Els nens i la mort
[mail enviat a catradio el 10/04/2008 - Eduqueu les Criatures]
Tinc molt clar que la mort es part de la vida i que s'ha de viure tinguen present la mort (no una presencia estressadora o aterradora, es clar) i per mi es molt important tenir-ho clar i plasmar aquest pensament en els meus fills.
A la meva filla (2 anys i mig) sempre li he parlat de la mort quan hi ha hagut ocasió i mai li he dit que quan algú es mor va al cel...simplement li dic que aquella persona ha deixat d'existir, no hi es. Com ella abans de néixer...que tampoc hi era.
Esta clar que si algú es creient trobo lògic que li expliquin el que ells creuen...que ha anat al cel o a on sigui, però hi han molts pares que no son creients i parlen del cel per donar ha entendre que la mort no es un pas definitiu sinó que aquella persona continua viva...vaja, per no fer tant traumàtic el concepte de mort.
No m'acaba d'agradar aquesta protecció cap als infants. De fet, els infants estan mes capacitats per entendre la mort que nosaltres. Ells no tenen regles establertes, no tenen dogmes increvantables, no tenen l'ego tan desenvolupat i els hi es relativament fàcil creure que una persona no hi es i punt. Segurament hi han casos i casos però parlo en general.
Us donaré un exemple, molt mes banal, del que per mi es el cervell d'un infant. El meu fill es diu Lau i sempre que dic el seu nom a una persona adulta que no el coneix em diu: "com?" i recordem que te 3 lletres i molt semblant a Pau...vaja, poc comú però no difícil.
Els adults treballem amb patrons, moltes coses les veiem utilitzant patrons ja creats i quan alguna cosa no s'adapta als nostres patrons ens deixa fora de joc, ens costa crear nous patrons a mesura que ens fem grans...volem utilitzar els que ja tenim ja que canviar-los requereix esforç.
Doncs a la classe de la meva filla Jael (2 anys i pico) tots els nens i nenes no tenen cap problema per dir el nom del meu fill Lau...ni tan sols la primera vegada que el van sentir..em pregunten el nom, jo els hi dic Lau i ells ja li diuen Lau automàticament...sense ficar cap cara rara, sense dubtar de si ho han escoltat bé...i encara no tenen 3 anys.
Era, com us he dit un exemple banal però per mi important per mostrar com es comporta el cervell d'un adult i el d'un infant davant de les coses desconegudes o diferents.
El cervell d'un infant esta molt mes ben adaptat per acceptar la mort perquè pot acceptar coses sense trencar cap patró, ni tant sols els patrons dels egos dels adults que ens empenyen a creure que som massa importants per desaparèixer algun dia, els adults ens costa acceptar la mort i molts d'ells intenten evitar-la tan com poden...ni tan sols volen parlar-ne.
Llavors hi ha gent que em diu que aquests temes millor no parlar-los amb els nens, que no estan capacitats per entendre-ho. Jo sempre els hi dic el mateix: "La gran majoria de la població adulta de la terra creuen que quan morin aniran al cel, o altres que els esperen set verges, o que es reencarnaran, o que seran energia....creus que aquests adults tenen clar que es la mort?"...esta clar que aquesta es la meva postura pq no crec en deu però una mica de raó tinc...es creuen aquestes coses sense cap prova. Cada dia tinc mes clar que segurament te mes clar que es la mort la meva filla de 2 anys que molts adults i no ho dic per que sigui la meva filla...ho dic per allò que deia del cervell d'un infant.
La mort es part de la vida, es un fet normal. Esta clar que quan et toca d'aprop es un fet duríssim. Però una cosa es parlar de la mort, tractar-ho com una cosa normal a la vida i l'altre es que es mori un ser estimat. Son coses diferents, una cosa es un concepte i l’altre un sentiment.
La Jael, des de la seva habitació veu el cementiri de Sant Daniel...i avui hi hem entrat (per això aquest mail). Mentre miràvem les lapides de gent que s'ha mort amb tota naturalitat m'ha preguntat perquè estaven morts...li he dit que tothom ens morim al final..de vells, d’infermetats, d'accidents i que sinó ens moríssim no hi cabrien al mon.
Llavors ella mateixa m'ha dit, "aquí hi ha la padrina?" (una senyora que s'estimava molt i que es morta). Ha relacionat el que li deia amb una dona que ja no hi es. Ha entès, potser a la seva manera però com també ho entén a la seva manera la persona que creu que anirà al cel, que es la mort. I a mesura que es faci gran anirà modelant el concepte mort segons les seves experiències i raonaments.
Tornant cap a casa un veí gran, d'uns 80 anys, al explicar-li que veníem del cementiri m'ha dit: "I no ha tingut por d'entrar?"...·Li he contestat que no pot tenir por si cap adult li ha influenciat, ni la predisposat a tenir por d'un lloc que està ple de flors i jardins magnífics, on hi han fotografies de molta gent, on regne un silenci absolut....que el normal es no tenir por en un cementiri...però tornem a la diferencia entre un adult i un infant...
A la meva filla no li parlo de la mort perquè no s'ho passi malament si algú es mort...li parli o no, s'ho passarà malament. No li parlo perquè entengui que un dia jo no hi serè, ja tindrà temps de veure el meu deteriorament físic i intel·lectual per deduir que me’n vaig (si tinc sort de viure alguns anys mes)...simplement li parlo de la mort perquè estigui preparada des de petita per la seva pròpia mort, que sigui conscient del que es la vida i que es meravellós i molt curt passar per aquest món.
A la meva filla (2 anys i mig) sempre li he parlat de la mort quan hi ha hagut ocasió i mai li he dit que quan algú es mor va al cel...simplement li dic que aquella persona ha deixat d'existir, no hi es. Com ella abans de néixer...que tampoc hi era.
Esta clar que si algú es creient trobo lògic que li expliquin el que ells creuen...que ha anat al cel o a on sigui, però hi han molts pares que no son creients i parlen del cel per donar ha entendre que la mort no es un pas definitiu sinó que aquella persona continua viva...vaja, per no fer tant traumàtic el concepte de mort.
No m'acaba d'agradar aquesta protecció cap als infants. De fet, els infants estan mes capacitats per entendre la mort que nosaltres. Ells no tenen regles establertes, no tenen dogmes increvantables, no tenen l'ego tan desenvolupat i els hi es relativament fàcil creure que una persona no hi es i punt. Segurament hi han casos i casos però parlo en general.
Us donaré un exemple, molt mes banal, del que per mi es el cervell d'un infant. El meu fill es diu Lau i sempre que dic el seu nom a una persona adulta que no el coneix em diu: "com?" i recordem que te 3 lletres i molt semblant a Pau...vaja, poc comú però no difícil.
Els adults treballem amb patrons, moltes coses les veiem utilitzant patrons ja creats i quan alguna cosa no s'adapta als nostres patrons ens deixa fora de joc, ens costa crear nous patrons a mesura que ens fem grans...volem utilitzar els que ja tenim ja que canviar-los requereix esforç.
Doncs a la classe de la meva filla Jael (2 anys i pico) tots els nens i nenes no tenen cap problema per dir el nom del meu fill Lau...ni tan sols la primera vegada que el van sentir..em pregunten el nom, jo els hi dic Lau i ells ja li diuen Lau automàticament...sense ficar cap cara rara, sense dubtar de si ho han escoltat bé...i encara no tenen 3 anys.
Era, com us he dit un exemple banal però per mi important per mostrar com es comporta el cervell d'un adult i el d'un infant davant de les coses desconegudes o diferents.
El cervell d'un infant esta molt mes ben adaptat per acceptar la mort perquè pot acceptar coses sense trencar cap patró, ni tant sols els patrons dels egos dels adults que ens empenyen a creure que som massa importants per desaparèixer algun dia, els adults ens costa acceptar la mort i molts d'ells intenten evitar-la tan com poden...ni tan sols volen parlar-ne.
Llavors hi ha gent que em diu que aquests temes millor no parlar-los amb els nens, que no estan capacitats per entendre-ho. Jo sempre els hi dic el mateix: "La gran majoria de la població adulta de la terra creuen que quan morin aniran al cel, o altres que els esperen set verges, o que es reencarnaran, o que seran energia....creus que aquests adults tenen clar que es la mort?"...esta clar que aquesta es la meva postura pq no crec en deu però una mica de raó tinc...es creuen aquestes coses sense cap prova. Cada dia tinc mes clar que segurament te mes clar que es la mort la meva filla de 2 anys que molts adults i no ho dic per que sigui la meva filla...ho dic per allò que deia del cervell d'un infant.
La mort es part de la vida, es un fet normal. Esta clar que quan et toca d'aprop es un fet duríssim. Però una cosa es parlar de la mort, tractar-ho com una cosa normal a la vida i l'altre es que es mori un ser estimat. Son coses diferents, una cosa es un concepte i l’altre un sentiment.
La Jael, des de la seva habitació veu el cementiri de Sant Daniel...i avui hi hem entrat (per això aquest mail). Mentre miràvem les lapides de gent que s'ha mort amb tota naturalitat m'ha preguntat perquè estaven morts...li he dit que tothom ens morim al final..de vells, d’infermetats, d'accidents i que sinó ens moríssim no hi cabrien al mon.
Llavors ella mateixa m'ha dit, "aquí hi ha la padrina?" (una senyora que s'estimava molt i que es morta). Ha relacionat el que li deia amb una dona que ja no hi es. Ha entès, potser a la seva manera però com també ho entén a la seva manera la persona que creu que anirà al cel, que es la mort. I a mesura que es faci gran anirà modelant el concepte mort segons les seves experiències i raonaments.
Tornant cap a casa un veí gran, d'uns 80 anys, al explicar-li que veníem del cementiri m'ha dit: "I no ha tingut por d'entrar?"...·Li he contestat que no pot tenir por si cap adult li ha influenciat, ni la predisposat a tenir por d'un lloc que està ple de flors i jardins magnífics, on hi han fotografies de molta gent, on regne un silenci absolut....que el normal es no tenir por en un cementiri...però tornem a la diferencia entre un adult i un infant...
A la meva filla no li parlo de la mort perquè no s'ho passi malament si algú es mort...li parli o no, s'ho passarà malament. No li parlo perquè entengui que un dia jo no hi serè, ja tindrà temps de veure el meu deteriorament físic i intel·lectual per deduir que me’n vaig (si tinc sort de viure alguns anys mes)...simplement li parlo de la mort perquè estigui preparada des de petita per la seva pròpia mort, que sigui conscient del que es la vida i que es meravellós i molt curt passar per aquest món.
La plena consciència de la seva mort,tot i que encara lògicament no es conscient de que es morirà (ara tampoc li fa falta), un dia si serà important aquesta consciència per aprofitar mes la vida, per perdre la por a moltes coses i per veure la pròpia mort com un motor per tirar endavant..I això serà mes fàcil si ha vist la mort com un fet de la vida no com una cosa obscura i que millor no tenir en compte....
Intentar entendre la vida tal com es i no emmascarar als infants aquesta realitat son eines importants pel seu desenvolupament, si mes no crec que l'ajudaran.
Intentar entendre la vida tal com es i no emmascarar als infants aquesta realitat son eines importants pel seu desenvolupament, si mes no crec que l'ajudaran.
.jpg)
Comentaris
Publica un comentari a l'entrada