diumenge, 5 d’abril de 2015

Futbol - Nens - Estrelles

Fa uns dies un pare de l'equip de futbol del meu fill (7 anys) em deia que el meu fill se li donava bé i
que hauria de marxar de l'equip per poder creixer.


Que, li sabia greu dir-m'ho, però creia que en un altre equip podria millorar molt més i jugar amb nens com ell.

Jo li vaig dir que no estava gens d'acord, que el nen s'ho passava bé en aquell equip i que si realment era bo, el temps ja ho diria. No feia falta avançar-se. I sobretot, ja ho decidiria ell. Que es el seu hobbie, no pas el meu.

Jo li vaig dir que si el meu fill va a un equip suposadament millor, el meu fill que serà?..el pròxim Messi? el pròxim Xavi?..ell va dir que segurament no però que tenia molts amics que havien pogut jugar a segona B, i que es guanyaven bé la vida jugant a futbol.

Independentment de si te raó o no, estic una mica fart de la gent que creu que a la vida el normal es que et toqui la loteria. La loteria normalment toca a un o dos, a la resta, no ens toca res.

Molts pares projecten en el seu fill, a la que veuen algun detall de qualsevol habilitat per sobre de la mitja, la visió de triomf, de ser un crack, de guanyar molts diners, d'en Messi, d'en Cristiano...

No se, això es com jo, que soc programador, pensar que en el següent programa que faré serà el següent Facebook....home, segur que tinc alguna probabilitat de fer-ho...però tenir una probabilitat del 0,000000000000000000000000000000000000000000000001 % d'èxit, jo no ho considero una probabilitat a tenir en compte.

De fet, en el cas del futbol, estic convençut que un nen sigui molt bo té més de dolent que no pas alguna cosa bona.

Tinc molts amics/coneguts que han estat molt bons jugadors de bàsquet, i amb il·lusió d'intentar arribar a triomfar, han estat lluitant en categories per sota a l'ACB, molts anys, ara a Canaries, ara a Logroño, ara a Sevilla....i si, treguent-se un bon sou....però aquests jugadors, quan acabin la seva vida professional (suposant que tenen sort de poder-la acabar bé..sense lesions, sense ser desestimat per equips professionals abans de temps)...quan acabin la seva vida professional, que faran? de que viuran? que sabran fer?

Amb 35 anys no tenir estudis (els esports professionals normalment et demanen dedicació exclusiva), no tenir experiència laboral, haver estat en un entorn bombolla on res s'assembla a la realitat de la majoria de mortals.....doncs jo crec que es una putada. Es molt dur.

Per tant, jo mai decidiré pel meu fill. però tampoc mai l'animaré a intentar "triomfar" al món de l'esport.

Al món de l'esport la majoria fracassen. Si fracassen com jo, sense arribar a ser professional, no hi ha problema, necessites una feina per viure, per tant no depens de l'esport. Es un hobbie.

Si no arribes a primera línia en el món de l'esport professional...el futur que t'espera despres, sino tens el cap molt ben posat i has fet molta feina durant la teva vida professional, es bastant amarg...

Això es una reflexió per tots els pares que esperen que el seu fill sigui molt bo i pugui llaurar-se un camí professional en el món de l'esport. Ser professional d'un esport sol ser una putada per el teu futur...a menys que sigui un esportista TOP..i si ets un esportista TOP no fa falta que et preocupis, els genis no els descobreix ningú, es descobreixen sols...per tant, si algun pare te un fill que es un geni ja vindrà el Barça a fitxar-lo (i d'aquests la majoria tampoc els hi anirà gaire bé)..

En Messi, amb 11 anys el van anar a buscar a Argentina, i el Barça li va pagar un tractament pel creixement carissim, uns diners que mai s'havien gastat per cap noi de la Masia....i resulta que ara es el millor del món. Perque es van gastar tants calers amb un nen de 11 anys?.....perque ja es veia que era un geni....

Si el teu fill es un geni, ja ho sabras, si el teu fill es molt bo en un esport....millor que s'ho passi bé i que no sigui professional, ja que sols perdre molt més del que guanyes...


Això si, això ho dic des de fora. Si jo, quan jugava a basquet, hagues estat prou bo per perseguir el meu somni, encara que m'hagués passat tota la meva carrera a la segona fila dels professionals...també hagues estat allà fins als 35/36 anys...això si, segurament ara em trobaria amb una mà darrera i una mà davant....






Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada