dilluns, 21 d’octubre de 2013

la injusta crisis dels 40

La vida es un progres generatiu fins a un punt màxim que s'inverteix i es converteix en un procés degeneratiu.

Es aixi.

Sempre...als 40 als 50 i als 60...

Conec gent que te la crisis dels 40...em sembla injust per a ells...que es diferent dels 39 als 40 o 41...simbòlicament canvies els numero...però si aprofites el canvi de numero per fustigar-te amb el resum de la teva vida, crec que estas sent molt injust amb tu mateix.

Ho podies haver fet als 37 o als 39...no crec que en l'any dels 39 als 40 l'hagis cagat tant que la teva vida perdi el sentit o t'hagis de preguntar qui ets o que fas....

Sempre has de ser conscient de que fas, qui ets, les teves qualitats i les teves limitacions...

Jo encara jugo a basquet...seria ser tonto creure que encara soc el mateix que quan tenia 25 anys...mentre jugui i estigui a un nivell decent em podria enganyar però arribarà el dia del gran catacrack quan vegi que no corro prou per jugar al meu nivell normal, no salto prou, no tinc prou sprint, em lesiono més...el just es ser conscient de cada pèrdua que et provoquen els anys i anar gaudint del cada vegada menys anys que et queden per practicar aquest esport...aixi quan pleguis podràs acceptar molt millor el que es inevitable....que un dia no serviràs per jugar a basquet, o per la vida....la vida sempre guanya...

I si resulta que no tens la vida que t'agradaria tenir, tampoc fa falta que li fotis la culpa als 40, la culpa es teva però, no per tenir 40 anys, sinó per no parar-te a pensar sobre aquest tema molt abans d'arribar als 40 anys.

No es cap crítica, ans al contrari, simplement em sap greu que algunes persones tinguin la crisis dels 40 quan no tenen motiu per tenir-la o si tenien motius per la crisis també l'haurien de haver tingut als 37, als 38 i als 39.


Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada