Em faré el xulo
No m'agrada fer-me el xulo, de fet, em considero una persona força humil i que sempre pensa que les coses es podrien fer millor o que segurament algú ho faria millor que jo. Miro de ser força auto crític amb mi mateix.
Però hi ha moments on no pots evitar fer-te el "xulo", fardar i fer veure que per ser humil i intentar ser bona persona, no et fa en el tonto del poble.
Últimament m'han passat forces coses i crec que me'n passaran més on potser em tocarà anar una mica de "xulo", tot i que odio fer-ho.
El cas que us explicaré ara es força trivial però quan ho vaig respondre em vaig quedar força a gust.
També apareix el meu fill, però es que va passar aixi...
El meu fill (8) aquest any el volia fitxar un equip gran, ho fa bé, es van fixar en ell i ens van trucar i ens van fer una reunió per explicar-nos el projecte i que anessim cap allà.
Nosaltres, per molts motius que en aquest post no venen al cas, vam decidir que era millor seguir al equip de poble on juga ara. Evidentment el nen hi està d'acord, li vam explicar els pros i contres, li vam dir la nostra opinió, li vam deixar escollir i ell va creure que el millor era el que nosaltres li deiem.
Fins aquí per situar-nos.
On bé el problema? en l'entorn...
Alguns tiets, avis, germans, amics...etc. no veien bé la decisió. Creien que ens equivocavem. Inclòs 1 hora abans de la reunió un familiar em va enviar un email d'una pàgina explicant-me l'error que era que el nen no pogues anar a l'equip gran.
Ara tampoc entraré a discutir qui tenia rao. El que si que tinc clar es que amb 8 anys i per un joc ningú s'equivoca i el que es pensa pq et ve a buscar un equip gran amb 8 anys ja seras bota d'or al cap de 4 anys va molt equivocat. Per que si tots els nens d'equips "grans" arribessin a ser en Messi, Iniesta o Maradona....necessitariem 200 camps nous i santiagos bernabeus per que poguessin jugar tots...
Però vaja, això tampoc ve al cas...
El problema ve amb una frase que em va dir algú, quan ja haviem comunicat la nostra decisió al club gran.
Va ser una frase aixi com: "Ja està bé la vostra decisió, tu ets aixi, veus la vida diferent, nosaltres som més competitius i veiem les coses diferents i per això et deiem que el nen hi anés".
Ja se que no puc fer-hi res i normalment no li faria cas però m'emprenya que per que intento ser bona persona, per què he optat d'estar més temps amb els meus fills, per que professionalment no he arribat tant lluny com altres, per què no guanyo més diners que altres..gent que te unes bones feines, que guanyen molts diners creguin que tinc una actitud poc competitiva, poc avesada a l'exit personal, professional....vaja, que soc un perdedor...
La gent diu que una persona es competitiva si te reconeixement social, si guanya diners, si te un BMW, si va a Estats Units...sino ets un perdedor, no ets competitiu i vas per la vida com olorant lliris mentre camines...
No vaig poder evitar comentar-li a una de les persones tot l'equivocat que estava a l'entendre que era una persona poc competitiva, amb poc esperit de superació i de prosperar.
Li vaig explicar un resum de la meva vida per que entengues que la meva decisió de no portar el meu fill a un equip gran no te res a veure en ser competitiu o no, te a veure amb la meva missió de ser pare i de mirar el millor pel meu fill, i que per considerar-me poc competitiu potser hauria de restablir les eïnes per valorar-ho...
El que vaig dir més o menys va ser això:
"Tu has entrenat durant 10 anys seguits per arribar a ser jugador de basquet professional? Tu t'has aixecat durant 10 anys a les 7 del matí per anar a entrenar? Has anat ha entrar amb tots els equips que podies fins a les tantes de la nit? Has deixat de sortir per la nit, de tenir novies, de fumar i de beure per que volies aconseguir el teu somni? jo si....
I saps el tranquil que estic al saber que no he complert el meu somni simplement pq era impossible? per que no tenia el talent per fer-ho...
Si no hagues fet tot això sempre tindria el dubte de com hagués anat si hagués entrenat més. Estic segur que poquissims dels jugadors de bàsquet professional han entrenat més que jo...per tant, jo vaig fer tot el que estava a les meves mans, que era entrenar i millorar fins al meu màxim nivell...
Quin somni has perseguit tu? per que has lluitat? Simplement has seguit el camí escrit, el que et deia que si feies una carrera guanyaries diners, llavors has tingut talent per aprofitar aquest camí escrit, això es veritat...
Tu has fet una carrera........jo vaig decidir que volia ser informàtic, quan el bàsquet es va acabar i vaig passar hores i hores i hores programant fins a poder-me guanyar la vida amb això sense fer ni un sol curset...no et diré que es el treball més difícil del món però sense esforç, amb ganes de progressar i voler ser competitiu no ho hagues aconseguit...
Abans de tenir fills vam decidir amb la meva parella el lloc on voldriem viure el dia que els tinguessim, un lloc on creiem que ells serien feliços, i vam lluitar pq això fos possible...i de moment ho es..
Com moltes altres coses que he fet....volia fer un conte infantil i el vaig fer, volia pintar un graffiti a l'escola i ho vaig fer, volia aprendre a fer castells de sorra i en vaig aprendre, volia tenir el control de la meva vida, poder anar a qualsevol festa dels meus fills sigui l'hora que sigui, i de moment, ho he aconseguit i ja van 10 anys...,....xorrades per tu? per mi son super importants..
I el més important, quantes persones coneixes que treballin del que més els hi agrada al món, del que es el seu hobbie,i que puguin tenir una vida familiar on puguin portar els seus fills al cole, els puguin recollir, els puguin portar a les extraescolar, els hi fassin el sopar......i sense ser de casa bona?
Potser algun dia s'acabarà però ara per ara es aixi...
Diguem que es el que creus que et fa més competitiu que jo? (es queden cardats pq veuen que l'unic que els fa més competitius que jo es la feina...la resta no fan res a la seva vida, aixi que es pugui dir que s'esforcen per aconseguir una fita, projecte...pq no tenen temps)
Crec que soc molt més competitiu que tu, ja que quan tinc una cosa entre cella i cella m'hi barallo fins que ho aconsegueixo o fins que ja es impossible d'aconseguir...però miro de no quedar-me en dubte mai amb les coses que realment m'importen...
Però clar, com no guanyo 2500 euros al mes, com no tinc un càrrec directiu, com no tinc un cotxe xulo, com visc en una casa petita, com mai treballaré en una gran empresa, com sempre hauré de vigilar amb els diners, com tinc 3 fills i faig moltes hores de pare, com miro de no anar de cabron per la vida...doncs soc una persona amb poc caràcter competitiu, soc un perdedor i que te una visió hippie de la vida...
Està bé però si canvies els paràmetres de mesurar veuràs que no pots dir que sigui un persona amb poques ganes de lluitar, de competir...simplement que lluito i competeixo per coses molt diferents a les que la societat dona notorietat.."
Aquesta conversa, més o menys aixi, la vaig tenir amb dues persones que em van tatxar de poc competitiu, en diferents dies, per no veure que era la ostia que el meu fill anés a l'equip bo i que no anar-hi era més o menys com de perdedors...
Una pregunta, miraven el millor pel nen? analitzaven com es el nen i com era el club on anava? sabien quin entrenador tindria al club nou? sabien quin entrenador tindria a l'equip actual? sabien si el nen encara tenia marge de millora al club on està o ja no podia progressar més? sabrien que el meu fill seria un putu numero i que només s'aprendrien el nom si era dels bons? la resta de jugadors potser l'any seguent ja no hi serien..S'han preguntat si el nen està preparat per anar a competir o en el fons el que vol es jugar sense tenir problemes?...no, no s'ho han preguntat.............
Jo he estat més intel·ligent, he analitzat la situació, he ajudat al meu fill a que tingui tota la informació per que pogues decidir. Crec una actitud madura.
També li podria haver inflat el cap i dir-li que aniria a un super club, que era un camí per arribar al Barça i bla, bla, bla...i llavors, amb aquesta informació tant mal intencionada el meu fill hagués dit que si sense pensar-s'ho..
He ajudat al meu fill a pensar i analitzar les situacions per que pugui ser competitiu a la vida no pas prendre una decisió simplement pel color d'una samarreta sense pensar res més...
Ja està, necessitava escriure-ho al blog...
Però hi ha moments on no pots evitar fer-te el "xulo", fardar i fer veure que per ser humil i intentar ser bona persona, no et fa en el tonto del poble.
Últimament m'han passat forces coses i crec que me'n passaran més on potser em tocarà anar una mica de "xulo", tot i que odio fer-ho.
El cas que us explicaré ara es força trivial però quan ho vaig respondre em vaig quedar força a gust.
També apareix el meu fill, però es que va passar aixi...
El meu fill (8) aquest any el volia fitxar un equip gran, ho fa bé, es van fixar en ell i ens van trucar i ens van fer una reunió per explicar-nos el projecte i que anessim cap allà.
Nosaltres, per molts motius que en aquest post no venen al cas, vam decidir que era millor seguir al equip de poble on juga ara. Evidentment el nen hi està d'acord, li vam explicar els pros i contres, li vam dir la nostra opinió, li vam deixar escollir i ell va creure que el millor era el que nosaltres li deiem.
Fins aquí per situar-nos.
On bé el problema? en l'entorn...
Alguns tiets, avis, germans, amics...etc. no veien bé la decisió. Creien que ens equivocavem. Inclòs 1 hora abans de la reunió un familiar em va enviar un email d'una pàgina explicant-me l'error que era que el nen no pogues anar a l'equip gran.
Ara tampoc entraré a discutir qui tenia rao. El que si que tinc clar es que amb 8 anys i per un joc ningú s'equivoca i el que es pensa pq et ve a buscar un equip gran amb 8 anys ja seras bota d'or al cap de 4 anys va molt equivocat. Per que si tots els nens d'equips "grans" arribessin a ser en Messi, Iniesta o Maradona....necessitariem 200 camps nous i santiagos bernabeus per que poguessin jugar tots...
Però vaja, això tampoc ve al cas...
El problema ve amb una frase que em va dir algú, quan ja haviem comunicat la nostra decisió al club gran.
Va ser una frase aixi com: "Ja està bé la vostra decisió, tu ets aixi, veus la vida diferent, nosaltres som més competitius i veiem les coses diferents i per això et deiem que el nen hi anés".
Ja se que no puc fer-hi res i normalment no li faria cas però m'emprenya que per que intento ser bona persona, per què he optat d'estar més temps amb els meus fills, per que professionalment no he arribat tant lluny com altres, per què no guanyo més diners que altres..gent que te unes bones feines, que guanyen molts diners creguin que tinc una actitud poc competitiva, poc avesada a l'exit personal, professional....vaja, que soc un perdedor...
La gent diu que una persona es competitiva si te reconeixement social, si guanya diners, si te un BMW, si va a Estats Units...sino ets un perdedor, no ets competitiu i vas per la vida com olorant lliris mentre camines...
No vaig poder evitar comentar-li a una de les persones tot l'equivocat que estava a l'entendre que era una persona poc competitiva, amb poc esperit de superació i de prosperar.
Li vaig explicar un resum de la meva vida per que entengues que la meva decisió de no portar el meu fill a un equip gran no te res a veure en ser competitiu o no, te a veure amb la meva missió de ser pare i de mirar el millor pel meu fill, i que per considerar-me poc competitiu potser hauria de restablir les eïnes per valorar-ho...
El que vaig dir més o menys va ser això:
"Tu has entrenat durant 10 anys seguits per arribar a ser jugador de basquet professional? Tu t'has aixecat durant 10 anys a les 7 del matí per anar a entrenar? Has anat ha entrar amb tots els equips que podies fins a les tantes de la nit? Has deixat de sortir per la nit, de tenir novies, de fumar i de beure per que volies aconseguir el teu somni? jo si....
I saps el tranquil que estic al saber que no he complert el meu somni simplement pq era impossible? per que no tenia el talent per fer-ho...
Si no hagues fet tot això sempre tindria el dubte de com hagués anat si hagués entrenat més. Estic segur que poquissims dels jugadors de bàsquet professional han entrenat més que jo...per tant, jo vaig fer tot el que estava a les meves mans, que era entrenar i millorar fins al meu màxim nivell...
Quin somni has perseguit tu? per que has lluitat? Simplement has seguit el camí escrit, el que et deia que si feies una carrera guanyaries diners, llavors has tingut talent per aprofitar aquest camí escrit, això es veritat...
Tu has fet una carrera........jo vaig decidir que volia ser informàtic, quan el bàsquet es va acabar i vaig passar hores i hores i hores programant fins a poder-me guanyar la vida amb això sense fer ni un sol curset...no et diré que es el treball més difícil del món però sense esforç, amb ganes de progressar i voler ser competitiu no ho hagues aconseguit...
Abans de tenir fills vam decidir amb la meva parella el lloc on voldriem viure el dia que els tinguessim, un lloc on creiem que ells serien feliços, i vam lluitar pq això fos possible...i de moment ho es..
Com moltes altres coses que he fet....volia fer un conte infantil i el vaig fer, volia pintar un graffiti a l'escola i ho vaig fer, volia aprendre a fer castells de sorra i en vaig aprendre, volia tenir el control de la meva vida, poder anar a qualsevol festa dels meus fills sigui l'hora que sigui, i de moment, ho he aconseguit i ja van 10 anys...,....xorrades per tu? per mi son super importants..
I el més important, quantes persones coneixes que treballin del que més els hi agrada al món, del que es el seu hobbie,i que puguin tenir una vida familiar on puguin portar els seus fills al cole, els puguin recollir, els puguin portar a les extraescolar, els hi fassin el sopar......i sense ser de casa bona?
Potser algun dia s'acabarà però ara per ara es aixi...
Diguem que es el que creus que et fa més competitiu que jo? (es queden cardats pq veuen que l'unic que els fa més competitius que jo es la feina...la resta no fan res a la seva vida, aixi que es pugui dir que s'esforcen per aconseguir una fita, projecte...pq no tenen temps)
Crec que soc molt més competitiu que tu, ja que quan tinc una cosa entre cella i cella m'hi barallo fins que ho aconsegueixo o fins que ja es impossible d'aconseguir...però miro de no quedar-me en dubte mai amb les coses que realment m'importen...
Però clar, com no guanyo 2500 euros al mes, com no tinc un càrrec directiu, com no tinc un cotxe xulo, com visc en una casa petita, com mai treballaré en una gran empresa, com sempre hauré de vigilar amb els diners, com tinc 3 fills i faig moltes hores de pare, com miro de no anar de cabron per la vida...doncs soc una persona amb poc caràcter competitiu, soc un perdedor i que te una visió hippie de la vida...
Està bé però si canvies els paràmetres de mesurar veuràs que no pots dir que sigui un persona amb poques ganes de lluitar, de competir...simplement que lluito i competeixo per coses molt diferents a les que la societat dona notorietat.."
Aquesta conversa, més o menys aixi, la vaig tenir amb dues persones que em van tatxar de poc competitiu, en diferents dies, per no veure que era la ostia que el meu fill anés a l'equip bo i que no anar-hi era més o menys com de perdedors...
Una pregunta, miraven el millor pel nen? analitzaven com es el nen i com era el club on anava? sabien quin entrenador tindria al club nou? sabien quin entrenador tindria a l'equip actual? sabien si el nen encara tenia marge de millora al club on està o ja no podia progressar més? sabrien que el meu fill seria un putu numero i que només s'aprendrien el nom si era dels bons? la resta de jugadors potser l'any seguent ja no hi serien..S'han preguntat si el nen està preparat per anar a competir o en el fons el que vol es jugar sense tenir problemes?...no, no s'ho han preguntat.............
Jo he estat més intel·ligent, he analitzat la situació, he ajudat al meu fill a que tingui tota la informació per que pogues decidir. Crec una actitud madura.
També li podria haver inflat el cap i dir-li que aniria a un super club, que era un camí per arribar al Barça i bla, bla, bla...i llavors, amb aquesta informació tant mal intencionada el meu fill hagués dit que si sense pensar-s'ho..
He ajudat al meu fill a pensar i analitzar les situacions per que pugui ser competitiu a la vida no pas prendre una decisió simplement pel color d'una samarreta sense pensar res més...
Ja està, necessitava escriure-ho al blog...
.jpg)
Tu ets un sonat que pensa més en el benestar dels teus fills que no pas en com ho veuen des de fora els altres que només poden captar una visió simplificada de la situació. Tio! Les aparences ho són tot en aquesta vida! No importa que la teva vida i la dels teus sigui desgraciada mentre tinguis l’aparença d’un triomfador...
ResponEliminaAra en serio. La gent lluita pel què li interessa, i sembla que molta gent li interessa lluitar simplement per tenir un sou més gran, punt i final; la qualitat de la vida que hagin de renunciar per tal d’aconseguir aquest sou els hi és indiferent. Sou alt i èxit en la vida són equivalents per ells i no els hi faràs veure el contrari. Evidentment tenir uns ingressos mínims per poder substituir són bàsics de cara a tenir una bona qualitat de vida, però a partir d’aquests mínims s’han fet estudis que més calers no aporta més felicitat.
En el fons no ens em d'estranya..les aparences mouen el món. Fer veure es més important que ser-ho.....
ResponEliminaNo em queixo d'això, ja se que el món es aixi. Però quan aquest món m'utilitza per classificar-me com a "perdedor"....m'irrita una mica...