dimecres, 29 d’abril de 2009

Conciliar Vida Familiar amb vida Laboral

[mail enviat a catradio el 25/09/2008 - Eduqueu les Criatures]

Tinc la meva opinió sobre el tema de conciliar feina i vida familiar.

Soc pare de dos fills, una nena 2 anys i un nen de 7 mesos.

Tot comença amb la meva teoria que diu que si vols ser el millor en una cosa has de dedicar moltes hores i molt esforç.

Per tant si vols ser el millor pare que pots arribar a ser necessitaras moltes hores d'entrega i si vols ser un gran professional i progressar constantment hauras de dedicar moltes hores a la feina.

Cal recordar, que el dia te 24 hores i unes 6 hores, com a mínim, les dediquem a dormir.

El que pasa es que acceptem sempre que sino dediquem moltes hores ha estudiar, a treballar, a la parella, a un esport....tindrem moltes menys posibilitats de ensurtir-nos però quan parlem en el cas dels pares...ningu vol reconeixer que si dediquem poques hores als fills serà mes dificil ser uns grans pares...tampoc vull dir que serem dolents....pero no serem pares en la totalitat de les nostres facultats.

No critico a qui decideix treballar molt i dedicar poques hores als fills, cadascu es lliure de fer el que vulgui...nomes vull constatar aquesta, per mi, falsa frase de que es millor qualitat que quantitat. Evidentment 2 hores de pallises i crits es molt pitjor que 30 minuts de carinyo i amor cap a un nen. Però a igualtat de qualitat, quantes mes hores puguis dedicar, millor.

Per tant, per aconseguir una conciliació real has de renunciar una miqueta als fills i una miqueta a la feina. Jo he escollit ser el millor pare que puc ser (potser serè mes dolent que un altre que hi dedicarà menys temps..però es que aquest altre no soc jo..). He renunciat a la meva feina i he buscat feines que em permetin gaudir dels meus fills el màxim d'hores.


Vam tenir els nens a casa fins al any i mig ....no puc dir que noti la diferencia amb altres nens que han anat a l'escola abans (es impossible saber si un nen es com es per l'educació de casa, per l'escola, per la genetica...) però si puc dir la satisfacció de veure que el nen agafa els habits, s'empapa de la filosofia de vida de casa a una edat molt primerenca...simplement perquè tot el dia ho veia a casa. I crec que sobre aquesta bona base serà mes fàcil que ells puguin construir la seva vida.

Per ultim, una frase que em diu molta gent, "Quina sort que teniu poder estar amb la mainada sempre vosaltres i no dependre de ningú".

Aparentment la frase no te cap malicia pero si...Hi surt la paraula SORT. No es questió de sort...ens em montat la vida per gaudir dels nostres fills el màxim de temps posible. Hem renunciat a moltes coses i patim economicament mes que molts dels nostres amics.

Tothom te la possibilitat de fer-ho.

Conec el cas d'una persona que treballava al caprabo de caixera i no podria estar gaires hores amb el seu fill. Va canviar de feina i es va dedicar a netejar cases...podia decidir l'horari que treballaria i a sobre cobrava mes.

Repeteixo, no critico a ningú perque decideixi treballar moltes hores o trobar un terme mig..tot es lloable..simplement mostrar que res es imposible. I que normalment per dedicar molt esforç a una cosa es necessita renunciar a una altre.

El que pasa es que la nostre societat no està preparada per renunciar, es viu com si fossim immortals i com si es pogues fer seguir tot i a sobre fer-ho tot bé. (potser hi ha gent que pot...però no soc jo)

1 comentari:

  1. Aquí, la vocació de ser pare es viu com un sacerdoci.I cal dir que ho es. Si el sacerdoci (per als qui creuen)imprimeix caràcter en la persona qui el rep, la paternitat imprimeix el mateix caràcter d'eternitat. Se es pare per sempre. La marca que deixen els pares es indissoluble. Per això, el autor es pren com un deure vital la seva vocació de pare. Les renuncies per a els seus fills no son objecte de patiment, donat que el seu amor per els fills omple tota mancança.

    ResponElimina