dimecres, 12 de juny de 2013

Aprendre dels fills

Sempre a la vida s'ha d'aprendre de les teves vivències...i en el meu cas miro d'aprendre de tothom i dels meus fills també.

Tinc molts defectes i un d'ells es ser un golafre. Si hi ha xocolata, nutella o el que sigui pot amb mi i si un dia no m'ho menjo m'ho menjo a l'endema. Tinc la força de voluntat de no comprar-ho pero si algu ho compra i ja està a casa acabo claudicant i menjant-me el pot de nutella com si fos un iogurt.

Tinc sort que la genètica es bona amb mi i no m'engreixo gaire...perquè hauria d'estar tamany XXL.

Als meus fills sempre els hi he inculcat el valor de l'alimentació sana, i aixi ho fem a casa amb els apats importants, però jo no soc el millor exemple per a ells.  No es que no faci àpats sans...sinó el que puc arribar a menjar abans o desprès dels àpats sans.

Ells ho saben, moltes vegades diuen que el seu pare es un golafre. He rigut molt de la seva crítica en moltes ocasions.

Però el que més em sobta es escoltar-los rebutjar un tercer tall de xocolata, per exemple, perque saben que els hi farà mal de panxa. saben dir prou.

Com potser que uns marrecs de 7 i 5 anys tinguin més seny que un home de 34 anys?

En els moments que han fet aquestes devolucions voluntaries de dolços, per estalviar-se mal de panxes o per que sabien que no era bo pel seu cos abussar...m'han donat una lliço brutal i la he apres.

Tot i que no asseguro res...abans de agafar la nutella, que hauria de durar una setmana i no 2 dies, miro de pensar en la lliçó que m'ensenyen els meus fills.

Els nens m'han donat moments de felicitat absoluta i ara també ja em comencen a donar lliçons...i espero que me'n donin moltes més...no tinc cap problema a aprendre d'ells.

Com un conte que vaig trobar en un blog d'internet (http://nuriaupi.blogspot.com.es) On explica una historia sobre un pare que es alliçonat pel seu fill.

La historia parla d'una família on viuen junts l'avi, el pare i el fill....tres generacions.

L'avi cada dia era més vell, li tremolaven les mans, cada vegada tenia menys forces però el seu net no li importava, es sentia un afortunat de tenir sempre algú a casa que l'estimava tant...l'ajudava a fer els deures, a fer dibuixos, li explicava contes, li arreglava alguna joguina...s'estimava molt al seu avi.

El temps va anar passant i cada vegada l'avi anava a pitjor..durant els àpats un dia se li queia el got, un dia trencava una tassa, l'altre un plat, l'altre dia li queia la cullera, l'altre dia li queia el menjar de la boca...el pare, cansat, va comprar una coberteria de fusta perquè no es trenques ni es pogués fer mal, i va fer menjar a l'avi a part, ja no menjaven junts.

A partir de llavors l'avi menjaria separat per fer els apats més tranquils.

 Un dia el pare va tornar a casa i va veure el seu fill petit tallant un pal gruixut de fusta.

Li va preguntar que estava fent.

El fill va contestar: "T'estic fent un got, una cullera i un plat de fusta, per quan siguis vell com l'avi..."

A partir d'aquell dia, l'avi va tornar a menjar a la taula amb la família.



Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada