diumenge, 17 de gener de 2016

Una reflexió i la Playstation 2 (part 2)

A la primera part he intentar explicar els motius pels quals la videoconsola no es dolenta. Em serveix per fer madurar els meus fills i que aprenguin a autoregularse i també em serveix per que aprenguin moltissimes coses que potser no aprendrien si llegissin depen quins llibres.

Avui mateix em jugat a un joc, anomenat "BUZZ", com un concurs, en aquest cas en la versió feta per a nens, on hi havia una pregunta, amb temps per contestar-la, on es deia:

"Si con las dos manos hay 10 dedos, cuantos dedos hay en 8 manos?"

Hi havien 4 possibles respostes:

20

80

40

10

Com s'havia de respondre ràpid (i et donaven més punts si contestaves primer), els 2 nens (i jo també) en contestat 80...ja que amb les presses em multiplicat el 8 pel 10 per culpa de no llegir bé la pregunta.
Llavors em parat el joc i els hi hem fet reflexionar sobre l'engany de la pregunta..explicar que dos mans tenen 10 dits no era part de la pregunta, simplement era per enganyar-los...i ha estat una estona divertida...

La segona part de la història parla d'avançar-me al futur.

Com a pare tinc la obligació de preparar als meus fills per coses que encara no els hi passen però que probablement els hi acabaran passant...o bé acabaran passant a gent del seu entorn...

Els meus fills tenen videoconsola abans que cap d'ells la demanes. Això em porta alguna avantatge al meu favor.

Els hi vaig aconseguir la playstation2, una consola de l'any 2000 (fa 16 anys!!!), amb 6 "mandos" i, d'entrada, un joc de futbol, el pro evolution soccer 4.

El cost total va ser de 30 o 40 euros....la consola me la van regalar, el joc també, el multitap també (aparell per afegir més de 2 mandos)..i simplement vaig haver de comprar 3 o 4 mandos, que pots trobar de segona mà per 9/10 euros...

Quan algun dia venien veïns a casa o alguns amics de l'escola, tots flipaven al veure que podien jugar tots 5 o 6 de cop (hi ha un màxim de 8 a la vegada). El meu fill es va entretindre a crear els jugadors nous que no apareixien al joc de futbol(el joc permet crear jugadors nous, canviant dorsal, aspecte físic, alçada, color de pell, cabells...)...Neymar, Luis Suarez, Bale.....per que els equips estiguessin actualitzats...

Que volia explicar amb tot això?

Abans que els meus fills em demanin una videoconsola, que es provable que l'acabessin demanant..ja els hi he subministrat jo. I la que volia jo.

Tot i que saben perfectament que existeixen la Playstation 3 i la 4 ells s'ho passen super bé amb la 2 i els hi he explicat el cost que té voler estar a la ultima de tot, que les empreses t'utilitzen com un titella per que sempre vulguis comprar el més nou, cada any i mig o dos les empreses treuen un nou model de consola...es aquella famosa frase del capitalisme: "El capitalisme es com anar amb bici, si deixes de pedalar, caus".....estan super orgullosos de sentir que no compren coses per que toca i també estan super contents de poder tenir forces jocs a costos bastant assequibles...

Anem a algun mercat de segona mà i comprem algun joc per 5 euros....quan els jocs de la play4 valen 50/60 euros...de fet, algun dels meus fills ja ha raonant ell sol que com es que la gent es gasta 60 euros per un joc, si ell el pot tenir-ne per 5 euros, encara que el seu tingui els gràfics més cutres....un joc de futbol es un joc de futbol...encara que els jugadors de la play4 els hi puguis veure fins i tot els plecs de la roba o si tenen pels a les orelles...

Si jo volgues tenir aquest arsenal per que, quan venen amics, puguin fer un esdeveniment social i jugar tots 6/7 a la videoconsola, amb la play4...potser m'hauria gastat quasi 1000 euros...

I el que es més curios es que molts amics del meu fill volen venir a casa a jugar a la play 2 perque troben molt divertit estar al mateix sofà jugant a l'hora...quan molts tenen la play 4 a casa...segurament, quan el meu fill creixi, voldrà tenir la play que toqui en aquell moment, ja que el tema de jocs online (on jugarà amb amics que estan a casa seva) es provable que acabi sent una demanda..

Si jo no m'hagues avançat comprant la play2 algun dels ultims reis segurament m'haguessin demanat la play3/4..evidentment puc decidir no comprar-la, nomes faltaria, però ni tant sols a fet falta..i a sobre els meus fills han tret una lliçó per gestionar la cultura capitalista...que no es dolenta, si qui controla ets tu..

Mentres, jo m'he estalviat molts centims, la consola te prous mandos per convertir-la en un centre d'entreteniment social (miro de tenir en compte sempre agafar jocs que poguem jugar tots a l'hora si volem..) i a mi em serveix per ensenyar als meus fills a regular-se i ha controlar els seus impulsos...per que evidentment ells, per naturalesa, s'estarien 6 hores davant de la consola...i es normal, allà dins poden fer coses fantàstiques, poden ser en Messi, l'spiderman o qui vulguin..

Per tant, espero que jo els ensenyi a tenir autocontrol i saber gestionar el temps que estan davant d'una pantalla. Sino els ajudo jo, o ho aprenen ells o quan siguin grans potser no tindran autocontrol amb alguna altra cosa que ja no podrè ajudar-los. Tot suma encara que res assegura res..

Sempre penso que als nens els has de preparar per les coses abans que s'hi enfrontin de veritat. Es el que fan els animals...es barallen entre ells de petits per estar preparats per quan es barallin/cacin de veritat al fer-se grans...

Ara semblarà que faig un canvi de tema brutal però per mi es el mateix tema...

Això ho parlava fa poc amb un amic...als nens els hi has de parlar de les coses abans que si trobin...tu has d'ensenyar a travessar un carrer a un nen moltes vegades, abans del dia que ho faran tots sols, tu has de parlar i ensenyar coses del sexe abans que ells tinguin els seus impulsos sexuals..quan tinguin els impulsus sexuals es provable que creguin que ells saben més que tu i que tu ets un carca i que no t'enteres de res...

En canvi molts pares intenten preparar als seus fills en moltes coses quan s'hi troben o quan el fill ja hauria de saber que fer, o tenir prou seny per fer-ho sol...però en el fons...si no ho fa el pare i no es capaç de fer-ho el nen/a...ja ho farà la vida per ell...

He passat de la play al sexe...per mi...tot es un fil conductor...




Una reflexió i una PlayStation2 (part1)

A casa,amb els nostres 3 fills(9,7 i 3) també tenim video -consola, com la major part de les llars dels països "rics".

Com a pares, es possible evitar tenir aquests aparells, no son necessaris per viure i son uns lladres de temps impressionant, que es podria destinar a altres coses, potser més enriquidores.

No es necessari tenir-ne però trobo que tampoc es dolent.

Primer de tot, la majoria de nens utilitzen aquests aparells per divertir-se, per tant, vulgui o no vulgui, els meus fills més tard o més d'hora conviuran amb aquests aparells, a casa o a fora.

La meva feina com a pare es educar als meus fills, ajudar a gestionar les seves emocions, a gestionar el seu autocontrol i una consola es una bona eïna per ajudar-me a ensenyar als meus fills a regular-se.

Quan els meus fills juguen a la consola saben que si ells sols s'autoregulen seré molt permissiu amb ells. Podran jugar sempre que vulguin. Però si detecto que no es saben autoregular i veig que ells no controlen la consola sino que es la consola que els controla a ells, passarem al mode dictadura, on la consola passarà a ser un objecte de museu.

Per tant, per mi tenir una video-consola es una bonissima oportunitat per educar als meus fills.

Per una altra banda també s'ha de desdramatritzar una mica el tema.

Que passa si un nen es passa 8 hores al dia jugant a futbol? i un nen que es passa 8 hores al dia llegint? o un nen que es passa 8 hores al dia jugant al joc de la oca? Potser no passarà res greu però algun problema tindrà...ja que a la vida has de jugar amb els amics, xerrar amb ells, anar a l'escola, fer algun esport, llegir de tant en tant i sobretot jugar tant com es pugui...per tant, des de el meu punt de vista es igual de dolent estar 8 hores al dia llegint sense tenir contacte amb el món, com jugar a la videoconsola 8 hores seguides....i es tant bo jugar una hora a la videoconsola com llegir una hora...

Algu s'escandalitzarà, i potser te motius, però jo penso això.

Al final, tu com a pare pots utilitzar les coses pels teus interessos si hi prestes atenció.

Un exemple, el meu fill l'hi han portat els reis un joc de l'Spiderman. El joc està situat a la ciutat de New York (Manhattan). Mentre juga, jo vaig passant per allà o el miro una estona i li dic...ves al Chrysler (un gratacels), o li pregunto...cap a quin costat està el central park? o...aquest riu que veus aquí, quin riu es? o....on estaven les torres bessones? (i potser parlem del que va passar)...evidentment moltes altres estones el deixo tranquil per que jugui sense que jo estigui donant pel sac...

També ens han portat un altra joc anomentat "BUZZ" que es com un concurs de la tele on pots respondre preguntes i es pot jugar fins a 8 jugadors a la vegada. Ens ho passem molt bé, riguem molt i aprenem un piló de coses...

Utilitzo un joc al meu favor...algú dirà, i de que serveix saber tot això?..(aquesta pregunta sempre m'ha provocat certa urticària)

Quan algú em pregunta, "i de que serveix fer això? o de que serveix saber això?"...sempre acostumo a repreguntar: "i de que serveix viure? si al final et mors..."... tot serveix, i sino serveix, com a mínim el treball mental que es fa, servirà per una altra cosa, o si més no, servirà més que no fer res...

De tot això que he explicat es dedueix que la consola la tinc en un lloc comú, on jo, com a pare puc intervindre amb el meu fill. Si deixes al teu fill tancat en una habitació per que no molesti i no et tregui la tele amb la seva consola, llavors potser la consola no li pots treure tantes coses positives. A casa meva tot està en un lloc comú, menys els dormitoris (i els 3 germans dormen a la mateixa habitació i jo dormo a la mateixa habitació que la meva parella...quines coses, oi?)..ha!! el lavabo tampoc es un lloc comú...vull dir, que et pots tancar a dins.... :)

Al següent post parlaré de la segona part que implica la decisió de tenir una videoconsola a casa....


dimecres, 13 de gener de 2016

El meu Big Bang en un instant..

Fa uns dies vam anar a buscar els regals de reis amb els meus fills a casa dels meus avis, o sigui, els besavis dels meus fills.

El meu avi te 86 anys, i ha estat dotat per una gran genètica on fins fa un parell d'anys caminava recte com un pal i lleuger com un home de 50 anys. L'últim any a fet un baixon i ara li costa més caminar i es cansa de seguida.
Crec que s'ha rendit una mica, ja que per a ell no ha estat un procés gradual, ha estat de cop...i te l'ànim una mica més ensopit i trist del que li tocaria, ja que tot i el baixon, encara està força bé.

A mi em fa molta il·lusió que els meus fills puguin gaudir dels seus besavis i sempre que podem (moltíssim menys del que es mereixerien) els anem a veure. De fet, anar a buscar els reis a casa seva, ho hem començat a fer fa pocs anys, precisament per això, per que puguin gaudir els meus fills i ells d'un acte familiar més.

El meu fill (7) sol ser el que dona més pel sac quan anem a veure'ls, ja que s'avorreix i es un nen inquiet i es sol queixar.

Les ultimes vegades li he explicat l'important que es anar a veure als besavis. Per que estan sols, per que ens els estimem, per que ells estan contentissims cada vegada que hi anem i per que son grans i qualsevol dia ens faltaran...i que encara que ell s'avorreixi, que son 2 hores d'avorriment cada 2/3 setmanes? i més comparat amb lo feliços que estan ells quan ens veuen..

Les ultimes vegades que hi hem anat, el meu fill s'ha comportat dignament. No ha interactuat gaire, com si fan les dues meves filles que parlen amb ells, juguen, riuen...però s'ha comportat.

Que vull explicar? necessitava ficar la situació per entendre una mica l'historia...

El dia de reis, quan ja marxàvem cap a la porta, el meu aví va dir al meu fill que no sabia si es tornarien a veure, que potser marxaria de viatge...

La meva avia es va enfadar una mica per que digues això, el meu fill, d'entrada es va quedar estranyat i em va mirar:  - quin viatge?

Jo li vaig dir:

- Quin viatge vols que sigui? pensa una mica...

El meu fill va entendre de quin viatge parlàvem, es va girar cap a ell i el va abraçar una bona estona.

No vaig poder evitar que se'm ennuvolessin els ulls davant de la seva reacció i de veure la reacció del meu avi a la reacció del meu fill, el meu avi es va emocionar amb la seva abraçada.

El meu fill sol ser el més mal parit de la família, el que et fa emprenyar més, el que alguna vegada li faries un Homer Simpson d'aquells d'agafar-lo per coll....però aquesta vegada va tenir una reacció que em va emocionar i vaig pensar:

"joder tio, el que t'intento ensenyar, les coses que vull que valoris, i que a vegades sembla que no acabi d'entrar, doncs alguna cosa queda...gracies".

I, quan vam sortir, li vaig donar les gracies per la seva reacció. El que semblaria normal, segons el seu caràcter, seria deduir que parlàvem de la mort i dir "ha!" però marxar cap a la porta, que es el que estàvem fent sense immutar-se gaire.

Quan passen aquestes coses, que poden semblar xorrades, es quan m'adono del que es realment important a la vida i del que no haig de deixar de lluitar per estar a prop seu.

M'encanta la meva feina, passaria hores programant, faria projectes que m'ocuparien moltissimes hores i segurament em sentiria molt realitzat professionalment...però encara que fes el nou facebook, mai, segur que mai, se'm ennuvolarien els ulls com em va passar quan el meu fill es va parar, va canviar de direcció, es va dirigir al meu avi i el va abraçar amb força.

Sempre he tingut clar l'ordre de prioritats, però instants com aquest et fan reaccionar i deixar-t'ho més clar, per si et despistaves.

Quan penso en aquell instant, veien al meu avi emocionar-se per la reacció del meu fill (ell no s'ho esperava) ho veus clar. La meva principal feina i l'única que te possibilitats de transcendir a mi es els valors, les actituds i la gestió de les emocions que puc transmetre als meus fills.

Reaccions com aquesta es com si poguessis veure el big bang i poguessis dir..:"Ha! es això on comença i acaba tot.."

No transcendirà res de mi, ni la meva feina, ni la meva vida, ni el meu blog, ni res...l'unic que te una possibilitat de transcendir, es la meva manera d'entendre la vida, per que els meus fills l'utilitzin per crear la seva pròpia visió de la vida.


Això no vol dir que la meva vida professional no tingui valor, per mi en te moltíssim...però no en te prou per passar per davant de les hores d'estar amb els meus fills. De poder transmetre el que es important...se que en aquella abraçada, tot i que sembli pedant, hi ha una mica de mi, del que li he intentat transmetre...ell, de manera natural, no ho haguès fet...


Res, un moment tonto que em va fer reflexionar...

Com tallar un pastís...

Durant els pròxims 2 mesos serà el meu aniversari i el de 2 dels meus fills....

He trobat un vídeo per internet super xorra, que explica la manera de tallar un pastís per, sino l'acabes servint tot, es conservi millor i no es ressequi per dins.

Tot i ser xorra sempre m'agrada la gent que fa les coses diferent i amb un cert sentit...

Molt sovint fem les coses simplement per que sempre ho em vist fer. Normalment, si sempre s'ha fet aixi sol ser per alguna cosa però a vegades no està de més preguntar-nos el per que...

Provaré el que diu el vídeo a veure si es ùtil o no...

Encara que amb el nostre nivell de golafreria, on normalment no sobra res, potser tampoc acaba de servir per alguna cosa.

Però, sigui una xorrada o no, es divertit veure una cosa que no fa ningú.......