dimarts, 3 de juliol de 2012

Si ets feliç, amaga-ho, no sigui que sospitin

Per sort, les coses ens van molt bé, tenim unes feines que ens agraden, podem gaudir dels nens, vivim en un lloc que ens agrada, amb el que guanyem no anem sobrats però podem tirar endavant força bé, tenim projectes presents i futurs, em arribat a on estem amb el nostre esforç...en definitiva, que sento que soc molt feliç i que tinc la millor vida que podria tenir. No em se imaginar que em faltaria per ser més feliç potser es que soc conformista, que soc ingenu, que soc tonto o potser es que realment no em fa falta res.

Doncs això en aquesta societat no està ben vist. O potser el que no està ben vist es dir-ho.

Potser demà tota aquesta felicitat s'ensorra com un castell de cartes, ja que la vida i les situacions sempre són fràgils i fàcils d'esquerdar amb qualsevol tonteria. Demà potser hauré d'escriure que tot s'ha ensorrat i estic lluitant per tornar a trobar una situació que em faci feliç, però ara mateix això no passa.

Parlant amb un amic m'explicava una anècdota d'una noia que havia renyat al seu home per arribar a casa massa content. Que ella havia passat un mal dia, que els nens, que la feina, que això, que allò...no entro a discutir la situació puntual però si el fet de ser socialment sospitós un somriure massa durador.

Fa poc, en una conversa, algú em va fer la típica pregunta que fan a tothom:

-Que, com va tot?

La suposada resposta estandar seria: "bé, anem fent", "bé, no ens podem queixar", "mira, vaig tirant", "Tal com està tot, no em queixaré", "Mira, aquí aguantant"...i un llarg etcètera de respostes prefabricades que solen sortir de les boques de la majoria.

Doncs jo vaig contestar:

-Genial!, Millor que mai..

L'altre persona es va sorprendre. Va voler preguntar que era el que em feia estar tant content, que em passava per dir "Genial" i no "mira, bé, com sempre"...Potser es que no treballava perquè m'havia tocat la loteria? Potser es que era un vividor i no fotia pal a l'aigua? Potser algun familiar m'havia deixat una herència? Potser a la meva feina em pagaven massa bé? Potser tenia un amor platònic, com a les pel·lícules? Potser tenia un contracte milionari amb Google? Potser tenia un Porche Cayenne nou de trinca esperant-me fora? Potser em deia Millet de cognom?

I si t'escolta el jefe, potser pensarà que et paga massa bé o que potser treballes massa poc o que a la feina no treballes prou..això si, pensar que t'agrada la feina, això no...

Que estrany tot plegat, que no puguis dir que tot et va bé perquè llavors ja passis a ser sospitós d'alguna cosa......

Que es això? Una herència religiosa que deia que a la vida hem de patir? o es que som aixi genèticament?

Això ja ho deia l'Emilio Duró en aquella famosa xerrada que vaig penjar al blog fa temps.

"Si alguien dice que es feliz, el otro piensa: pues ya le irá mal."


Doncs ja m'anirà malament però no em quedaré esperant, de moment jo vaig fent....

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada