diumenge, 22 de desembre de 2013

La guitarra de la meva filla

Fa unes setmanes la meva filla tenia un festival de patinatge.

L'espectacle requeria que a casa féssim una guitarra elèctrica amb materials reciclats (no comprar-la).

Anem força atrafegats però vam trobar el moment per fer-la. Tot i que a mi m'encanta fer manualitats vaig optar per involucrar a  la nena i no anar més enllà del que ella volgues/pogues. Vaja, que la guitarra la fes ella i jo només estigues de suport.

Vam anar al contenidor de cartró, que ja em va costar que m'acompanyes, a buscar cartró per fer la guitarra. Vaig retallar la forma amb cutex i llavors ella la va pintar de color negre i vermell.
Ella no tenia moltes ganes de fer més coses, tot i que volia que jo li fes. Vaig decidir que si ella no es volia "sacrificar" més per la guitarra del seu espectacle, jo tampoc ho havia de fer. Es va mosquejar una miqueta però ràpid va anar cap a una altra cosa.

El següent dilluns tenien el primer assaig i va portar la seva guitarra. Jo treballava i no hi vaig poder anar.
Al vespre, quan vaig arribar a casa em vaig assabentar que la nena havia plorat durant l'assaig. Degut a que la seva guitarra era la mes lletja i que se li va trencar.

Primer vaig pensar que tampoc era tant lletja i que es podia reforçar per que no es trenques. Li vaig recordar que va ser ella la que no tenia ganes de fer més coses amb la guitarra i per això es va quedar com estava.

Al següent assaig vaig anar-hi jo i la veritat, vaig veure les guitarres de les altres nenes i moltes eren de concurs. Evidentment la guitarra estava feta i refeta per part dels pares/mares i els nens com a molt l'havien pintat.

Era com una competició de veure qui la tenia més gran però amb el tema guitarra. A mi m'emprenya una mica aquestes coses. Una cosa es que facis una guitarra xula AMB la teva filla pel seu espectacle i l'altre es que TU SOL facis una guitarra per la teva filla pel seu espectacle. Es respectable però jo creia que l'essència es que cada nena es fes la seva guitarra i els pares, com a molt, fessin de suport moral/econòmic per fer-la el màxim de xula.

Però es clar, el màxim de xula que pot fer una guitarra una nena de 6/7 anys no està dins dels canons del màxim de xula per un adult. I per això, els adults agafen la batuta i el nen/a es converteix en un col·laborador ocasional.

De totes maneres, tampoc vaig poder evitar entrar finalment en la competició de guitarres. Volia només reforçar-la perque no es trenques i al final vaig estar tot una nit fent els retocs perquè quedes una guitarra ben xula. Vaja, vaig fer el mateix que la resta de pares.

No estic content d'actuar així. (Tot i que m'ho vaig passar de conya fent-la). Crec que hauria d'haver estat la meva filla la que hagués agafat la batuta i hagués decidit trobar un moment per pensar com millorar-la. (No te gaire temps lliure però això ja es un altre tema..)

Al final com el temps s'acabava vaig decidir tirar pel dret.

De totes maneres vaig intentar utilitzar aquesta decisió per fer rumiar a la meva filla.

Uns dies abans em va dir que la guitarra de les altres nenes eren molt més xules i que la seva, per molt que fes coses, no ho seria tant. Era la més lletja. Jo li deia que si, que si volia la convertiria en al més xula però assentada queixant-se segur que això no passaria. Ella estava convençuda que el que jo deia era mentida. No es podia fer xula una guitarra lletja com aquella. En volia fer una de nova.

Potser aquest va ser el motiu real de voler fer la guitarra jo. Demostrar a la meva filla que estava equivocada.

I aixi va ser. Quan va tornar de l'assaig amb la guitarra tunejada per mi, va venir molt contenta i em va dir que creia que estava entre les 3 més xules de totes. I em va donar les gracies.

Vaig aprofitar aquesta frase per donar-li el sermó.

Li vaig dir que ella només havia mirat la guitarra amb els ulls i jo la mirava amb la meva imaginació. Aquí està la diferencia. Mirar les coses només amb els ulls es perdre la meitat de la informació.

Jo havia cregut amb aquella guitarra i ella no. Si la guitarra pogués parlar estaria molt enfadada amb ella, li havia faltat al respecte.

Una cosa que m'ha demostrat la vida es que si t'asseus a fer una feina, com si el temps fos infinit, amb calma, pensant, somiant, buscant informació d'altres persones per saber com ho fan, i et deixes engrescar..es impossible que al final no surti una bona feina. No parlo de que surti la millor feina de totes, això no ho pots escollir ni tampoc es sa. Sempre buscar ser el millor ( a menys que tinguis qualitat/facilitat per ser-ho) es un desgast massa gran per anar així per la vida. Però si es possible fer una bona feina sempre i convertir coses que els altres veuen que es una merda amb una cosa atractiva.

Al final vam fer com tothom però crec que pel camí tots dos vam aprendre coses.

Per cert, la guitarra es aquesta:










Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada