dimecres, 13 de gener de 2016

El meu Big Bang en un instant..

Fa uns dies vam anar a buscar els regals de reis amb els meus fills a casa dels meus avis, o sigui, els besavis dels meus fills.

El meu avi te 86 anys, i ha estat dotat per una gran genètica on fins fa un parell d'anys caminava recte com un pal i lleuger com un home de 50 anys. L'últim any a fet un baixon i ara li costa més caminar i es cansa de seguida.
Crec que s'ha rendit una mica, ja que per a ell no ha estat un procés gradual, ha estat de cop...i te l'ànim una mica més ensopit i trist del que li tocaria, ja que tot i el baixon, encara està força bé.

A mi em fa molta il·lusió que els meus fills puguin gaudir dels seus besavis i sempre que podem (moltíssim menys del que es mereixerien) els anem a veure. De fet, anar a buscar els reis a casa seva, ho hem començat a fer fa pocs anys, precisament per això, per que puguin gaudir els meus fills i ells d'un acte familiar més.

El meu fill (7) sol ser el que dona més pel sac quan anem a veure'ls, ja que s'avorreix i es un nen inquiet i es sol queixar.

Les ultimes vegades li he explicat l'important que es anar a veure als besavis. Per que estan sols, per que ens els estimem, per que ells estan contentissims cada vegada que hi anem i per que son grans i qualsevol dia ens faltaran...i que encara que ell s'avorreixi, que son 2 hores d'avorriment cada 2/3 setmanes? i més comparat amb lo feliços que estan ells quan ens veuen..

Les ultimes vegades que hi hem anat, el meu fill s'ha comportat dignament. No ha interactuat gaire, com si fan les dues meves filles que parlen amb ells, juguen, riuen...però s'ha comportat.

Que vull explicar? necessitava ficar la situació per entendre una mica l'historia...

El dia de reis, quan ja marxàvem cap a la porta, el meu aví va dir al meu fill que no sabia si es tornarien a veure, que potser marxaria de viatge...

La meva avia es va enfadar una mica per que digues això, el meu fill, d'entrada es va quedar estranyat i em va mirar:  - quin viatge?

Jo li vaig dir:

- Quin viatge vols que sigui? pensa una mica...

El meu fill va entendre de quin viatge parlàvem, es va girar cap a ell i el va abraçar una bona estona.

No vaig poder evitar que se'm ennuvolessin els ulls davant de la seva reacció i de veure la reacció del meu avi a la reacció del meu fill, el meu avi es va emocionar amb la seva abraçada.

El meu fill sol ser el més mal parit de la família, el que et fa emprenyar més, el que alguna vegada li faries un Homer Simpson d'aquells d'agafar-lo per coll....però aquesta vegada va tenir una reacció que em va emocionar i vaig pensar:

"joder tio, el que t'intento ensenyar, les coses que vull que valoris, i que a vegades sembla que no acabi d'entrar, doncs alguna cosa queda...gracies".

I, quan vam sortir, li vaig donar les gracies per la seva reacció. El que semblaria normal, segons el seu caràcter, seria deduir que parlàvem de la mort i dir "ha!" però marxar cap a la porta, que es el que estàvem fent sense immutar-se gaire.

Quan passen aquestes coses, que poden semblar xorrades, es quan m'adono del que es realment important a la vida i del que no haig de deixar de lluitar per estar a prop seu.

M'encanta la meva feina, passaria hores programant, faria projectes que m'ocuparien moltissimes hores i segurament em sentiria molt realitzat professionalment...però encara que fes el nou facebook, mai, segur que mai, se'm ennuvolarien els ulls com em va passar quan el meu fill es va parar, va canviar de direcció, es va dirigir al meu avi i el va abraçar amb força.

Sempre he tingut clar l'ordre de prioritats, però instants com aquest et fan reaccionar i deixar-t'ho més clar, per si et despistaves.

Quan penso en aquell instant, veien al meu avi emocionar-se per la reacció del meu fill (ell no s'ho esperava) ho veus clar. La meva principal feina i l'única que te possibilitats de transcendir a mi es els valors, les actituds i la gestió de les emocions que puc transmetre als meus fills.

Reaccions com aquesta es com si poguessis veure el big bang i poguessis dir..:"Ha! es això on comença i acaba tot.."

No transcendirà res de mi, ni la meva feina, ni la meva vida, ni el meu blog, ni res...l'unic que te una possibilitat de transcendir, es la meva manera d'entendre la vida, per que els meus fills l'utilitzin per crear la seva pròpia visió de la vida.


Això no vol dir que la meva vida professional no tingui valor, per mi en te moltíssim...però no en te prou per passar per davant de les hores d'estar amb els meus fills. De poder transmetre el que es important...se que en aquella abraçada, tot i que sembli pedant, hi ha una mica de mi, del que li he intentat transmetre...ell, de manera natural, no ho haguès fet...


Res, un moment tonto que em va fer reflexionar...

2 comentaris:

  1. Escolta! Que el teu blog no transcendeixi no vol dir que el meu no ho faci! Que estem parlant de Pons's Blog! El millor blog de la blogosfera!

    Llavors la gent com jo que no tenim fills vol dir que la nostre vida està buida i que res de realment important transcendirà? Doncs què bé...

    ResponElimina
    Respostes
    1. No home, no...

      Només faltaria que el que jo dic sigui exemple per ningú..es el que jo vaig sentir en aquell moment i el que he sentit en molts altres...això no vol dir que la meva opinió sigui la veritat absoluta.

      De fet, com la vida es aixi de complexe, també he passat epoques on he pensat que sino potenciava la meva vida professional fent molts dels projectes que m'agradaria fer, la meva vida perdia un trocet de sentit.

      Res es blanc o negre..

      En el fons, tampoc te gaire importància transcendir a res. Estem aqui, gaudim del que tenim i del que fem i prou....tan se val que siguin fills, que sigui feina, que sigui pujar una muntanya o escriure un blog...

      Però durant les hores posteriors a aquell fent no vaig poder pensar el que he escrit al blog...

      Ja em sap greu si s'ha interpretat que la gent sense fills te una vida buida..no volia dir això. Simplement explicava una experiència personal i intransferible.

      Conec molta gent amb fills que te una vida buida i gent sense fills que tenen una vida molt plena...

      Res, la meva opinió..

      I, per cert, felicitats per la transcendència del teu blog...saben que es tan transcendent hi entraré més sovint.. ;)

      Elimina