dijous, 28 de juliol de 2011

La historia de la fàbrica del botó vermell

Hi havia una vegada un noi força jove que va trobar feina en una empresa on només tenia que polsar un botó vermell cada vegada que el paquet de galetes s'enganxava a la cadena.

Li van dir que el farien fix i es va veure tranquil, ja tenia una feina per tota la vida, un sou segur per no tenir que preocupar-se mai més de cerca feina ni cap altra problema laboral.

Tot i que era una feina avorrida, podia escoltar la radio mentre esperava que algun producte s'enganxes i aixi passaven les hores més ràpid.

Al cap d'uns anys els productes ja no s'enganxaven tant, havien millorat la maquina...passaven 3 o 4 dies sense que cap producte s'enganxes però al final...un dia o altre el producte s'enganxava, per tant la seva feina semblava necesaria.

Com sempre escoltava la radio sempre estava al cas de les noticies. Va començar a escoltar que moltes empreses portaven les seves produccions a Xina, perquè era molt més econòmic. Ell no va patir gens amb la noticia, ves a saber aquells xinos si sabrien premer un botó vermell per 1100 euros al mes. La seva feina no perillava.

També anava escoltant que els temps estaven canviant, que ja no existeix un treball per tota la vida, que la gent s'ha de formar i saber fer coses...que la cosa esta fotuda i la gent sense formació tindria més problemes per trobar feina. Les feines de baix perfil acabarien fetes per persones que acceptarien un sou més baix, com per exemple els xinos. Ell estava tranquil, el si sabia fer alguna cosa, i molt bé, sabia premer botons vermells.

Algunes fabriques del poligon del costat van començar a fer fora a tots els apretadors de botons verds...molts dels seus companys es van ficar nerviosos per por a que algun dia la seva fabrica fes el mateix. Ell seguia ben tranquil...a la fabrica del costat havien fet fora a apretadors de botons verds però no havien dit res d'apretadors de botons vermells...per tant, perquè preocupar-se?

Un altra dia va escoltar que s'estava fabricant una màquina, per fer galetes, que mai s'enganxaria, en un parell d'anys la tindrien, però va creure que això no era possible...sempre es necessitaria algú que polses el boto vermell ja que tota màquina falla en un moment o altra.

Al cap d'un temps, quan ell ja tenia 40 anys, veia com altres companys seus que també polsaven botons vermells els feien fora de l'empresa. Ja havien canviat algunes de  les màquines per les noves, i realment ja no s'encallaven..i si pasava alguna cosa ho notificava via movil a l'encarregat de manteniment i hi anava per solucionar-ho.

Però la seva màquina encara no la canviaven, segur que les galetes que allà es fabricaven no es podien fer sense encallar-se de tant en tant. I potser, quan la dissenyin, el ja estarà jubilat.

L'empresa, tot i les automatitzacions, no venia el suficient, tenia masses deutes per pagar ja que les màquines eren carissimes, parlaven que potser en un any haurien de tancar...però ves a saber, es diuen tantes coses, potser no es cert, va pensar...

Al final, abans de tancar l'empresa definitivament, van decidir portar-la a Xina, per mirar de reduir costos i ser viables. (O això deien, la veritat ningú ho sap)

Li va arribar una carta on li donaven 15 dies per plegar, una indemnització pels ultims 30 anys treballats. Ja en tenia 50.

Amb l'atur i la indemnització segur que tenia temps de sobres per trobar una altra empresa on fes falta un apretador de botons vermells, en algun lloc segur que encara seria necessària la seva feina...i tenia 3 anys per trobar-la.

Van passar els anys i no va trobar cap feina d'apretador de botons vermells. Estava molt furiós...tota la vida treballant i ara cap empresa el necessitava, que feia l'estat per ell? Perquè no feien polítiques perquè gent com ell, apretadors de botons vermells professionals, trobessin feina? Segur que els politics no havien fet les lleis correctes i per això no trobava feina. Ja sabia que inclús gent formada no trobava feina però que li importava...l'important es que algú li dones feina de lo seu...

En les següents eleccions, i amb 50 anys complerts, va votar un partit polític que creia que li solucionaria el seu problema, crearia llocs de treball i ell podria tornar a treballar. Però el partit va guanyar i no es va solucionar el seu problema.

Estava desil·lusionat del món, tot era una merda, ja no tenia tant clar que alguna empresa necessites un apretador de botons professional.

Li quedava l'opció de fer-se autònom i oferir-se a les empreses per premer botons vermells. Tot i les reticències del seu gestor, finalment es va fer autònom per arreglar màquines on s'encallin els productes.

Despres d'un temps va trobar un client que demandava els seus serveis, estava contentissim, si que es necessitava la seva feina simplement que no havia trobat el camí adequat. Ara semblava que podria treballar fins a la jubilació...la nit abans d'anar a arreglar la màquina del client va dormir tant tranquil, tant content de que tot sembles tornar a la normalitat, tal com havia estat la seva vida els ultims 30 anys...

Va arribar a l'empresa i el client li va explicar el problema i ha on s'encallava el producte.

Ell va preguntar on estava el boto vermell...el client va aixecar les celles...quin boto vermell?, va dir....

Aquella màquina no tenia un boto vermell per arreglar els productes encallats....ja no hi havien màquines amb botons vermells...

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada