hobby que empleni algun troçet de temps teu...això pot "obligar" al pare ha estar amb la nena mentre tu realitzes aquest "petit" hobby. Intentar involucrar-lo més, de manera creativa (no forçant-lo, d'entrada) i ha veure com reacciona. "Ostres, aquest diumenge no pots anar amb bici al mati pq hem quedat per fer una caminada amb les amigues a la muntanya i t'hauràs de quedar amb la nena, pots anar-hi a la tarda?..."
    Això et pot servir com experiencia si el que vols es saber quin nivell de compromis te, si el que vols es que formi de part de la familia, potser com tu vols. Llavors ja es parlarà del segon fill...

    Es molt dificil donar opinió, més ben dit, impossible, sobre aquests temes però he intentat ser el màxim sincer des de el meu humil punt de vista i segons la meva petita experiencia vital.

    I com em sol passar, m'he enrotllat molt i potser no he dit gaire res. Però no hi ha més...i menys a les hores que acostumo ha escriure....je, je
    (I no rellegiré aquest POST...que sino segur que l'estaria rectificant 5 o 6 hores més...je, je)

    De totes maneres, espero que tot et vagi molt bé i que puguis aconseguir el que vols de la manera que creguis més correcta.


    Adeu!

    Cuida't molt!!

    ResponElimina
  5. Hola, torno a ser jo
    Sí, tinc clar que ets un pare de família i només escrius sobre situacions del teu entorn... però aprofito per tenir una opinió més...
    A veure... com a parella estem molt bé, som feliços, estabilitat econòmica, i la meva parella sí que em fa el pès, no hi estic pas per conveniència com el teu amic.. crec que sí que es egoísta i li faig veure que moltes vegades va a la seva però no ho fa amb mala intenció, ell és així, i no se n'adona ... fins que li faig veure.

    A casa m'ajuda però poc.. suposo que com que veu que ja me n'ocupo jo que tinc més temps doncs ja no cal que m'ajudi.. tenim una noia 1 cop per setmana que ens ajuda .. i quan he estat malalta o pel el post-part (quan és realment necessari) llavors no cal ni dir-li. Però això no és el que em preocupa.

    Ell per la seva professió té poc temps lliure, jo si tinc hobbies com anar a córrer, gimnas, manualitats pero m'organitzo quan la nena és a l'escola no veig bé dir-li: mira que aquest diumenge he quedat per anar a caminar o qualsevol activitat justament al matí, quan jo tinc totes les tardes i caps de setmana del món per anar-hi.. és que jo mateixa ja no ho veig.. jo sóc així i potser el meu problema és que em penso que tothom ha de ser com jo .. i no i espero el mateix dels altres i no..però això com dius cada parella és un mon.

    Ara que la meva cunyada ja m'ho diu...quina paciència que tens.. jo no sé pas si la tindria.. ella té el seu marit tot el dia enganxat a les seves faldilles.. això tampoc no ho voldria per nosaltres (un calçaces que es diu vulgarment) i el manipula com vol.

    El paper de pare el fa molt bé! està encantat amb la nena, juguen...i li diu cosetes boniques, tot i que a vegades no té gaire paciència.. però ella l'adora i al vespre espera ansiosa que el seu pare arribi per petonejar-lo etc...

    Opino igual que tú que per tenir el segon fill ha de ser desitjat pels dos, mai tindria un fill si o sí...però vull trobar la manera de convènce'l i estovar-lo a veure si li venen ganes..
    Ell és molt responsable potser massa en extrem.. i té moltes pors. Abans de fer una cosa tant important mira moooooooolt enllà i ara per ara no ho veu gens clar..
    M'agradaria tant que li vingués aquest desig però això els homes no ho teniu.. si més no (la majoria dels que jo conec) perquè serà?
    Respecte a la teva pregunta de si tenim un 2n fill ell canviarà.. els homes no canvien.. això ho tinc claríissim, aixì que hauria d'encarregar-me jo dels dos però jo em veig capacitada.. moltes dones ho fan... vivim en un poble, les distàncies no son problema, ja li he dit que podem comtar amb la meva mare que s'ha pre-jubilat (va ser de les últimes sol·licituds acceptades quina sort!!) i tot i així ho veu complicat,.. no sé diu que li han dit que tenir el segon és mooooooolta més feina que amb el primer.. però la gent pot dir molt no sé.. potser ell es veu insegur davant aquesta questió, jo en canvi em veig molt valenta.

    Moltes gràcies per llegir-me.. seguiré lluitant per aconseguir el meu somni!!

    ResponElimina
  6. Veus!
    Que dificil es donar opinions!
    Amb el que m'havies dit al primer post tenia una imatge de la teva parella molt diferent que ara, despres de llegir el teu segon post.

    Jo també m'he sentit moltes vegades això de la paciencia....

    I per la famosa frase de "el segon fill porta molta feina" (mira escriure un POST sobre això...je, je)

    Es a l'hora una veritat absoluta i una mentida absoluta.
    Tinc amics, amb dos fills, que la troben certa i tinc altres amics, entre ells jo, que la troben falsa.(i ara que ja son una mica mes grans [4 i 2], encara la trobo més falsa)

    O sigui, que, com tot a la vida, depen del cristall pel qual es miri.

    Sort en la teva aventura "persuasoria" i ...

    Fins aviat!

    ResponElimina